[title]
Un mort, quan ja ha tingut el seu dol, quan ja se l’ha plorat tot el que se l’havia de plorar, no pot recuperar el seu lloc entre els vius. Això ja es trobava en 'El coronel Chabert', de Balzac, el relat d’un militar desaparegut en combat que després de molt de temps, quan ja ningú no l’esperava, picava a la porta de casa seva. A 'Los fantasmas de Ismael' passa el mateix. Mathieu Amalric fa d’un home que va perdre la seva dona vint anys enrere. Un dia aquesta dona torna al seu costat.
Des de la seva òpera prima, 'La vie des morts', el cine de Desplechin ha estat un món transitat per fantasmes que busquen el seu espai. Hi havia el marit d’Emmanuelle Devos convertit en àngel lumínic a 'Reyes y reina'. Hi havia les ombres xineses d’'Un cuento de Navidad', representant el principi d’una elegia tragicòmica. I hi ha aquí els ulls de Marion Cotillard pintats en un quadre, com el de 'Vertigen', com si ens indiquessin que està a punt d’obrir-se una tomba.
Hi ha unes constants que travessen l’obra de Desplechin, com l’imaginari de Bergman i la prosa de Joyce. Charlotte Gainsbourg ens recorda Liv Ullmann asseguda davant d’una taula plena de fotos a 'Saraband'. I el cognom Dedalus, extret del 'Retrat de l’artista adolescent', torna a aparèixer, igual que en gairebé cada pel·lícula, com si tots els personatges que ha creat fossin un de sol, totèmic, amb les mateixes neurosis indestructibles