[title]
Hi ha pel·lícules que són un tros de vida, que se’t fiquen a dins i et fan arrels. Aquest és el cas de 'Call me by your name'. Luca Guadagnino aconsegueix atrapar el temps a cada imatge i condensar-lo, i fa de cada instant un miratge de l’eternitat. Som en un estiu llunyà, fa més de 35 anys, en un casalot amb grans finestrals i llits antics, perdut entre camps d’herba que el sol ha tornat groga i arbres fruiters. A l’hora de la migdiada, les mosques escuren les restes d’una taula a mig desparar i les bicicletes entren i surten del jardí. Aquí és on l’Elio –meravellós Timothée Chalamet, nominat a l'Oscar– passa les vacances, llegint novel·les, sempre en banyador, amb els peus en remull al rec. Té 17 anys i el seu cos encara és el d’un adolescent, tot melic i costelles, creuat per una línia imaginària que fa la corba perfecta de les estàtues praxitelianes. Ell és el centre d’un film que ens parla de la bellesa del desig. Aquest estiu serà, per a l’Elio, l’estiu de l’amor, des del moment en què comenci a sentir-se fascinat per un jove americà, alguns anys més gran que ell, que va a estar-se uns dies amb la seva família. A diferència de referents del relat homoeròtic com 'Brokeback mountain' i 'Carol', aquí no existeix la part del rebuig social. A la càmera no li interessa el conflicte. Tan sols recrear-se en les mirades infinites de dos personatges que es troben en secret, quan tothom dorm, i s’abracen i estimen fins que el sol els ve a trobar amb les primeres llums de color de llimona.