[title]
Personal i indisciplinat retrat dels últims anys del pintor, 'Van Gogh, a las puertas de la eternidad' està protagonitzat per un obsessionat i sorprenentment suau Willem Dafoe, una elecció de càsting poc ortodoxa, ja que Dafoe és gairebé 30 anys més gran que l’artista el 1890, quan va morir als 37 anys d’una ferida de bala. Tanmateix, les arrugues profundes de l’actor no destaquen per poc realistes. En tot cas, s’assemblen a la severitat estilística dels autoretrats del pintor i insinuen la seva vida complicada.
El primer cop que ens trobem Van Gogh és a un restaurant llardós de París, on una exposició seva acaba de ser cancel·lada. Seguint el consell de Gauguin, Vincent canvia l’arrogància de París pel sud de França, i enceta una ratxa esgarrifosament prolífica en mig dels paisatges d’Arles, mentre es refugia a una habitació desendreçada. Aquí també el persegueixen les lluites internes, que el porten a l’incident del tall de l’orella, que la pel·lícula s’absté de mostrar-nos d’acord amb els instints antisensacionalistes de Schnabel.
Aquest enfocament fa que el film es percebi una mica bàsic: preses simplistes i un diàleg confús representen el deteriorament de la salut mental de l’artista. Tot i que diversos personatges secundaris ben dibuixats trenquen la monotonia de la pel·lícula, el material sembla poc acurat; un exercici incomplet al qual li manquen pinzellades emocionals crucials.Tot i això, ofereixficar-se dins d’un procés artístic interpretat amb passió.