[title]
Un dels personatges més populars de la cultura francesa postrevolucionària, Eugène-François Vidocq, va arribar a ser director de la Sûreté Nationale després d’haver estat delinqüent, confident i detectiu. El cinema ha portat la seva vida a la pantalla en diferents ocasions –la darrera: 'Vidocq' (2001), amb Gérard Depardieu– i ara és l’hora de Jean-François Richet, que torna a la indústria del seu país després de 'Blood father' (2016), la seva experiència hollywoodenca amb Mel Gibson. No es tracta d’una dada insubstancial: 'El emperador de París' està concebuda més com una pel·lícula policíaca i d’aventures que com una indagació històrica o un biopic. Richet observa el seu protagonista quan està a punt de donar el pas des del món de l’hampa al de la legalitat. L’ambient que descriu, així com les peripècies que desgrana, inclouen un retrat dels baixos fons del París napoleònic molt proper a alguns dels films de Scorsese sobre Nova York, posem per cas. Però l’operació no funciona del tot perquè falta alguna cosa: aquell moment de canvi social exigia una mirada més perspicaç, més incisiva, també més crítica, que mostrés com pot néixer un nou Estat a partir de la violència i la corrupció (sense necessitat de renunciar ni al gènere ni als cops de puny).