Miguel Peña Novo

Un festival. Soroll, música, alcohol. Gent que parla de política, d'habitatge i de cuina, fum, més música, més alcohol. És primavera i la calor desfà la quietud social de les tristes tardes d'hivern: els cossos volen sortir, barrejar-se, suar. De cop i volta, com tot allò bo a la vida, la festa s'acaba sense previ avís. L'energia es dilueix, la penya se'n va, s'ha acabat la diversió. A fora, algú agafa el timó de la nit: "anem a buscar un kebab". En qüestió de segons ens personem en un local de la Rambla del Raval i ens empassem un entrepà amb més paper d'alumini que carn, xop d'un oli de dubtós origen i una salsa picant que l'endemà ens deixa a tots clavats a la tassa del vàter. El grup de WhatsApp treu fum: —Puto kebab. Tinc l'estómac fet un Cristo. —Els kebabs d'aquesta ciutat són tots fastigosos. Qui va tenir la brillant idea? Jo. Jo vaig tenir la brillant idea. Jo, fidel defensor dels kebabs. Jo, nascut a Brussel·les, on el dürüm és una religió: mil i una salses per triar, adob casolà, preparat amb mim, amb patates a dins. Un ritual quotidià més que un recurs de matinada. Un autèntic espectacle. Jo, decidit a no estigmatitzar tota una cultura culinària per culpa d'una mala experiència nocturna, obro la llista del Time Out Barcelona dels millors kebabs de la ciutat i resolc comprovar i degustar, per pur amor propi i per redimir-me del meu error, l'Aleph del dürüm, la pedra filosofal de la carn especiada, el Big Bang del pa àzim. Parlant clar i de pressa, em proposo contes

Una fiesta. Ruido, música, alcohol. Gente que habla de política, de la vivienda y de gastronomía en la cocina, humo, más música, más alcohol. Es primavera y el calor deshiela la quietud social de las tristes tardes de invierno: los cuerpos quieren salir, mezclarse, sudar. De golpe y porrazo, como todo lo bueno en la vida, la fiesta acaba sin previo aviso. La energía se diluye, la peña se va, se acabó la diversión. Fuera, alguien toma el rumbo de la noche: "vamos a por un kebab". En cuestión de segundos nos personamos en un local de la Rambla del Raval y nos enchufamos un bocadillo con más papel de aluminio que carne, empapado en aceite de dudoso origen y una salsa picante que al día siguiente nos deja a todos pegados a la taza del váter. El grupo de WhatsApp echa humo: —Puto kebab. Tengo el estómago hecho un cristo. —Los kebabs de esta ciudad son todos asquerosos. ¿Quién tuvo la brillante idea? Yo. Yo tuve la brillante idea. Yo, fiel defensor de los kebabs. Yo, nacido en Bruselas, donde el dürüm es una religión: mil y una salsas a elegir, adobo casero, preparado con mimo, con patatas dentro. Un ritual cotidiano más que un recurso de madrugada. Un auténtico espectáculo. Yo, decidido a no estigmatizar toda una cultura culinaria por culpa de una mala experiencia nocturna, abro la lista del Time Out Barcelona de los mejores kebabs de la ciudad y resuelvo comprobar y degustar, por puro amor propio y para resarcirme de mi error, el Aleph del dürüm, la piedra filosofal de la carne e