Walking on sunshine

Hi ha pel·lícules que han nascut per ser carn de 'karaoke' o, si es projecten en una sala gran, de 'sing-along' arrebossat de crispetes. Amb l’honorable excepció de 'The Rocky Horror Picture Show', que afegeix al 'happening' un plus de carmí intens i lligacames de cabaret, són pel·lícules com 'Grease' o 'Priscilla' les que provoquen fidels adhesions musicals. 'Walking on sunshine' s’afegeix a aquesta moda sense amagar la seva dimensió de succedani o còpia de segona generació: si 'Mamma mia' era un refregit de les comèdies de turistes americanes a la vella Europa ('Creemos en el amor'), cantat a ritme d’Abba i fet amb un cert encant, el cas que ens ocupa és un refregit de 'Mamma mia' amb temes dels 80 que provoca més vergonya aliena que irritació. No tindria per què existir, però la vida és així d’absurda.