El gran museo

És difícil veure una pel·lícula sobre un museu d’art sense pensar en el National Gallery de Fred Wiseman que ens va enlluernar l’any passat. Però hem de fer l’esforç, i superar-ho. Especialment quan es comprova que aquell impecable documental anglès es va rodar al mateix temps que una altra cinta, de producció austríaca, titulada 'El gran museo'.

Més enllà del tema, que gira al voltant del retrat per dintre d’una institució artística de primer ordre, els dos treballs són molt diferents. Johannes Holzhausen s’enfronta al Kusthistorisches de Viena en un moment de renovació. I, d’entrada, hi ha una imatge impactant: som en una preciosa sala completament buida, de sobte hi entra una persona, es posa al centre de la nau i comença a trencar el terra de fusta. Aquesta imatge dóna la clau del documental.

Estem assistint al procés de renovació des de dins d’una institució a través de la feina dels seus treballadors, molt més que de les obres que alberga. Reivindicar aquesta visió del museu és un dels atractius d’un film que no vol donar lliçons, només deixar constància d’un