[title]
Ara fa quinze anys, vam rebre 'Zoolander' amb un somriure... per després seguir pensant en una altra cosa, i creient que el detall més remarcable d’aquella gran broma sobre el món de la moda era el de relacionar esbojarradament les passarel·les amb el terrorisme internacional, quan les runes de les Torres Bessones encara aixecaven polseguera. Però amb el temps, 'Zoolander' va guanyar culte, fins al punt d’esdevenir una referència ineludible a l’hora de parlar de la nova comèdia nord-americana, i aconseguir que tota una generació d’espectadors sàpiga perfectament què és una mirada blue steel. I això ha sigut raó suficient per produir-ne la tardana seqüela.
La pel·lícula comença amb el salvatge assassinat de Justin Bieber, que, tot just abans de dinyar-la, es fa una selfie imitant una de les expressions del model Derek Zoolander. Aquest instant resumeix a la perfecció el nivell en què opera 'Zoolander 2': les ocurrències del film original ja són universals, i aptes per ser citades. L’humor ja no es construeix (només) a partir de la distorsió dels tòpics que envolten la moda, sinó que revisa les idees de la primera part, amb la jet set apuntant-se a la festa de fer ganyotes; una esgotadora llista VIP que només serveix per comprovar que els modistes no tenen gens de mojo davant la càmera.
Afortunadament, l’aparició de Will Ferrell dóna un cert focus a la funció (fins i tot els decorats es tornen més rics i creatius!), i aconsegueix que els gags funcionin per com estan plantejats i visualitzats, ja sigui petonejant Kristen Wiig, o revalidant l’ambigua crueltat amb què tracta (i mira) al seu sequaç Nathan Lee Graham.