[title]
Per tercera vegada, confirmo que el més promiscu que existeix a 'Cinquanta ombres d'en Grey' són els molts zeros que tots els personatges tenen en la xequera. Fa molt que vam descobrir que aquesta història no viu del sexe, sinó de l'espectacle de la riquesa, dels seus cotxes i mansions, dels seus viatges en suites d'alta gamma, dels seus vestits de disseny i el seu xampany rosé. Admeto que les dues anteriors cintes em van resultar insultants, masclistes, retrògrades. Aquesta ja només m'ha semblat ridícula. Ridícula és l'escena en què ella li renta els cabells amb la brusa xopa. Ridícul és que ell li digui "et nego l'orgasme perquè vegis com de frustrants són les teves mentides". Tedioses són les postals de la lluna de mel que ens ensenyen al principi, assaonades amb una banda sonora incoherent. Eterna és la sensació que estem submergits en el món de Barbie, on el luxe és un producte en sèrie. I sí, en Grey ens ensenya els glutis musculosos un parell de vegades, i fins i tot hi ha un moment en què li llepa un mugró a l'Anastasia. Però en el fons la luxúria és anecdòtica. Això sí, ens cansarem de veure els cossos perfectes dels dos protagonistes, que s'exhibeixen com un privilegi exclusiu de les classes benestants, una extensió del gust sofisticat de la gent capaç, com un Porsche o un iot o un anell de diamants. La majoria de mortals no serem mai tan guapos ni tindrem tants diners. En fi, seguirem somiant.