[title]
Potser és el soroll de les onades trencant el silenci de la nit de Recife. Potser és la visió de Sonia Braga als 66 anys, preciosa i amb una espatlla descoberta, dormint en una hamaca davant d’un finestral amb vistes a l’Atlàntic. Hi ha alguna cosa diàfana en l’ambient. Que això soni com un encanteri d’estiu és part de la màgia de la proposta. Que de sobte veiem una cigarreta encesa rodolant sobre el parquet és només el principi d’una amenaça.
Les ciutats es transformen, l’arquitectura perd la seva funció humana. El brasiler Kleber Mendonça Filho situa la càmera en l’angle just per fer-nos contemplar la bellesa del cos en repòs d’una dona ajaguda. I tot per, mica en mica, anar-lo apartant del seu espai vital. Doña Clara és la història d’un personatge que viu en l’últim pis de propietat d’un edifici situat a primera línia de mar. Millor dit, que s’hi aferra, rebutjant insistentment una oferta de compra d’una gran corporació immobiliària.
Hi ha dos ambients que entren en col·lisió. Un és el món de la protagonista, les parets d’una casa que és un temple, on tot objecte està carregat de memòria. L’altre és l’exèrcit invasor: els sequaços de la promotora que es dediquen a trencar la calma, a convertir cadascun dels pisos buits en una cambra de bordell, a fer festes i orgies que s’allarguen fins a hores intempestives, a aniquilar el record d’una era que estem cridats a veure desaparèixer.