El sentit d'un final

Julian Barnes va escriure la història dels personatges d’'El sentit d’un final' com si plantegés una equació impossible de resoldre. Una paella fumejant a l’aigüera, la sang vessant d’una banyera, un rellotge amb l’esfera brillant per la part de baix del canell. Totes aquestes imatges, evocades a la primera pàgina, eren el rastre que conduïa a una gran incògnita, el misteri d’un passat plusquamperfet a punt de desbordar-se. Ja sabem que una novel·la i una pel·lícula no són la mateixa cosa. Només faltaria. Però és que aquí ho tenien ben fàcil, en una descripció perfectament visual, per crear una cinta que com el llibre fos atmosfèrica, vertiginosa, i ens menés cap a aquesta tragèdia compartida que s’entrelluca en els bocins d’un record esquinçat. Ritesh Batra es pren l’argument al peu de la lletra, i es carrega la poesia del misteri per fer emergir un relat prosaic, lineal, on només arriba a fascinar-nos l’aparició de Charlotte Rampling amb els ulls caiguts, guardiana d’un secret que trigarà a veure la llum.