[title]
El pimer precedent seria la terra insular de Lilliput que Jonathan Swift es va inventar a 'Els viatges de Gulliver'. Després vindria 'El increíble hombre menguante', una cinta terrorífica sobre un home que s’anava fent cada cop més petit, i que al final, quan ja havia aconseguit dimensions microbianes, tenia un deliri metafísic i deia que s’estava preparant per fusionar-se amb l’univers. Aquest semblaria el preàmbul perfecte per a l’última pel·lícula d’Alexander Payne, on la mateixa fantasia es barreja amb un missatge de conscienciació ecologista.
Un científic que descobreix un mètode per encongir la matèria orgànica. A partir d’aquí, dissenya un programa per reduir l’altura de l’espècie humana a tan sols mig pam, amb l’objectiu que disminueixin els residus, que s’estalviï en recursos, que es mitiguin els estralls mediambientals. Les primeres comunitats d’homes petits s’estableixen arreu del planeta, i intenten captar adeptes venent-se com un paradís vacacional, la nova terra de les oportunitats, on el somni americà es troba amb un anunci de Marina d’Or. Entre la utopia i el terror distòpic, 'Una vida a lo grande' no triga a ensenyar el seu costat pervers.
El ritual de reducció pot ser traumàtic. A l’individu que s’hi sotmet se li afaita tot el cos, se li arrenquen les dents, se li extreuen pròtesis. Recuperat de l’anestèsia, desperta en una nova vida menys idíl·lica del que pensava. Aviat, aquestes ciutats edèniques produeixen el seu sistema de desclassats, confinats als marges, en blocs de pisos insalubres on hi ha fam i epidèmies. Com en la 'Metròpolis' de Fritz Lang, el futur no és cap garantia de felicitat.