Life

Aquest quart llargmetratge d’Anton Corbijn narra un episodi gairebé ocult en la vida de James Dean: la seva relació amistosa amb Dennis Stock, fotògraf novaiorquès que el va immortalitzar en alguns dels seus retrats més coneguts, publicats per la revista 'Life'. Però aquest és només el principi. El títol de la pel·lícula adquireix també un altre significat, pretén sintetitzar en menys de dues hores allò que anomenem ‘vida’ i que experimentem dia a dia, de vegades sense adonar-nos-en. Massa pretensiós? Potser sí, però també commovedor en la seva concepció i execució.

Corbijn defuig els clixés del biopic entès com a gènere i, per contra, modula un relat en perpètua evolució, sense grans desnivells dramàtics, que aspira més a evocar sensacions que a narrar una història glamurosa. I el resultat és sensible i delicat, i mai no tenim la sensació d’assistir a un espectacle de mitologia hollywoodiana, sinó més aviat petites estampes de la vida d’un actor dels anys 50, filtrada per la perspectiva d’un altre artista que estava aprenent al mateix temps.

Si hi ha alguna cosa que sobra a Life és la seva visió superficial del cine americà del moment, les escenes amb productors i directors, sobretot un Jack Warner per un sobreactuat Ben Kingsley. Però no us espanteu, perquè aquestes petites febleses vénen compensades –i de quina manera!– per la resta del film, on Corbijn pinta una intimitat esfereïdora entre els dos amics, en el fons dos jovenets a la recerca de si mateixos, enfrontats a un món que estava experimentant mutacions en el terreny de les relacions personals que el canviarien per sempre. La vida en aquells moments era això, després de tot.