Predator

Shane Black, coguionista i director d'aquest 'reboot', apareixia en l'original de 1987, fent del típic personatge gracioset que mor el primer. Des d'aleshores hem sigut testimonis de com la carrera de Black anava evolucionant, adoptant diferents registres, amb exemples excel·lents –va escriure el guió de 'La brigada antimonstres' i va dirigir 'Dos buenos tipos–. Per això sorprèn veure que 'Predator' és justament la pel·lícula que hauria fet fa 30 anys. El ritme té una velocitat agressiva, està atapeïda de línies de guió que volen ser ocurrents, hi ha sang i gore a dojo. I no sembla que res de tot això hagi de donar lloc a noves seqüeles.

Aquest cop no hi ha un Arnold Schwarzenegger forçut, ni cap soldat que, com ell, sigui capaç de donar mort a l'àlien rastafari de manera diligent. Hi apareix Olivia Munn, amb molt de caràcter, interpretant una biòloga que és cridada a unir-se al grup científic d'un laboratori secret per oferir algunes respostes als misteris de la vida extraterrestre. Amb ella, disposat a combatre contra els monstres espacials de sang verda, hi ha l'exmilitar que interpreta Boyd Holbrook, líder d'una colla de llunàtics, pare d'un nen autista que acabarà convertint-se en l'epicentre de la trama. Tot plegat podria ser una rèplica trapella a pel·lícules com 'Independence Day' i una carta d'amor als blockbusters dels anys 80 i 90.