Un amor imposible

“Arribarà un dia en què et preguntaràs com has pogut estimar-me”. Quan en Philippe etziba aquesta profecia a la Rachel, ja fa estona que l’espectador es pregunta com la protagonista d’'Un amor imposible' no li ha estampat els cinc dits a la cara a un amant que defuig tota responsabilitat argumentant un capriciós posicionament existencial, i que ni tan sols és capaç de reconèixer legalment la filla que han tingut junts, la Chantal, encarregada de narrar el relat des de l’edat adulta. En aquell moment, la pel·lícula de Catherine Corsini encara sembla ser, essencialment, el retrat d’una dona ingènua en les seves expectatives sentimentals però resolutiva a l’hora de criar sola una nena sense que li importin els xiuxiuejos crítics en una ciutat de províncies a mitjans del segle XX. En aquest sentit, la complicitat que s’estableix entre la cineasta i Virginie Efira és notable, i permet a l’actriu –a qui fins ara havíem vist brillar en rols pròxims a la comèdia– carregar sobre l’esquena el pes d’un drama gairebé dolç en les seves formes, però sacsejat per un fora de camp aberrant, en el qual es defineixen els abusos a què en Philippe sotmet l’adolescent Chantal. Quan l’incest surt a la llum, entenem el pes de la mirada de la narradora, i com la seva veu, alter ego de Christine Angot, escriptora de la novel·la en què es basa el film, dissecciona sense sentimentalisme les raons per les quals la passió entre els seus pares estava intoxicada des del primer minut.