[title]
Sovint es parla d’Hirokazu Kore-eda com l’hereu natural d’Ozu, sobretot en el que té a veure amb el retrat de la família com a institució vertebradora del relat. Hi ha, però, una diferència fonamental entre els dos cineastes, determinada per l’època en què despleguen el seu discurs: no té res a veure el Japó de la postguerra, amb la família tradicional sotmesa a les primeres vibracions de la modernitat, amb el Japó del segle XXI, que, abraçat a les exigències del capitalisme neoliberal, ha assumit la disfuncionalitat com un dels seus trets identitaris.
Les millors pel·lícules de Kore-eda (com 'Nadie sabe' o aquesta mateixa) fan visible la marginalitat d’aquestes famílies postisses i empobrides, que sobreviuen a l’hostilitat de l’entorn establint intensos llaços emocionals, sense caure en el pamflet de denúncia o en la llàgrima fàcil, sense cedir als tòpics del cinema social. Així doncs, la primera part d’'Un asunto de familia' aconsegueix normalitzar una situació dramàtica sense banalitzar-la, celebrant els delictes que ajuden a subsistir aquesta colla de desclassats. Quan arriba la tragèdia, Kore-eda ens ha entendrit tant la mirada que el canvi de registre resulta d’allò més honest i natural, cosa que engrandeix la força d’un gest que corrobora la dignitat dels desfavorits davant la ceguesa de la llei.