Dunkerque

Es llibres d'història ja ens expliquen com van anar les coses durant l’evacuació de Dunkerque el maig del 1940, el dia en què 300.000 soldats, la majoria britànics, es van escapar de la platja i els molls d’un port del nord de França mentre els nazis els bombardejaven. Però Christopher Nolan ens posa a l’ull de l’huracà, en el centre d’una guerra terrible que no s’assembla a cap altra pel·lícula bèl·lica que hàgim vist abans. Fugint dels tòpics, ens col·loca en una perspectiva desconcertant, estranya, que pertany a tots aquells que van viure l’atac arrossegant el ventre per terra.

En menys de dues hores –breu recorregut, tenint en compte que parlem de l’home que va fer 'El cavaller fosc' i 'Interstellar'–, reduint els diàlegs a la mínima expressió, 'Dunkerque' ens dona una dosi reconcentrada i crua del terror, amb una fotografia espectacular que s’ha de viure en una pantalla tan gran com sigui possible.

I aquesta és la voluntat del director, que va rodar la pel·lícula en Imax i 70 mm, per multiplicar l’impacte de l’estètica del malson, que es balanceja entre el soroll de l’esclat de la granada i l’olor de carn cremada que de mica en mica es va reduint a cendres. La propaganda nacionalsocialista va caient dels núvols, l’escuma del mar llepa la sorra amb un color diabòlic i uns plans aeris dislocats del conjunt ens fan perdre l’equilibri. Nolan divideix el drama en tres capítols, que ofereixen tres punts de vista diferents del camp de batalla. Drama apocalíptic.