¡Ave, César!

Sota l’aparença de simple divertimento, '¡Ave, César!' amaga altres cares. En la seva última pel·lícula, els germans Coen s’endinsen en el Hollywood dels anys 50, on treballa Eddie Mannix, un home que es desviu per tal d’arreglar les destrosses que cometen les estrelles. Els conflictes amb què ha de batallar Mannix no són pocs: l’estrella de l’última producció de la Capitol ha estat segrestada, una actriu s’ha quedat embarassada estant soltera i un director es queixa perquè li han imposat una jove promesa del 'western' que ni tan sols sap parlar correctament. Per si no n’hi hagués prou, Mannix està deixant de fumar, per complaure la seva dona. L’escena en què la parella intenta mantenir una conversa a la cuina de casa (un dels pocs moments en què el protagonista no està treballant) és magistral: els Coen filmen el tal Mannix assegut, sopant, d’esquena a la seva dona i evidenciant així la distància entre els dos.

En el fons, com sempre en el cinema dels Coen, la gràcia de la pel·lícula recau en el to. '¡Ave, César!' és sens dubte una comèdia, esquitxada, això sí, d’un to malenconiós i tens. De fet, el protagonista sembla prendre-s’ho tot molt seriosament. Igual que els Coen, que sota l’armadura de gags i situacions disperses i diverses han fet un retrat tant del món de l’espectacle com de la religió. L’estructura de la pel·lícula és igual d’interessant que els temes que tracta. '¡Ave, César!' és com 'Un espia a Hollywood', un clàssic de l’humor de Jerry Lewis que canvia de gènere i forma amb la facilitat de qui canvia de plató de rodatge.

Inspirat en una figura real, el personatge de Mannix no és l’única referència a la història més desconeguda de Hollywood: per exemple, el director interpretat per Ralph Fiennes sembla referir-se per moments a George Cukor. Tot i això, qui vulgui veure en la pel·lícula una col·lecció de referències sense cap mena de substància (o d’actualització), s’equivoca, perquè, com aquella cinta autoreferencial de Jerry Lewis, '¡Ave, César!' va més enllà de la broma.