Trote

El que ha passat és la mort, però triguem a saber-ho. A fora, hi ha la caça de cavalls salvatges, el que a Galícia s’anomena 'la rapa das bestas'. A dins, una família sempre aïllada per plans tancats, fixes, claustrofòbics, que condemnen a cadascun dels seus membres a una solitud hostil, incomunicada. A poc a poc, emergeix el relat, els rols de gènere codificats, la ràbia del passat, que trenca els límits del dol per eixamplar-se en una patent incapacitat d’estar en el món. O d’assumir, com diu el debutant en el llarg Xacio Baño, l’animal que portem a dins. Si la història de 'Trote' sembla travessada per la tensió entre el control i l’instint, la pel·lícula té la mateixa malaltia. En la seva repressió formal, es pot intuir un cineasta que no acaba de deixar-se anar, que creu més en la força moral de la teoria que en la llibertat de la pràctica.