Janis

Cine, Documental
Recomanat
3 de 5 estrelles
Janis

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Després que Oliver Stone filmés la mort de Jim Morrison, que ens mostrés aquell cadàver amb els braços penjant enfora de la banyera d’un hotel de París, Janis Joplin s’havia quedat com el mite ressaguer dels 60, l’única amb qui el cinema encara tenia un compte pendent. 'Little girl blue' és el primer documental amb cara i ulls que ens arriba sobre aquella noia d’Austin que un dia, prop de Salinas i en un cotxe en marxa, es va acomiadar d’un tal Bobby McGee. Sobre el cap un perrucot, com una gorra russa, amb plomes i cintes i tot el que s’hi pogués lligar. I baixant pel pont del nas unes ulleres rodones i balderes que relliscaven avall.

De molt jove es dedicava a fer nit pels bars de Texas cantant hillbilly a canvi de cervesa gratis, imitant les dives negres del blues. Com Odetta, com Bessie Smith. Ara quan vas per San Francisco descobreixes el seu fantasma a totes les botigues de discos d’Ashbury Road mirant-te fixament als ulls. Penso en Patti Smith flirtejant amb els retrats de Rimbaud, el primer rebel adolescent de la història, l’estendard dels 'beatnicks' i el postpunk, i icona inspiradora de tota la rècula de músics morts a 27 anys. I em dic que amb els nostres fantasmes sempre tindrem un deute significatiu.

És la nena que li demanava a Déu que li comprés una tele en color. A 'Little girl blue', Amy Berg rescata la seva història, furgant caixes de cartró, llegint la correspondència, els crits d’auxili i els cants de llibertat. El més bonic de la pel·lícula és, justament, la part del relat epistolar, amb la pròpia caŀligrafia, parlant dels viatges a Louisiana i de l’apartament que va compartir amb en Peter Le Blanc a North Beach, un pis sense mobles on ell es passava el dia fent rebotar una pilota contra la paret buida i on ella es xutava per oblidar els dimonis que l’empaitaven allà on anava. No obviaré que el documental té una cadència un xic groga, que no ens estalvia un colofó excessiu sobre el consum de droga, però ara em torna aquella veu estripada, tan càlida, sobre la malla del micròfon. 'Maybe, maybe, maybe'.

Detalls

Detalls de l'estrena

Data d'estrena
divendres 5 febrer 2016
Durada
103 mins

Repartiment i equip

Director
Amy Berg
També t'agradarà