Get us in your inbox

Javier Pérez Senz

Javier Pérez Senz

Listings and reviews (13)

La Clemenza di Tito

La Clemenza di Tito

3 out of 5 stars

Tres meses antes de su muerte, Wolfgang Amadeus Mozart aceptó el encargo de Leopoldo II de celebrar su coronación con una ópera seria, género ya en vías de extinción. El resultado es 'La clemenza di Tito', la última ópera que escribió el genio de Salzburgo, estrenada en el Teatro Nacional de Praga el 6 de septiembre de 1791. Atesora música de extraordinaria belleza y expresividad, que compensan las limitaciones de un librito adaptado por Caterino Mazzolà a partir de una alegórica pieza de Metastasio sobre la bondad del emperador Tito. Con una monumental escenografía, la producción del Liceu firmada por David McVicar traslada a la época del Primer Imperio francés la trama original, situada en la Roma del siglo I; Vitellia, hija de Vespasiano, y su amante Sesto intentan asesinar a Tito, el nuevo emperador, tan bondadoso que, en lugar de ejecutarlos, los perdona. Su puesta en escena, muy monótona, ofrece menos de lo que promete, con extravagancias como el vestuario de una guardia pretoriana que parecen samurais con la espada siempre a punto. Notable rendimiento de la orquesta y el coro bajo la dirección de Philippe Auguin y un reparto de buenos cantantes encabezado por el tenor Paolo Fanale, un Tito de medios demasiado ligeros. Destacan el muy expresivo y bien cantado Sesto de la mezzosoprano Stéphanie de Oustrac, la temperamental Vitellia de la soprano Myrtò Papatanasiu, algo desbordada en los pasajes de agilidad, y la soprano Anne-Catherine Gillet como notable Servilia.  

La Clemenza di Tito

La Clemenza di Tito

3 out of 5 stars

Tres mesos abans de la seva mort, Wolfgang Amadeus Mozart va acceptar l'encàrrec de Leopold II per celebrar la seva coronació amb una òpera seriosa, gènere ja en vies d'extinció. El resultat és 'La clemenza di Tito', l'última òpera que va escriure el geni de Salzburg, estrenada al Teatre Nacional de Praga el 6 de setembre de 1791. Atresora música d'extraordinària bellesa i expressivitat, que compensen les limitacions d'un llibret adaptat per Caterino Mazzolà a partir d'una al·legòrica peça de Metastasio sobre la bondat de l'emperador Tito. Amb una monumental escenografia, la producció del Liceu signada per David McVicar trasllada a l'època del Primer Imperi francès la trama original, situada a la Roma del segle I; Vitellia, filla de Vespasiano, i el seu amant Sesto intenten assassinar Tito, el nou emperador, tan bondadós que, en lloc d'executar-los, els perdona. La seva posada en escena, molt monòtona, ofereix menys del que promet, amb extravagàncies com el vestuari d'una guàrdia pretoriana que semblen samurais amb l'espasa sempre a punt. Notable rendiment de l'orquestra i el cor sota la direcció de Philippe Auguin i un repartiment de bons cantants encapçalat pel tenor Paolo Fanale, un Tito de mitjans massa lleugers. Destaquen el molt expressiu i ben cantat Sesto de la mezzosoprano Stéphanie d'Oustrac, la temperamental Vitellia de la soprano Myrtò Papatanasiu, una mica desbordada als passatges d'agilitat, i la soprano Anne-Catherine Gillet com a notable Servilia.

Cavalleria Rusticana + I Pagliacci

Cavalleria Rusticana + I Pagliacci

3 out of 5 stars

Las pasiones violentas agitan el Liceu con el regreso del doblete verista por excelencia –'Cavallería rusticana', de Pietro Mascagni y 'Pagliacci', de Ruggero Leoncavallo– en una espectacular producción que ganó el Premio Laurence Olivier al mejor espectáculo operístico de 2016 después de su estreno londinense en la Royal Opera House. Con ambientación realista en un pueblo del sur de Italia y ritmo cinematográfico, el director de escena Damiano Michieletto entrelaza hábilmente las tramas de las dos breves óperas que representan las esencias del verismo como dos capítulos de una misma historia de celos, amores obsesivos, honores manchados y muertes a cuchilladas. El juego teatral comienza cuando los cómics de 'Pagliacci' llegan al pueblo donde transcurre la acción de 'Cavalleria rusticana' para representar su espectáculo. Más allá de la pintura costumbrista en Mascagni, es en la lectura de la obra de Leoncavallo donde cobran vida ideas teatrales ingeniosas que exploran las obsesiones y frustraciones de Canio. Musicalmente, el director Henrik Nánási controla la tensión dramática y obtiene una notable respuesta de la orquesta y el coro del Liceu. El verismo italiano es el arrebato de la voz y en esta producción el tenor Roberto Alagna supera con nota un agotador doblete en el que interpreta los personajes de Turiddu y Canio con gran fuerza dramática. A su lado destaca la soprano Aleksandra Kurzak como magnífica Nedda, mientras que la también soprano Elena Pankratov firma una pot

Cavalleria Rusticana + I Pagliacci

Cavalleria Rusticana + I Pagliacci

3 out of 5 stars

Les passions violentes agiten el Liceu amb el retorn del doblet verista per excel·lència –'Cavalleria rusticana', de Pietro Mascagni i 'Pagliacci', de Ruggero Leoncavallo– en una espectacular producció que va guanyar el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic de 2016 després de la seva estrena londinenca en la Royal Opera House. Amb ambientació realista en un poble del sud d'Itàlia i ritme cinematogràfic, el director d'escena Damiano Michieletto entrellaça hàbilment les trames de les dues breus òperes que representen les essències del verisme com si fossin dos capítols d'una mateixa història de gelosia, amors obsessius, honors tacats i morts a ganivetades. El joc teatral comença quan els còmics de Pagliacci arriben al poble on transcorre l'acció de 'Cavalleria rusticana' per a representar el seu espectacle. Més enllà de la pintura costumista a Mascagni, és en la lectura de l´obra de Leoncavallo on cobren vida idees teatrals enginyoses que exploren les obsessions i frustacions de Canio. Musicalment, el director Henrik Nánási controla la tensió dramàtica i obté una notable resposta de l'orquestra i el cor del Liceu. El verisme italià és l'arravatament de la veu i en aquesta producció el tenor Roberto Alagna supera amb nota un esgotador doblet en el qual interpreta els personatges de Turiddu i Canio amb gran força dramàtica. Al seu costat destaca la soprano Aleksandra Kurzak com a magnífica Nedda, mentre que la també soprano Elena Pankratova signa una potent, però

Madama Butterfly

Madama Butterfly

3 out of 5 stars

El Liceu comença el 2019 amb un èxit de públic aclaparador i entrades exhaurides per gaudir de l'emoció intensa de 'Madama Butterfly', la popular òpera de Giacomo Puccini que plasma la tragèdia de la geisha Cio-Cio San. El coliseu de la Rambla recupera per a l'ocasió el funcional i discret muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier que van estrenar el 2006, una coproducció del Covent Garden de Londres i el coliseu de la Rambla ambientada en un Japó de postal, tan tòpica que fins i tot inclou vistes del port de Nagasaki en el primer acte. El director italià Giampaolo Bisanti aposta pels colors exòtics i ressalta la inspirada vena melòdica pucciniana en una vigorosa lectura, encara que el fragor orquestral no posa les coses fàcils a algunes veus del notable elenc. Triomf espectacular, en el seu debut liceista, de la soprano armènia Lianna Haroutounian, memorable i emotiva Cio-Cio San, d'accents intensos que creix sense sensibleries a mesura que la seva destinació tràgica va prenent cos en l'escena i en la música. En la resta del repartiment, dominat per veus espanyoles, destaca el potent Pinkerton del tenor Jorge de León, de fraseig poc refinat, però amb aguts d'impacte; el baríton Damián del Castillo és un Sharples d'accents nobles, lírics i sobris, i la mezzosoprano Ana Ibarra ofereix una càlida, musical i emotiva Suzuki. Molt ben perfilat el Goro del tenor francès Christophe Mortagne i bona actuació del cor en la preciosa escena a bocca chiusa.

I Puritani

I Puritani

2 out of 5 stars

Las voces, y sólo las voces, salvan el montaje de 'I puritani', la última ópera de Vincenzo Bellini que abre la nueva temporada del Liceu. No es poco. En el repertorio belcantista, los divos encuentran su vehículo natural de exhibición, y en este terreno de lucimiento el coliseo de la Rambla se apunta un éxito. La soprano sudafricana Pretty Yende triunfa con una Elvira de agudos brillantes y coloratura encantadora -en la escena de la locura está impresionante-, y en el papel de Arturo, el famoso tenor mexicano Javier Camarena que, sin estar en plena forma, entusiasma con un canto de apasionados acentos y un fraseo de gran nobleza. En el segundo reparto, la soprano andaluza María José Moreno firma una Elvira de gran aplomo técnico y expresividad cautivadora, mientras que el tenor canario Celso Albelo triunfa con agudos potentes, pasión e intensos matices. En el resto del reparto se echa en falta mayor dominio del estilo y más elegancia en el fraseo.En el foso, el estadounidense Christopher Franklin saca a flote la concertación con no pocas dificultades, pero no acaba de limar asperezas del sonido orquestal y el trazo grueso. Decepcionó el montaje de la directora de escena irlandesa Annilese Miskimmon, que viaja entre el tiempo de la guerra inglesa del siglo XVII al Belfast de 1973, ambientando la historia de amor de Elvira y Arturo y los enfrentamientos entre protestantes y católicos en pleno conflicto de Irlanda del Norte. Miskimmon cuenta la historia a través de la locura de

I Puritani

I Puritani

2 out of 5 stars

Les veus, i només les veus, salven el muntatge d''I puritani', l'última òpera de Vincenzo Bellini que obre la nova temporada del Liceu. No és poca cosa. En el repertori belcantista, els divos troben el seu vehicle natural d'exhibició, i en aquest terreny de lluïment el coliseu de la Rambla s'apunta un èxit. La soprano sud-africana Pretty Yende triomfa amb una Elvira d'aguts brillants i coloratura encisadora -en l'escena de la bogeria està impressionant-, i en el paper d'Arturo, el famós tenor mexicà Javier Camarena, sense estar en plena forma, entusiasma amb un cant d'apassionats accents i un fraseig de gran noblesa. En el segon repartiment, la soprano andalusa María José Moreno signa una Elvira de gran aplom tècnic i expressivitat captivadora, mentre que el tenor canari Celso Albelo triomfa amb aguts potents, passió i intensos matisos. En la resta del repartiment es troba a faltar major domini de l'estil i més elegància en el fraseig. En el fossat, el nord-americà Christopher Franklin treu a flotació la concertació amb no poques dificultats, però no acaba de llimar les asprors del so orquestral i el traç gruixut. Va decebre el muntatge de la directora d'escena irlandesa Annilese Miskimmon, que viatja entre el temps de la guerra anglesa del segle XVII al Belfast de 1973, ambientant la història d'amor d'Elvira i Arturo i els enfrontaments entre protestants i catòlics en ple conflicte d'Irlanda del Nord. Miskimmon explica la història a través de la bogeria d'Elvira, però els ca

Rigoletto

Rigoletto

4 out of 5 stars

El minimalista muntatge de Rigoletto, signat per la directora d’escena Monique Wagemakers, arriba al Liceu sota la inspirada direcció musical de Riccardo Frizza. L’emoció verdiana s’impregna del pols dramàtic, el domini de l’estil de Frizza i, naturalment, de la passió vocal d’un repartiment encapçalat pel baríton Carlos Álvarez, que ofereix una antològica lliçó vocal. Brillen els aguts del tenor, Javier Camarena, en el seu primer Duc de Màntua, encara que a la seva veu li falta volum en els moments de més intensitat lírica. La musical Gilda de la soprano Desirée Rancatore, el rotund Sparafucile del baix Ante Jerkunica, la sensual Maddalena de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze i la magnífica actuació del cor del Liceu mantenen el llistó alt. Qui decep és un poc audible Monterone, del baix Gianfranco Montresor, que queda com a punt fosc de l’obra. L’espectacle passa a una plataforma hidràulica rectangular amb vores de neó i ofereix belles imatges realçades per l’elegant vestuari de Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar, però l’estètica minimalista és freda i distant, ofega moltes emocions de l’òpera.

Elektra

Elektra

5 out of 5 stars

Immensa lliçó de teatre musical al Liceu amb una 'Elektra' per a la història. L'últim muntatge del director d'escena, cineasta i actor francès Patrice Chéreau –que va morir tres mesos després de la seva triomfal estrena, al juliol del 2013, al Festival d'Aix-en-Provence– deixa l'espectador clavat en la butaca per la seva demolidora força dramàtica. Lluny de qualsevol rutina, explora la psicologia dels personatges de la genial òpera de Richard Strauss amb llibret de Hugo von Hofmannsthal i ens descobreix inquietants matisos que els fa més humans. Proposta austera –escenari mínim, il·luminació tènue, vestuari modern– i sàvia, que manté la tensió del drama de forma implacable: una 'Elektra' habitada por persones de carn i os, més propera que mai a la sensibilitat de l'espectador d'avui. La interpretació es memorable, amb un segur i inspirat Josep Pons que cuida l'equilibri amb les veus i recrea els colors de la refinada partitura straussiana al capdavant d'una orquestra en bona forma que recull atronadors aplaudiments. Les veus son de primera: en el paper titular, Evelyn Herlitzius hipnotitza l'espectador amb una intensitat vocal i una presència teatral fora de sèrie. Sense excessos histriònics, Waltraud Meier recrea una angoixada Klytänmestra, tan apassionant com l'emotiva Chrysothemis d'Adrianne Pieczonka. Completen el cohesionat repartiment Alan Held (notable Orest) i Thomas Randle (correcte Aegisht) i, entre els comprimaris de luxe, destaca, amb 92 anys, Franz Mazura com pre

Lucia di Lammermoor

Lucia di Lammermoor

3 out of 5 stars

El Liceu propone una Navidad belcantista con el regreso, tras nueve años de ausencia, de 'Lucia di Lammermoor', de Gaetano Donizetti, cumbre del melodrama romántico italiano. Aunque sea, por encima de todo, una ópera de soprano –Lucía debe superar los pirotécnicos retos vocales de la más famosa escena de locura del repertorio–, el principal reclamo del montaje es el debut del tenor Juan Diego Flórez en el papel de Edgardo. Flórez lleva el emblemático personaje a su terreno, más ligero, y se reserva para afrontar en buena forma su gran escena final, en la que derrocha expresividad, elegancia y encanto vocal. A su lado, la soprano Elena Mosuc es una Lucia de gran aplomo y seguridad técnica, aunque poco implicada en la definición teatral del personaje. En este sentido funcionan mucho mejor las dos voces que encabezan el segundo reparto, la soprano María José Moreno y el tenor Ismael Jordi; hay química, dan el perfil romántico y apasionado de Lucia y Edgardo y se entregan a un canto de gran belleza y expresividad. Rinden mejor nivel los bajos Simón Orfila y Marko Mimica, sólidos intérpretes del papel de Raimondo, que los barítonos Marco Caria y Giorgio Caoduro, de canto más tosco en la caracterización del malvado Enrico Ashton. El equipo de comprimarios y el corazón luchan, no siempre con éxito, con el exceso de decibelios en el foso; de hecho, la lenta y contundente dirección musical de Marco Armiliato no se lo pone fácil. El montaje, de la Ópera de Zúrich, es discreto y lleva l

Lucia di Lammermoor

Lucia di Lammermoor

3 out of 5 stars

El Liceu proposa un Nadal belcantista amb el retorn, després de nou anys d’absència, de 'Lucia di Lammermoor', de Gaetano Donizetti, cim del melodrama romàntic italià. Encara que sigui, per damunt de tot, una òpera de soprano –Lucia ha de superar els pirotècnics reptes vocals de la més famosa escena de la bogeria del repertori–, el principal reclam del muntatge és el debut del tenor Juan Diego Flórez en el paper d’Edgardo. Flórez porta l’emblemàtic personatge al seu terreny, més lleuger, i es reserva per afrontar en bona forma la seva gran escena final, en la qual malbarata expressivitat, elegància i encant vocal. Al seu costat, la soprano Elena Mosuc és una Lucia de gran aplom i seguretat tècnica, encara que poc implicada en la definició teatral del personatge. En aquest sentit funcionen molt millor les dues veus que encapçalen el segon repartiment, la soprano María José Moreno i el tenor Ismael Jordi; hi ha química, donen el perfil romàntic i apassionat de Lucia i Edgardo i es lliuren a un cant de gran bellesa i expressivitat. Rendeixen a millor nivell els baixos Simón Orfila i Marko Mimica, sòlids intèrprets del paper de Raimondo, que els barítons Marco Caria i Giorgio Caoduro, de cant més tosc en la caracterització del malvat Enrico Ashton. L’equip de comprimaris i el cor lluiten, no sempre amb èxit, amb l’excés de decibels en el fossat; de fet, la lenta i  contundent direcció musical de Marco Armiliato no els ho posa fàcil. El muntatge, de l’Òpera de Zuric, és discret i

Benvenuto Cellini

Benvenuto Cellini

5 out of 5 stars

Divertit, espectacular i irreverent. El director Terry Gilliam, membre dels Monty Phyton, converteix la primera òpera d’Hector Berlioz en un colossal espectacle amb lluentor circense. Només per veure en acció més de 100 persones –nens, acròbates, actors, figurants i cantants– en l’escena del Carnestoltes romà, 23 minuts de música en què l’acció teatral no decau ni un segon, val la pena veure aquest impactant muntatge que arriba al Liceu després de triomfar a Londres i Amsterdam.Gilliam munta una festa teatral capaç de mantenir l’atenció de l’espectador durant més de dues hores i mitja. Talla uns 40 minuts de la partitura, però, malgrat la ira dels puristes, l’obra guanya potència teatral. L’acció i la diversió estan garantides en aquesta titànica òpera que ens parla de la desmesura i la passió dels creadors que persegueixen somnis impossibles.Enginy, humor, fantasia; Gilliam crea imatges potents i mou els fils d’una festa operística pensada per conquistar tots els públics, tant els amants de l’òpera com els que trepitgen per primer cop el Liceu atrets per la fama dels Monty Python. La partitura és complexa i difícil per a les veus i l’orquestra. Berlioz innova en l’ús del color i els efectes orquestrals, troballes que Josep Pons subratlla amb una direcció meticulosa. Gran actuació del cor del Liceu i resposta irregular de l’orquestra. Gran èxit del tenor John Osborn, amb un registre agut solvent i màxima entrega en el paper de Cellini, al capdavant d’un repartiment extens i n

The best things in life are free.

Get our free newsletter – it’s great.

Loading animation
Déjà vu! We already have this email. Try another?

🙌 Awesome, you're subscribed!

Thanks for subscribing! Look out for your first newsletter in your inbox soon!