[title]
São Paulo, Brasil. Sergio Oksman, un director que viu a Espanya, torna a la seva ciutat natal per passar un temps amb el seu pare, Simão, de qui s’havia distanciat. L’excusa de la visita, però, era una altra: viure junts el Mundial que estava tenint lloc al país.
A 'O futebol', l’esport és molt més que una premissa: és l’element que uneix pare i fill, el seu únic tema de conversa. Els dos protagonistes d’aquest documental parlen de futbol als bars, al taller i casa on viu Simão i al cotxe, l’espai més recurrent de la pel·lícula. Simão, de fet, és una mena de Maldini, un Mr. Chip, un expert en dades, noms de jugadors i estadístiques. El curiós, però, és que, a la pel·lícula, el futbol se’ns presenta en un suggeridor fora de camp, en una remor de ràdio i televisió. Hi té una presència subtil en extrems, en un film tan sensible com calculat.
Oksman sap mantenir la distància justa, amb el seu pare i amb la ciutat. De fet, 'O futebol' es converteix en el retrat d’una relació –entre dos homes als quals els costa comunicar-se– a partir d’una posada en escena absolutament mesurada. És aquesta proposta estètica, de plans fixos, la que permet que la pel·lícula es balancegi entre l’humor i l’emotivitat. Perquè, a més, O futebol és un documental en què la realitat acaba apoderant-se inevitablement de la pel·lícula i canviant la idea que els cineastes devien tenir a priori.
Tot i aquest component imprevisible, 'O futebol' és un film tan rodó com una pilota de futbol. És també una pel·lícula en què els resultats són el de menys. El que importa, de fet, és l’estil.