[title]
Ha arribat l’hora de certificar que 'El planeta dels simis' és un dels pocs 'blockbusters' que sumen entrega rere entrega estimulant alguna cosa més que un badall unànime. Potser aquest nou volum és el més fluix de la saga, i tot i així encara podrem esgarrapar-li algun moment d’acció tel·lúrica memorable, dels que es claven a la retina. A la nit, abans de tancar els ulls, ens semblarà veure un mico amb l’esquena encrestada que galopa entre la boira, cridant a la batalla.
Només els primers vint minuts ja justifiquen la pel·lícula: l’èpica va forta i la càmera oscil·la entre els dos bàndols d’una guerra, com si es preguntés quin ha de triar. Primer s’enganxa als cascos verds d’un escamot d’humans que arriben reptant entre les arrels d’un bosc. Després camina pels passadissos d’una fortalesa de pedra negra i fusta afilada, on els simis ferits durant l’assalt, amb el pèl tenyit de sang, es giren cap als passos augustos d’un líder que intenta administrar la pau.
L’escena de la cascada, sota la complicitat d’una lluna que tot ho fa de plata, i sobretot l’allau de neu rematen el clímax. Llàstima que el centre de la pel·lícula, allà on es concentra el rovell de la història, sigui una desafortunada combinació entre la fugida dels presos de 'La gran evasió' i algunes de les imatges més crues del cine de l’Holocaust –el que vol dir, en efecte, un camp de concentració repoblat amb ximpanzés–. Que en suprimeixin els minuts lacrimògens i els gags de pa sucat amb oli, i es quedin amb la part bèl·lica, la de la pura emoció.