Time Out col·laboradors

Cada any enquestem a milers de ciutadans de tot el món per conèixer com és la vida a les seves ciutats en aquests moments. Volem conèixer el panorama gastronòmic i el circuit de bars. El teatre i les galeries d'art. La vida nocturna i les aplicacions de cites. Com són els veïns i quins barris són fantàstics de veritat. La idea és crear una instantània global de la vida a la ciutat i dirigir la gent als llocs que entusiasmen els seus veïns. I ara... els resultats del Time Out Index 2022! Com sempre, hem analitzat totes aquestes dades per elaborar el nostre rànquing anual de les millors ciutats del món. Durant els darrers dos anys, la llista es va centrar en com les ciutats es van unir durant la pandèmia i van fer la vida (gairebé) tolerable durant els confinaments. Però ara, després de dos anys de restriccions a l'hora de viatjar, el món s'obre de nou i nosaltres, igual que tu, tenim ganes de tornar-hi. Tot i que aspectes com l'esperit comunitari i la resiliència van ser dos dels factors més importants l'any passat, el 2022 hem afegit un pes addicional a les coses que fan de les ciutats llocs fantàstics per visitar i per viure-hi. Les nostres ciutats preferides d'aquest any són les que ofereixen una vida nocturna pròspera, menjar i begudes increïbles, i art, cultura i museus en abundància. Hem destacat llocs que no són avorrits, ni massa cars ni sobrevalorats, i ens hem assegurat que les nostres millors eleccions també puntuïn bé per a coses pràctiques com la possibilitat de c

Nova normalitat. Probablement hauràs escoltat molt aquesta frase els últims mesos. Quan la pandèmia va començar l'any passat, la humanitat va iniciar una nova era. I el dia a dia dels ciutadans –acostumats a viure a les ciutats– va canviar també. Malgrat això, ara hem començat a alliberar-nos d'aquestes manilles. S'han eliminat les restriccions per viatjar. Bars, restaurants i clubs estan reobrint, i tot i que el bitxo segueix allà fora, ens estem apropant a una normalitat millorada. Però, de què tracta, exactament? Per descobrir-ho, has de mirar el teu voltant, als carrers, als parcs i als jardins. Durant el 2020 i 2021, les nostres ciutats s'han desenvolupat. Contra tot pronòstic, les comunitats s'han unit i mostren la mateixa resistència i enginy que els va permetre sorgir i sobreviure.  Ara publiquem el rànquing anual dels millors barris del món. Aquest any, no canviem les nostres prioritats: menjar, beure, vida nocturna, cultura –important–. Esperit de comunitat, resiliència, sostenibilitat –igual de rellevant–, especialment perquè hem de sortir d'aquesta pandèmia amb alguna cosa de la qual estar-ne orgullosos i mostrar a la resta del món.  De la mateixa manera com ho hem fet durant els últims tres anys, enviem els resultats de l'enquesta Time Out Index (on van participar 27.000 persones de tot el món) als nostres editors locals i col·laboradors, qui van valorar els vots dels participants sota uns criteris determinats i van fer les seves propostes. Per acabar, un panel d

Al final de 'El pare', Andreu, en un momento de lucidez, le dice a su cuidadora: "A veces, tengo la sensación de que voy perdiendo las hojas". Hace más de una hora que estamos viendo, que estamos sintiendo, como un hombre grande se va perdiendo en la oscuridad de la demencia. Y justo entonces, cuando ya no sabe ni quien es, deja ir una metáfora prodigiosa que Josep Maria Pou entona como si fuera realmente así, un árbol que, en medio del invierno, se da cuenta de que se ha quedado desnudo.  La obra de Florian Zeller es una pieza de orfebrería escénica y un hueso duro para un intérprete de la edad de Pou. Supone hacer frente a la peor pesadilla de la vejez: la desaparición de la vida. Pero el actor, más cercano que nunca, lejos de los tótems shakespearianos, de los grandes hombres que ha interpretado, baja al infierno, inmaculado. Aquí, en 'El pare', es un pobre hombre que tiene alucinaciones, que no sabe dónde está y que quiere demostrar, todavía, la fuerza y la independencia que tuvo y que le han huido. También sabe hacerlo. 'El pare' es una obra solo apta para un grandísimo actor Cerca de él tiene a Anna, una Rosa Renom de traca que cuida al padre y que duda, que le quiere, pero que quiere seguir viviendo. Y todo con una puesta en escena efectiva y sencilla de Josep Maria Mestres que entiende muy bien la dicotomía entre los dos mundos en los que vive Andreu, en una escena que va quedándose sin sillas a medida que el protagonista va perdiendo el presente.  'El pare' es una ob

El coreógrafo suizo Philippe Saire presenta en el Mercat de les Flors tres montajes: Vacuum, sobre el vacío; Hocus pocus, sobre la fraternidad y con un juego de apariciones y desapariciones recomendadas para jóvenes de 7 a 11 años, y Party room, en torno a los ramos de globos que fascinan a los niños en las ferias.

El coreògraf suís Philippe Saire presenta al Mercat de les Flors tres muntatges: Vacuum, sobre el buit; Hocus pocus, sobre la fraternitat i amb un joc d’aparicions i desaparicions recomanat per a joves de 7 a 11 anys, i Party room, al voltant dels rams de globus que fascinen els infants a les fires.  

Com ens relacionem amb els objectes? De quina manera depenem d’allò inert? Això és el que s’han plantejat Nyamnyam en col·laboració amb Carme Torrent, Blanca Callén, Manel Quintana i Daniel Moreno Roldán a partir de materials reaprofitats dels magatzems de l’Antic Teatre. 

La periodista de TV3, excorresponsal als Estats Units, Raquel Sans, entrevista Buffalo Bill, convertit en icona, que va visitar Barcelona l’any 1889. Ramon Madaula firma i protagonitza una obra que indaga en les raons per les quals el circ del cowboy no va triomfar a casa nostra com s’esperava.

Paul Berrondo es basa en el clàssic de Tennessee Williams. Un tramvia anomenat desig per posar en escena una peça nova, una obra que indaga en el joc de miralls entre quatre personatges interpretats per Cristina Brondo, Iván Hermés, Maria Lanau i Sergio Matamala.

Jordi Vidal i Jordi Prat i Coll tornen a treballar junts en un espectacle després de Guillermotta. Ara, revisiten cançons de Jacques Brel i Ovidi Montllor, que els havien unit anys abans en els xous Senzillament (coses de l’Ovidi) i Mon Brel. Amb la direcció musical i la guitarra de Toni Xuclà.