Marià Veloy

James RhodesTrad. Ismael AttracheBlackie Books290 pàg. 19,90 € Rhodes m’ha recordat que, en la meva llista d’oficis que algun dia voldria exercir, hi ha el de Bruno Ganz i Otto Sander a 'El cel sobre Berlín'. L’àngel que no té la possibilitat d’intervenir sobre els homes, però sí de transmetre la puresa de l’altitud: desig de viure, consol davant del dolor. I en aquesta llista, ara hi hauré d’afegir una nota: visitar Rhodes. Per dos motius. El primer és que, si algú necessita un àngel, aquest pianista anglès que encara no ha arribat als 40 anys és un bon candidat. Durant la infantesa va patir abusos del seu professor de gimnàstica, i n’ha sofert les conseqüències durant la resta de la seva vida. Dolors físics, però sobretot desordres psicològics. I si ha aconseguit sobreviure no ha estat per falta d’oportunitats d’acabar malament, sinó perquè l’ha salvat la música clàssica. I la seva necessitat implacable de tocar el piano. Aquest és el segon motiu pel qual desperta la vocació d’àngel. Perquè pots oferir-li protecció, però sobretot en pots aprendre un grapat de coses, d’aquest pianista disfuncional. Per començar, a encarar amb tendresa infinita, però també amb tota la cruesa, els horrors que voldríem que no fossin possibles. I seguidament, l’amor elèctric, ple de vida i de ràbia, envers la música, però també la vida. I per si fos poc, té un do natural per coŀlocar les paraulotes on toca. Un llibre collonut.

Robertson DaviesTrad. J.L. Fernández-VillanuevaLibros del Asteroide382 pàg. 22,95 €La determinació d’Asteroide ens ha permès llegir en els últims anys Robertson Davies, un dels noveŀlistes més importants de la literatura canadenca. Amb un estil espontani i torrencial, aquest narrador va escriure onze noveŀles lluint una barba digna de Walt Whitman, i mai no va perdre un sentit de l’equilibri que li va permetre caminar a la corda fluixa que s’estén entre el sentit de l’humor i la dimensió més obscura. Prova d’això és aquest 'Asesinato y ánimas en pena', primer volum de la inacabada 'Trilogia de Toronto'.Aquesta és una novel·la plena de sorpreses per als qui mai no han llegit Davies. Per començar, ens trobem amb un narrador, Connor Gilmartin, que està mort i, sense perdre versemblança –és a dir, naturalitat–, ens presenta la seva peculiar tragèdia. Era el director de la secció d’espectacles del diari Advocate, fins que va morir d’una manera d’allò més absurda i, sobretot, irritant. Quan va descobrir la seva dona al llit amb el crític de cinema del seu diari –un gamarús amb el malnom d’Ensumador–, aquest li va etzibar un cop que, en contra del que es podria esperar d’una reacció histèrica, va resultar fatal. Un cop superada l’estupefacció, Gilmartin decideix seguir el criminal i observar com el rosega la culpa. Quan la història sembla dirigir-se cap a la venjança, però, ens trobem amb un gir argumental insòlit i deliciós. Quan acompanya el crític a un festival de cinema, els fil

LlortRBA/La Magrana192 pàg. 12 €En els últims anys, Llort, un dels sospitosos habituals de la novel·la en català, s’ha especialitzat en el gènere negre. I el canvi li ha provat. Des del 2012, ha publicat a ritme de Woody Allen, i suma tres novel·les que, tot i que creen mons autònoms –no hi surt cap mosso d’esquadra entranyable, però alcohòlic, per exemple–, comparteixen alguns trets. El plaer d’explicar històries sense tòpics, i un humor que s’escola entre línies o la utilització del gènere com a excusa per anar més enllà. Diria que el tema de fons recurrent en Llort és la família, gairebé sempre desestructurada, amb un membre que busca la reconciliació. Sota l’asfalt, en què el protagonista comença la història emprenyat amb sa mare, no és una excepció. El gruix de la trama del llibre té lloc en les instal·lacions del metro, un espai que Llort explora a fons. Lluny del que podem veure en els nostres desplaçaments a la feina, les aventures del Marçal dibuixen un descens cap als inferns. Tribus urbanes, túnels secrets, càmeres de vigilància i orgies de sang i sexe que hauria pogut gravar Stanley Kubrick… Tot plegat genera una espiral narrativa de màxima eficàcia: un estil trepidant capaç de convertir el metro en un espai de terror. Després de llegir-la, no tornareu a mirar els nois amb caputxa igual que abans. Si més no, mentre espereu el proper tren.

António Lobo AntunesTrad. Antonio SáezPenguin Ran-dom House 341 pàg. 21,90 €Fa cosa de tres anys, quan un periodista li va demanar què pensava de Leo Messi, Lobo Antunes va exclamar: “Ah, si jo pogués escriure com Messi juga al futbol! La 'bimba' sembla enamorada d’ell!”. El que sorprèn d’aquesta exclamació, a mig camí entre l’admiració i la nostàlgia, no és que un lletraferit admiri un esportista. De fet, aquest és un debat que fa olor de jersei de llana i assemblea universitària, anys 70. El que sorprèn és que dóna una clau per entrar en la poètica del portuguès.Messi ha trencat les regles d’allò que es podia fer en el futbol. I no ho ha fet amb la contundència de Kubala o la imaginació de Cruyff, sinó amb una relació amb la 'bimba' que, sembla impossible, però és d’amor. Aconsegueix mantenir-la sempre al peu, i només la deixa anar quan troba un espai que ningú més ha vist. De vegades, ni tan sols el veiem, aquest espai, en la repetició de la jugada… Doncs bé, Lobo Antunes és un dels pocs escriptors contemporanis que han trencat les regles d’allò que en dèiem ‘literatura’. En una relació amb la paraula basada en l’amor, ha creat uns textos que semblarien impossibles. Les frases es trenquen. Les paraules s’encavalquen. Els significats s’entrecreuen. Etcètera. Tots aquests recursos haurien de donar-nos l’excusa perfecta per deixar el llibre, com fem amb d’altres “clàssics contemporanis, però tan avorrits”. Però no ho fem. Perquè és veritat que entenem poc allò que narra, però

El sectreto de la modelo extraviadaEduardo MendozaSeix Barral320 pàg. 18,50 €Mendoza publica 'El secreto de la modelo extraviada', la cinquena aventura del seu detectiu sense nom. El mateix autor ha explicat que aquest personatge ja apareixia com a secundari a 'La verdad del caso Savolta', i ens en dóna una definició immillorable: “Un confident de la policia que estava boig, però no era un ximple. Un home sense nom capaç de sobreviure sense cap arma excepte la del seu propi ingeni”. A aquesta definició inserida en la tradició picaresca, només s’hi pot puntualitzar fins a quin punt ha crescut, aquest personatge. 37 anys després de resoldre 'El misterio de la cripta embrujada', el detectiu a qui l’autor considera un dels seus millors amics és molt més que un passatemps o una boutade. Les seves desgràcies dibuixen un dels frescos més vius, més punks i més estrafolaris de la Barcelona de finals del XX i principis del XXI. Aquest nou volum es divideix en dues parts. En la primera, situada poc abans dels Jocs Olímpics, trobem l’home que estimava les pepsi-coles, injustament tancat en el manicomi, i amb greus dificultats per entendre el fenomen del fúting. Fent un salt a l’actualitat, en la segona part ha perdut la perruqueria que regentava, i es guanya la vida com a repartidor d’un negoci xinès –i no, no és l’Espanyol–. Totes dues, però, tenen un cas en comú: l’assassinat d’una model que desprèn l’inconfusible olor de les clavegueres de l’així anomenat oasi català. També té molts d