Niñato

És de bon matí, és hora d’anar a l’escola, però tres nens es resisteixen a aixecar-se del llit. En David, el pare, intenta que es llevin d’una vegada, però l’espera es converteix en eterna, és la lluita de l’adult per tal d’aconseguir que els petits es preparin per a l’escola. L’escena és íntima, en la penombra que hi ha a trenc d’alba, en una habitació i enmig d’una situació familiar. És d’una quotidianitat entranyable. L’escena és de 'Niñato', una pel·lícula en què els actors són família en la vida real. El director, Adrián Orr, ha ficcionat el relat del David, un dels seus amics d’infantesa.

Al David, la seva família i amics el coneixen com a ‘Niñato’, perquè és un pare que, en alguns aspectes, segueix vivint com si fos un nen i perquè té una veu dolça com la d’un infant. La seva feina és absolutament precària: es dedica a fer música rap. La seva mare encara li renta la roba. I cria els seus fills gràcies a l’entramat familiar format per la seva mare i la seva germana. Aquí és on emergeix el discurs polític d’una pel·lícula que retrata una Espanya en crisi des de la intimitat del nucli d’una família que fuig de les estructures tradicionals.

La proposta estètica de 'Niñato' tampoc no n’és gens, de tradicional. Els nens, Oro, Luna i Mimi, destil·len una naturalitat vitalista, enèrgica, fruit dels anys de treball del seu director. Un director que enganxa la càmera als seus personatges, que es tanca a l’apartament on viuen i que insisteix a capturar la vida tal com és, amb els seus temps morts, i amb les seves llacunes, ja que l’única cosa que se li pot retreure a Niñato són els detalls que no acaben de quedar clars