La última lección

Estilitzada barreja entre cinema de terror i discurs ecologista, aquest segon llargmetratge de Sébastien Marnier ofereix una saturació tal de plecs i giravolts que finalment demostra no saber gaire bé on vol arribar. La història del professor que és contractat per fer classes a una prestigiosa escola privada i es troba amb un alumnat esquiu, fins i tot hostil, del qual comença a sospitar que amaga algun secret horrible, transmet d’entrada una certa inquietud, creant un ambient dens i malaltís, però culmina amb un anticlímax explícit i groller, situant el seu missatge molt per sobre de la posada en escena. Marnier desplega un coneixement del gènere que de vegades dona els seus fruits, sobretot pel que fa a algunes de les escenes d’enfrontament entre professor i alumnes o a l’obsessió del primer, que moltes vegades ens fa pensar que tot pot estar passant al seu cap. I encara que aquesta incertesa s’esvaeix a poc a poc a mesura que avança el metratge, al final la pel·lícula aconsegueix traçar un esbós més o menys acurat d’una certa generació i del món que els espera: feia temps que aquest crític no veia en una pantalla adolescents tan tristos, tan fràgils, alhora que tan insensibles i implacables.