[title]
Gustavo Salmerón filma un retrat de la seva mare que no té res a envejar a la flatulenta 'Carmina' a qui Paco León va immortalitzar fent-se caca a sobre al volant del cotxe. Però aquí el clima és encara més inversemblant. La protagonista és una dona de classe mitjana que, en rebre una herència sucosa, va decidir comprar-se un castell d’aspecte tenebrista, amb les seves torres en punxa, i uns passadissos eterns que té farcits d’armadures, escuts de l’antiga noblesa i bosses de plàstic on acumula un Diògenes ple de poesia.
El personatge i l’espai viuen en una simbiosi perfecta, entre la màgia i l’horror. Asseguda davant la càmera, amb una eloqüència grotesca, la mare ens parla del dia en què va tirar el queixal d’un dels seus fills dins d’una tassa de cafè al bar d’El Corte Inglés pensant-se que era una pastilla de sacarina. Ens explica com s’ho va fer per amortallar el cos d’un nen amb agulles de cap. I confessa que té les vèrtebres de la seva àvia perdudes en alguna de les columnes d’objectes dispars que s’amunteguen al casalot.
Podria ser la versió ibèrica d’una de les fotos de Diane Arbus, amb olor de naftalina i taxidèrmia. Salmerón col·loca la càmera dins la finca familiar com si passegés per un cementiri de l’aristocràcia espanyola. És la mansió de Fernando Rey a 'Viridiana' ocupada pels pobres tolits. I el ridícul entranyable de les situacions es barreja amb els fantasmes de la Història en majúscules, com si de retruc el director s’hagués proposat esventrar el passat del país. El relat del cadàver de Primo de Rivera convertit en croquetes és exquisidament genial.