Iker Morán

ESTIU DEL 2024: El canvi d'estació ens ha fet venir ganes de tastar producte de temporada fet amb mà fresca (adeu al capipota!). I val a dir que a La Palma de Bellafila el xef Jordi Perramon –torna un gran a la cuina– hi fa una actualització de la cuina catalana alleugerida, amb reversions que són per treure's el barret. Entra de pet al 14. I l'Aürt d'Artur Martínez puja al 3: aplaudim amb mans i peus la radicalitat raonada amb què el xef de Terrassa, en estat de gràcia, vehicula producte senzill i nostrat com sípia i marialluïsa en un exotisme de proximitat per sucar-hi pa (i l'oli el fa ell!). I ens enorgulleix dir que el número u és per a Cinc Sentits: any rere any ha demostrat que és un poeta de la cuina de territori, amb un poder evocador que rigui's de la magdalena de Proust. Si voleu menjar molt bé, però de manera més relaxada, Incorrecte us espera al número 18. I la taverna gastronòmica Els Tres Porquets, que celebra quinze anys de vida en estat de gràcia, puja al número 17 amb l'orgull de triomfar fent alta cuina de barri per al barceloní.     Benvinguts a la llista dels 50 millors restaurants de Barcelona, on trobareu les adreces més delicioses de la ciutat, els millors llocs on menjar escollits amb cura, empirisme i precisió (que hi hem anat, vaja!). Aquesta és una de les millors ciutats del món per menjar i beure. L'oferta és variada, de qualitat, monumental: des del petit bar de tapes de tota la vida, passant pels restaurants amb estrelles Michelin, la millor cui

Buena cocina, pocos formalismos y precios contenidos. Así podría resumirse la esencia de Incorrecte, abierto en Sant Gervasi en el 2024 y que se ha propuesto animar un poco el panorama de esta zona por encima de General Mitre. El chef Marcel Pons vuelve a la ciudad después de dirigir la cocina del hotel Mastins del Penedès. Y rebosa entusiasmo pero también sensatez. Está al frente de un restaurante con alma de barrio –de barrio de la zona alta– y sin renunciar a una cocina que apunta alto ya la creatividad, tiene claro que el cliente es de aquél que vuelve y que no siempre quiere sorpresas en un menú degustación. ¿Y qué tiene de incorrecto este sitio a más de un nombre que puede sonar un poco 'canalla'? Por suerte, esto tan socorrido del 'canallismo' es sólo una amenaza que no llega a cumplirse, y la incorrección se centra en darle un punto personal a platos del recetario más tradicional, con el mar y la montaña como un hilo conductor de muchos. Por ejemplo, el canelón de pollo y cigala en versión Incorrecto ya es un hit de la casa y al probarlo es fácil de entender. Y las tripas de bacalao con capipota y caldo de garbanzos justificarían ya el paseo. Los mejores de la ciudad, según un conocido escritor y periodista político que suele frecuentar el sitio, me cuentan.

Bona cuina, pocs formalismes i preus continguts. Així es podria resumir l'essència d'Incorrecte, obert a Sant Gervasi el 2024 i que s'ha proposat animar una mica el panorama d'aquesta zona per sobre de General Mitre. Pons torna a la ciutat després de dirigir la cuina de l'hotel Mastines del Penedès. I desborda entusiasme però tanbé seny. És al capdavant d'un restaurant amb ànima de barri –de barri de la zona alta– i sense renunciar a una cuina que apunta alt i a la creativitat, té clar que el client és d'aquell que torna i que no sempre vol sorpreses en un menú degustació.  I què té d'incorrecte aquest lloc a més d'un nom que pot sonar una mica 'canalla'? Per sort, això tan suat del 'canallisme' és només una amenaça que no arriba a complir-se, i la incorrecció se centra a donar-li un punt personal a plats del receptari més tradicional, amb el mar i la muntanya com un fil conductor de molts. Per exemple, el caneló de pollastre i escamarlà en versió Incorrecte ja és un hit de la casa i en provar-ho és fàcil d'entendre. I les tripes de bacallà amb cap i pota i brou de cigrons ja justificarien el passeig. Els millors de la ciutat segons un conegut escriptor i periodista polític que sol freqüentar el lloc, m'expliquen. 

A veces los tópicos funcionan. "El bar al que a nosotros nos gustaría" ir es una definición un tanto sobada de muchos negocios, es eso exactamente lo que han conseguido en Fino Bar. Ubicado en la parte más alta de Gracia, por encima de Plaza Rovira, lejos del bullicio y donde todavía queda barrio, lo definen como un bar moderno con alma de colmado. Un local sin cocina y en el que, ahí va otro tópico, han conseguido convertir en virtud esa carencia. La propuesta va más allá de las conservas y los embutidos y apuesta por dar un toque propio a una excelente selección de producto. El responsable de la carta es Alberto Ibáñez, uno de los seis socios de esta aventura, y con experiencia en cocinas de renombre como Lomo Alto o Àbac.  De su cabeza han salido dos de los hits de Fino Bar: las tortitas Inés Rosales que se sirven calientes con sobrasada de buey –de Soler Capella, en la Boqueria- miel y queso ahumado, y el ingenioso croq-fondue. Querían tener croquetas, pero a falta de freidora se ofrece la masa de las croquetas para 'dipear' con tostaditas de pan. Maravilloso invento para dar rienda suelta al instinto de zamparse la masa de las croquetas antes de cocinarlas que todos hemos tenido alguna vez en casa. La carta de vinos es inquieta y cambiante, y podríamos caer en la tentación de definir Fino Bar como bar de vinos naturales. Pero los parroquianos exigen –y reciben– comida de la buena y corte frío selecto: la máquina de cortar fiambre es la estrella del lugar. 

De vegades els tòpics funcionen. "El bar al qual a nosaltres ens agradaria anar" és una definició una mica suada de molts negocis, però és això exactament el que han aconseguit a Fino Bar. Ubicat a la part més alta de Gràcia, per sobre de la Plaça Rovira, lluny de l'enrenou i on encara queda barri, el defineixen com un bar modern amb ànima de botiga de queviures. Un local sense cuina on, i vet aquí un altre tòpic, han convertit en virtut aquesta carència. La proposta va més enllà de les conserves i els embotits i aposta per donar un toc propi a una selecció excel·lent de producte. El responsable de la carta és Alberto Ibáñez, un dels sis socis d'aquesta aventura, i amb experiència en cuines de renom com ara Lomo Alto o Àbac. Del seu cap han sortit dos dels hits de Fino Bar: les tortitas Inés Rosales que se serveixen calentes amb sobrassada de bou –de Soler Capella, a la Boqueriamel i formatge fumat, i l'enginyós croq-fondue. Volien tenir croquetes, però sense fregidora, ofereixen la massa de les croquetes per 'dipejar' amb torradetes de pa. Meravellós invent per cedir a l'instint de cruspir-se la massa de les croquetes abans de cuinar-les, que tots hem sentit alguna vegada a casa. La carta de vins és inquieta i canviant, i podríem caure en la temptació de definir Fino Bar com a bar de vins naturals. Però els parroquians exigeixen –i reben– menjar del bo i tall fred selecte: la màquina de tallar embotits és l'estrella del lloc.

Barcelona no va mal servida de restaurantes argentinos ni de locales especializados en parrilla y carne. Pero hablar de La Cabrera y de Gastón Riveira es poner nombre propio a algo tan popular como el asado argentino. En pleno auge por todo el mundo, este restaurante del barrio de Palermo en Buenos Aires –un clásico en la lista 50 Best de Latinoamérica desde hace años– llegó también a Barcelona el año 2023. Está en el enorme local que ocupó en su momento el Mextizo y que ahora puede albergar hasta 140 comensales dispuestos a disfrutar de una auténtica parrilla argentina. Tiene todos los detalles que han convertido la casa original en casi una marca y algún guiño local, como la incorporación de patatas bravas o algún pez a la carta. Pedir los clásicos cortes argentinos (entraña, ojo de bife, matambre…) es un acierto seguro. Pero tampoco habría que descartar otras ideas, como las mollejas, uno de los platos clásicos en la casa madre en Buenos Aires. O las milanesas, claro. En la sala, explican cada uno de los cortes y consiguen el punto deseado por el comensal y realizan el corte y el servicio en la mesa. Un tipo de ritual en el que las salsas y guarniciones frías y calientes, incluidas de forma gratuita junto a los platos, forman parte de la firma de La Cabrera y conforman una mesa algo caótica para los no iniciados, pero muy generosa y suculenta.

Barcelona no va mal servida de restaurants argentins ni de locals especialitzats en graella i carn. Però parlar de La Cabrera i de Gastón Riveira és posar nom propi a una cosa tan popular com el rostit argentí. En plena expansió per tot el món, aquest restaurant del barri de Palerm a Buenos Aires –un clàssic a la llista 50 Best de Llatinoamèrica des de fa anys– ha arribat també a Barcelona. És en l'enorme local que va ocupar el seu moment el Mextizo i que ara pot acollir fins a 140 comensals disposats a gaudir d'una autèntica graella argentina. Té tots els detalls que han convertit la casa original en gairebé una marca i alguna picada d'ullet local, com la incorporació de patates braves o algun peix a la carta. Demanar els clàssics talls argentins (entranya, ojo de bife, matambre…) és un encert segur. Però tampoc no caldria descartar altres idees, com els lletons, un dels plats clàssics a la casa mare a Buenos Aires. O les milaneses, esclar. A la sala, expliquen cadascun dels talls i aconsegueixen el punt desitjat pel comensal i fan el tall i el servei a taula. Una mena de ritual en què les salses i guarnicions fredes i calentes, incloses de forma gratuïta al costat dels plats, formen part de la firma de La Cabrera i conformen una taula una mica caòtica per als no iniciats, però molt generosa i suculenta.  

Que un restaurante se presente como aspirante a "local de moda" o "place to be" da un poco de grima. Sabemos sobradamente que detrás de estas cartas a veces se esconde una propuesta gastronómica mediocre para que, al fin y al cabo, lo que importa es el ambiente y las vistas y que sea bonito. En el caso de Azul Rooftop tranquiliza saber que el proyecto es de Romain Fornell, estrella michelin con Caelis. Reabierto en la primavera del 2023, toma las riendas de lo que fuera Blue Spot. Sí, ese famoso restaurante de Piqué y Shakira con Grupo Tragaluz que cerró durante la pandemia y no volvió a abrir. Las vistas son brutales, y cabe decir que la oferta de cocina no las desmerece. La cocina mediterránea, con guiños afrancesados que tan bien maneja Fornell, se articula aquí alrededor de carnes y pescados a la brasa. No hay mucho misterio: excelente producto y buenos acompañamientos que hacen que servicio y emplatado luzca: son sensacionales los pimientos de vidrio que acompañan al pescado y las patatas fritas caseras de la carne. Rodaballo, rape negro, secreto ibérico, o wagyu de Burgos (que buena la cecina que también preparan con él, por cierto) conforman las propuestas de esta parte de la carta. Quienes busquen comer algo menos clásico, lo encontrarán en la escórpora frita con mayonesa de chipotle (muy crujiente, se sirve y se come entera). Y la ensalada de remolachas con burrata y pistacho también son aciertos seguros.

Que un restaurant es presenti com a aspirant a "local de moda" o "place to be" fa una mica de por. Sabem de sobres que darrere d'aquestes cartes de vegades s'hi amaga una proposta gastronòmica mediocre perquè, al cap i a la fi, allò que importa és l'ambient i les vistes i que sigui bonic. En el cas d'Azul Rooftop tranquil·litza saber que el projecte és de Romain Fornell, estrella michelin amb Caelis. Reobert la primavera del 2023, pren les regnes del que fos Blue Spot. Sí, aquell famós restaurant de Piqué i Shakira amb Grupo Tragaluz que va tancar durant la pandèmia i no va tornar a obrir. Les vistes són brutals, i val a dir que l'oferta de cuina no les desmereix. La cuina mediterrània, amb picades d'ullet afrancesada que tan bé maneja Fornell, s'articula aquí al voltant de carns i peixos a la brasa. No hi ha gaire misteri: excel·lent producte i també bons acompanyaments que fan que servei i emplatat llueixi: són sensacionals els pebrots de vidre que acompanyen el peix i les patates fregides casolanes de la carn. Turbot, rap negre, secret ibèric, o 'wagyu' de Burgos (que bona la cecina que també preparen amb ell, per cert) conformen les propostes d'aquesta part de la carta). Els qui busquin menjar una mica menys clàssic, ho trobaran en l'escórpora fregida amb maionesa de 'chipotle' (molt cruixent, se serveix i es menja sencera). I l'amanida de remolatxes amb burrata i festuc també són encerts segurs.  

Sergi de Meià, co-fundador del 'slow-food' en Cataluña, tiene un nuevo restaurante en Barcelona. El verano del 2023 abrió Banquet, donde estaba el añorado Sagarra –que después de veinte años cerró sus puertas en el 2020, por culpa de la pandemia. Banquet es un restaurante con alma de bar elegante y clásico, que a tres pasos de la Rambla quiere ser un oasis para los locales y visitantes que busquen buena cocina catalana, cuchara y recetas de toda la vida, también con una barra donde desayunar un buen bocadillo. De Meià lidera un proyecto de "cocina barcelonesa a base de platos que forman parte de la historia gastronómica de la ciudad". El arroz a la milanesa (con salchicha), los canelones a la barcelonesa, o las bombas de la Barceloneta conviven con otros clásicos catalanes como los caracoles fritos, bacalao a la llauna con judías del ganchillo o el conejo a la ampurdanesa. Hay que hacer una mención especial a los buñuelos de escarola, un clásico de Menorca casi inédito por ahí. El espacio es enorme, limpio y majestuoso, en la maciza esquina de Pintor Fortuny con Xuclà.

Sergi de Meià, co-fundador de l' 'slow-food' a Catalunya, té un nou restaurant a Barcelona. L'estiu del 2023 va obrir Banquet, on hi havia l'enyorat Sagarra –que després de vint anys va tancar les portes el 2020, per culpa de la pandèmia. Banquet és un restaurant amb ànima de bar elegant i clàssic, que a tres passes de la Rambla vol ser un oasi per als locals i visitants que busquin bona cuina, plat fondo i receptes de tota la vida, també amb una barra on esmorzar un bon entrepà.  De Meià lidera un projecte de "cuina barcelonina a base de plats que formen part de la història gastronòmica de la ciutat". L'arròs a la milanesa (amb salsitxa), els canelons a la barcelonina, o les bombes de la Barceloneta conviuen amb altres clàssics catalans com els caragols fregits, bacallà a la llauna amb mongetes del ganxet o el conill a l'empordanesa. Cal fer una menció especial als bunyols d'escarola, un clàssic de Menorca quasi inèdit per aquí. L'espai és enorme, net i majestuós, en la massissa cantonada de Pintor Fortuny amb Xuclà. 

El restaurante Xerta del hotel Ohla Eixample hace ya años que es la embajada gastronómica del Delta del Ebro en Barcelona, la cocina de la Cataluña del sur en la mejor de las versiones. Kintsugi es una barra japonesa de alta categoría situada en la entrada del hotel: arroz y pescado. Dos de los productos estrella de la zona son también claves en la cocina japonesa, por lo que Héctor Ribeiro, al frente de la cocina y la barra de sushi, tiene buen material para trabajar. Situado a pie de calle y con una zona de mesas y barra, Kintsugi sirve el menú Omakase a un máximo de ocho comensales (aunque mejor que sean seis, según el chef). El buen pescado, la mayoría del Delta –y alguno traído desde Japón, como el pez limón ya lo dábamos por sentado. Pero el arroz perfecto del sushi es lo que realmente delata el nivel de un restaurante de ese nivel. Cocción y el punto perfecto de vinagre -está, pero apenas se nota- y el grano tiene la presión justa para que no se hunda, pero se quede suelto nada más entrar en la boca. De hecho, este es un buen lugar para poner en práctica una de las normas de protocolo a veces desconocidas sobre el sushi: se puede comer con la mano. Tártaro de caballa, ostra con médula de atún, verduras en tempura con alpargatas… Especialmente bueno es el chapadillo de anguila a modo de katsu sando, el bocadillo japonés. El Delta de Ebro, capital Tokio.

El restaurant Xerta de l'hotel Ohla Eixample ja fa anys que és l'ambaixada gastronòmica del Delta de l'Ebre a Barcelona, la cuina de la Catalunya del sud en la millor de les versions. Kintsugi és una barra japonesa d'alta categoria situada a l'entrada de l'hotel: arròs i peix. Dos dels productes estrella de la zona són també claus a la cuina japonesa, així que Héctor Ribeiro, al capdavant de la cuina i la barra de sushi, té bon material per treballar.  Situat a peu de carrer i amb una zona de taules i barra, Kintsugi serveix el menú Omakase  a un màxim de vuit comensals (encara que millor que sigueu sis, segons el xef). El bon peix, la majoria del Delta –i una mica portat des del Japó, com el –peix llimona– ja el donàvem per fet. Però l'arròs perfecte del sushi és el que realment delata el nivell d'un restaurant de d'aquest nivell. Cocció i el punt perfecte de vinagre -hi és, però amb prou feines es nota- i la pressió justa perquè no s'enfonsi, però es quedi solt només entrar a la boca. De fet, aquest és un bon lloc per posar en pràctica una de les normes de protocol de vegades desconegudes sobre el sushi: es pot menjar amb la mà. Tàrtar de verat, ostra amb medul·la de tonyina, verdures en tempura amb espardenyes… Especialment bo és el 'chapadillo' d'anguila a manera de 'katsu sando', l'entrepà japonès. El Delta d'Ebre, capital Tòquio.

Un martes a las cuatro de la tarde hay personas esperando para entrar en Paradiso. En realidad, el día y la hora dan un poco igual, porque siempre hay cola. Este ‘speakeasy’ que año tras año aparece en los primeros puestos de la reputada lista de las mejores coctelerías del mundo de The Worlds’ 50 Best Bars, mantiene intacto su tirón, y probar los tragos de Giacomo Giannotti y su equipo sigue siendo parada obligada para quienes pasan por Barcelona.Pero por si alguien necesita una excusa para volver por aquí, aquí va una buena: Paradiso ha renovado su carta. Quince bebidas componen el nuevo menú Mysteries of the World, que recorre a sorbos algunos de esos misterios no resueltos de la historia. Un hilo argumental de lo más sugerente que da rienda suelta a la creatividad, no sólo de la bebida, sino también de las espectaculares presentaciones que son marca de la casa. Foto: ParadisoParadiso La cara de sorpresa está asegurada cuando llega, por ejemplo, Enigma, uno de los nuevos cócteles que se adentra en los misterios del cerebro humano. Servido en una cabeza y con un semifrío de frambuesa y pino con forma de cerebro como garnish de la bebida, tiene todos los puntos para convertirse en uno de los éxitos de la temporada. O, al menos, de los cócteles más instagrameables.La cuidada puesta en escena, la frescura de estos tragos largos con muchas capas de sabor, y esos pequeños bocados que rematan cada copa y que elabora Matteo Ciarpaglino en el Paradiso Lab son la fórmula de éxito

Un dimarts a les quatre de la tarda hi ha persones esperant per entrar a Paradiso. En realitat, el dia i l'hora no són dades gaire rellevants, perquè sempre hi ha cua. Aquest 'speakeasy' que any rere any apareix als primers llocs de la reputada llista de les millors cocteleries del món feta per The Worlds' 50 Best Bars, manté intacte la seva fama, i provar els glops de Giacomo Giannotti i el seu equip segueix sent parada obligada pels que passen per Barcelona.Però per si algú necessita una excusa per tornar-hi, aquí en va una de bona: Paradiso ha renovat la seva carta. Quinze begudes componen el nou menú Mysteries of the World, que recorre a xarrups alguns d'aquests misteris no resolts de la història. Un fil argumental d'allò més suggerent que deixa anar la creativitat, no només de la beguda, sinó també de les espectaculars presentacions que són marca de la casa.   Foto: ParadisoParadiso La cara de sorpresa està assegurada quan arriba, per exemple, Enigma, un dels nous còctels que s'endinsa als misteris del cervell humà. Servit en un cap i amb un semifred de gerds i pi amb forma de cervell com a garnish de la beguda, té tots els punts per convertir-se en un dels èxits de la temporada. O, si més no, dels còctels més instagramejables.La cuidada posada en escena, la frescor d'aquests glops llargs amb moltes capes de sabor, i aquests petits mossos que rematen cada copa i que elabora Matteo Ciarpaglino al Paradiso Lab són la fórmula d'èxit que es desplega al llarg d'aquesta cart

Buena cocina, pocos formalismos y precios contenidos. Así se podría resumir la esencia de Incorrecte (Cerignola, 11. T. 93 146 53 98) recién abierto en Sant Gervasi y que se ha propuesto animar un poco el panorama de esta zona por encima de General Mitre. O incluso convencer –asegura Marcel Pons, el cocinero al frente del proyecto– a quienes no frecuentamos Diagonal arriba para que hagamos una excursión gastronómica al barrio. La verdad es que los callos de bacalao con capipota y caldo de garbanzos ya justificarían el paseo. Los mejores de Barcelona según un conocido escritor y periodista político que suele frecuentar el lugar, me cuentan. A veces se coincide en opiniones con quien uno menos se lo espera. Aunque, puestos a destacar un único plato de los que ofrecen en carta, igual el rosbif de jabalí con espárragos blancos y tikka masala catalán merecería ese honor. Y ser convertido ya mismo en un bocadillo que arrasaría en cualquier ranking que se precie. Foto: IncorrecteRestaurant Incorrecte (Barcelona) Pons vuelve a Barcelona tras dirigir la cocina del hotel Mastines del Penedés. Y desborda entusiasmo y ganas junto a un equipo al que, y eso nos encanta, no regatea protagonismo: Gabi Figueroa está con él mano a mano en la cocina, y David Farres se ocupa de la sala y de buscar cosas interesantes para la carta de vinos. Y lo consigue, por cierto. Un restaurante con alma de barrio y que, sin renunciar a una cocina que apunta alto, tiene claro que su cliente es de ese que vue

Bona cuina, pocs formalismes i preus continguts. Així es podria resumir l'essència d'Incorrecte, obert a Sant Gervasi i que s'ha proposat animar una mica el panorama d'aquesta zona per sobre de General Mitre. O fins i tot convèncer -assegura Marcel Pons, el cuiner al capdavant del projecte- als que no freqüentem Diagonal amunt perquè fem una excursió gastronòmica al barri.La veritat és que les tripes de bacallà amb cap i pota i brou de cigrons ja justificarien el passeig. Els millors de la ciutat segons un conegut escriptor i periodista polític que sol freqüentar el lloc, m'expliquen. De vegades es coincideix en opinions amb qui hom ho espera menys. Encara que, posats a destacar un únic plat dels que ofereixen en carta, potser el rosbif de porc senglar amb espàrrecs blancs i tikka masala català mereixeria aquest honor. I ser convertit ja mateix en un entrepà que arrasaria a qualsevol rànquing com cal. Foto: IncorrecteRestaurant Incorrecte (Barcelona) Pons torna a la ciutat després de dirigir la cuina de l'hotel Mastines del Penedès. I desborda entusiasme i ganes amb un equip al qual, i això ens encanta, no regateja protagonisme: Gabi Figueroa està amb ell mà a mà a la cuina, i David Farres s'ocupa de la sala i de buscar coses interessants per a la carta de vins. I ho aconsegueix, per cert.Un restaurant amb ànima de barri i que, sense renunciar a una cuina que apunta alt, té clar que el client és d'aquell que torna i que no sempre vol sorpreses en un menú degustació. I què

Com passa amb les zones més turístiques de la ciutat, el que és habitual al costat de la Sagrada Família és traçar un cordó gastronòmic de seguretat de diverses illes de cases per evitar caure en trampes de paelles infectes, calamars mal descongelats i sangria. Així que qualsevol novetat que suposi un raig d'esperança en aquests paratges culinaris s'ha de celebrar. I és el cas de Madre, una taverna moderna –el concepte està de moda– que pren el relleu d'un local mític al barri: Intertapa que, després de tres dècades, passa el relleu generacional. I és que tot queda en família, com el nom del restaurant permet endevinar. En Leo Chechelnitskiy (Babula Bar) agafa les regnes d'aquest local estratègicament situat al començament de l'Avinguda Gaudí i amb vista al monument més icònic de Barcelona i on ha crescut veient com la seva mare, Alexandra, el mantenia dempeus durant tants anys amb un únic truc: servir bon menjar.  Foto: Alex FroloffMadre Taverna Moderna Amb una profunda rentada de cara i una estètica molt cuidada en línia amb les neotavernes que ara tant s'estilen, Madre manté aquesta filosofia de cuina senzilla: bon producte, no complicar-se gaire la vida i les tapes, platets i arrossos com a principal fil conductor d'una carta que vol continuar atraient els veïns en una zona on gairebé són minoria. I la veritat és que plats com la seva ensalada russa, ben generosa en llagostins, o la tapa de llengua de vaca (cuinada a baixa temperatura durant dos dies i amb un toc de peb

Como ocurre con las zonas más turísticas de la ciudad, lo habitual junto a la Sagrada Familia es trazar un cordón gastronómico de seguridad de varias manzanas para evitar caer en alguna de esas trampas a base de paellas infectas, calamares mal descongelados y peor sangría. Así que cualquier novedad que suponga un rayo de esperanza en estos páramos culinarios tiene que ser celebrada como merece. Y es el caso de Madre, una taberna moderna –está claro que el concepto está de moda– que toma el relevo de un local mítico en el barrio: Intertapa que, después de tres décadas, da el relevo generacional. Y es que todo queda en familia, como el propio nombre del restaurante permite adivinar. Foto: Alex FroloffMadre Taverna Moderna Leo Chechelnitskiy (Babula Bar) toma las riendas de este local estratégicamente situado al comienzo de Avenida Gaudí y con vistas al monumento más icónico de Barcelona y en el que ha crecido viendo cómo su madre, Alexandra, lo mantenía en pie durante tantos años con un único truco: dar bien de comer. Con un profundo lavado de cara y una estética muy cuidada en línea con esas neotabernas que ahora tanto se estilan, Madre mantiene esa filosofía de cocina sencilla: buen producto, no complicarse demasiado y las tapas, platillos y arroces como principal hilo conductor de una carta que quiere seguir atrayendo a los vecinos en una zona en la que casi son minoría. Foto: Alex FroloffMadre Taverna Moderna Y lo cierto es que platos como su ensaladilla rusa, bien gene

A veces los tópicos funcionan. "El bar al que a nosotros nos gustaría" ir es una definición un tanto sobada de muchos negocios, pero es sentarse en Fino Bar (Torrent de les Flors, 113. T. 93 627 66 23) a charlar con sus responsables y entender que es eso exactamente lo que han conseguido. Ubicado en la parte más alta de Gracia, por encima de Plaza Rovira, lejos del bullicio y donde todavía queda barrio, lo definen como un bar moderno con alma de colmado. Un local sin cocina y en el que, ahí va otro tópico, han conseguido convertir en virtud esa carencia. La propuesta va más allá de las conservas y los embutidos y apuesta por dar un toque propio a una excelente selección de producto. El responsable de la carta es Alberto Ibáñez, uno de los seis socios de esta aventura, y con experiencia en cocinas de renombre como Lomo Alto o Àbac. Foto: Facundo RuizBar Fino De su cabeza han salido dos de los hits de Fino Bar: las tortitas Inés Rosales que se sirven calientes con sobrasada de buey –de Soler Capella, en la Boqueria- miel y queso ahumado, y el ingenioso croq-fondue. Querían tener croquetas, pero a falta de freidora se ofrece la masa de las croquetas para 'dipear' con tostaditas de pan. Maravilloso invento para dar rienda suelta al instinto de zamparse la masa de las croquetas antes de cocinarlas que todos hemos tenido alguna vez en casa. Las conservas y algunos ahumados –como la anguila con la que se corona el bistec tartar (inspirado en el de Jordi Vila en Velódromo, confiesa

De vegades els tòpics funcionen. "El bar al qual a nosaltres ens agradaria" anar és una definició una mica suada de molts negocis, però és seure a Fino Bar (Torrent de les Flors, 113. T. 93 627 66 23) a xerrar amb els seus responsables i entendre que això és exactament el que han aconseguit. Ubicat a la part més alta de Gràcia, per sobre de Plaça Rovira, lluny de l'enrenou i on encara queda barri, el defineixen com a un bar modern amb ànima de botiga de queviures. Un local sense cuina i on, aquí un altre tòpic, han aconseguit fer en virtut aquesta carència. La proposta va més enllà de les conserves i els embotits i aposta per donar un toc propi a una selecció excel·lent de producte. El responsable de la carta és l'Alberto Ibáñez, un dels sis socis d'aquesta aventura, i amb experiència en cuines de renom com ara Lomo Alto o Àbac. Del seu cap han sortit dos dels hits de Fino Bar: les tortitas Inés Rosales que se serveixen calentes amb sobrassada de bou –de Soler Capella, a la Boqueriamel i formatge fumat, i l'enginyós croq-fondue. Volien tenir croquetes, però sense fregidora, posen a taula la massa de les croquetes per 'dipejar' amb torradetes de pa. Meravellós invent per cedir a l'instint de cruspir-se la massa de les croquetes abans de cuinar-les, cosa que tots hem fet alguna vegada a casa. Foto: Facundo RuizBar Fino Les conserves i alguns fumats –com l'anguila amb què es corona el bistec tàrtar (inspirat en el de Jordi Vila al Velòdromo, confessen) o algunes amanides– són

Hay espacio para unas 14 personas en taburetes repartidos por la barra y un local de apenas 25 metros cuadrados. Una plancha, un horno, y un Roner, los tres en versiones mini, son todo lo que en cocina necesita Sergi Marambio para despachar platos fríos y planchaditos. Acompañados de una amplia selección de vermuts, Varmuteo (Vilamarí, 2.  687 68 00 50) minúsculo y bonito bar de tapas y vermut, ha conseguido en solo cinco meses hacerse un hueco entre vecinos y habituales de la zona de Sant Antoni y la parte alta del Paral·lel.  ¿Dónde está el truco? Más que un truco, lo que hay es una cocina bastante más amplia en posibilidades que lo que sugiere a primera vista Varmuteo. Y es que este proyecto cuenta también con Jaume Marambio –hermano de Sergi– y Victoria Maccarone, del vecino restaurante gastronómico Alapar, que ganó el premio de mejor restaurante de Barcelona de 2024 de Time Out Barcelona, y cuya cocina les permite proveerse de buenos guisos y algunas preparaciones que elevan notablemente el nivel de una vermutería al uso. Bocadillos? Magníficos, como el de fricandó o el de papada de cerdo con queso y mostaza Empezando por el hot-dog de albóndigas, que ha necesitado poco tiempo para convertirse en un clásico de la casa. Un puesto que, eso sí, tiene que disputarse con otros dos bocados magníficos: el clásico mallorquín de sobrasada y queso, y uno de papada confitada con queso y mostaza. Con las albóndigas, el fricandó o la papada ya listas en la cocina del restaurante, sol

Una cortina original i interminable separa Sips del nou Esencia by Sips que acaba d'obrir portes. Un espai que, com a speak easy, s'amaga al final de la que avui dia ostenta el títol de millor cocteleria del món i on Marc Alvárez i Simone Caporale proposen una experiència molt diferent de la de la zona principal del bar.Els còctels, per descomptat, segueixen sent els protagonistes, encara que aquí en un format únic: una seqüència de vuit petites begudes que es converteixen en un autèntic menú degustació líquida. "Es tracta de tornar a l'essència, a aquest primer glop d'un còctel", explicava Álvarez ahir a la nit, durant el primer passi en aquest nou espai, ja preparat per a l'estrena el cap de setmana.De sostres alts i decoració etèria, les semblances amb l'Enigma d'Albert Adrià no són casuals. Pau Llimona i RCR Arquitectes que es van ocupar al seu moment del disseny d'aquest restaurant també signen la creació de l'espai que acull Esencia by Sips.   SipsEsencia by Sips   Quant costa i quan ho ofereixen? El menú consta de vuit glops ('Sips'), que es preparen davant el client en dues taules enfrontades, i amb espai per allotjar fins a dotze persones simultàniament. L'experiència requereix reserva prèvia, i només s'ofereix de dijous a dissabte. Amb una durada aproximada d'una hora, té un preu de 65 euros per persona.És un menú únic i, a més, amb còctels exclusius, diferents dels que se serveixen a Sips, expliquen els responsables del projecte que ja treballen en un futur menú

Una original e interminable cortina separa Sips del nuevo Esencia by Sips que acaba de abrir sus puertas. Un espacio que, a modo de speak easy, se esconde al final de la que a día de hoy ostenta el título de mejor coctelería del mundo y donde Marc Alvárez y Simone Caporale proponen una experiencia muy diferente a la de la zona principal del bar. Los cócteles, por supuesto, siguen siendo los protagonistas, aunque aquí en un formato único: una secuencia de ocho pequeñas bebidas que se convierten en un auténtico menú degustación líquido. “Se trata de volver a la esencia, a ese primer sorbo de un cóctel”, explicaba Álvarez anoche, durante el primer pase en este nuevo espacio, ya preparado para el estreno el fin de semana. De techos altos y decoración etérea, los parecidos con Enigma de Albert Adrià no son casuales. Pau Llimona y RCR Arquitectes que se ocuparon en su momento del diseño de ese restaurante firman también la creación del espacio que acoge Esencia by Sips. SipsEsencia by Sips ¿Cuánto cuesta y cuándo lo ofrecen? El menú consta de ocho tragos. O, como ellos prefieren decir, sorbos ('Sips') que se preparan ante el cliente en sendas mesas enfrentadas, y con espacio para albergar hasta doce personas simultáneamente. La experiencia requiere reserva previa, y se ofrece solo de jueves a sábado. Con una duración aproximada de una hora, tiene un precio de 65 euros por persona. Es un menú único y, además, con cócteles exclusivos, diferentes a los que se sirven en Sips, explica

Noxe abre ya: y ofrece las mejores vistas posibles sobre la costa de Barcelona, cocina japonesa y una triple personalidad que combina un restaurante con los cócteles y el espíritu de 'night-club' que hereda de Eclipse, la mítica discoteca del hotel W Barcelona que ahora cede su privilegiada ubicación a Noxe (Plaça Rosa Del Vents 1). El nuevo restaurante y club del hotel W Barcelona revela un cambio drástico respecto a la etapa anterior: la luz y las vistas mandan. Tanto que incluso las zonas VIP en la parte del 'night-club' se han concebido para que en ningún momento se interpongan en la visión del resto de clientes del lugar. Foto: Hotel WNoxe, o un club con una vista increíble desde todos los ángulos ¿Una pista de los cambios que llegarán al hotel W Barcelona en los próximos años con una apuesta por un lujo más luminoso y Mediterráneo y menos vinculado a la noche? Especulaciones al margen, Noxe se presenta como el nuevo restaurante insignia del hotel. Que, por cierto, también última la apertura de Coya, primera sede española de esta cadena de lujosos restaurantes de cocina peruana con locales en Londres, Dubai, París o Mykonos, entre otros. En el caso de Noxe, a los mandos está el chef Nipón Azumasong. Se presenta como experto en cocina 'omakase' (el tradicional menú degustación japonés), aunque de momento hay una carta que se mueve entre clásicos y platos menos conocidos. Un concepto más desenfadado y para compartir que la propuesta 'omakase', habitual en barras y con un