Apuntes para una película de atracos

Diu León Siminiani que, fins on li arriba la memòria, sempre havia volgut fer una pel·lícula d’atracaments, com el 'Rififí' de Jules Dassin i l''Atracament perfecte' de Stanley Kubrick, d’aquelles on hi ha feixos de bitllets, revòlvers i bales brillants i mans enguantades que fan girar en pla detall la rodeta d’una caixa forta. Era un desig que sempre l’havia acompanyat i que es va reactivar quan l’agost del 2013 la policia va detenir a Madrid una banda de lladres acusats d’haver saquejat fins a set sucursals bancàries.

Entre els detinguts hi havia el Flako, també conegut com el Robin Hood de Vallecas, amb l’aura d’un bandoler mític. Era el descendent d’una saga d’atracadors amb molta perícia, expert en la tècnica del butró, i presumia de poder recórrer tot el clavegueram de Madrid amb una bena als ulls. Quan ja era a la presó, León Siminiani li va fer arribar una carta, i és en el moment en què la tira a la bústia en què comença el relat.

A estones una autoficció amb elements de cinema negre, a estones el retrat d’un heroi amb màscara de làtex que es mor de ganes d’explicar la seva vida criminal, León Siminiani redacta una crònica atzarosa de la seva relació amb el Flako que s’estén al llarg de cinc anys, sense garanties de final. Com ja va fer a 'Mapa', el director persegueix una història incompleta que de mica en mica va omplint les pàgines d’un quadern en blanc.