Jordi Garrigós

Algo tan barato y sencillo, pero tan difícil de encontrar en una gran ciudad como Barcelona. Si estáis hartos del alboroto de la urbe y necesitáis encontrar vuestros  sitios de calma, introspección o, simplemente, silencio, esta es nuestra elección. Os pedimos una cosa, que leáis el reportaje en voz baja. NO TE LO PIERDAS:  Spas, lugares donde relajarte en Barcelona

Una cosa tan barata i senzilla, però tan difícil de trobar a una gran ciutat com Barcelona. Si esteu farts del xivarri de l'urbs i necessiteu trobar els vostres llocs de calma, introspecció o, simplement, silenci, aquesta és la nostra tria. Us preguem una cosa, llegiu el reportatge en veu baixa! NO T'HO PERDIS: Spas, llocs on relaxar-te a Barcelona

A veces solo se necesita una semilla minúscula para que todo brote. Como la revolución de verano en Washington DC de 1985, el riot grrrl de principios de los noventa fue un movimiento que duró poco, casi un instante, pero dejó un puñado de grupos y canciones memorables. Su inmortalidad a lo largo de décadas se cimienta en la incuestionable influencia de todo lo que vino después. Igual que una banda de hardcore imberbe que en 2017 adora a Ian MacKaye, aunque sus miembros ni hubiesen nacido cuando se formó Fugazi, los grupos punks feministas siguen viendo en figuras como Kathleen Hanna (Bikini Kill, Le Tigre), su compañera Tobi Vail, Allison Wolfe (Bratmobile) o Niki Elliott (Huggy Bear), un espejo musical y activista donde acudir buscando respuestas. En ese imaginario es donde Las Odio encuentran su zona de confort, tocando en festivales como Lady Fest, escribiendo fanzines y reivindicando el papel de la mujer, ya no sólo en el escenario, sino en toda la maquinaria del sistema de producción de la industria musical. Las madrileñas presentan este sábado, en Razzmatazz, su primer disco, 'Futuras esposas', un LP que tiene vacile y ganas de repartir bofetadas a diestro y siniestro, pero también humor desfasado y entrañabilidad costumbrista. Estas son Las Odio y esto es lo que tienen que contarte. Todas veníais de otros grupos antes de formar Las Odio. ¿Qué queríais hacer con esta  banda que no hacíais con las otras? Para empezar, queríamos tocar juntas. Nos conocíamos de nuestros r

No apareixen al cens però són habitants de Barcelona com nosaltres. Hi ha gats, gossos, ocells i cavalls, però també mussols, senglars i dracs. Us expliquem qui són i a on podeu trobar-los! A més a més us portem tota la informació necessària per a conèixer els racons més bestials de la ciutat i els  espais als quals podeu anar per passar una estona en bona companyia!

Las Odio prometen un concert mogut per presentar el seu primer disc, 'Futuras esposas', un manifest de ràbia i ball amb aroma del riot grrrl dels anys 90. A les vostres cançons hi ha molta paròdia sobre l’escena i la modernitat.Ha sortit així. Les nostres lletres parlen de temes quotidians i assumptes que ens preocupen i que sovint parlem al local o quan estem fent unes cerveses. Per això les referències al nostre entorn immediat; per tant, a ‘l’escena’. Sembla que hi hagi una competició per ser sempre el més ‘guai’.És la cultura Instagram: fer les coses pel simple fet d’ensenyar-les ràpidament, sense reflexió. Tampoc no pensis que nosaltres ens en lliurem, per això ens agrada fer-ne broma i parlar-ho des de l’autocrítica. Ho cantem des de la ironia, com un acte quasi autoparòdic.Us sentiu còmodes amb l’etiqueta 'riot grrrl'? Aquell moviment encara és vigent?Per descomptat que ho és. No només és l’única etiqueta amb la qual ens sentim realment còmodes i que ens representa, sinó que va ser la premissa per muntar el grup. Segueix sent necessari ampliar referents, trencar estereotips i no esperar que els altres facin les coses per nosaltres. Sou una mescla de ballaruga, agressivitat i ironia.La idea és que als nostres concerts la gent balli, canti i cridi. L’agressivitat no és que sigui buscada, és que ens surt així. Diem el que pensem i el nostre missatge és molest per a molta gent, són opinions que no agrada escoltar. Els vostres concerts deuen ser adrenalínics.Hauràs de venir

La gastronomía portuguesa es muy seductora. Tiene esa parte de contundencia, de arroz, carne y bacalao que tanto nos gusta a los catalanes, pero también un plus de lejanía atlántica e incluso de exotismo especiado. Y por si fuera poco, son capaces de animaladas con la 'francesinha': un bocadillo gigantesco de carne y embutidos, gratinado, que nada en salsa rodeado de patatas fritas.

La gastronomia portuguesa és molt seductora. Té aquella part de contundència, d'arròs, tall i bacallà que tant ens agrada als catalans, però també un plus de llunyania atlàntica i fins i tot d'exotisme especiat. I per si fos poc, són capaços d'animalades com la 'francesinha': un entrepà gegantí de carn i embotits, gratinat, que neda en salsa envoltat de patates fregides. Si ja heu fer l'Operació Bikini, és l'hora d'abortar-la. Mengeu portuguès!

Nos hemos acostumbrado a leer (y escribir) que el último, siempre es el disco más personal. A veces es un tópico, otros, como en el caso del quinto disco de Clap Your Hands Say Yeah, una verdad como una casa. Alec Ounsworth se ha quedado solo al frente del proyecto, no queda ninguno de sus compañeros de la banda que, en 2005, explotó gracias a su debut de título homónimo. Rock digerible, estribillos pop, voz afectada (perfecta por unos, insoportable por otros) y canciones etimológicamente indies. “Todos los discos que haces son especiales para ti, pero este lo es verdaderamente”, nos explica Ounsworth. Y es normal que lo afirme sin parecer una rutina: 'The tourist', el quinto disco de Clap Your Hands Say Yeah es su viva imagen, artísticamente y personalmente, después de unos años complicados: “Siento que he hecho un disco bajo coacción, un álbum de lucha”, dice el músico. 'Fireproof', 'Better Off' y 'Pilot' son las canciones bandera de un elapé con poca guitarra y bastante sintetizador: “Agradezco que cada álbum sea diferente, cambiar para adaptarse al que prefiero en cada momento, a pesar que evidentemente sigue un hilo común”, asegura el norteamericano, que no hizo mucho caso de las críticas, digamos poco entusiastas, a su anterior trabajo: “Era el mejor disco que habíamos hecho, pero no puedo pretender que todo el mundo lo comparta”. Clap Your Hands Say Yeah actúan en el Apolo el próximo martes. Cómo espera su líder que reciba el público el nuevo material? “Cualquier perso

Ens hem acostumat a llegir (i escriure) que l’últim sempre és el disc més personal. De vegades és un tòpic, d’altres, com en el cas del cinquè disc de Clap Your Hands Say Yeah, una veritat com una casa. Alec Ounsworth s’ha quedat sol al capdavant del projecte, no hi queda cap dels seus companys de la banda que, l’any 2005, va explotar gràcies al seu debut de títol homònim. Rock digerible, tornades pop, veu afectada (perfecta per uns, insuportable per d’altres) i cançons etimològicament indies. “Tots els discos que fas són especials per tu, però aquest ho és verdaderament”, ens explica Ounsworth. I és normal que ho afirmi sense semblar una molesta rutina: 'The tourist', el cinquè disc de Clap Your Hands Say Yeah és la seva viva imatge, artísticament i personalment, després d’uns anys complicats: “Sento que he fet un disc sota coacció, un àlbum de lluita”, diu el músic. 'Fireproof', 'Better Off' i 'Pilot' són les cançons bandera d’un elapé amb poca guitarra i força sintetitzador: “Agraeixo que cada àlbum sigui diferent, canviar per adaptar-se al que prefereixo en cada moment, tot i que evidentment amb un fil comú”, assegura el nord-americà, que no va fer gaire cas de les crítiques, diguem-ne poc entusiastes, al seu anterior treball: “Era el millor disc que havíem fet, però no puc pretendre que tothom ho comparteixi”. Clap Your Hands Say Yeah actuen a l’Apolo dimarts vinent. Com espera el seu líder que rebi el públic el nou material? “Qualsevol persona que reaccioni positivament

Molly Burch parecía predestinada a hacer canciones. Cuando era pequeña, mientras la mayoría de niños y niñas de su edad jugaban con playmobils o videojuegos, veía desfilar artistas por casa con total naturalidad: su padre era productor musical y su madre directora de casting. De esta conjunción sólo podía salir brillantez y talento, como así fue. Además, Burch, que vive en Austin pero nació a Los Angeles, decidió estudiar música de muy joven, poco después llegarían las primeras canciones, influenciadas por los discos que oían en casa: de los Everly Brothers a Sam Cooke. Con este panorama, era cuestión de tiempo que apareciera el primer disco de estudio de esta californiana, 'Please be mine', publicado por la prestigiosa discográfica neoyorquina Captured Tracks, casa de bandas tan influyentes como Mac Demarco, Chris Cohen y The Soft Moon. El elapé de debut de Burch, que puede recordar desde las voces de las Shirelles hasta el carácter mutando de Angel Olsen, se inspira en las melodías de los 60 y la canción de autor norteamericana, todo pasado por el filtro de la nueva oleada indie-folk norte americano. Temas melancólicos, de amores que se van, soledat y cierta penumbra. Y pinceladas de luz, claro. Molly Burch hará una gira europea este septiembre y pasará por Madrid. Será el próximo jueves 21 en el Café Berlín. Guardar Guardar Guardar

Molly Burch semblava predestinada a fer cançons. Quan era petita, mentre la majoria de nens i nenes de la seva edat jugaven amb playmobils o videojocs, veia desfilar artistes per casa amb tota naturalitat: el seu pare era productor musical i la seva mare directora de càsting. D’aquesta conjunció només en podia sortir brillantor i talent, com va ser. A més, Burch, que viu a Austin però va néixer a Los Angeles, va decidir estudiar música de ben jove, poc després arribarien les primeres cançons, influenciades pels discos que sentien a casa: des dels Everly Brothers fins a Sam Cooke. Amb aquest panorama, era qüestió de temps que aparegués el primer disc d’estudi d’aquesta californiana, 'Please be mine', publicat per la prestigiosa discogràfica novaiorquesa Captured Tracks, casa de bandes tan influents com Mac Demarco, Chris Cohen i The Soft Moon.L’elapé de debut de Burch, que pot recordar des de les veus de les Shirelles fins al caràcter mutant d’Angel Olsen, s’inspira en les melodies dels 60 i la cançó d’autor nord-americana, tot passat pel filtre de la nova onada indie-folk dels Estats Units. Temes melancòlics, d’amors que marxen, soledat i certa penombra. I pinzellades de llum, esclar. Molly Burch farà una gira europea aquest setembre que passarà per Barcelona. Serà el pròxim dilluns 18 al Centre d'Art Contemporani de Fabra i Coats​, la primera vegada que toqui a la ciutat presentant un disc, ja que ens havia visitat improvisadament al bar del Sidecar fa un any. Guardar Guar

Molly Burch parecía predestinada a hacer canciones. Cuando era pequeña, mientras la mayoría de niños y niñas de su edad jugaban con playmobils o videojuegos, veía desfilar artistas por casa con total naturalidad: su padre era productor musical y su madre directora de casting. De esta conjunción sólo podía salir brillantez y talento, como así fue. Además, Burch, que vive en Austin pero nació a Los Angeles, decidió estudiar música de muy joven, poco después llegarían las primeras canciones, influenciadas por los discos que oían en casa: de los Everly Brothers a Sam Cooke. Con este panorama, era cuestión de tiempo que apareciera el primer disco de estudio de esta californiana, 'Please be mine', publicado por la prestigiosa discográfica neoyorquina Captured Tracks, casa de bandas tan influyentes como Mac Demarco, Chris Cohen y The Soft Moon. El elapé de debut de Burch, que puede recordar desde las voces de las Shirelles hasta el carácter mutando de Angel Olsen, se inspira en las melodías de los 60 y la canción de autor norteamericana, todo pasado por el filtro de la nueva oleada indie-folk norte americano. Temas melancolicos, de amores que se van, soledat y cierta penumbra. Y pinceladas de luz, claro. Molly Burch hará una gira europea este septiembre y pasará por Barcelona. Será el próximo lunes 18 en Sala BeGood del Poblenou, la primera vez que toque en la ciudad presentando un disco, ya que nos visitó improvisadamente en el bar del Sidecar hace un año. Guardar Guardar Guardar

Hay quien busca el lugar ideal para llegar al cenit silencioso como si fuera un arqueólogo tratando de averiguar dónde se esconde el Santo Grial. Los fans de la calma hacen peregrinación a esta entidad sin ánimo de lucro para buscar, como dicen ellos mismos, la "concentración, creatividad y bienestar personal a partir del silencio". La primera pista que nos encontramos ante la opción correcta es en el nombre: La Casa del Silencio, y su objetivo, "promover la educación en el silencio".

Una de las mejores y más inteligentes maneras de hacer reír es cuando lo haces sin ruido, como lo hacen los mimos, auténticos especialistas en la materia. Si no te viene ninguna escena a la cabeza, piensa en las películas de Charles Chaplin, o en Marcel Marceau, considerado unánimemente como el mejor mimo de todos los tiempos. Quizá no seréis tan buenos como ellos, pero lo podéis intentar en el Taller Clown, una de las diversas escuelas de Barcelona para aprender una profesión mágica.

Hi ha qui busca el lloc ideal per arribar al zenit silenciós com si fos un arqueòleg mirant d’esbrinar on s’amaga el Sant Graal. Els fans de la calma fan pelegrinatge a aquesta entitat sense ànim de lucre per buscar, com diuen ells mateixos, la “concentració, creativitat i benestar personal a partir del silenci”. La primera pista que ens trobem davant l’opció correcta és en el nom: La Casa del Silenci, i el seu objectiu, “promoure l’educació en el silenci”.

Una de les millors i més intel·ligents maneres de fer riure és quan ho fas sense soroll, com ho fan els mims, autèntics especialistes en la matèria. Si no us ve cap escena al cap, penseu en les pel·lícules de Charles Chaplin, o en Marcel Marceau, considerat unànimement com el millor mim de tots els temps. Potser no sereu tan bons com ells, però ho podeu intentar al Taller Clown, una de les diverses escoles de Barcelona per aprendre una professió màgica.

Cuando lo que tienes entre manos es el superhéroe más conocido y querido de todos los tiempos, puedes ahorrarte las presentaciones. 'Spider-man' inaugura saga propia en Marvel con un Peter Parker 'millennial' y adaptado a los nuevos tiempos: es una estrella en YouTube y comparte su día a día con las diversas etnias que pueblan Nueva York (su mejor amigo es oriental; la novia, afroamericana, y el rival escolar, paquistaní). 'Spider-man: Homecoming' toma de punto de partida 'Capitán América: Civil War', donde presentaron el adolescente Tom Holland como nuevo hombre arácnido y ofrecieron muchas pistas de hacia dónde irían los tiros. Un Peter más joven y por lo tanto inocente, torpe y, hasta cierto punto, más irreverente que los que habían encarnado Tobey Maguire y el definitivamente demasiado atractivo Andrew Garfield. En este nuevo 'Spider-Man', Jon Watts no arriesga y repite la fórmula del éxito de las mejores películas de superhéroes: ritmo ensordecedor, gags delirantes, iconografía pop, cameos reconocibles (brillante, como siempre, Donald Glover) y algunas escenas de acción memorables (aquí hay una en el obelisco de Washington y otra en un ferry que ya valen la entrada que pagas). También apunta con acierto algunos puntos de oscuridad, pero la historia pide entrar con más profundidad en próximas entregas. Cuanto más joven es Parker, y este lo es mucho, las escenas de incomprensión de un huérfano adolescente y sin prácticamente amigos tienen que dar más de sí. Quizás es pedir

Quan el que tens entre mans és el superheroi més conegut i estimat de tots els temps, pots estalviar-te les presentacions. 'Spider-man' inaugura saga pròpia a Marvel amb un Peter Parker millennial i adaptat als nous temps: és una estrella a YouTube i comparteix el seu dia a dia amb les diverses ètnies que poblen Nova York (el seu millor amic és oriental; la nòvia, afroamericana, i el rival escolar, pakistanès). 'Spider-man: Homecoming' pren de punt de partida 'Capitán América: Civil War', on van presentar l’adolescent Tom Holland com a nou home aràcnid i van oferir força pistes de cap on anirien els trets. Un Peter més jove i per tant innocent, maldestre i, fins a cert punt, irreverent que els que havien encarnat Tobey Maguire i el definitivament massa atractiu Andrew Garfield. En aquest nou 'Spider-Man', Jon Watts no arrisca i repeteix la fórmula de l’èxit de les millors pel·lícules de superherois: ritme eixordador, gags delirants, iconografia pop, cameos recognoscibles (brillant, com sempre, Donald Glover) i algunes escenes d’acció memorables (aquí n’hi ha una a l’obelisc de Washington i una altra en un ferri que ja valen l’entrada que pagues). També apunta amb encert alguns punts d’obscuritat, però la història demana entrar-hi amb més profunditat en pròximes entregues. Com més jove és Parker, i aquest ho és molt, les escenes d’incomprensió d’un orfe adolescent i sense pràcticament amics han de donar més de si. Potser és demanar massa, perquè els molts mèrits de la pel·lícu

Fa temps que el festival Vida va deixar de ser l'herència vilanovina del Faraday per convertir-se en un dels festivals musicals més importants de l'Estat. Aquest 2017 l'oferta s'amplia encara més, aprofitant dijous -la jornada inaugural- per mutar en un dia tan fort com qualsevol altre, fet que confirma la presència aquella nit dels francesos Phoenix. El Vida 2017 se celebrarà entre el 29 de juny i el 2 de juliol als voltants de l'antiga Masia de Can Parellada de Vilanova i la Geltrú.Que ningú pensi que la de dijous serà una nit tranquil·la. Al contrari, els dos noms que sobresurten d'entre tots els artistes tenen el ball corrent per les venes: L'anglès Erol Alkan (resident del prestigiós Trash Club de Londres) i els francesos Phoenix, que arribaran al Garraf amb nou disc després de quatre anys sense novetats. Els de Versalles són el plat fort d'una jornada que també comptarà amb l'estrena local de Les Sueques, presentant l'enèrgic 'Moviment', o la visita de l'ex-Antònia Font Joan Miquel Oliver, també amb novetats sota el braç. Per si encara voleu més ballaruca, Las Bistecs, una de les sensacions de la temporada, també passejaran el seu electro-disgusting per Can Parellada.Divendres és el dia del pop en majúscules, present en tots els vessants possibles: De l'especial aroma -mig seixantes mig electrònic- de La Casa Azul (presenten disc), a les lànguides harmonies i cristal·lines guitarres indies de Real Estate. Del classisme a Dr Dog al despotisme irònic de Los Punsetes. Tot

Dimarts el Tribunal Suprem va ratificar la condemna de tres anys i sis mesos de presó per al raper Valtonyc. Aquest fet deixa poques escletxes legals per a què el músic pugui evitar l'entrada a presó, que s'hauria de fer efectiva pròximament. El temps de condemna sorgeix de la suma dels tres delictes que, segons va dictar l'Audiència Nacional fa un any, ha comès Valtonyc a les seves cançons i a través de les xarxes socials: enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes, calúmnies i injúries greus a la Corona i amenaces. Una munió de músics s'han solidaritzat amb el raper, que engreixa la llista d'artistes que ja han tingut problemes similars per la seva obra –La Insurgencia i el lleidetà Pablo Hasel-. De Mishima a Cesk Freixas i Pau Llonch, de Txarango a Els Amics de les Arts. Les mostres de suport a Valtonyc han arribat des dels quatre punts cardinals del país. El Primavera Sound ha fet públic un comunicat a mig matí on ja expressava el seu rebuig frontal a la decisió del Tribunal Suprem, aclarint que "encara que no es comparteixi ni el contingut ni la forma dels seus versos, aquesta condemna ens afecta" ja que, asseguren, comparteixen "la idea que qualsevol músic hauria d'estar emparat pel dret a expressar-se com ell o ella vulgui". D'altra banda, en un comunicat conjunt entre els principals festivals musicals del país (que inclou el mateix Primavera Sound, l'Strenes, Emergent, Girona A Capella, Vida, Guitar BCN, Clownia, Cruïlla, Canet Rock i el Mercat de Música

Aquest dimarts va confirmar-se un dels cops més funestos a la llibertat d'expressió des de l'entrada en vigor de la constitució espanyola de l'any 1978: el Tribunal Suprem va ratificar la condemna de tres anys i sis mesos de presó per al raper Valtonyc. Aquest fet deixa poques escletxes legals per a què el músic pugui evitar l'entrada a presó, que s'hauria de fer efectiva pròximament. El temps de condemna sorgeix de la suma dels tres delictes que, segons va dictar l'Audiència Nacional fa un any, ha comès Valtonyc a les seves cançons i a través de les xarxes socials: enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes, calúmnies i injúries greus a la Corona i amenaces. Una munió de músics s'han solidaritzat amb el raper, que engreixa la llista d'artistes que ja han tingut problemes similars per la seva obra –La Insurgencia i el lleidetà Pablo Hasel-. De Mishima a Cesk Freixas, de Txarango a Els Amics de les Arts. Les mostres de suport a Valtonyc han arribat des dels quatre punts cardinals del país. El Primavera Sound ha fet públic un comunicat a mig matí on ja expressava el seu rebuig frontal a la decisió del Tribunal Suprem, aclarint que "encara que no es comparteixi ni el contingut ni la forma dels seus versos, aquesta condemna ens afecta" ja que, asseguren, comparteixen "la idea que qualsevol músic hauria d'estar emparat pel dret a expressar-se com ell o ella vulgui". Ha arribat el moment de dir prou. Ja fa un temps que la deriva autoritària que ha adoptat l’Estat cont

Potser no us hi havíeu fixat mai, però si mireu atentament el cel de Barcelona, podríeu trobar-hi unes bèsties inesperades. Són els xèrifs dels nostres núvols, els que controlen tot el que hi passa des de les altures, de Montjuïc a l'abocador municipal. No són uns treballadors qualsevol, es diuen Dora, Murci i Sahsa, entre d'altres, i són àguiles, falcons i mussols, i la seva feina és la de controlar la densitat de població d'aus de la ciutat. Principalment, t'hi pots topar si passeges per l'anella olímpica, el centre d'operacions d'aquesta brigada que treballa en tres focus diferents: "Ens encarreguem de captar la localització –on viuen les aus–, captura, sobretot de coloms, i de mostrar als animals que no estan al seu hàbitat", ens explica el Marc, d' de la sobreADDA OPS, empresa de control de fauna urbana encarregada de gestionar el problemapoblació de coloms, cotorres i gavines que hi ha a la ciutat. El control d'aquestes espècies no és fa perquè sí, la seva presència és una font de malalties, a banda d'altres problemes –soroll, brutícia, desperfectes en el mobiliari urbà...– que poden ocasionar.  I com ho fan aquestes bestioles per fer aquest control? Mitjançant vols de reconeixement que provoquen que les espècies invasives s'allunyin de la ciutat, que al final, no és el seu hàbitat natural: "Aquí hi ha molta disponibilitat de menjar per a segons quines espècies, que alhora no troben depredadors. Per tant, si no es controla, això és un paradís per ells", recorden els re

Aquest matí s'ha donat a conèixer la programació musical de la pròxima festa de La Mercè de Barcelona, que se celebrarà del 22 al 25 de setembre. Com sempre, la festa es divideix en dos grans blocs, el Mercè Música, destinada a les bandes locals més populars, i el BAM (Barcelona Acció Musical), centrada en propostes emergents i amb la vista posada fora de les nostres fronteres. Els plats forts d'aquest any es concentraran a la platja del Bogatell, amb dues nits que s'esperen multitudinàries. Dissabte 23 de setembre actuaran Manel, Txarango i Buhos i diumenge 24, començant en horari de tarda (a partir de les 19h) amb Joan Miquel Oliver, Mishima, Sopa de Cabra i l'espectacle 'Rumberos, pugin a l'escenari', on participaran bandes tan conegudes com Los Amaya, Rumba Tres, Gertrudis i La Pegatina entre molts d'altres. No seran els únics rumbers que d'aquest any a La Mercè, i és que també s'ha programat –dissabte– 'La rumba, 25 anys després del 1992', on actuen amb Muchacho y Los sobrinos, Ai, Ai, Ai, i Los Manolos. Serà al recuperat escenari del Moll de la fusta, que divendres haurà viscut el seu 'mod revival' particular amb els concerts de Los Retrovisores, Amadeu Casas i Brighton 64. Amparanoia, Barcelona Jazz All Stars, La Vida Bohème o la proposta conjunta de Rosalia i Refree (diumenge) seran altres plats forts de les festes en els diversos escenaris repartits per la ciutat (avinguda de la Catedral, Parc del Fòrum o Parc de Nou Barris). Pel que fa al BAM, de nou cal gratar ent

Sembla que per fi s'acaba la llarga travessia dels dilluns. Aquesta tarda, la plantilla del metro de Barcelona ha decidit, reunida en assemblea, desconvocar la vaga que seguia des de fa dotze setmanes. Les aturades, que han provocat una intensa polèmica municipal, ja no es repetiran després que s'hagi aprovat l'última proposta de conveni feta pel Departament de Treball de la Generalitat, que ha actuat de mediador entre treballadors i la direcció de TMB. El resultat de la votació ha estat 480 vots a favor, 302 en contra i 56 abstencions respecte a l'acceptació del nou conveni i a aturar la vaga indefinida dels dilluns. Recordem que, a banda dels primers dies de la setmana, els sindicats també havien acordat parar amb l'activitat regular durant la Diada Nacional de Catalunya i la Mercè.

Aquesta tarda, el bar Heliogàbal ha donat a conèixer el cartell complet del Festigàbal, el festival de música que organitza per les festes de Gràcia. Com ha passat els dos últims anys, el popular establiment gracienc es trasllada a la plaça de La Sedeta (Camp d'en Grassot) per oferir dues nits de música amb propostes de l'escena indie catalana. La programació d'aquest estiu, tancada pel 18 i 19 d'agost, compta amb aquests concerts: Divendres: Museless, Hidrogenesse, Playback Maracas i BeGun (Dj Set)Dissabte: El Petit de Cal Eril, Me And The Bees, Los Bengala i Guille Milyway (Dj Set) Aquest és l'spot oficial del festival, dirigit i realitzat per Lluís Huedo   Guardar Guardar

Potser no n'heu tingut prou amb les desenes de festivals musicals que es fan per tot el territori durant el mes de juliol. Felicitats, la vostra energia és infinita, però la terra no està preparada per la vostra frenètica activitat, així que caldrà buscar-vos alternatives per seguir de festa tot l'estiu. No us preocupeu, n'hem trobat una de ben recomanable. Això sí, necessiteu complir tres premisses indispensables: Us ha d'agradar viatjar, no heu de ser propensos al mareig i i haurieu de saber nadar. Són els creuers del rock i n'hi ha per tots els gustos. Agafeu el banyador, compreu una brúixola i empastifeu-vos de crema solar, el vaixell està preparat per a llevar l'ancora.1- El creuer del punk: Warped tour en banyadorEl Warped Tour és l'històric festival de música hard-core, punk i ska nord-americà. Creat l'any 1994 per l'skater Kevin Lyman i apadrinat poc després per Vans, el Warped, un festival itinerant amb parades per Nord-amèrica i Europa, ha estat lloc d'encontre per grups clàssics com NOFX, Lagwagon, The Offspring, Blink 182 o Bad Religion. Si el que et va és la música interpretada a 200 revolucions, els cabells de colors i les taules d'skateboard , aquest és el teu creuer, perquè també té la seva versió aquàtica, el Warped rewind at sea. Surts de New Orleans el 28 d'octubre i et deixen a Cozumel tres dies després. Entremig has gaudit dels concerts d'un bon grapat de bandes (Face to Face, Simple Plan, Good Charlotte, Less than Jake), a banda de viure 'l'emo-night' on

(Hola, sóc el pas del temps i he vingut a recordar-te que t'estàs fent gran). Manel, el fenomen musical més popular de la darrera dècada a Catalunya fa 10 anys. Avui, que se cel·lebra la primera desena des que el grup va publicar la seva maqueta, mirem la vista enrere per recordar aquelles primeres cançons que van començar a escriure la reeixida carrera de la banda barcelonina. Eren quatre temes ('Nit freda per ser abril', 'Dona estrangera'. 'En la que el Bernat se't troba' i 'Ceràmiques Guzmán') que també formarien part del seu primer disc: 'Els millors professors europeus', publicat un any després. Aquest treball presentava uns Manel seminals i molt influenciats per l'onada folk-pop de grups com Herman Dune (un any abans havien publicat Giant), i l'obra de Pau Riba o Jaume Sisa. Quatre històries que, ja de primeres, mostraven escletxes d'un lletrista (Guillem Gisbert), amb una gran facilitat per construir històries tant boniques com costumistes. Potser trobareu a faltar una cançó: 'Pla Quinquennal', una de les favorites dels seus seguidors, aquest és un tema encara més antic que aquesta maqueta. De fet, diuen que és la primera cançó de Manel. Aquesta maqueta, gravada per Arnau Vallvé, qui poc abans havia entrat com a bateria de la banda, van publicar-la coincidint amb la seva participació al Sona 9, concurs que, sorprenentment, no guanyarien. No es publicaria mai en format físic, però en farien una portada digital, amb la fotografia d'una portalada amb quatre cadires just a

La toca Stòitxkov, la para Bakero, xuta Koeman... i ja sabeu com acaba la frase. Era el minut 111 del 20 de maig de l'any 1992 quan va parar-se el món, com a mínim el blaugrana. Fa 25 anys de la primera Copa d'Europa del Barça, una data històrica que aquesta setmana ens han fet recordar molt insistentment: tan si t'agrada el futbol com si no. Aquell mític gol va ser la prèvia d'una festa que s'allargaria tota la setmana a Barcelona, i de la farra històrica que es muntarien els jugadors la mateixa nit en un hotel londinenc. Qui no recorda la famosa imatge de Ronald Koeman i Hristo Stoichkov petonejant-se als morros a la festa posterior? Doncs pràcticament tothom menys Pep Guardiola, que com ha recordat en una recent entrevista, la nit li va acabar massa aviat, i és que massa poc acostumat a les nits etíliques, va abandonar la celebració marejat com una baldufa. Però què van ballar els jugadors aquella nit? Quins eren els èxits del moment? Recordarem algunes cançons que protagonitzaven la llista oficial de singles a Anglaterra aquella setmana. 'Please don't go' de KWS (número 1) El paradigma del 'one-hit-wonder' són KWS, que van aconseguir el seu únic èxit amb una cançó que, per més inri, era una versió d'un tema de KC and the Sunshine Band que ja havia arribat al número 1 l'any 1980 a Estats Units, Canadà o Austràlia. Els KWS van convertir la balada original en un artefacte de pop ballable tant imbatible com inofensiu. Seria l'únic motiu de celebració del grup, que encara publ

Si hi ha una música que sembli maleïda és el 'grunge'. La banda sonora dels joves independents dels anys noranta ha perdut, aquesta matinada, un altre dels seus apòstols: Chris Cornell. Conegut principalment per ser el líder de Soundgarden, el de Seattle ha mort per causes desconegudes a Detroit de manera "sobtada i inesperada", segons han explicat el mànager de la banda, Brian Bumbery, en un comunicat. El músic, que tenia 52 anys, també havia format part de dos projectes de súper grup (Audioslave, amb membres de Rage against the machine, i Temple of the dog, amb Eddie Vedder, de Pearl Jam), a banda de tenir una extensa carrera en solitari. Amb la mort de Cornell, marxa una de les icones més populars d'aquella generació X que va marcar el final del segle XX. S'afegeix a la llista que va començar Kurt Cobain, però que, malauradament, han seguit Layne Staley d'Alice in Chains i Scott Weiland d'Stone Temple Pilots.  

L'artista islandesa serà a Barcelona completant la programació del Sónar 2017 i amb l'exposició de realitat virtual 'Björk Digital', que es farà al CCCB entre el 14 de juny i el 24 de setembre i que ja ha passat per Tokio, Londres o Los Angeles. Una mostra en que la seva figura és la protagonista fonamental i on s'hi barrejaran performances, cinema, instal·lació, vídeo i interacció. A més, Björk punxarà un set exclusiu per a la nit inaugural del festival, la nit del 14 de juny a Fira de Montjuïc. A banda de la cantant islandesa, el Sónar ha presentat a la resta de cartell musical, tancant l'edició d'aquest any amb la incorporació de Nico Muhly i Stargaze, que sumen a la resta de confirmats: De la Soul, Justice, Dj Shadow, Nicolas Jaar, Soulwaax i un llarg etcètera. També s'han sabut els eixos de treball del Sónar +D: les noves narratives de la realitat virtual, les experiències immersives, l'impacte de la Intel·ligència artificial, els moviments maker i les noves tecnologies musicals. A més, incorpora el Maker Faire Barcelona, que obrirà el Sónar a la ciutat, ja que serà d'accés gratuït pel públic digital.

Tras las pistas que Radiohead han soltado las últimas semanas, tanto en la red como en formato físico, con carteles aparecidos en varias ciudades (entre ellas Barcelona, aunque no hemos conseguido ver ninguno), la celebración de los 20 años de la publicación de 'OK Computer' es un hecho. Una reedición especial, llamada 'OKNOTOK', y que incluirá una remasteritzación del disco, tres canciones inéditas ('Lift', 'Y Promise' y 'Man of War') y varias caras B. También se podrá adquirir una edición de lujo con un libro de ilustraciones, notas de Thom Yorke o una casete con sesiones y demos de la grabación del disco. Todo ello verá la luz el próximo mes. 'OK Computer', publicado el 16 de junio del año 1997, fue el disco que catapultó la carrera de Radiohead, que ya contaba con dos discos correctos, 'Pablo honey' (con su éxito eterno, 'Creep') y 'The bends' (del magnífico trío 'The bends', 'High & dry' y 'Fake plastic trees') y que se movía en una segunda división del pop británico, bebiendo del indie norteamericano y lejos de las cifras de Oasis o Blur. Con este disco, los ingleses desmenuzaban los restos del furibundo brit-pop y se colocaban como la banda de pop de vanguardia de masas de los noventa. Canciones largas (el primer sencillo, 'Paranoid android' sobrepasaba los 6 minutos de duración), intensas, llenas de explosiones inesperadas, texturas y arreglos innovadores. Un disco que dio la bienvenida a una nueva manera de hacer música pop, mucho más compleja e hiriente. 'OK Compu