Marc Serena

Aquell bar heavy llardós amb neons de prostíbul ("¡pide tu disco!") on vas anestesiar la teva joventut a base de litrones... Sento dir-te que ja no existeix. Però això no vol dir que els bars de rock hagin desaparegut. A Barcelona resisteix una selecta escena de bars musicals dedicats en cos i ànima a totes les variants del rock and roll guitarrer: heavy metal, post punk, grunge, punk'77,  so Manchester, pop i rock clàssic, power-pop, garage-punk, a on pots anar després de veure un gran concert. En lloc de somicar i dir fàstics com un tita vella sobre el trap i el reggaeton, ves a passar la nit a qualsevol d'aquests antres i arrebossa't en la teva música favorita i alcohol a plaer. Nostàlgia? No pas. Una cosa bona d'internet és que ha fet irrellevants les línies temporals.  NO T'HO PERDIS: Les millors discos i clubs de Barcelona 

Aquel bar heavy mugriento con neones de prostíbulo ("¡pide tu disco!") donde anestesiaste tu juventud a base de litronas... Siento decirte que ya no existe. Pero esto no significa que los bares de rock hayan desaparecido. ¿Dónde hay buenos bares de rock en Barcelona a los que ir después de un buen concierto? En Barcelona resiste una selecta escena de bares musicales dedicados en cuerpo y alma a todas las variantes del rock and roll guitarrero: heavy metal, post punk, grunge, punk'77, sonido Manchester, pop y rock clásico, power-pop, garage- punk... En lugar de lloriquear y rajar como un pollavieja sobre el trap y el reggaeton, ves a pasar la noche en cualquiera de estos antros, y rebózate en tu música favorita y alcohol a placer. ¿Nostalgia? En absoluto. Lo bueno de internet es que ha hecho irrelevantes las líneas temporales. NO TE LO PIERDAS: Las mejores discos y clubes de Barcelona

Para los fetichistas de los trenes, este es vuestro bar. Lo reconoceréis al ver los rieles luminosos que se proyectan de manera hipnótica en la entrada. Para el resto de mortales, el Orient Express también vale la pena para tomar una copa. O más de una. Os sientan en una mesa compartida, donde en medio está la maqueta de un tren que reparte cócteles entre los comensales. Es divertido ver cómo el tren también acaba dando marcha atrás para cargar el datáfono de las tarjetas. La actividad ferroviaria del bar puede ser una excusa para entablar conversación con los de alrededor. O para ponerlo en Instagram y seguir mirando el móvil.Los camareros van vestidos también como si fueran jefes de estación –no de Renfe, con estilo–. Ofrecen combinaciones originales, buen whisky y cerveza del Poble-Sec. También permiten que te puedas inspirar removiendo unas 80 botellas, que van etiquetadas con el precio del cóctel, para evitar sorpresas. Hoy suenan The Temptations y Freddie King, y tienen algún cóctel que es difícil que le guste a alguien. Ellos mismos lo reconocen y lo sirven con una copa con la cara y melena de Donald Trump. ¡Hay que tener coraje para acabárselo!

Per als fetitxistes dels trens, aquest és el vostre bar. El reconeixereu en veure els raïls lluminosos que es projecten de manera hipnòtica a l’entrada. Per a la resta de mortals, l’Orient Express també val la pena per fer-hi una copa. O més d’una. Se seu en una taula compartida, on al mig hi ha la maqueta d’un tren que reparteix còctels entre els comensals. És divertit veure com el tren també acaba fent marxa enrere carregant el datàfon de les targetes. L’activitat ferroviària del bar pot ser una excusa per entaular conversa amb els del voltant. O per posar-ho a Instagram i seguir mirant el mòbil. Els cambrers van vestits també com si fossin caps d’estació –no de Renfe, amb estil–. Ofereixen combinacions originals, bon whisky i cervesa del Poble-sec. També permeten que et puguis inspirar remenant unes 80 ampolles, que van etiquetades amb el preu del còctel, per evitar sorpreses. Hi sonen The Temptations i Freddie King, i tenen algun còctel que és difícil que agradi a ningú. Ells mateixos ho reconeixen i el serveixen amb una copa amb la cara i cabellera de Donald Trump. Cal coratge per acabar-se’l!

Este año se cumplirá el 25 aniversario de la apertura del primer A Viva Voz, en la calle Rocafort 187. La red se ha ido expandiendo con un segundo karaoke con el mismo nombre en Aribau 103, el más grande. Hace poco han abierto un tercero en Muntaner 414, con salas privadas, al estilo japonés para los que quieren cantar solos o sólo con su grupo. Ofrecen un repertorio de miles de canciones en una quincena de idiomas. De ahí que tan pronto se pueda oir una balada rusa como los Manel o Conchita Wrust. De todos modos, los clásicos indiscutibles son 'Boig per tu' y el 'Myway', aunque pasen los años y la música latina propulsada por Miami vaya haciendo hueco. Ofrecen pelucas y accesorios diversos para utilizar mientras se canta y la entrada es gratis con consumición obligatoria (con el tiquet tienes el derecho a cantar). Los viernes y los sábados por la noche, cuando hay más gente, se pueden hacer colas para cantar y en cada hora hay tiempo para sólo catorce canciones, en las que los intérpretes pueden entonar bien... o todo lo contrario. Tienen una veintena de ginebras que pueden ayudar a resistir los embates o, directamente, para animarse a coger el micrófono y contraatacar.

El primer A Viva Voz es va obrir el 1995, al carrer Rocafort 187. La xarxa s'ha anat expandint amb un segon karaoke del mateix nom a Aribau 103, el més gran. Després en van obrir un tercer a Muntaner 414, amb sales privades, a l'estil japonès per als que volen cantar sols o només amb la seva colla. Ofereixen un repertori de milers de cançons en una quinzena d'idiomes. D'aquí que tan aviat es pugui sentir una balada russa com els Manel o Conchita Wrust.  De totes maneres, els clàssics indiscutibles són 'Boig per tu' i el 'Myway', encara que passin els anys i la música llatina propulsada per Miami vagi fent forat. Ofereixen perruques i accesoris diversos per fer servir mentre es canta i l'entrada és gratis amb consumició obligatòria (amb el tiquet tens el dret de cantar).  Els divendres i els dissabtes a la nit, quan hi ha més gent, s'hi poden fer cues per cantar i en cada hora hi ha temps per a només catorze cançons, on els intèrprets poden entonar bé... o tot el contrari. Tenen una vintena de ginebres que poden ajudar a resistir els embats o, directament, per animar-se a agafar el micròfon i contraatacar. NO T'HO PERDIS: ELS MILLORS RESTAURANTS DE BARCELONA

Anirem tots a parar a l’infern però, mentrestant, passem-ho el millor que puguem. Això és el que sembla dir el Hell Awaits, un bar de referència per als amants del heavy metal situat a prop de la sala Apolo. El nom ve d’un disc de culte dels nord-americans Slayer, del 1985, que demostra que aquesta passió ve de lluny.El local és allargat, comença per la barra i acaba pel futbolí i la taula de billar. S’hi poden trobar diversos elements de decoració de l’artista plàstic Óscar Berlanga. El més fotografiat és la recreació en tres dimensions de la portada del Piece of mind d’Iron Maiden, una altra pedra angular del heavy metal dels 80 (aquella de l’Eddie encadenat dins d’un manicomi!). La música es punxa cada nit en directe (res de llistes digitals) i la beguda estrella és la cervesa. Es poden tastar les que estan dedicades a Iron Maiden, Motörhead i satanàs. Hi ha entrepans elementals, preus raonables, marxandatge, desordre, cabelleres masculines fins al cul, una comunitat de gent que s’ha anat coneixent amb els anys i diverses campanyes solidàries que s’engeguen per donar suport a la Fundació Arrels i el Banc dels Aliments. Si l’infern és com el Hell Awaits, no s’hi està tan malament.

Las noches en Sants suelen ser tristes como la luz amarillenta de muchas calles. La oferta nocturna es escasa para alegría del vecindario más beato, que de noche duerme como si la vida fuera eso. En un entorno poblado de vermuts familiares sobresale la coctelería Okinawa. Es un espacio minúsculo que sirve cócteles multicolores desde 2008. Hay sólo cinco mesas y puede costar encontrar sitio. Vale la pena sentarse en la barra, poner el teléfono a cargar y observar el barman en acción. Sirve para darse cuenta de las cucharadas de azúcar que llevan algunas copas. Lo importante es evitar fijar la mirada en la decoración espantosa, que incluye calaveras, flamencas y Mazinger Z. La sofisticación del Okinawa se la queda el nombre. Pero es una coctelería donde no fallan los cócteles, que desde hace un año tienen un toque más tropical. Mojitos y daiquiris son lo que se lleva, se preparan con fruta fresca. Para los de gintónic también hay una docena de opciones. A pesar de las apariencias, Santos puede ser tropical. Así que atrévete a probar su Orgasmo Martini sin Martini: puerta Baileys, licor de banana y de cacao. O el mojito de mango y coco. Que la vida puede ser amarga.

Les nits a Sants solen ser tristes com la llum groguenca de molts carrers. L’oferta nocturna és escassa per alegria del veïnat més beat, que de nit dorm com si la vida fos això. En un entorn poblat de vermuteries familiars sobresurt la cocteleria Okinawa. És un espai minúscul que serveix còctels multicolors des del 2008. Hi ha només cinc taules i pot costar trobar-hi lloc. Val la pena seure a la barra, posar el telèfon a carregar i observar el bàrman en acció. Serveix per adonar-se de les cullerades de sucre que porten algunes copes. L’important és evitar fixar la mirada en la decoració espantosa, que inclou calaveres, flamenques i el Mazinger Z. La sofisticació de l’Okinawa se la queda el nom. Però és una cocteleria on no fallen els còctels, que des de fa un any tenen un toc més tropical. Mojitos i daiquiris són el que es porta, es preparen amb fruita fresca. Per als de gintònic també hi ha una dotzena d’opcions. Malgrat les aparences, Sants pot ser tropical. Així que atreviu-vos a tastar el seu Orgasme Martini sense Martini: porta Baileys, licor de banana i de cacau. O el mojito de mango i coco. Que la vida pot ser amarga.

El paseo de Gràcia es una zona cada vez más átona. Está llena de lujo y de tiendas para extranjeros con más dinero que buen gusto. El cruce con la calle de Córcega es una excepción. En un pocos metros se encuentra la churrería Trebol, la antigua sede de Convergencia, la clínica de los toreros, Casa Valencia con la capilla de la Geperudeta, un sex-shop, un bingo y la discoteca Imperator. Las noches en el Imperator son memorables. Los más jóvenes tienen 50 años pero son los de 60 con pantalones de pinza los que acaban subiendo al podio. Claro que también hay señores que juegan al solitario con el móvil mientras la señora baila con las amigas a ritmo de Juan Magán y Enrique Iglesias. Sin embargo, en la pista de baile hay paridad. Quizás es porque la entrada es dos euros más cara para ellos. El algoritmo se debe haber ido afinando y permite que los trenecitos sean canónicos, hombre-mujer-hombre-mujer. Unas pantallas proyectan el nombre de la discoteca con estilo WordArt y se sirven combinados en vasos de tubo. Aún quedan sitios libres de 'selfies' y de la presión de ser original. 

El passeig de Gràcia és una zona cada vegada més àtona. És plena de luxe i de botigues per a estrangers amb més diners que bon gust. El trencant amb el carrer de Còrsega n’és una excepció. En un pocs metres s’hi troba la xurreria Trebol, l’antiga seu de Convergència, la clínica dels toreros, Casa València amb la capella de la Geperudeta, un sex-shop, un bingo i la discoteca Imperator. Les nits a l’Imperator són memorables. Els més joves tenen 50 anys però són els de 60 amb pantalons de pinça els que acaben pujant al pòdium. Esclar que també hi ha senyors que juguen al solitari amb el mòbil mentre la senyora balla amb les amigues a ritme de Juan Magán i Enrique Iglesias. Tot i així, a la pista de ball hi ha paritat. Potser és perquè l’entrada és dos euros més cara per a ells. L’algoritme es deu haver anat afinant i permet que els trenets siguin canònics, home-dona-home-dona. Unes pantalles projecten el nom de la discoteca amb estil WordArt i se serveixen combinats en gots de tub. Encara queden llocs lliures de 'selfies' i de la pressió per ser original. 

Cruzando la jungla nocturna de la Rambla, donde se ofrecen casi a la vez coca, mamadas y cerveza, se llega al callejón Nou de Sant Francesc. El fin de semana suele haber colas de gente. Entre semana, lo único que delata el local son unas luces rojizos. Una vez superada una doble compuerta llegamos al interior de un cubo con siete bolas de espejos: una caja de bombones o una caja de sorpresas. La realidad es que, desde el año 2011, el Macarena Club se ha convertido en un pequeño punto de peregrinación para los amantes de la electrónica. Hay capacidad para ochenta personas que se agrupan alrededor del DJ, desde donde se puede seguir la acción de cerca. La clientela es joven y preparada, desde alguien con un 'mohawk' de campeonato hasta uno que se protege el cuello con una correa de cuero pro-BDSM. El piso de arriba es para el lavabo y el guardarropía, la única cosa extraña es que un chupito valga 5 euros. El espacio tiene un aire industrial que poco recuerda el tablao flamenco que había llegado a ser. La textura se espesa por los cañones de humo y por la neblina de muchas noches. La cosa comienza con concentración, precisión y termina con euforia.

Creuant la jungla nocturna de la Rambla, on s’ofereixen gairebé a la vegada coca, mamades i cervesa, s’arriba al carreró Nou de Sant Francesc. El cap de setmana hi sol haver cues de gent. Entre setmana, l’únic que delata el local són uns llums vermellosos. Una vegada superada una doble comporta s’arriba a l’interior d’un cub amb set boles de miralls: una capsa de bombons o una capsa de sorpreses. La realitat és que, des de l’any 2011, el Macarena Club s’ha convertit en un petit punt de peregrinació per als amants de l’electrònica. Hi ha capacitat per a una vuitantena de persones que s’agrupen al voltant del DJ, des d’on es pot seguir l’acció de ben a prop. La clientela és jove i preparada, des d’algú amb un mohawk de campionat fins a qui es protegeix el coll amb una corretja de cuir pro-BDSM. El pis de dalt és per al lavabo i el guarda-roba, l’única cosa estranya és que un xupito valgui 5 euros. L’espai té un aire industrial que poc recorda el tablao flamenc que havia arribat a ser. La textura s’espesseix pels canons de fum i per la boirina de moltes nits. La cosa comença amb concentració, precisió i acaba amb eufòria.

Iremos todos a parar al infierno pero, mientras tanto, vamos a pasarlo lo mejor que podamos. Esto es lo que parece decir el Hell Awaits, un bar de referencia para los amantes del heavy metal situado cerca de la sala Apolo. El nombre viene de un disco de culto de los norteamericanos Slayer, de 1985, que demuestra que esta pasión viene de lejos.El local es alargado, comienza por la barra y termina por el futbolín y la mesa de billar. Se pueden encontrar varios elementos de decoración del artista plástico Óscar Berlanga. El más fotografiado es la recreación en tres dimensiones de la portada de 'Piece of mind' de Iron Maiden, otra piedra angular del heavy metal de los 80 (aquella de Eddie encadenado dentro de un manicomio!). La música se pincha cada noche en directo (nada de listas digitales) y la bebida estrella es la cerveza. Se pueden probar las que están dedicadas a Iron Maiden, Motörhead y satanás. Hay bocadillos elementales, precios razonables, merchandising, desorden, cabelleras masculinas hasta el culo, una comunidad de gente que se ha ido conociendo con los años y varias campañas solidarias que se ponen en marcha para apoyar la Fundació Arrels y el Banco de Alimentos. Si el infierno es como el Hell Awaits, no se está tan mal.