Reparar el vius

Maylis de Kerangal va publicar 'Reparar els vius', un dels últims booms còsmics de les lletres franceses, ara fa dos anys. La història començava amb la descripció, precisa com un electrocardiograma, del cor del pobre Simon Limbres en el moment en què va néixer. Un cor que, a la manera sinistra d’aquell famós relat d’Edgar Allan Poe, era el protagonista de la història, ocult entre les costelles i tothora present.

La cineasta Katell Quillévéré fa d’aquesta imatge un leit motiv de la pel·lícula, que comença en una platja, a trenc d’alba: tres joves han matinat per anar a fer surf en un mar fosc que es plega, onada rere onada, amb la forma d’un cor de bou immens. La metàfora funciona a la perfecció, i anticipa el drama al qual assistirem.

Tornant cap a casa, amb els ulls envermellits pel salnitre i la son que els abaixa les parpelles després de l’esport, el cotxe dels tres surfistes s’estavella contra un molí de vent. Dos se’n salven. Però el tercer ingressa amb un hematoma cerebral inoperable, i els metges en declaren la mort clínica. A partir d’aquest moment, vetllarem un cadàver que respira connectat a una màquina. Però el cor, guardat dins la caixa toràcica com un tresor, es resisteix a aturar-se.