[title]
Quan el que tens entre mans és el superheroi més conegut i estimat de tots els temps, pots estalviar-te les presentacions. 'Spider-man' inaugura saga pròpia a Marvel amb un Peter Parker millennial i adaptat als nous temps: és una estrella a YouTube i comparteix el seu dia a dia amb les diverses ètnies que poblen Nova York (el seu millor amic és oriental; la nòvia, afroamericana, i el rival escolar, pakistanès). 'Spider-man: Homecoming' pren de punt de partida 'Capitán América: Civil War', on van presentar l’adolescent Tom Holland com a nou home aràcnid i van oferir força pistes de cap on anirien els trets. Un Peter més jove i per tant innocent, maldestre i, fins a cert punt, irreverent que els que havien encarnat Tobey Maguire i el definitivament massa atractiu Andrew Garfield.
En aquest nou 'Spider-Man', Jon Watts no arrisca i repeteix la fórmula de l’èxit de les millors pel·lícules de superherois: ritme eixordador, gags delirants, iconografia pop, cameos recognoscibles (brillant, com sempre, Donald Glover) i algunes escenes d’acció memorables (aquí n’hi ha una a l’obelisc de Washington i una altra en un ferri que ja valen l’entrada que pagues). També apunta amb encert alguns punts d’obscuritat, però la història demana entrar-hi amb més profunditat en pròximes entregues.
Com més jove és Parker, i aquest ho és molt, les escenes d’incomprensió d’un orfe adolescent i sense pràcticament amics han de donar més de si. Potser és demanar massa, perquè els molts mèrits de la pel·lícula la situen com una de les millors que ha fet Marvel Studios fins avui.