Anna Carreras Aubets

Paula HawkinsTrad. Imma FalcóLa Campana464 pàg. 19,50 € Si la cosa va de 'best-sellers', els crítics ens freguem les mans i aletegem els braços. Poca broma: de 'La noia del tren' se n’han fet 44 traduccions i se n’han venut tres milions d’exemplars en sis mesos. Aquest 'thriller' psicològic de la periodista Paula Hawkins (Zimbàbue, 1973) ha estat definit com un “Hitchcock per a una nova generació”. Narra la rutina guillada de Rachel Watson, una jove alcohòlica i estèril, divorciada en crisi existencial, que agafa el tren cada dia per anar i tornar de la seva imaginària feina a Londres: en realitat la van acomiadar. Té lapsus de memòria, fantasieja amb la vida d’una parella que veu per la finestreta quan el tren s’atura al semàfor i assetja l’exmarit. Estructurada en capítols que alternen el punt de vista narratiu, sempre en primera persona (Rachel, Megan o Anna) i amb data de dietari, saltem per la història, la reconstruïm i lliguem caps a través de dues dates clau. Triple narrador és triple mirada. Els personatges femenins agombolen trastorns mentals com qui coŀlecciona segells: la Rachel té una imaginació hiperactiva, és obsessiva compulsiva i depressiva, perd sovint el control i té llacunes mentals. La Megan té insomni crònic i atacs de pànic, cau en l’opressió i la buidor, necessita la fugida permanent i el poder sobre els altres. L’Anna és inquieta, supura paranoia i viu empanada en un conte de fades. Sí que és cert que 'La noia del tren' recorda massa el fenomen 'Perdud

Ana María MoixEdicions 62256 pàg. 18,50 €Martí Farré compila els textos inèdits d’Ana María Moix (1947-2014), l’única veu femenina de la Gauche Divine i germana de Terenci Moix. Escrits en català entre el 2010 i el 2012, quan la crisi sotraga el país amb més furor, el compromís de qui va plantar cara a la cultura oficial del franquisme radiografia el present i hi dialoga. Aquí no hi ha paradisos perduts miltonians ni recerques de temps irrecuperables proustians. El rellotge es perd en el mateix gerundi i la força del llibre arriba vehiculada per la vivència de l’avui i no pas per la memòria o pel record. D’esquerres i feminista, Moix escriu articles de caràcter polític i social –units per Farré en la primera part del llibre–, i impressions sobre el món de la cultura i sobre les seves passions –a la segona part–. Els temps d’usura, la desafecció política, el jovent sense futur, els rics més rics, els pobres més pobres, la gent indignada, la societat sense valors, els bocamolls, el vot vil, les estafes electorals, l’especulació immobiliària o la diferència entre boig i assassí donen pas a l’elogi del futbol, de la música, dels programes culturals de televisió o de l’art en temps de crisi. Malgrat la turba dels temes tractats, el llibre resulta unitari: això és mèrit de l’estil de l’autora, amb un llenguatge que és directe i alhora ric i metafòric, i on diu que la política és un “cau de trampes”.

Adrià PujolEdicions Sidillà208 pàg. 15 € He llegit aquest llibre quatre vegades. Si no ho faig més és perquè no romanc en cap illa deserta. O és que potser encara hi sóc i no me n’havia adonat. Aquest és l’efecte que provoca 'Picadura de Barcelona', l’última bomba literària de l’escriptor i antropòleg –si en dic arqueòleg ja entomareu la metàfora– Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974). Ordint una trama explícita i lineal (un dissabte, a hores petites, el narrador torna a casa travessant Barcelona a peu), l’autor hi agença una novel·la riu desbordant de meandres i afluents, entre jaços, gorgs i tàlvegs –llegeixis crítica social, reflexió lingüística, urbanitat, safareig sistèmic, psicologia i parapsicologia de la quotidiana vida– i, en paraŀlel, buida la senalla de records. Les notes mentals i els hipotètics tuits que el narrador desaira (i que nosaltres llegim per art de màgia) desfilen amb els anys a la Barcelona 'multiculti' de rutines que nafren l’humor. Passa el mateix amb els lemes sobre la condició humana amb què esquitxa el text: “Vomitar és trist si es té una visió romàntica de la vida” o “La carn per davant de la voluntat”. Les capelletes de la presumpta elit cultural, els dandis (“una modalitat de carronya”), els pòtols fanàtics, els bufanúvols malalts, la cataifa de bocamolls i tot aquell que ruqueja passen per l’escorxador d’un collonador professional que monologa sense consciència de públic i s’hi rabeja. A Pujol –ja ho va demostrar a 'Escafarlata d’Empordà', un trip

Adrià TargaEdicions Poncianes52 pàg. 12 €. El mite d’Ícar fa d’agafador per enfilar un poema d’amor (30 estrofes de vuit versos) i situar-lo al barri del Raval en ple segle XXI. Adrià Targa (Tarragona, 1987), llicenciat en clàssiques, juga amb el dilema de la veu que ens parla i que no es decideix a estimar –l’u és maldestre– perquè massa vegades ha “caminat entre ruïnes d’amor”. La seva visió sentimental canvia a la velocitat de la llum: l’instant poetitzat ens congela en un “vol fictici”. L’Ícar de Targa s’omple de citacions, algunes explícites (W.H. Auden, Baudelaire, Gabriel Ferrater, Blai Bonet) i d’altres encobertes (Riba, Kavafis, Papasseit, Catul), perquè la poesia és al centre del mateix poema: retenir els dubtes, ablanir-ne les contradiccions, heus aquí la condició humana. Amb una visió ultramoderna dels clàssics, Ícar és amor a la forma i a la mètrica. El poeta encaixa la tècnica amb el dir, en un poema llarg escortat per set peces breus –d’idèntic jo poètic– que afinen la visió de la història. Targa poetitza la màgia sobtada, “l’instant de fascinació per la bellesa”. El sotrac s’esdevé en una plaça, la del MACBA, quan qui llambrega l’'skater' veu com cau del monopatí. Entre la solitud i la mirada atemorida davant d’un mirall basardós, el poeta interroga el lector sobre la feixuguesa del passat, els marges del futur i la presència mortificant del recel: “Ben poca cosa és un poeta” quan prova d’encabir l’Univers en un pensament i no se’n surt. La idea de fragment, d

Punts de fugaDiversos autorsMales Herbes398 pàg. 16 €Atrevit és convidar 26 escriptors catalans a escriure un relat sobre els viatges en el temps. El resultat podria haver estat un pastitx informe amb disfressa d’antologia. Però no. Punts de fuga ofereix al lector el que el seu nom promet: un recull de mirades amb lectura de conjunt. 'Punts de fuga', punts de vista, universos personals –sovint amb conjuncions– enjogassats amb el concepte clau des de nivells variats. El temps com a experiment lingüístic d’una jam session coŀlectiva que trabuca la idea de la ciència-ficció com a baixa cultura. No tots els contes tenen el mateix calibre. N’hi ha de potentíssims i n’hi ha que els manca un bull: la irregularitat no deixa de ser un espill del món. És la falsa creença sobre la implacabilitat temporal, els errors de percepció, la suspensió irreal i alentida del temps, les vides subsidiàries que renuncien a la principal, el vertigen d’abocar-se a un abisme inesperat, el temps trampa, la persecució dels instants per escapar, la vida sense principi ni fi, la inversió de les regles del joc, la frontissa franquejable del Big Bang, el desequilibri de l’univers, la por com a cronòmetre infaŀlible, el remolí que se’ns empassa, la fam d’aventura quàntica, la perfecció de la fatalitat, la memòria com a droga, els rellotges com a magatzem de temps i com a finestra a un altre món, l’obediència a la indiferència: el grumoll de Cola Cao és un forat negre. Dels 26, només nou estan escrits en primer

Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaaJaume C. Pons AlordaComanegra218 pàg. 16,90 € L’escriptor Jaume C. Pons Alorda és un monstre superdotat. S’esgargamella perplex després del 'music-hall' psicodèlic fatalista que va viure (i va patir), i consolida una degustació literària de luxe. El dietari del rodatge-'performance' de la pel·lícula 'Història de la meva mort' s’encapsula entre el pròleg de Vicenç Altaió (Giacomo Casanova al film) i l’epíleg accidental d’Albert Serra, el director iconoclasta. I és que al jove de Caimari no li van les mitges tintes. Després de traduir al català les 'Fulles d’herba' de Walt Whitman, s’acara amb pit i collons a un 'writing of' que agarbera la dictadura de l’art, la crisi tenaç, el desordre absolut, el no-guió (“esquelet massacrat”) i els no-actors enfurits d’un Serra amb look pseudomilitar, anotant, en tres llibretes gruixudes i xineses, tot el foradecamp i el foradetemps, en mots del traficant d’idees. El gerundi de la filmació es tradueix en literatura pura en mans de l’escrivent Jaume, des que surt de l’aeroport de Barcelona amb tota la troupe (un “cos dinàmic, mutant”) camí de Viscri (un llogarret sòrdid, diminut i semiabandonat de Romania). El galliner còsmic, l’exèrcit de sonats, gent revoltada com formigues sàdiques... tot espetega al particular en ulls i dits de Pons Alorda (superant el llibre que Taschen redactà a propòsit del 'Napoleó' de Kubrick). El vi, els cavalls, l’obsessió per l’estètica, el guió com a laboratori, l’imprevist, la intuïció,