[title]
Tots els estius de la infància se superposen en la memòria i prenen la forma d’un únic estiu etern. 'La idea de un lago' és el retrat d’una dona, en un pla mig que ens deixa veure una samarreta tibant per la panxa d’un embaràs que ja no passa desapercebut. De sobte, apareixen els records. Els seus ulls es transformen en un Renault verd lloro que fuig en l’horitzó, i veiem una nena que es fa sang als dits amb les punxes d’una rosa per pintar ratlles vermelles a les galtes d’un nen vestit d’indi, amb una corona de plomes.
Com ja va fer a 'Abrir puertas y ventanas', Milagros Mumenthaler busca indicis d’aquell passat que s’amaga en el més profund de les arrugues dels rostres del present. Les imatges del paradís perdut es confonen, tot d’una, amb una arqueologia silenciosa: l’exhumació dels cadàvers de la dictadura argentina, el centre on els familiars dels desapareguts van a deixar mostres d’ADN per facilitar el reconeixement dels cossos. El relat en primera persona pren una nova dimensió.
La memòria abraça el personatge per l’esquena, i no el deixa anar. Així es construeix una teranyina que barreja l’idil·li juvenil i la tràgica absència d’un pare engolit per la història, la veu de Neil Diamond fent-nos feliços amb 'Weeping like a willow' i els poemes de Lorca transformats en una cançó de bressol en boca d’un fantasma que vol adormir un nadó. El temps retrobat és únic i immens, com el raig de sol perdut que es filtra entre les lents de la càmera i es converteix en un fil daurat que ve de l’infinit. En definitiva, és una pel·lícula magnífica.