[title]
Parar d'aquesta pel·lícula és parlar del rostre de Juliette Binoche, amb les galtes sempre humitejades, el somriure lluminós, els ulls amarats de llàgrimes. Interpreta una dona que vol estimar i ser estimada, sense segones intencions, i és la barreja perfecta de la noia d’'El raig verd' de Rohmer, que buscava consol en els últims colors d’una posta de sol, i la Gertrud de Dreyer, que després d’haver renunciat a tots els amants es tancava en una cel·la de pedra des d’on escrivia aquell epitafi que tots hauríem de gravar-nos a foc. 'Amor omnia'. Tot és amor.
Claire Denis, la dama punk del cine francès, frec a frec amb Christine Angot, escriu una història sobre la veritat de les emocions al natural. Filma l’esquena pigada, nua, de la protagonista amb la mateixa voluntat cartogràfica amb què recorria el cos dels vampirs de '35 rhums' en les escenes de sexe, i amb què s’apropava al múscul bategant al braç de Denis Lavant al final de Beau travail, quan començava a sonar 'Rhythm of the night'. Però aquí ho fa només per mostrar-nos uns sentiments que es belluguen sota una pell tan fina que fins i tot diríem que transparenta.
I després hi ha la virtut de la paciència, compartida per dos elements. D’una banda, la Binoche, que dubta i vacil·la, sense arribar a trobar la paraula exacta, esperant una rèplica que mai no arriba. De l’altra, una càmera d’una amabilitat infinita, que ens converteix en còmplices del seu plor. Seria un terrible error pensar que estem davant d’un personatge dèbil. Hem trobat, potser, la dona més preciosa del món, en tots els sentits possibles. I això ens hauria de fer immensament feliços.