[title]
Si vau veure la primera 'Mamma mia!', potser ja us podeu imaginar per on van els trets en aquesta segona part, 'Mamma mia! Una y otra vez'. Hi ha paisatges de postal, llum d’hora bruixa, amors sense compromís i moltes cançons d’ABBA interpretades per una colla d’estrelles notables. És l’escenari perfecte per a un 'divertimento' d’estiu. El problema és que el guió és una pífia, amb frases ridícules i situacions inversemblants que li asseguren l’estatus de producte kitsch. És una comèdia sentimental que no s’amaga de les seves influències del teatre musical, i això que en aquest cas el repertori està incrustat en l’argument de manera esforçada i maldestra.
El més nou, aquí, és l’ús dels flashbacks. La trama principal es combina amb escenes de la joventut del personatge de Donna, la matriarca bohèmia i divertida a qui va donar vida Meryl Streep, i que en els salts temporals interpreta Lily James, amb lluminosa calidesa. Aquests flashbacks reconstrueixen la història de la paternitat de Sophie, que era el conflicte de la primera pel·lícula, i aporten una mica de ritme a una cinta que, d’altra banda, té ben poc interès.
En aquest passat, Donna s’embolica amb tres homes diferents i quan es queda embarassada no sap qui és el pare. És digne de menció el fet que la pel·lícula no la jutgi ni la castigui. Al cap i a la fi, Mamma mia! és un conte de fades sanejat: tothom és optimista, sempre hi ha bon rotllo. Ni tan sols la clàssica figura de la madrastra (paper de Cher, com no podia ser d’una altra manera) acaba resultant tan dolenta com sembla.