Paula Carreras

Juliol és aquell moment de l'any en què Barcelona t'empeny al carrer. I tu, tot i la calor, saps que sí, que val la pena llançar-te al carrer. El Grec celebra el seu 50è aniversari amb gairebé cent espectacles i noms com Calixto Bieito i Angélica Liddell, mentre el Cruïlla torna al Parc del Fòrum (8-11 de juliol) amb Pixies, David Byrne, Suede i Reneé Rapp com a caps de cartell. Suma-hi el cinema a la fresca, les festes de barri i les terrasses, i juliol es converteix en el mes perfecte per no parar de Barcelona. Tot sona a estiu, i tot convida a viure la ciutat una mica més cap enfora, amb roba lleugera i l’agenda plena. Si ets a Barcelona aquest mes, prepara’t: aquí et deixem una selecció amb alguns dels millors plans perquè treguis tot el suc al mes. NO T'HO PERDIS: Les millors coses que pots fer gratis a Barcelona

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella. I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història. L’espectador només surt del menjador quan la paret de l’habitació admet projeccions El punt de partida és una fórmula pràcticament infal·lible: un dinar familiar per celebrar l’aniversari del pare i tastar un fricandó de la mare, però que la filla mitjana (Sara Espígul) en fa trontollar l’harmonia quan es planta amb una truita de riu perquè a

Si hay algún género teatral que todos los catalanes dominamos, nos dediquemos o no profesionalmente a la interpretación, es el de las comidas familiares. Cada uno conoce sus cosas, pero quien más quien menos domina la liturgia implícita de la ocasión, saca sus mejores armas para sobrevivir a la comida y hace las filigranas necesarias para abordar o evitar temas concretos. Como todo ello nos resulta familiar –nunca mejor dicho–, subirlo al escenario funciona de maravilla. Y más si es con un reparto encabezado por Emma Vilarasau y Jordi Boixaderas, los padres de una familia convencional que han dado un giro a su vida y se han marchado de la ciudad para perseguir la fantasía eco con la que todo urbanita ha hecho castillos en el aire alguna vez. Les acompañan, con casi el mismo grado de protagonismo, Sara Espígul, Miranda Gas y Júlia Bonjoch, que son sus tres hijas, y Arnau Puig, Marc Bosch y Tai Fati, que hacen de parejas de las hijas. Y este elenco, precisamente, es uno de los principales aciertos del montaje. No solo porque todos ellos son profesionales excelentes y sólidos, sino porque es tan coral que resulta imposible decir quién es el protagonista de la historia. El espectador solo sale del comedor cuando la pared de la habitación admite proyecciones El punto de partida es una fórmula prácticamente infalible: una comida familiar para celebrar el cumpleaños del padre y probar un fricandó de la madre, pero en la que la hija mediana (Sara Espígul) hace tambalear la armonía c

El número setze dels arcans majors és la Torre, si parlem del tarot; i és la proposta que Oriol Puig Grau, l’autor resident de la Sala Beckett enguany, ha escrit especialment pel Grec 2026. Al tarot, la carta representa un canvi brusc i sobtat, la seva aparició comporta canvis i fins i tot daltabaixos que ho regiren tot. A l’obra, qui origina el caos és el llamp que cau a una casa, ara abandonada, a La Varda. Laura Roig interpreta una periodista que, a partir d’una fotografia que li crida l’atenció, decideix fer un reportatge sobre les festes que es fan al casalot. Ho investiga en tres entrevistes que seran tres actes: amb una de les joves assistents a les festes (Mariona Pagès), amb l’antiga propietària de la casa (Lluïsa Castell) i amb la filla d’un antic treballador de la casa (Alba Pujol). Totes treballant amb contenció però amb solvència. Cal destacar també l’espai lumínic i sonor, de Raimon Rius i Fernando Epelde respectivament. La protagonista indiscutible és la casa La protagonista indiscutible és la casa. Com ho era a l’última novel·la d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, on el passat i el present del mas convivien per entendre’n la totalitat. El text, que fan ganes de recuperar el llibret de tan literari com ressona, recorda el realisme màgic de l’escola llatinoamericana que encapçalen autors com Gabriel García Márquez i Mariana Enríquez. El de El número setze dels arcans majors és aquell ambient oníric i tètric de les històries de cases encan

El número dieciséis de los arcanos mayores es la Torre, si hablamos del tarot; y es la propuesta que Oriol Puig Grau, el autor residente de la Sala Beckett este año, ha escrito especialmente para el Grec 2026. En el tarot, la carta representa un cambio brusco y repentino, su aparición comporta cambios e incluso altibajos que lo revuelven todo. En la obra, quien origina el caos es el rayo que cae en una casa, ahora abandonada, en La Varda. Laura Roig interpreta a una periodista que, a partir de una fotografía que le llama la atención, decide hacer un reportaje sobre las fiestas que se celebran en el caserón. Lo investiga en tres entrevistas que serán tres actos: con una de las jóvenes asistentes a las fiestas (Mariona Pagès), con la antigua propietaria de la casa (Lluïsa Castell) y con la hija de un antiguo trabajador de la casa (Alba Pujol). Todas trabajando con contención pero con solvencia. Cabe destacar tambén el espacio lumínico y sonoro, de Raimon Rius y Fernando Epelde respectivamente. La protagonista indiscutible es la casa La protagonista indiscutible es la casa. Como lo era en la última novela de Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, donde el pasado y el presente de la masía convivían para entender su totalidad. El texto –dan ganas de recuperar el libreto de tan literario como resuena– recuerda al realismo mágico de la escuela latinoamericana que encabezan autores como Gabriel García Márquez y Mariana Enríquez. El de El número dieciséis de los arc

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya. El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian. El desplegament de talent de Gonyalons és de nota Un dels encerts del muntatge és no convertir-lo en un monòleg i incloure-hi un cor de tres veus masculines (Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort), que llisquen per l’escenari i fan alhora d’alter ego i d’espàrrings necessaris per fer avançar la trama. Són ells qui s’encarregaran de dotar l’obra amb aquesta energia homoeròtica que tants mals de cap va donar a l’autor. Amb el permís i la complicitat del primer violí. També és un encert fugir dels trets propis del musical i apostar per música de cambra. Amb una escenografia austera on predomina un blanc molt fred, destaca la feina d’il·luminació per delimitar espais i escenes, per enaltir personatges i destacar-ne trets de les respectives personalitats. L’espectador s’ha d’imaginar que està a la Londres de fina

“¿Qué es un artista?” se pregunta el propio Oscar Wilde a través de la voz y el cuerpo de Àngels Gonyalons en un prefacio que nos advierte que los textos no son morales o inmorales: solo están o bien o mal escritos. El autor será el narrador de su propia historia y, estos días en el Romea, lo hace a través de una de las mejores dicciones de Catalunya. El despliegue de talento de Gonyalons es de nota, hace casi todos los papeles: también es Dorian Gray, el protagonista obsesionado con su belleza y juventud; Basyl Hayward, el pintor encargado de retratarlo, Sybil Vane, actriz y el primer gran amor de Dorian; y también Lord Henry, amigo y mala influencia para Dorian. El despliegue de talento de Gonyalons es de nota Uno de los aciertos del montaje es no convertirlo en un monòleg e incluir un coro de tres voces masculinas (Jordi Vidal, Pau Oliver y Pol Blancafort), que se deslizan por el escenario y ejercen a la vez de alter ego y de spárrings necesarios para hacer avanzar la trama. Son ellos quienes se encargarán de dotar a la obra de esa energía homoerótica que tantos dolores de cabeza dio al autor. Con el permiso y la complicidad del primer violín. También es un acierto huir de los rasgos propios del musical y apostar por música de cámara. Con una escenografía austera donde predomina un blanco muy frío, destaca el trabajo de iluminación para delimitar espacios y escenas, para ensalzar personajes y destacar rasgos de sus respectivas personalidades. El espectador debe imaginarse

Qui ho diria, que un espectacle que comença pel final seria un espectacle amb un inici tan engrescador. Els germans Llorenç i Robert González enceten el muntatge amb un número musical molt cabaretesc on fan de músics, de cantants i de ballarins de claqué. A casa, de petits, devien fer molt d’enrenou, perquè es requereix molta pràctica per fer-ho tot bé alhora. Marc Artigau ha escrit i dirigit per als germans González un text que reflexiona amb alegria sobre una de les relacions humanes més tendres i complexes que existeixen: la fraternal. I ho fa a través d’escenes independents que formen un recorregut extens des de la infància, amb una llitera amb llençols de les tortugues ninja i pòsters culers, fins a la vellesa, amb els actors caracteritzats amb rebequetes i boines de llana. Tot plegat fent al·lusions a germans que formen part de l’imaginari popular: Hansel i Gretel, els Jackson Five, els Kennedy, Raúl i Fidel Castro o els germans Lumière, però també incorporant un conte de Quim Monzó i un poema musical de Verdaguer. Un poti-poti de referències. Gran pes del muntatge recau en alguns espectadors Llorenç i Robert González són els únics intèrprets professionals dalt de l’escenari, però gran pes del muntatge recau en alguns espectadors, que seran clau per fer avançar algunes de les escenes. Serveixi això com un avís per a navegants per al públic més tímid. Aquests espectadors serviran de mirall pels germans protagonistes i els faran recordar aquella norma no escrita tan bàsic

Quién diría que un espectáculo que empieza por el final tendría un inicio tan animado. Los hermanos Llorenç i Robert González comienzan el montaje con un número musical muy cabaretero donde hacen de músicos, de cantantes y de bailarines de claqué. En casa, de pequeños, debieron de armar mucho jaleo, porque se requiere mucha práctica para hacerlo todo bien a la vez. Marc Artigau ha escrito y dirigido para los hermanos González un texto que reflexiona con alegría sobre una de las relaciones humanas más tiernas y complejas que existen: la fraternal. Y lo hace a través de escenas independientes que forman un recorrido extenso desde la infancia, con una litera con sábanas de las tortugas ninja y pósters culers, hasta la vejez, con los actores caracterizados con rebequitas y boinas de lana. Todo ello haciendo alusiones a hermanos que forman parte del imaginario popular: Hansel y Gretel, los Jackson Five, los Kennedy, Raúl y Fidel Castro o los hermanos Lumière, pero también incorporando un cuento de Quim Monzó y un poema musical de Verdaguer. Un popurrí de referencias. Gran peso del montaje recae en algunos espectadores Llorenç i Robert González son los únicos intérpretes profesionales encima del escenario, pero gran peso del montaje recae en algunos espectadores, que serán clave para hacer avanzar algunas de las escenas. Sirva esto como un aviso para navegantes para el público más tímido. Estos espectadores servirán de espejo para los hermanos protagonistas y les harán recordar esa

El pati de butaques es converteix en una aula magna d’universitat i, al ritme frenètic d’un partit de frontó, els espectadors van canviant de facultat: de la de ciències a la de lletres. Mentre el professor de física quàntica, el Pere (Joan Carreras), ens revela que l’últim àtom no existeix, la de lingüística, la Sara (Mia Esteve), mira d’explicar-nos com determinar un món indeterminat. Dues cares d’una mateixa moneda, que farà de fil conductor durant tota la funció: la incapacitat per definir la realitat. Els dos docents són una parella separada que tenen en un comú una filla desapareguda de fa molts anys. Tants, que el sistema està a punt de donar-la per morta. En aquest joc de dubte constant entre si allò que veiem és real o no, completen el repartiment fent múltiples personatges Carles Pedragosa, Carme Milán i el regidor Ruben Ametllé. Tots ells esplèndids, amb l’afegit que aquest darrer, a banda de fer la feina de regidoria (queden al descobert els “top” que indiquen quan ha d’entrar una llum, un so, un canvi d’escena), també ha de dir el text de l’actriu Lara Segur, que pel que sembla li va caure malament el sopar, i també un parell de lletres del nom i el cognom. Ens encanta la faceta més trapella del Jordi Oriol. 'L’últim àtom' funciona com a thriller i com a comèdia, com a classe de ciències i de lletres Amb aquest muntatge, la companyia Indi Gest demostra que és capaç de fer propostes per al gran públic sense renunciar a la seva idiosincràsia. Els que fa temps que s

El patio de butacas se convierte en una aula magna de universidad y, al ritmo frenético de un partido de frontón, los espectadores van cambiando de facultad: de la de ciencias a la de letras. Mientras el profesor de física cuàntica, Pere (Joan Carreras), nos revela que 'L’últim àtom' no existe, la de lingüística, Sara (Mia Esteve), intenta explicarnos cómo determinar un mundo indeterminado. Dos caras de una misma moneda, que harà de hilo conductor durante toda la función: la incapacidad para definir la realidad. Los dos docentes son una pareja separada que tienen en común una hija desaparecida desde hace muchos años. Tantos, que el sistema està a punto de darla por muerta. En este juego de duda constante entre si lo que vemos es real o no, completan el reparto haciendo múltiples personajes Carles Pedragosa, Carme Milán y el regidor Ruben Ametllé. Todos ellos espléndidos, con el añadido de que este último, aparte de hacer el trabajo de regiduría (quedan al descubierto los “top” que indican cuándo tiene que entrar una luz, un sonido, un cambio de escena), también tiene que decir el texto de la actriz Lara Segur, a la que por lo que parece le sentó mal la cena, y también un par de letras del nombre y el apellido. Nos encanta la faceta más traviesa de Jordi Oriol. 'L’últim àtom' funciona como thriller y como comedia, como clase de ciencias y de letras Con este montaje, la compañía Indi Gest demuestra que es capaz de hacer propuestas para el gran público sin renunciar a su idiosin

Una impressora caiguda del cel pertorba la pau dels nostres avantpassats i, com una capsa de Pandora anacrònica, desencadena els mals amb què els cinc intèrprets de Peeping Tom hauran de bregar. Són només cinc homes dalt de l’escenari (Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen) que s’estrenen amb la companyia de dansa belga en un muntatge que posa al centre la batalla de la humanitat contra la màquina, contra la tecnologia, contra el que ella mateixa és capaç de crear. I, per tant, de destruir.‘Chroniques’ és un viatge en el temps fragmentat, construït a còpia d’escenes que funcionen com a records –són molt més sensorials que narratius, és un muntatge sense text– i fan pensar que els humans fa milers d’anys que lluitem contra una mateixa cosa que muta en formes diferents. I la cosa en qüestió no és res més que la manera que tenim de transformar la nostra intel·ligència en una tecnologia que hauria de facilitar-nos la vida però que, sovint, acaba sent terrorífica.Aquesta línia temporal que dibuixa Gabriela Carrizo amb una dimensió molt poètica se situa en un escenari on les pedres són les protagonistes, roques lleugeres però amb un pes que resulta insuportable pels habitants amb què interaccionaran. Des de l’home prehistòric fins al que trepitjava per primer cop la lluna, passant també per l’accés a les armes o el futur que ens espera amb els robots autòmats. Tot de coses que generen terror. Inclòs el pentinat que va arrasar entre el públic mascu

Una impresora caída del cielo perturba la paz de nuestros antepasados y, como una caja de Pandora anacrónica, desencadena los males con los que los cinco intérpretes de Peeping Tom tendrán que lidiar. Son solo cinco hombres sobre el escenario (Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher y Balder Hansen) que se estrenan con la compañía de danza belga en un montaje que pone en el centro la batalla de la humanidad contra la máquina, contra la tecnología, contra lo que ella misma es capaz de crear. Y, por lo tanto, de destruir. ‘Chroniques’ es un viaje en el tiempo fragmentado, construido a base de escenas que funcionan como recuerdos –son mucho más sensoriales que narrativos, es un montaje sin texto– y hacen pensar que los humanos llevamos miles de años luchando contra una misma cosa que muta en formas diferentes. Y la cosa en cuestión no es otra que la manera que tenemos de transformar nuestra inteligencia en una tecnología que debería facilitarnos la vida pero que, a menudo, termina siendo terrorífica. Esta línea temporal que dibuja Gabriela Carrizo con una dimensión muy poética se sitúa en un escenario donde las piedras son las protagonistas; rocas ligeras pero con un peso que resulta insoportable para los habitantes con los que interaccionarán. Desde el hombre prehistórico hasta el que pisaba por primera vez la Luna, pasando también por el acceso a las armas o el futuro que nos espera con los robots autómatas. Todo tipo de cosas que generan terror. Incluido el p

Nao Albet está en un momento dulce de su carrera. No solo porque tiene mucho trabajo sino porque puede elegir qué proyectos le interesan. Hace poco lo vimos con su cómplice creativo, Marcel Borràs, haciendo Els estunmen en el Lliure y ahora inaugura el festival Grec 2026 interpretando a Mack the Knife, el protagonista de L’òpera dels tres rals, una pieza capital del siglo XX, en la que Bertolt Brecht firma el libreto y Kurt Weill la música. Quedamos para hacer las fotos y la entrevista en el Bar Makinavaja, local de resistencia del Raval que conecta con el espíritu revolucionario de la obra. Durante la sesión, Nao no duda en meterse en el pogo que se crea durante el concierto de los Chisourray en uno de los vermuts musicales rockeros que se pueden encontrar cada sábado al mediodía en el Maki. Foto: Ivan GiménezNao Albet en el Makinavaja ¿Qué nos puedes contar de L’òpera dels tres rals que veremos primero en el Grec y después en el Lliure? Es una propuesta que creo que tiene un potencial estético muy importante, porque es una de las cualidades de Marta Pazos, pero también es un espectáculo muy completo en todos los sentidos. Es multidisciplinar porque es un musical y hay números de canto y de danza (Mabel Olea está haciendo unas coreografías impecables y superinteresantes). Es muy coral, todo el mundo tiene sus momentos y yo disfruto mucho viendo cómo trabajan mis compañeros de reparto. Espectacular sería una buena palabra para definirlo todo. La última vez que se vio L’òper

Nao Albet està en un moment dolç de la seva carrera. No només perquè té molta feina sinó perquè pot triar quins projectes li interessen. Fa poc el vam veure amb el seu còmplice creatiu, Marcel Borràs, fent Els estunmen al Lliure i ara inaugura el festival Grec 2026 fent de Mack the Knife, el protagonista de L’òpera dels tres rals, una peça cabdal del segle XX, en què Bertolt Brecht signa el llibret i Kurt Weill la música. Quedem per fer les fotos i l'entrevista al Bar Makinavaja, local de resistència del Raval que connecta amb l'esperit revolucionari de l'obra. Durant la sessió, en Nao no dubta a ficar-se al pogo que es crea durant el concert dels Chisourray en un dels vermuts musicals rockers que es poden trobar cada dissabte al migdia al Maki. Foto: Ivan GiménezNao Albet en el Makinavaja Què ens pots explicar de L’òpera dels tres rals que veurem primer al Grec i després al Lliure? És una proposta que crec que té un potencial estètic molt important, perquè això és una de les qualitats de la Marta Pazos, però també és un espectacle molt complet en tots els sentits. És multidisciplinari perquè és un musical i hi ha números de cant i de dansa (la Mabel Olea està fent unes coreografies impecables i superinteressants). És molt coral, tothom té els seus moments i jo gaudeixo molt veient com treballen els meus companys de repartiment. Espectacular seria una bona paraula per definir-ho tot plegat. L’últim cop que es va veure L’òpera dels tres rals a Barcelona va ser el 2002, en un

A Mèxic, una 'lonchería' és un lloc informal, o semiformal, perquè és el nom que rep un lloc de menjar al carrer quan s’instal·la en un establiment. A Barcelona, en canvi, i concretament al carrer Aribau 101, La Lonchería és un restaurant de menjar urbà 100% vegà regentat per dos mexicans. Són el Daniel González, xef i soci i l’Efraín Ruiz, cap de sala, que han volgut portar un vessant de la seva gastronomia al cor de l’Esquerra de l’Eixample. Eren veïns a León, a Mèxic. Els seus germans eren socis i, sense saber-ho, tots dos van acabar a Barcelona. Els seus germans els van posar en contacte, es van fer amics aquí i, al cap d’uns anys va néixer aquest restaurant que no volen que es defineixi com un mexicà vegà perquè a la seva carta també hi ha plats d’arreu del món. Explica el Daniel que "tot i servir nachos, tacos, quesadillas o guacamole, la nostra aposta és pel menjar urbà d’arreu del món. Per això també hi ha hamburgueses veganes o poke bowls." Foto: La LoncheríaLa Lonchería La idea del xef a l’hora de pensar la carta era molt clara: "Un restaurant vegà però amb la intenció d’atreure gent no vegana. Que la gent s’adoni que el menjar vegà és menjar, no és cap secta". No és massa habitual veure una taula amb el cent per cent de comensals vegans, per això La Lonchería busca una experiència plena també pels no vegans. I ho aconsegueix. Tenen la torta ahogada, el plat estrella per a la ressaca Els tres plats més demanats són l'hamburguesa, l’arepa i els tacos al pastor. Tam

Los barceloneses tenemos la inercia de querer ir a Menorca en verano, a disfrutar de sus playas y tomar el sol. Para disfrutar de su gastronomía en Barcelona hay que remover un poco, pero no hace falta coger un vuelo: podemos llegar en metro a Poble-sec y entrar en Cal Soci, una taberna menorquina que regentan dos amigos de Ciutadella: Luxo Pelsoso, que estudió historia y ciencias políticas y Miquel Taltavull, que estudió hostelería y turismo. Todo empezó porque estaban aburridos de sus anteriores trabajos y decidieron perseguir la fantasía que todo grupo de amigos ha soñado alguna vez: abrir un bar. En el caso de Cal Soci, tuvieron muy claro enseguida el concepto: no existía ninguna taberna menorquina en Barcelona (y solo hay una de mallorquina: Na Mindona). Según Luxo, "todo el mundo conoce Menorca, todo el mundo va y a todo el mundo le encanta, pero pocos conocen su historia o gastronomía. No hay nadie en Barcelona que represente la cocina y los valores de la isla. Siempre la vemos como un destino turístico, pero Menorca es mucho más". Miquel y Luxo vienen del mundo de la alta cocina, pero no están nada a favor del elitismo gastronómico. Abrir una taberna les permitió diseñar un menú barato, sencillo y sin pretensiones, sin florituras. Afirman que "en Cal Soci te puedes pegar un buen festín por poco más de 25 euros". Un festín que puede incluir auténticas maravillas como las que destaca Miquel: "los mejillones con mantequilla y salvia, o la versión menorquina del trinchado

Els barcelonins tenim la inèrcia d'anar a Menorca a l’estiu, a gaudir de les seves platges i prendre el sol. Per gaudir de la seva gastronomia a Barcelona cal regirar un xic, però no pas agafar un vol, podem arribar amb metro a Poble-sec i fer via a Cal Soci, una taverna menorquina que regenten dos amics de Ciutadella: el Luxo Pelsoso, que va estudiar història i ciències polítiques; i el Miquel Taltavull, que va estudiar hosteleria i turisme. Tot va començar perquè estaven avorrits de les seves feines anteriors i van decidir perseguir la fantasia que tot grup d’amics ha somiat alguna vegada: obrir un bar. En el cas de Cal Soci, van tenir molt clar de seguida el concepte: no existia cap taverna menorquina a Barcelona (i només n'hi ha una de mallorquina: Na Mindona). Segons el Luxo, "tothom coneix Menorca, tothom hi va, a tothom li encanta, però pocs coneixen la seva història o gastronomia. No hi ha ningú a Barcelona que representi la cuina i els valors de l'illa. Sempre la veiem com una destinació turística, però Menorca és molt més". El Miquel i el Luxo venen del món de l’alta cuina, però no estan gens a favor de l’elitisme gastronòmic. El fet d'obrir una taverna els hi permetia dissenyar un menú barat, senzill i sense pretensions, sense floritures. Afirmen que "a Cal Soci et pots fotre un bon tiberi per poc més de 25 euros". Un tiberi que pot incloure autèntiques meravelles com les que destaca en Miquel: "els musclos amb mantega i sàlvia, o la versió menorquina del trinxat d

Si parlem de combinats, la millor parella de ball per a un bon còctel és la botànica. No ho diem nosaltres, és la filosofia del nou local que s’amaga al Comte Borrell, 147: Kaktos Botanical Society. Una porta discreta, sense cap rètol evident, amb cartells enganxats de concerts que podrien tenir lloc a la ciutat. Però quan llegeixes els cartells i veus que són saraus impossibles, ja intueixes que allò que s’amaga darrere és especial. Has de saber on vas abans d’entrar a Kaktos perquè no és un lloc dissenyat per cridar l’atenció dels passavolants. Un cop dins, un passadís llarg de color fúcsia i, al fons, un espai industrial però acollidor. Foto:Kaktos Botanical SocietyKaktos Botanical Society A Kaktos només hi poden entrar els socis, però tothom qui ho vulgui en pot ser. No hi ha cap requisit previ i, de moment, tampoc cap quota. L’entrada és totalment gratuïta. Marcos Fernández, director de Kaktos Botanical Society, defensa els motius d’aquesta decisió: "A través dels socis, volem crear comunitat, cosa que no aconseguiríem si només fóssim un bar. Busquem que a la gent li interessi l’agenda i l’oferta del local". I el gran reclam són els seus còctels d’influència botànica. Els interessen les plantes i les flors i com les poden fer servir al món dels combinats. No hi ha cap quota per fer-se soci i fan música en viu i sessions de DJ  Tot, sempre, de la manera més respectuosa possible amb el planeta: "Treballem amb cultius verticals, amb llums led i ventiladors. És una manera

Dice la leyenda que el dr. Zhang fue el médico que hace siglos curaba a los emperadores chinos. Como solo tenía permitido trabajar para el poder, para curar también a los ciudadanos ideó un saquito de arroz lleno de alimentos. Sin ser medicina, el invento nutría y curaba a la gente del pueblo. Dr. Zhang llegó a Barcelona en 2018 en forma de 'dumpling bar', en Sant Antoni, y ahora acaba de abrir un segundo Dr Zhang (Aribau, 254, T.  931 27 15 55) en la zona alta.  La responsable de llenar la ciudad de estos hatillos chinos es Èlia Caral, una diseñadora gráfica, que regresó de China hace más de 10 años con la idea de ofrecer a su ciudad lo mismo que ella comía allí: 'dumplings'. "Después de unos años y mucho éxito, necesitábamos crecer", dice. Buscaba un obrador que le permitiera aumentar la oferta de la carta y el ritmo de producción, pero cuando encontró el espacio, en Aribau con Travessera de Gràcia, no se lo pensó dos veces para abrir un segundo restaurante donde poder disfrutar de una tarde de baos y 'gyozas'. No hemos perdido la esencia Dr Zhang, pero ofrecemos muchas más cosas Este es un espacio más grande, más elegante, con más mesas para sentarse y con una cocina gigante. Todo vestido del mismo rojo que en la calle Sepúlveda, y con un reservado azul, el color de la eternidad. Cualquiera de los clientes de Sant Antoni que ahora suban a Sant Gervasi, verán que la esencia es la misma. "Hemos intentado no perder la esencia de Dr. Zhang, no perder los 'dumplings' y no perde

Diu la llegenda que el Dr. Zhang va ser el metge que fa anys i panys curava els emperadors xinesos. Com que només tenia permès treballar pel poder, per curar també els ciutadans va idear un farcell d’arròs ple d’aliments. Sense ser medicina, l'invent nodria i curava la gent del poble. El Dr. Zhang va arribar a Barcelona el 2018 en forma de 'dumpling bar', a Sant Antoni, i ara acaba d'obrir un segon restaurant a Aribau 254. És un espai més gros, més elegant i amb una cuina gegant La responsable d’omplir la ciutat d’aquests farcellets xinesos és l'Èlia Caral, una dissenyadora gràfica, que va tornar de la Xina fa més de 10 anys amb la idea d’oferir a la seva ciutat el mateix que ella menjava allà: 'dumplings'. "Després d’uns anys i molt d’èxit, necessitàvem créixer", diu. Buscava un obrador que li permetés augmentar l’oferta de la carta i el ritme de producció, però quan va trobar l'espai, a Aribau amb Travessera de Gràcia, no s’ho va pensar dues vegades per obrir un segon local on poder gaudir d’un vespre de 'baos' i 'gyozes'. Foto: Dr ZhangDr Zhang Aribau Aquest és un espai més gros, més elegant, amb més taules per seure i amb una cuina gegant. Tot vestit del mateix vermell que al carrer Sepúlveda, per un reservat de color blau, el color de l’eternitat. Qualsevol dels clients de Sant Antoni que ara pugin a Sant Gervasi, veuran que l’essència és la mateixa. "Hem intentat no perdre l’essència de Dr. Zhang, no perdre els 'dumplings' i no perdre el Mao Zedong censurat com a imat

Hi ha moltes maneres d’arribar a Sicília des de Barcelona, i una de les més ràpides és plantar-se a l’hotel NH Stadium (Travessera de les Corts, 150), al costat del Camp Nou, on el xef italià Andrea Tumbarello acaba d'obrir un dels seus icònics restaurants, Don Giovanni. Des del 2005 que el seu local de Madrid s’ha convertit en una meca de la cuina italiana a la capital espanyola, amb una proposta de gairebé 300 plats a la carta. El restaurant de les Corts ofereix una carta reduïda: 'només' 70 dels millors plats de l’oferta de Madrid, seleccionats i curats un a un pèl xef. Tumbarello diu que "la cuina italiana és la més difosa del món, per això era important fer una proposta que anés una mica més enllà de la pasta i la pizza". Tot i que a Don Giovanni també podem demanar, per exemple, uns fagottini de pera i gorgonzola. La proposta de Tumbarello és un viatge a Itàlia a través de plats com un carpaccio de vedella amb burrata, tòfona negra i avellanes torrades o un filet de vedella al limoncello. Tot plegat, servint més de 50 coberts al dia i amb preus que poden anar dels 25 als 60 euros per cap. Allò no era una carbonara, era una cabronada! Li vaig dir 'et compro el restaurant' Diu el xef que ell "obre bons restaurants per il·lusió, no per necessitat". La seva història amb la cuina és la d’un canvi de vida radical. En poc temps va canviar de país, de dona i d’ofici. Abans era economista a Itàlia, i després de moltes anades i vingudes a Madrid per feina, va decidir instal·lar-s

Hay muchas maneras de llegar a Sicilia desde Barcelona, y una de las más rápidas es plantarse en el hotel NH Stadium (Travessera de les Corts, 150), junto al Camp Nou, donde el chef italiano Andrea Tumbarello acaba de abrir uno de sus icónicos restaurantes, Don Giovanni. Desde 2005 que su local de Madrid se ha convertido en una meca de la cocina italiana en la capital española, con una propuesta de casi 300 platos a la carta. El restaurante de Les Corts ofrece una carta reducida: 'sólo' 70 de los mejores platos de la oferta de Madrid, seleccionados y curados uno a uno por el chef. Tumbarello dice que "la cocina italiana es la más difundida del mundo, por eso era importante hacer una propuesta que fuese un poco más allá de la pasta y la pizza". Aunque en Don Giovanni también podemos pedir, por ejemplo, unos fagottini de pera y gorgonzola. La propuesta de Tumbarello es un viaje a Italia a través de platos como un carpaccio de ternera con burrata, trufa negra y avellanas tostadas o un solomillo de ternera al limoncello. Todo ello, sirviendo más de 50 cubiertos al día y con precios que pueden ir de 25 a 60 euros por cabeza. ¡Aquello no era una carbonara, era una cabronada! Le dije 'te compro el restaurante' Dice el chef que él "abre buenos restaurantes por ilusión, no por necesidad". Su historia con la cocina es la de un cambio de vida radical. En poco tiempo cambió de país, mujer y oficio. Antes era economista en Italia, y después de muchas idas y venidas a Madrid por trabajo, d

Todo el mundo tiene claro que una cena de vino y queso es un plan sin apenas fisuras, sea en pareja o con las amigas. Pero ¿por qué no una merienda de vino y pastel de queso? No estamos muy acostumbrados, pero este es el objetivo de Jon García, el pastelero que pone el nombre y la idea a Jon Cake, los pasteles de queso cremosos y deliciosos que se hicieron famosos en redes y triunfaron después en el Born. Ahora ha aterrizado en les Corts, con un segundo local llamado Jon Cake and Wines (Gelabert 42) y que nace, dice él, de la necesidad de encontrar un sitio para que el cliente se pueda sentarse a comer sus pasteles: “Aparte de buscar un sitio mayor para poder ampliar la producción, teníamos claro que buscábamos un espacio donde la gente pudiera probar nuestros pasteles y acompañarlos de un café o, en este caso, de una copa de vino”. La carta de vinos la han ideado Rubén Pol y Lucía Viz de Partners in Wine, haciendo una selección de vinos de viñedos catalanes, españoles y franceses. La carta de vinos sola ya funcionaría, pero es la pareja de baile ideal para los pasteles de la casa.  Quería que la gente se pudiera a sentar a comer pasteles con un buen vino o café Hay alternativas al vino para quienes todavía no están acostumbrados a tomar una copa a media tarde, lo que quieren intentar revertir: seis destilados de creación propia, hechos con Carles Bonnin, de La Destilateca. Y sobre todo un café excelente:"Se trata de café de especialidad de Tornado Coffee Roasters, una empres

Tothom té clar que un sopar de vi i formatge és un pla gairebé sense fissures, sigui amb parella o amb les amigues. Però per què no un berenar de vi i pastís de formatge? No hi estem gaire acostumats, però aquest és l’objectiu de Jon García, el pastisser que posa el nom i la idea a Jon Cake, els pastissos de formatge cremosos i deliciosos que es van fer famosos a xarxes i van triomfar després al Born. Ara ha aterrat a les Corts, amb un segon local anomenat Jon Cake and Wines (Gelabert 42) i que neix, diu ell, de la necessitat de trobar un lloc per seure a menjar els seus propis pastissos: “A banda de buscar un lloc més gran per a poder ampliar la producció, teníem clar que buscàvem un espai on la gent pogués tastar els nostres pastissos i acompanyar-los d’un cafè o, en aquest cas, d’una copa de vi”. La carta de vins l’han ideat en Rubén Pol i la Lucía Viz de Partners in Wine, fent una selecció de vins de vinyes catalanes, espanyoles i franceses. La carta sola ja funciona, però és la parella de ball ideal pels pastissos de la casa. Foto: Alex FroloffUna bona copa de vi dolç (o negre o blanc) i Jon Cakes! Hi ha alternatives al vi per aquells qui encara no estan acostumats a fer una copa a mitja tarda, cosa que volen intentar revertir: sis destil·lats de creació pròpia, fets amb Carles Bonnin, de La Destilateca. I sobretot un cafè excel·lent: “es tracta de cafè d’especialitat de Tornado Coffee Roasters, una empresa de Granollers que cuida el seu producte fins a fregar l’excel·