[title]
Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent.
Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència.
Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives del cinema.