Javier Blánquez

La ciencia ficción, y en particular películas como 'Terminator' o 'Matrix', ha construido una imagen de la inteligencia artificial que, aunque narrativamente irresistible –y más aún en tiempos distópicos–, no se refleja con la realidad. La AI no va de máquinas con voluntad propia, sino del siguiente nivel, en el que los ordenadores pueden complementar la creatividad humana. Ahora que estamos acostumbrados a interactuar con algoritmos –las series de instrucciones que una máquina ejecuta para lograr un resultado, como una búsqueda en internet–, lo lógico es enseñar al algoritmo no a realizar un proceso determinado, sino a encontrar el camino para hacer cosas nuevas a partir de la información que recibe. No se trata de darle pautas fijas, sino patrones de reconocimiento para imitar modelos y dar resultados: frases, imágenes, secuencias de sonidos, etcétera. Tenemos que pensar en la AI como un nuevo pincel con un nuevo color en la mano de un pintor No nos engañemos: las máquinas son todavía poco inteligentes si las comparamos con la capacidad de la mente humana, que es la que las enseña. Pero un cerebro que programe y alimente bien su inteligencia artificial obtendrá resultados nuevos que pueden incorporarse al trabajo humano. Tenemos que pensar en la AI como un nuevo pincel con un nuevo color en la mano de un pintor, o en una repentina variación del texto para un escritor. Ningún ordenador puede realizar todavía una obra maestra, pero sí puede aportar resultados que la mente no

La ciència-ficció, i en particular pel·lícules com Terminator o Matrix, ha construït una imatge de la intel·ligència artificial que, tot i que és narrativament irresistible –més encara en temps distòpics–, no es reflecteix en la realitat. L’AI no va de màquines amb voluntat pròpia, sinó del següent nivell, en el qual els ordinadors poden complementar la creativitat humana. Ara que estem acostumats a interactuar amb algoritmes –les sèries d’instruccions que una màquina executa per assolir un resultat, com ara una recerca a internet–, el pas lògic és ensenyar l’algoritme no a fer un procés determinat, sinó a trobar el camí per fer coses noves a partir de la informació que rep. No es tracta de donar-li pautes fixes, sinó patrons de reconeixement per imitar models i donar resultats: frases, imatges, seqüències de sons, etcètera. Hem de pensar en les AI com un nou pinzell amb un nou color en la mà d’un pintor No ens enganyem: les màquines són encara poc intel·ligents si les comparem amb la capacitat de la ment humana, que és la que les “ensenya”. Però un cervell que programi i alimenti bé la seva intel·ligència artificial obtindrà resultats nous que es poden incorporar al treball humà si estimem que tenen valor. Hem de pensar en les AI com un nou pinzell amb un nou color en la mà d’un pintor, o en una variació sobtada del text per a un escriptor. Cap ordinador pot fer encara una obra mestra, però sí que pot aportar resultats que la ment no hauria valorat inicialment, com una cert

Los 25 ya dan vértigo. Más cerca de los 30 que de los 18. Supuestamente adulto pero inevitablemente sigues atrapado en una locura inestable, de transición, de frontera. Eso sí, bien cargado de momentos, historias, anécdotas y recuerdos que te despiertan cositas dentro. El Sónar ha llegado a esa edad pero, a diferencia de los humanos, lo hace muy maduro, arraigado y seguro. Eso sí, siempre le quedarán los carteles para aplicar la dosis de 'gamberrismo' surrealista. Su trayectoria está cargada de grupos imperdibles, hits y novedades que han hecho del Sónar el que es ahora. Javier Blánquez salta de episodio en episodio para radiografiar una historia de 25 veranos. Había una vez una calurosa Barcelona del 1994...   NO TE LO PIERDAS:  la guía completa del Sónar 2018

A una certa edat, quan encara som tendres i ens sobra l'energia, ens creiem invencibles i creiem que els 'puretes', com deia Sartre de l'infern, sempre són els altres. Sortim de nit, amb el cos ben afinat i la capacitat de resistència sense esquerdes, i en fem burla d'aquells que, passats els 40, s'arrosseguen pels 'puestos', claven el colze a la barra del bar i no poden fer més que demanar un gintònic. Però la vida és un procés que sempre ens agafa amb la guàrdia baixada, i arriba un dia en què els joves insolents –ara amb els texans estripats, gorra lleugerament torçada i estètica vagament 'bling'– són ells, i els 'puretes' en som nosaltres. Depriment, oi?Si t'has adaptat al pla B conservador –o sigui, un parell de fills, per exemple, i caseta a Palafrugell–, potser el trauma no és tan greu. Però què passa quan et domina la nostàlgia dels temps antics, quan sortir de nit implicava no tornar-hi a casa en dos dies, i et ve de gust un simulacre de festa? Primer de tot, evitar anar allà on s'ajunta la colla postadolescent –el típic dissabte a la nit a llocs de moda i/o econòmics, o discoteques amb estètica dembow i/o inspirada en el 'bling' del hip hop– i planejar rutes alternatives on trobarem gent de la nostra corda que no ens faran sentir vells, cansats o fets un drap. Divertir-se a partir dels 40 és fàcil i poc humiliant, si segueixes aquesta llista

Un quart de vida. El festival de la música avançada, de l'electrònica del futur, l'incomprés per alguns i l'esperat per molts altres. Sí, aquell dels concerts amb gespa i també aquell que té versió diürna i versió nocturna. El Sónar fa 25 anys que no dorm perquè va arribar per despertar, replantejar i fer explotar les normes. Enguany ho celebra amb noms imperdibles sobre l'escenari i enviant senyals a melòmans extraterrestres perquè el Sónar sempre ha sigut una mica marcià. El seu viatge al futur començava un estiu del 1994 i estava centrat en la tecnologia creativa al servei de la música i les altres arts. 25 anys després, la cosa ha quedat així i es resumeix en aquest diccionari... NO T'HO PERDIS:  la guia completa del Sónar 2018  

Els 25 ja fan vèrtic. Més a prop dels 30 que dels 18. Suposadament adult però inevitablement segueixes atrapat a una bojeria inestable, de transició, de frontera. Això sí, ben carregat de moments, històries, anècdotes i records que et desperten cosetes dins. El Sónar ha arribat a aquesta edat però, a diferencia dels humans, ho fa ben madur, arrelat i segur. Això sí, sempre li quedaran els cartells per aplicar la dosi de 'gamberrisme' surrealista. La seva trajectoria està carregada de grups imperdibles, fites i novetats que han fet del Sónar el que és ara. El Javier Blánquez salta de momentàs en momentàs per radiografiar una història de 25 estius. Hi havia una vegada una calurosa Barcelona del 1994... NO T'HO PERDIS: la guia completa del Sónar 2018

Un cuarto de vida. El festival de la música avanzada, de la electrónica del futuro, el incomprendido por algunos y el más deseado por otros. Sí, aquel de los conciertos con césped y también aquel que tiene versión diurna y versión nocturna. El Sónar hace 25 años que no duerme porque llegó para despertar, replantear y explotar las normas. Este año lo celebra con nombres imperdibles sobre el escenario y enviando señales a melómanos extraterrestres porque el Sónar siempre ha sido un poco marciano. Su viaje al futuro empezaba un verano del 1994 y estaba centrado en la tecnología creativa al servicio de la música y las otras artes. 25 años después, la cosa ha quedado así y se resume en este diccionario... NO TE LO PIERDAS: la guía completa del Sónar 2018

Son nuestras apuestas, nuestra alineación ideal. Hay tantas sesiones, Djs y músicos diferentes como personas hay en Barcelona. Pero seguro que podéis encontrar a vuestro héroe. Tenemos clásicos y 'hypes', gente de toda la vida y gente llega con nuevos ritmos y propuestas geniales, como una exposición. Por eso el Sónar es el mejor festival de electrónica y vanguardia del mundo! Y si queréis tener toda la información sobre la edición del 25 aniversario del festival más vanguardista visitad nuestra Guía completa del Sónar 2018.

Són les nostres apostes, la nostra alineació ideal. Hi ha tantes sessions, Djs i músics diferents com persones hi ha a Barcelona. Però segur que trobeu el vostre heroi. Teniu clàssics i 'hypes', gent de tota la vida i gent arriba amb nous ritmes i propostes genials com una exposició. Per això el Sónar és el millor festival d'electrònica i avantguarda del món!I si voleu tenir tota la informació sobre la edició dels 25è aniversari del festival més avantguardista de la ciutat no deixeu de visitar la nostra Guia completa del Sónar 2018.    

El Sónar se ha de afrontar como un viaje que nos acerca tanto a las grandes estrellas de la electrónica como a los rincones más inexplorados del universo de la música avanzada. El Barça es más que un club, aunque hoy no gane, y el Sónar es más que un festival, aunque otros vendan más entradas. Su espíritu, profundamente 'underground' a pesar del éxito de público y comprometido con los nuevos lenguajes tecnológicos, hace que en su edición aún sea un evento joven, curioso y con mucho margen para descubrir sonidos inesperados. No necesita cabezas de cartel: el Sónar deslumbra suficiente con su lluvia de ideas y experiencias.

El Sónar s’ha d’entomar com un viatge que ens acosta tant a les grans estrelles de l’electrònica com als racons més inexplorats de l’univers de la música avançada. El Barça és més que un club, encara que avui no guanyi, i el Sónar és més que un festival, encara que d’altres venguin més entrades. El seu esperit, profundament 'underground' malgrat l’èxit de públic i compromès amb els nous llenguatges tecnològics, fa que en la seva a edició encara sigui un esdeveniment jove, curiós i amb molt marge per descobrir sons inesperats. No necessita caps de cartell: el Sónar enlluerna prou amb la seva pluja d’idees i experiències.

Son nuestras apuestas, nuestra alineación ideal. Hay tantas sesiones, DJs y músicos diferentes como personas hay en Barcelona. Pero seguro que encontráis a vuestro héroe. Tenéis clásicos y 'hypes', gente de toda la vida y gente que llega con nuevos ritmos y propuestas. ¡Por eso el Sónar es el mejor festival de electrónica y vanguardia del mundo!

Del viernes 10 al domingo 12 habrá más luz que nunca, todo un festival –por sexto año consecutivo– en el marco de las fiestas de Santa Eulàlia con el Llum BCN. Consiste en una red de trece obras lumínicas que, desde las siete de la tarde hasta la medianoche, envuelven y decoran diferentes patios y plazas del distrito –el Pati Llimona, el Fossar de les Moreres, el Ateneu Barcelonès, el Museu Picasso o el porche del Tinell, entre otros– y transforman el espacio en arte y la arquitectura en un espejo. Lo que se propone es hacer rutas para conectar el mar con la Rambla, pasando antes por el Born y el Gòtic, con un centro fundamental: el trabajo del director de fotografía Josep Maria Civit, creador de la divertida performance lumínica 'Les Laies' en el Palau de la Virreina, que se puede visitar hasta el sábado, y donde las gigantas de Ciutat Vella desfilarán como si fueran top models.No solo será la Virreina visitable para todo el mundo: todos los museos públicos de la ciudad abrirán sus puertas desde el sábado 11 hasta el martes 14, una iniciativa que da más valor todavía a la gran fiesta popular de invierno, que como siempre mantendrá sus rasgos particulares: los correfocs –el sá. 11, el infantil a las 18.15 h y el de adultos, a las 20 h–, el pasacalles con la ronda popular de las gigantas (el do. 12 a partir de les 9 h) y el Protocolo del Águila de la ciudad el vi. 10 a las 20.15 h que, acompañada por la Coronela, saldrá desde el Ayuntamiento para buscar una iglesia donde baila

Del divendres 10 a diumenge 12 hi haurà més llum que mai, tot un festival –per sisè any consecutiu– en el marc de les festivitats de Santa Eulàlia amb el Llum BCN. Consisteix en una xarxa de tretze obres lumíniques que, des de les set de la tarda fins a la mitjanit, envolten i decoren diferents patis i places del districte –el Pati Llimona, el Fossar de les Moreres, l'Ateneu Barcelonès, el Museu Picasso o el porxo del Tinell, entre d'altres– i transformen l'espai en art i l'arquitectura en un mirall. En el marc de Santa Eulàlia, el que es proposa és fer rutes per connectar el mar amb la Rambla, passant abans pel Born i el Gòtic, amb un centre fonamental: el treball del director de fotografia Josep Maria Civit, creador de la divertida performance lumínica 'Les Laies' al Palau de la Virreina, que es pot visitar fins dissabte, i on les gegantes de Ciutat Vella desfilaran com si fossin top models.No només romandrà la Virreina visitable per a tothom: tots els museus públics de la ciutat obriran les seves portes des del ds. 11 i fins al dt. 14, una iniciativa que dóna més valor encara a la gran festa popular de l'hivern, que com sempre mantindrà els seus trets particulars: els correfocs –el ds. 11, el menut a les 18.15 h i el d'adults, a les 20 h–, la cercavila amb la ronda popular de les gegantones (el dg. 12 a partir de les 9 h) i el Protocol de l'Àliga de la ciutat el dv. 10 a les 20.15 h que, acompanyada per la Coronela, sortirà des de l'Ajuntament per buscar una església on ba

El que ens agrada del Club Marabú és que mai saps què hi pot passar. La selecció musical és sempre eclèctica, els DJs que trien no són convencionals, i de tant en tant hi ha sorpreses, com que, per Cap d’Any, la programació enllaci sessions d’El Guincho i la nova reina del trap català, Bad Gyal. Espereu reggeaton i dembow, hip-hop i acid. Una bogeria. Completen el cartell Drakis Discs, Yila i Univers: aquí pot passar de tot

Lo que nos gusta del Club Marabú es que nunca sabes qué puede pasar. La selección musical es siempre ecléctica, los DJs que eligen no son convencionales, y de vez en cuando hay sorpresas, como que, en Nochevieja, la programación enlace sesiones de El Guincho y la nueva reina del trap catalán, Bad Gyal. Espere reggeaton y Dembow, hip-hop y acid. Una locura. Completan el cartel Draka Discos, Yila y Universo: aquí puede pasar de todo

Tenir els serveis d’un discjòquei tan atrafegat com Luciano en la nit de Cap d’Any només s’aconsegueix de dues maneres: o pagant uns honoraris astronòmics, o tenint una molt bona relació personal entre l’artista i el promotor, o més probablement amb una combinació d’ambdues circumstàncies. També hi juga molt a favor que l’artista prefereixi ser a Barcelona, i no a París, a Berlín o Nova York. Sigui com sigui, un dels herois més sòlids del house i el techno minimalista de l’última dècada ha escollit Pacha Barcelona per acomiadar un 2016 que li ha anat de meravella –un cop més, regnant a Eivissa com un tità–, i serà sens dubte la nit més profitosa per a qui busqui l’excel·lència musical més enllà de la festa, les campanades, el confeti i el tràfec de cossos joves i com esculpits en marbre.La nit de Pacha es completarà amb tres DJs més: André Buljat, Steve Bimbelan i Alfonso León, i si el teu pressupost t’ho permet, pots anar-hi dues hores abans i sopar al local –lingot de foie gras, caneló de llobarro, filet de vedella, amanida de llamàntol, sorbet de mojito, raïm, xampany– aprofitant l’oferta vip que puja a 200 euros. Menjar-hi no és obligatori, i només està permès a butxaques ben farcides, però si el que més et motiva és moure el cos, saludar l’entrada del 2017 amb música de primer nivell i la sensació que, en realitat, ets al cel, segurament no hi ha cap millor opció a tota la ciutat.

Tener los servicios de un DJ tan ajetreado como Luciano en la noche de Fin de Año sólo se consigue de dos maneras: o pagando unos honorarios astronómicos, o teniendo una muy buena relación personal entre el artista y el promotor, o más probablemente con una combinación de ambas circunstancias. También juega muy a favor que el artista prefiera estar en Barcelona, ​​y no en París, en Berlín o Nueva York. Sea como sea, uno de los héroes más sólidos del house y el techno minimalista de la última década ha escogido Pacha Barcelona para despedir un 2016 que le ha ido de maravilla –una vez más, reinando en Ibiza como un titán–, y será sin duda la noche más provechosa para quien busque la excelencia musical más allá de la fiesta, las campanadas, el confeti y el tráfico de cuerpos jóvenes y esculpidos en mármol.La noche de Pacha se completará con tres DJs más: André Buljat, Steve Bimbelan y Alfonso León, y si tu presupuesto te lo permite, puedes ir dos horas antes y cenar en el local –lingote de foie gras, canelón de lubina , solomillo de ternera, ensalada de bogavante, sorbete de mojito, uvas, champán– aprovechando la oferta vip que asciende a 200 euros. Comer no es obligatorio, y sólo está permitido a bolsillos bien llenos, pero si lo que más te motiva es mover el cuerpo, saludar la entrada del 2017 con música de primer nivel y la sensación de que, en realidad, estás en el cielo , seguramente no hay mejor opción en toda la ciudad.

Si mai hem tingut al davant una foto d’ells, si mai ens els hem trobat a YouTube, i si em sentit una de la seves cançons –preferiblement a les fosques–, és probable que haguem pensat que St. Paul & The Broken Bones és una antiga banda de soul del sud profund americà recentment rescatada de l’oblit. Tenen, a més, un so potent, nítid i professional. Però en realitat no són una colla joves negres hereus d’una tradició il·lustre, ni un grup oblidat fins que se’ls va trobar un guru del northern soul, sinó sis amics criats a l’estat d’Alabama que han mamat soul des de ben petits, que tenen bona tècnica, una veu esforçada i de vegades espectacular –la de Paul Janeway; té el mateix timbre que Otis Redding–, i un sentit estètic que els fa clavar el bo i millor del soul de sempre, i donar-li un punt d’actualitat que els hi queda de meravella. Estan a punt de publicar el seu segon àlbum, 'Sea of noise', i més val no perdre’s el concert al Barts: si fa poc us van impactar els Alabama Shakes, ells estan fets de la mateixa pasta.

Abans que Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, Justin Bieber era possiblement l’home més odiat del planeta. Jove, insolent, immadur i amb un talent en dubte –només el toleraven fans adolescents–, era habitual fer riota dels seus discos i escàndols. Però d’ençà de 'Purpose' (2015), el seu últim disc, Bieber ha remuntat i ja no és tan unànimement detestat, i fins i tot se n’han publicat crítiques positives, descrit com el seu treball de maduresa, fresc i intel·ligent, gràcies sobretot al treball de producció de nous col·laboradors com Diplo o Skrillex. De cop, Bieber ja no era un producte infantil, sinó un recanvi de Justin Timberlake com a producte pop acceptable, amb 'hits' i certa aura moderna. En aquest procés d’acceptació del marrec canadenc també hi ha ajudat molt la gira que porta voltant des del març i que ha estat rebuda amb entusiasme. Es tracta d’un espectacle convencional de pop de poliesportiu, però que dóna a Bieber l’oportunitat de demostrar que sap cantar i que és competent ballant. El repertori inclou els èxits recents, els ‘respectables’ –'Sorry', 'Where are Ü now'–, però també els antics, com 'Boyfriend' o 'As long as you love me', cercant la complicitat dels seus públics d’ahir i d’avui, separats per un abisme generacional. Per divertir-se, amb ironia o sense.