Climax

Hi ha pel·lícules que se't fiquen al cap, com la bona droga o la pitjor migranya, i que et van fent mal al cervell fins que et cau sang dels ulls. Així és com ens fa sentir el cine de Gaspar Noé, el paio que li va donar la volta al món a 'Irreversible', que va concebre el sexe fantasmal en el porno 3D de 'Love' i que ara, a 'Clímax', ens sotmet a una experiència de pell i carn, un descens als inferns d’una nit letal, on s’uneixen vida i mort, orgasme i dolor, neu i foc.

Som als anys 90, els últims sospirs de la bogeria psicodèlica, i els més temeraris es ruixen les pupil·les amb gotes d’àcid com si així s’inoculessin visions del més enllà. Ens trobem en un internat aïllat pel fred i la borrasca, on vint ballarins assagen per darrer cop una coreografia que sembla una invocació del dimoni. La càmera els segueix en un pla seqüència ansiós que serà recordat com un abans i un després en el cinema musical.

Tot es complica quan algú s’acosta amb un gibrell de sangria. Així apareix el monstre: les baralles a ganivet, el sexe agressiu, els plors a crits, les rialles canibalitzades, la sang i l’electricitat. És com un relat de terror, com la història d’uns personatges atrapats en una mansió neogòtica edificada sobre un cementiri indi, amb un pols visceral extrem. Veure 'Clímax' és com tenir una mà de ferro que t’agafa pel coll i t’escanya fins a l’asfíxia.