[title]
Com una dansa elegíaca, consagrada a la vida rural, a les mans nuoses que cultiven alls tendres esgarrapant la terra humida amb les ungles, a les eines de matança i als esclops enfangats dels pagesos, aquesta pel·lícula comença amb la imatge d’uns peus esculpits en un feix de llum blanca i acaba amb una dona que balla en un turó en un capvespre de color magenta. Tot en ella és una deliciosa coreografia mortuòria, tel·lúrica, agitada pel vent.
Els personatges són quatre dones de tres generacions diferents reunides en una casa gran al mig del camp, en un porxo, als corrals, a la taula d’una cuina on s’esmorza pa amb oli i es juga a la brisca després de sopar amb una tassa de camamilla per escalfar-se els dits. Podem sentir com respiren. Notem la tensió cervical de les seves nuques que es troben en el pla. Ha mort l’avi, pare i marit, i ara els toca decidir com tirar endavant.
Cada gest, cada sospir que Meritxell Colell capta amb la càmera mereix ser explicat. Les senyores que resen el Parenostre davant d’un taüt, la filla que poleix una bicicleta antiga amb paper de vidre, l’anciana que decideix desfer-se de les seves coses perquè sap que pertanyen a un temps condemnat a extingir-se. I també l’homenatge a Pina Bausch i al seu 'Café Müller', i als cossos que s’expressen moguts com una tempesta, bellugant-se en un impuls que parla de la pròpia desaparició.