Get us in your inbox

Pau Arenós

Pau Arenós

Articles (69)

Best tapas in Barcelona

Best tapas in Barcelona

Sightseeing in Barcelona is a hungry business. There are so many things to do here that you will almost inevitably use up considerable energy during the day as you move from one incredible museum to the next, stopping only to refuel with caffeine or something a little stronger. Luckily for all involved, Barcelona has plenty of excellent restaurants to provide sustenance and splendour in equal measure. The best tapas joints in Barcelona are as good as you’re going to get. You can find menus serving tapas pretty much everywhere in the Catalan capital. The choice can be a little overwhelming, but your old buddy Time Out is on hand to separate the good from the great. Whether you’re looking for a mini-meal or a total feast, you’re in for a treat.

The most romantic restaurants in Barcelona

The most romantic restaurants in Barcelona

When you're looking for a restaurant in Barcelona where you can do some serious wooing, look no further. Let us show you that the way to your special someone's heart is through his or her stomach, and a bit of mood lighting can't hurt either.RECOMMENDED: Barcelona restaurants with Michelin stars

Naparbcn: capital de la birra

Naparbcn: capital de la birra

Fa gairebé un any que el cerveser catalanobelga Sven Bosch va anar a buscar el cuiner Miquel Aldana, veí del Maresme i cap del Tresmacarrons, per embolicar-lo en un projecte que per fi ha agafat cos: la cerveseria gastro Naparbcn. L’Sven i els seus socis de la cervesera Naparbier, amb seu a Noain (Navarra), ja havien obert les aixetes del Biercab, al carrer de Muntaner, bar amb més premis que un gran danès de concurs. En definitiva, gent que ha contribuït a donar espuma –crema– al nom de Barcelona. Segons el Miquel, el Naparbcn es troba “a la milla de la cervesa”, al carrer de la Diputació, a prop del Brewdog Bar, Mikkeller Bar i Garage Beer Co. La ciutat és una capital de la birra artesana i els locals creixen com els llevats. Del consum clandestí, al massiu, un fenomen que comparteix similituds amb el del vi natural, encara que amb més passió i litres. Hi ha en les noves generacions, entre minories cultivades, una forma de resistència orgànica, un retorn als treballs manuals. Un negoci dóna pas a un altre negoci. Pregunto al Miquel si el que és artesà està a punt d’assecar-se: “No és una moda. És una realitat. Hi ha prou públic. Són locals que treballen”. Pregunto a l’Sven a partir de quants milers de litres el que és artesà deixa de ser-ho: “Nosaltres en fem 300.000 i el 2017 esperem arribar al milió. L’important és quins ingredients es fan servir. Les cerveses industrials busquen vendre. Nosaltres busquem el plaer”. El debat desborda els vasos. Al novembre, el Tresmacarro

El moment de Moments

El moment de Moments

Raül Balam està en forma, la seva cuina és complexa i adulta: el millor moment del Moments des de l’obertura, fa quasi set anys i dues estrelles després. Durant la xerrada posterior, el Raül es refereix a Carme Ruscalleda i al Sant Pau diverses vegades, amb la modèstia i l’honestedat amb què ha sigut educat: “La mare és aquí cada dijous. Sense l’ajuda del Sant Pau no podríem fer això”. La Carme tasta, valida, aconsella, però el cuiner es diu Raül Balam Ruscalleda, amb l’ajuda d’Alberto Castiñeiras. Al començament, el Moments i el Sant Pau tenien més que llaços maternofilials: compartien plats. A excepció del colomí amb cireres farcit de porc, que també vola fins a Tòquio, unint de manera simbòlica els tres restaurants, l’oferta és pròpia i singular. És cert que l’esplèndid menú temàtic titulat El Viatge neix estimulat per la Carme, que va sacsejar el Sant Pau amb la Paleta de Colors i, ara, amb les Músiques Ballables. Els menús unitaris són una forma d’avantguarda, ja que s’aparten del que és acumulatiu en benefici d’una història, de la construcció d’un món. El Viatge estarà en cartellera fins a l’octubre: el Raül té pensada la monografia següent. Són catorze passos que evoquen catorze ciutats, més els 'petits fours' convertits en souvenirs (si l’estómac no dóna per més, els fiquen en un sobre per emportar-se; que potser no són records?). És possible el maridatge, al qual renuncio immediatament per demanar contenció al sommelier Fernando Pavón, que em recompensa amb quatre am

La Cova Fumada: la llegenda

La Cova Fumada: la llegenda

La Cova Fumada és un fenomen que supera l’àmbit gastronòmic. A les 15 h tanquen les portalades. Qui no és a la llista de Josep Maria Solé, no hi entra. Arriba una parella d’indis: han llegit en una guia sobre aquest espai de resistència. Veuen la cua i pregunten. Els clients, amables, responen. Els clients són veïns, ciutadans de la república de la Barceloneta que, com els guiris, esperen el torn. Disciplinats, pacients, resignats. “Si no ets a la llista, no hi entres”. Aquesta porta, que vigila 70 anys d’història, és més difícil de travessar que la de l’última discoteca de moda. Els indis asseguren que tornaran a la nit. Que Ganeixa s’apiadi d’ells: els horaris que regeixen aquí corresponen a estranys rellotges. Al cap d’una mica, el Josep Maria em ve a buscar. Passo per darrere la barra, on feineja el Magí, el germà. Al capdavant de la planxa i els focs, la mare, la Palmira, i el Magí i el seu fill Guillem. Hi vaig sol, però hi entrem tres. Ens asseuen junts. El Josep Maria diu: “D’aquí n’han sortit moltes parelles. Persones desconegudes que han compartit taula i que han intimat”. Ells són cosins; un, del barri, client habitual de la casa; l’altre, constructor de cuines. Demano bacallà, d’acord, no hi ha bacallà. Calamar amb cigrons, musclos a la marinera i una bomba. La bomba, tapa emblemàtica de la casa, de la Barceloneta, de Barcelona. Va ser obra de l’àvia Maria “el 1955”, afina el Josep Maria. Celler primigeni, va evolucionar fins a aquest menjador de barri. L’origen d

Òleum, sala del MNAC

Òleum, sala del MNAC

Fina Puigdevall i Les Cols (Olot) amplien l’àrea d’influència. L’'Olot style' va arribar l’estiu passat al Mas de Torrent, al Baix Empordà, i, un any després, han buscat el refugi del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del restaurant Òleum, situat en la que va ser la Sala del Tron del Palau Nacional, construïda el 1929. Des dels balcons, una vista majestuosa sobre la ciutat, catifa d’edificis ocres als peus de la muntanya de Montjuïc. Lloc alt per a una cuina d’altura. Altres miradors barcelonins en què acomodar comensals afilats: Martínez, Torre d’Alta Mar, Dos Cielos i, a punt d’obrir, Marea Alta. En aquest Òleum, que gestiona Vilaplana, la Fina ofereix dos menús en artística convivència amb el contingut del MNAC: el romànic i el modernista. El comensal també pot elegir plats solts i vins a copes. O obrir fantàstics màgnums com Les Terrasses 2014 o Louro 2015. L’equivalent seria decantar-se per un sol quadre o recórrer una ala completa.El menú modernista conté vuit plats, inspirats en el mateix nombre d’obres. Proposo a Pepe Serra, director del MNAC, que exposi al menjador algunes de les peces perquè l’art suggerit que entra per la boca sigui validat per l’original. És difícil fer-ho amb la terrina de verdures, ja que neix d’una vidriera de Joaquim Mir. Resulta més senzill transportar un escriptori colorista de Josep Maria Jujol, la versió comestible del qual és un excel·lent ou a la mimosa amb pebrot i anxova (la Fina i el seu cap de cuina, Pere Planagumà, tenen en

Bao Bar: 'Bao boom'

Bao Bar: 'Bao boom'

La primera pregunta a Paco Pérez (Miramar, Enoteca) i Albert Formet (propietari amb Javier Planas del Bao Bar, a més de La Royale, L’Eggs i el Doble) és sobre el nom: 'bao' o 'bun'? El terme amb què a l’Àsia es refereixen als panets al vapor o el nom en anglès, bun (brioix), que ha popularitzat David Chang a Nova York –estès pel món– des del 2004? El Paco diu “bao i bao”, que és com l’ha menjat a Londres, Hong Kong o Bangkok. Bao, doncs. Bao Bar, en diuen, amb entrada independent de l’hamburgueseria La Royale i a l’espai que va ocupar el Black, que va ser ideat com a club. El Bao Bar és lluminós, té una gràfica simpàtica, taules altes per compartir i tamborets necessitats de respatller (l’esquena!). Els embolics no s’acaben a la introducció. El 'bao/bun' obert (rotllo entrepà) agafa impuls a Barcelona: al Sagàs, al Koku Kitchen Buns. Som a les portes del bao boom. Per confondre’ns més, alguns cuiners emmagatzemen minipans de 'burger' o 'molletes' andalusos i els venen com a bao/bun. Seguim enredant: on posem els xiao long bao, masses tancades? Ho pregunto a la Meilan Kao, la cap del Kao Dim Sum: “Literalment bao significa ‘embolicar’, ‘embolcall’, ‘bossa’, ‘bosseta’. Normalment s’omplen amb porc, però poden ser d’altres tipus de carn, de verdura, tofu. Poden ser oberts o tancats. A Taiwan són oberts. A la Xina solen ser tancats”. El Paco ha treballat el tema a fons. Hi vaig menjar realment bé. Els 'baos' són bons, però la resta de la carta té platillos potents: el cebiche veg

Xemei: bessoníssims

Xemei: bessoníssims

Els germans Colombo, el Max i l’Stefano, són la versió 'all’italiana' del Correcamins. Acaben de publicar el llibre 'Xemei. Cocina venexiana en Barcelona' amb Planeta Gastro (un dels volums de cuina més seductors que he vist els últims anys), l’Accademia Italiana della Cucina els ha guardonat, planegen obrir una pizzeria a Molins de Rei (amb el propietari de Can Pizza) i, més endavant, una altra a Barcelona amb José María Parrado (La Dama, Martínez, Cañete) i han consolidat el Bar Brutal amb Joan València. L’Stefano explica la feina amb les farines i les fermentacions i l’entusiasme –la gestualitat que convida a la gresca– que els ha convertit en imprescindibles de l’'star system' barceloní. Els Colombo tenen això que se’n diu actitud, furiosa i amable al mateix temps. Tatuatges i barbes i barrets i els somriures sorneguers. Tornar al Xemei i recordar sopars on van circular plats d’impacte, no per la seva capacitat de sorprendre, sinó perquè han sigut duradors en la memòria: els 'tagliolini paglia e fieno', la tripa a la 'parmigiana' i l’arròs amb moll de l’os (abans que la medul·la fos un ingredient tediós per culpa dels xefs copistes). Però sobretot els 'tagliolini', madeixes verdes i grogues que encara se m’enreden al cap. Em passes la recepta, Max? Torno a aquesta taverna veneciana (encara que els Colombo van néixer a prop de Milà) i als clàssics dels bessoníssims, tan frescos com fa quinze anys. Al servei de vins, i tantes altres coses, el Gigi, que destapa el 'frizzante

Mextizo: el 'mexditerrani'

Mextizo: el 'mexditerrani'

El primer que s’aprecia al Mextizo –quin gran nom– és el gran treball d’arquitectura/interiorisme de Juli Capella. Bellesa i sentit comú i intencions dissimulades per a comensals intel·ligents: el lavabo transgènere, el llum en homenatge a les piràmides maies o els símbols catalanomexicans ocults en els símbols de llautó. Ah, i la bona acústica i la llum del pati enjardinat, oxigen a l’Eixample. Restauradors: prestin atenció a la feina del Juli. El cuiner Adrián Marín s’ha entès de meravella amb l’arquitecte: en tornar de Mèxic, després de tres anys, el va anar a buscar per dissenyar aquest espai per a “la cuina mexditerrània”. No 'ex nexessari' explicar-ho. El plat que concentra l’esperit del Mextizo és el caneló cruixent ('taco dorado') farcit amb pollastre rostit, de festa major, amb uns punts de 'mole' (el que és ideal és untar el 'mole' amb el mos final perquè no domini tota la degustació). Serà puntal de la casa. “Entrades mexicanes, brases i arrossos”, les tres potes del seient. Vinga 'mextissatge'. L’Adrián, que va ser cap de cuina del desaparegut Drolma de Fermí Puig, torna a la plaça barcelonina amb socis mexicans. Un còctel amb maracujà per entrar i un amb mescal per sortir. La barra de recepció és un bon lloc per a cites i preàmbuls. Durant l’àpat, negre Villacreces 2012, àrbitre de la gresca. Cucurutxo cruixent amb arròs i tonyina (fregitel·la impecable), bunyol de bacallà (al qual perjudica el dolç allioli de pera), calamars a la romana amb maionesa de chipotle

Topik: no sense cullera

Topik: no sense cullera

Adelf Morales i Eva Melé, del Topik, s’espavilen: “Hem d’anar avançant”. Un restaurant autocomplaent es desgasta fins a diluir-se. Perdre la tensió és com portar fluixes les gomes de la roba interior. L’Adelf s’atreveix amb plats que no formen part del repertori japomediterrani que el distingeix, com aquella llamprea a la bordelesa que va tenir en temporada i amb la qual voldrà repetir quan la tornin a pescar. La llamprea és un animal difícil, se li ha d’aplicar finor de cirurgià per evitar l’amargor d’alguna víscera (i, ai, sí, va quedar un rastre de fel en un tros). “Per mi va ser un repte. Vaig voler allunyar-me de llebres i becades i buscar una cosa poc comuna”. Marinada amb sang i amb l’afegit de soja, xocolata, canyella i anís estrellat: un bon mos d’un ingredient inhabitual a Barcelona. Vaig gaudir d’aquella ocre i densa intensitat. Un plat fosc per a un plaer fosc. El Topik viu un èxit assentat (a l’octubre, set anys ja al carrer de València). L’Adelf i l’Eva són pares recents. I en lloc d’embriagar-se amb dolçors, volen anar més enllà i busquen aconseguir-ho amb plats per a gurmets atrevits. Per fi la triperia (s’ha explicat aquí diverses vegades) compta amb xefs que la fan brillar en lloc de dissimular-la. L’ostra amb curri i tendó de vedella (hauria d’estar una mica més tendre). El bestial pedrer a la brasa amb salsa ponzu, pèsols i popets. El melós de vedella amb ventresca de tonyina i salicòrnia és un altre gustàs: al cap d’uns dies en vaig tastar a Ca l’Esteve l

Kotoro: punxa'm

Kotoro: punxa'm

Encara que Pau Artieda havia sigut copropietari d’un restaurant 'japo' a Sant Cugat (Kitsune), només va comprendre l’autèntica izakaya, la taverna, quan va vagabundejar tres mesos pel Japó: “Allà vaig saber que els restaurants estaven especialitzats, que cada un servia una cosa, i que la varietat es trobava a les 'izakaya'”. El Kotoro, societat del Pau i Carlos Serra, respon a aquesta idea-de-tot-una mica, encara que fent èmfasi en les broquetes. I no qualsevol broqueta, sinó les que punxen interiors, menuts, vísceres. M’hi apunto, ho celebro, ho aplaudeixo. Menys cuina de superfície i més de profunditat. Al capdavant de les preparacions, el xef Roger Edo: cognom molt adequat, ja que Tòquio va ser conegut abans com a Edo. El Roger va estar al Matsu de Sant Cugat, un bon restaurant que liderava Shigeru Sekido i que va aspirar a molt en un entorn equivocat. Fa anar amb perícia la robata de Josper, la graella japonesa que es comença a veure en alguns restaurants barcelonins. “Broqueta, triperia i brasa”, enfila el Pau. Poca il·luminació (em repeteixo, però com n’és de desconsoladora la ceguesa obligada), espai agradable, cuina interessant. El mateix propietari, que va ser dissenyador gràfic, ha tallat la barra: un manetes. Dos sakes –el Pau ampliarà seriosament aquesta part de la carta–: Kamotsuru Golden i Kamotsuru Namakakoi. Em va agradar més el segon, encara que sense criteri suficient per jutjar-los. Diuen els que en saben que el Golden és el que serveixen al llegendari, i m

Lomo Alto: carns extremes

Lomo Alto: carns extremes

Carles Tejedor, director gastronòmic del Lomo Alto, va desenrotllar la boa: “Un filet de bou madurat durant un any. Excepcional. S’ha mantingut en bones condicions perquè està molt viat amb greix”. En un instant vam saber, de forma resumida i contundent, l’essència de la casa: les carns supermadurades (o sobremadurades?), la vaca i el bou amb edat i el que és excepcional. El Carles havia assajat amb bovins grans a El Nacional, dels mateixos amos que aquest restaurant carnisseria en la nova paleo ona, pura paleoavantguarda. Aquell apunt és aquí pintura de gran format: rep una cambra que exposa, com si fos una obra guillada de Damien Hirst, dos canals de bou reposat durant tretze mesos i proporcionat per càrnies Lyo. L’altre proveïdor és El Capricho, la finca i asador de José Gordón a Jiménez de Jamuz (Lleó). Les dues empreses especialitzades en animals pesants i de carns necessitades de temps. Hi ha una controvèrsia sobre quin és el moment idoni de consumir aquestes bèsties i de si és convenient l’eternitat. A Casa Paloma vaig tastar un bou de deu anys amb 270 dies i a l’Osso (Lima), Renzo Garibaldi, carnisser de la nova generació, va fer –directament al carbó– un 'wagyu' amb 220. Poden fer mal? Si es respecta la cadena de fred i el manipulador va amb compte amb la mòmia i està atent a l’evolució, què pot passar, doctor? El Carles va cuinar aquest filet de 365 dies (el meu rècord) al carbó d’alzina a la graella del Josper obert i estava… extraordinari. Aquell vell xaruc era vi

Listings and reviews (1)

Santa Clara

Santa Clara

Ana López de Lamadrid has returned to Neichel, although Neichel is no more. She and chef Gonzalo Galbete, with whom she shares ownership of Igueldo,have taken on Santa Clara (the name refers to the small island off the coast of San Sebastián), occupying the premises that were once the realm of master chef Jean Louis Neichel. Baluard, makers of some of the city's finest bread, bake in a wood-fired oven on the premises. As soon as you step inside Santa Clara, you can smell the sourdough starter. The locals have wholeheartedly embraced the place. The dining room has some of the atmosphere of a British club, but with plenty of light and minus the somnolent minor aristocrats. In summer the garden terrace is highly desirable. They place a lot of emphasis on the grills, and the boss knows her wines. Charcoal-grilled chicken croquettes are filled with chicken roasted in the charcoal-fired oven. The foie gras with smoked sardine only lacks... more sardine, which is what makes it unique. A steak tartare with mascarpone and mustard, with pepper on one side of the plate for those who want more of a kick, is excellent. A dish that deserves to endure is the eel on toast, with a slow-cooked egg and a beer sauce. Don’t be intimidated by this dish, fit for a Basque whaler. The 'arròs al forn', oven-cooked rice, a rarity among rice dishes, in that it can be ordered for one has a great texture, but the seafood flavour lacks definition. The fact that they offer several oven-cooked rice dishes (d