[title]
Vista des de la perspectiva del director anglès Armando Iannucci, la mort de Stalin desencadena situacions alhora dramàtiques i còmiques: d’una banda, la lluita pel poder; d’una altra, allò que hi ha al darrere, les flaqueses d’un seguit de personatges que finalment deixen veure el seu costat més humà i, per tant, també commovedor. La bona notícia és que la pel·lícula utilitza aquesta ambivalència per desmuntar els tòpics del cinema històric. Tot se’ns mostra d’una manera distesa, absolutament allunyada de la rigidesa habitual en aquest tipus de relats, sobretot si són de producció britànica, com és el cas. La mala notícia –ai!– és que el procediment esdevé a poc a poc una fórmula, i les escenes se succeeixen una darrere de l’altra mecànicament, fins al punt que la pel·lícula es va transformant en un artefacte previsible i repetitiu.
Tot i així, Iannucci es va perfilant com un cineasta que mereix atenció. Com ja passava al seu film anterior, 'In the loop', aquí torna a abordar la història contemporània intentant veure, per exemple, de quina manera una conversa a primera vista banal entre diferents personatges pot convertir-se en decisiva. I en això, el seu estil de rodar i muntar té alguna cosa a veure amb el de Robert Altman, sobretot pel que fa a la concepció coreogràfica de les escenes col·lectives. És així com La muerte de Stalin, en el fons, no pretén introduir-nos en el context històric que vol il·lustrar, sinó més aviat observar com reaccionem els éssers humans davant d’una situació límit. O parlar de la condició humana més enllà de la història.