[title]
Una fantasia de vella escola, amb estels que volen i una mica d’enyorança dels temps en què els escura-xemeneies ballaven pels terrats. Aquesta seqüela improbable del clàssic de Disney que arriba 54 anys després de l’original és una operació de risc que, miraculosament, funciona a la perfecció. Es podria entendre com un homenatge nostàlgic als musicals d’abans, que passa a Londres, als anys 30, en l’època de la Gran Depressió, quan la ciutat s’il·luminava amb fanals de gas. Les cançons de Marc Shaiman, amb lletra de Scott Wittman, capten l’aire retro.
Tanmateix, tot i que aquesta 'Mary Poppin's està pensada per als fans d’una certa edat, també hi ha pinzellades de modernitat, per exemple en la interpretació d’Emily Blunt, amb la seva pronunciació impecable i un somriure més picaresc que el de Julie Andrews. És màgic el moment en què la veiem baixar del cel, entre els núvols grisos, amb el seu paraigua amb cap de lloro xerraire, que fa venir ganes d’aixecar-se i aplaudir. Com són màgics tots els trucs que du a la seva bossa infinita. El dofí que surt de la banyera, el gos animat que condueix una calessa, l’espectacle de cabaret...
Veurem escenes fantàstiques, com l’aparició de Meryl Streep o el cameo de Dick Van Dyke, que amb més de 90 anys es marca un ball digne de veure. Però també hi ha un to amarg, per exemple, en la lletania d’un Michael Banks en la trentena, vidu i arruïnat, amb tres fills petits i una casa que el banc li està a punt d’expropiar.