Ricard Martín

Un mes per estrenar, ple de coses noves i experiències per viure. I també farcidet d'oci i cultura que us recollim aquí mateix. Teniu exposicions de les quals tothom parlarà, obres de teatre i dansa, cicles i festivals de cinema, activitats per fer amb la canalla, concerts, exposicions. Aquesta és l'agenda cultural imprescindible de la nostra ciutat! NO T'HO PERDIS: Coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Qué hacer hoy en Barcelona? Las cosas para hacer en Barcelona no descansan ni un día. Cada semana, encontraréis cientos de actividades increíbles por todos los rincones de la ciudad, por no hablar de los planes que hay para los fines de semana. Cine alternativo, la exposición imperdible, la obra de teatro que todos comentan, mercados, actividades familiares... Os ofrecemos toda la información para disfrutar de Barcelona hoy y todos los días. No hace falta la moderación, podéis disfrutar al por mayor.NO TE LO PIERDAS: Cosas gratis para hacer en Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

A medio camino entre el desayuno y la comida, muchos bares y restaurantes de la ciudad llevan tiempo sumándose a la fiebre del 'brunch'. Esta comida de mil combinaciones se ha ido refinando y hasta se experimenta con ella en la alta cocina. Los más tradicionales dirán que es el enemigo mortal del desayuno de tenedor (y en buena parte tienen razón), pero lo que es indiscutible es que constituye una buena inyección de energía a base de huevos revueltos o tostadas con beicon, y que cada día gana más adeptos. Nuestros favoritos En esta lista encontraréis locales de todo tipo: independientes y pequeños, dentro de hoteles, con terraza, de inspiración mexicana, norteamericana, venezolana, italiana, australiana, británica, etc. Desde los establecimientos pioneros hasta las aperturas más recientes, con propuestas para todos los gustos, presupuestos y maneras de entender el 'brunch'. NO TE LO PIERDAS: Las mejores cafeterías de especialidad de Barcelona Haz clic aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido.

A mig camí entre l'esmorzar i el dinar, molts bars i restaurants de la ciutat fa temps que s'han apuntat a la febre del 'brunch'. L'àpat de les mil combinacions s'ha refinat i s'experimenta fins i tot en l'alta cuina. Els més tradicionals diran que és l'enemic mortal de l'esmorzar de forquilla (i tenen bona part de raó), però el que és indiscutible és que és un bon xut d'energia a base d'ous remenats o pa torrat amb cansalada que cada dia guanya més adeptes. Els nostres preferits En aquesta llista trobareu locals de tota mena, independents i petits, dins d’hotels, amb terrassa, d’accent mexicà, nord-americà, veneçolà, italià, australià, britànic, etc. Des dels establiments pioners fins a les obertures més recents, amb propostes per a tots els gustos, pressupostos i maneres d’entendre el 'brunch'. NO T’HO PERDIS: Les millors cafeteries d'especialitat de Barcelona Clica aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.    

Barcelona continúa estando a la cabeza de la vanguardia gastronómica internacional. ¡Y sigue creciendo! Como lo demuestran las 40 estrellas Michelin que atesora la ciudad, repartidas entre 27 restaurantes. En la guía vigente para 2026 entran en el tablero de juego con una estrella los restaurantes Kamikaze y Scapar, en una apuesta de la guía francesa en reconocimiento de la visión del sudeste asiático más vanguardista que se hace desde Barcelona. Pero este año la guía francesa ha sido muy generosa: ¡ganamos de golpe tres restaurantes con dos estrellas! Enigma, Mont Bar y Aleia entran en la selecta habitación de las dos estrellas, la sala de espera del Olimpo de los triestrellados. Si queréis haceros un homenaje, estos restaurantes no os fallarán. Y recordad que el territorio catalán está lleno de talento gastronómico estrellado. ¡Que aproveche!NO TE LO PIERDAS: La lista de los 50 mejores restaurantes de Barcelona.

¿Buscáis una cafetería, un bar o un restaurante para ir con los peques, pero pasáis del menú infantil de espagueti con tomate y hamburguesa con patatas congeladas? Esto os interesa. Hemos seleccionado 19 establecimientos que harán felices a adultos y niños, sin tener que recurrir al comodín del ketchup. Ni hamburguesas ni pizzas Variedad de gastronomías (catalana, japonesa, vegetariana, etc.), ubicaciones (zonas peatonales, a pie de playa, en una de las laderas de Montjuïc...) y propuestas originales para acompañar las comidas (escape room, sala privada de cine) e incluso de compañía (caballos). Porque comer fuera en familia debe ser un placer, no una prueba de resistencia mental.  ¡NO TE LO PIERDAS! 50 lugares para ir con niños en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido.    

Busqueu una cafeteria, un bar o un restaurant per anar-hi amb els petits, però passeu del menú infantil d’espaguetis amb tomàquet i hamburguesa amb patates congelades? Això us interessa. Hem seleccionat 19 establiments que faran feliços grans i petits, sense haver de recórrer al comodí del quètxup. Ni hamburgueses ni pizzes Varietat de gastronomies (catalana, japonesa, vegetariana, etc.), ubicacions (zones de vianants, a tocar de la platja, en un dels vessants de Montjuïc...) i propostes originals per acompanyar els àpats (escape room, sala privada de cinema) i fins i tot de companyia (cavalls). Perquè menjar fora en família ha de ser un plaer, no una prova de resistència mental. NO T’HO PERDIS! 50 llocs per anar amb nens a Barcelona Clica aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡Con estas ideas tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! Amb tantes idees tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

No es ningún secreto que Barcelona está viviendo una auténtica explosión de cocina vegana en los últimos años. Quizás todavía estamos lejos de rivalizar con Londres, que ahora mismo lidera la oferta 'plant-based' en el continente, pero nos vamos acercando (ya ocupamos el cuatro lugar). Constantemente nos enteramos de la apertura de nuevos establecimientos completamente libres de sufrimiento animal –ni carne, ni pescado, ni huevos, ni lácteos–. Y los hay para todos los gustos: sushi y otras delicias asiáticas, sabores mexicanos, gastronomía de autor, tapas, cocina tradicional, hamburguesas e incluso comida rápida, todo lo encontrarás en su opción vegana, es decir, más sana y amable para las personas, para el planeta y, sobre todo, para animales. Aquí tenéis algunos de los mejores, pero esta es una lista en construcción, iremos añadiendo más a medida que los vamos probando. ¡Buen provecho! NO TE LO PIERDAS: También hay un buen puñado de vegetarianos y no vegetarianos, así como pastelerías que tienen alternativas veganas

No és cap secret que Barcelona està vivint una autèntica explosió de cuina vegana en els últims anys. Potser encara estem lluny de rivalitzar amb Londres, que ara mateix lidera l’oferta plant-based al continent, però ens hi anem acostant (ja ocupem la quarta posició). Constantment ens assabentem de l’obertura de nous establiments completament lliures de patiment animal –ni carn, ni peix, ni ous, ni lactis–. I n’hi ha per a tots els gustos: sushi i altres delícies asiàtiques, sabors mexicans, gastronomia d’autor, tapes, cuina tradicional, hamburgueses i fins i tot menjar ràpid, tot ho trobaràs en la seva opció vegana, és a dir, més sana i amable per a les persones, per al planeta i, sobretot, pels animals. Aquí en teniu alguns dels millors, però aquesta és una llista en construcció, n’anirem afegint més a mesura que els anem tastant. Bon profit! NO T'HO PERDIS: També hi ha una bona colla de vegetarians i no vegetarians, així com pastisseries que tenen alternatives veganes

A aquestes alçades de la película, Santiago Auserón –veu i compositor de Radio Futura, una de les veus fonamentals del rock en castellà– fa el que li dona la gana. Perquè vol i perquè pot. Però en realitat porta més de 35 anys de vol creatiu sense motor, ben bé des que en la seva etapa com a Juan Perro, a finals dels noranta, comencés a fusionar rock, blues amb son cubà i cançó d'autor en discos com el magnífic La Huella Sonora (1997). Auserón té una discografia i una bibliografia més densa que un cocido maragato o una escudella i carn d'olla: recordem que és doctor en Filosofia i musicòleg: la seva tesis doctoral Música en los fundamentos del lógos (Universitat Complutense, 2015) investiga com la poesia cantada y la música en l'antiga Grècia van articular el pensament filosòfic occidental.  No és estrany que, després de mitja vida investigant (i tocant) son cubà o músiques afrocaribenyes, l’artista aragonès aprofundeixi en aquesta ocasió en les arrels del foklore grec. I torna a Barcelona per presentar Nerantzi (2025), en el marc de Cruïlla Concerts; un disc de cançó mediterrània en associació amb el guitarrista Theodoros Karellas i el mestre del buzuq Vaggelis Tzeretas. No són només versions: tenim entre mans composicions pròpies i adaptacions al castellà de cançons populars gregues, amb un esperit molt proper al rebético, la cançó popular de taverna grega del segle XX, trágica i sórdida. El tema de fons aquí és el desamor, i Nerantzi és un bonic i auster gresol sonor ple d

A estas alturas de la película, Santiago Auserón –cantante y compositor de Radio Futura, una de las voces fundamentales del rock en castellano– hace lo que le da la gana. Porque quiere y porque puede. Pero en realidad lleva más de 35 años de vuelo creativo sin motor, prácticamente desde que en su etapa como Juan Perro, a finales de los noventa, empezase a fusionar rock y blues con son cubano y canción de autor en discos como el magnífico La Huella Sonora (1997). Auserón tiene una discografía y una bibliografía más densa que un cocido maragato o una escudella i carn d'olla: recordemos que es doctor en Filosofía y musicólogo: su tesis doctoral Música en los fundamentos del lógos (Universidad Complutense, 2015) investiga cómo la poesía cantada y la música en la antigua Grecia articularon el pensamiento filosófico occidental. No es extraño que, tras media vida investigando (y tocando) son cubano o músicas afrocaribeñas, el artista aragonés profundice en esta ocasión en las raíces del folclore griego. Y vuelve a Barcelona para presentar Nerantzi (2025), en el marco de Cruïila Concerts: un disco de canción mediterránea en asociación con el guitarrista Theodoros Karellas y el maestro del buzuki Vaggelis Tzeretas. No son solo versiones: tenemos entre manos composiciones propias y adaptaciones al castellano de canciones populares griegas, con un espíritu muy cercano al rebetiko, la canción popular de taberna griega del siglo XX, trágica y sórdida. El tema de fondo aquí es el desamor,

Shigemi Kawahara, conegut arreu del món com el rei del ramen, va obrir el primer Ippudo el 1985 a Hakata, un barri de Fukuoka on va néixer un dels estils més celebrats d’aquest plat japonès. Parlem del ramen de Hakata, amb el seu característic brou tonkotsu: una preparació densa i cremosa a base d’ossos de porc, rica en col·lagen, que es combina amb fideus fins i elàstics. Quatre dècades després, l’imperi de Kawahara suma uns 150 restaurants al Japó i un nombre similar a la resta del món, especialment al sud-est asiàtic i als Estats Units. A finals de 2025 va obrir Ippudo Barcelona. No és una franquícia: el restaurant depèn directament de la companyia. Aquesta cadena és una molt bona porta d’entrada al món del ramen, tant per la qualitat de les seves elaboracions com per uns preus raonables: el tiquet mitjà ronda els 25 euros i el menú de migdia no arriba als 15. La carta barcelonina és més breu que la japonesa, però va al gra i posa el focus en allò que la casa domina: el ramen de Hakata, amb brous treballats i fideus fins que absorbeixen el sabor sense perdre textura. El Shiromaru, el ramen de la casa, és la millor carta de presentació: cremós, saborós i ben equilibrat, amb una profunditat de gust que no es tradueix en pesadesa. El brou té cos, però no cau en l’excés greixós que de vegades s’associa al tonkotsu. Qui busqui una mica més d’intensitat pot optar per l’Akamaru, que incorpora oli d’all negre i afegeix un punt torrat i aromàtic al conjunt. La carta també reserva e

Shigemi Kawahara, conocido en todo el mundo como el rey del ramen, abrió el primer Ippudo en 1985 en Hakata, un barrio de Fukuoka donde nació uno de los estilos más celebrados de este plato japonés. Hablamos del ramen de Hakata, con su característico caldo tonkotsu: una preparación densa y cremosa a base de huesos de cerdo, rica en colágeno, que se combina con fideos finos y elásticos. Cuatro décadas después, el imperio de Kawahara suma unos 150 restaurantes en Japón y un número similar en el resto del mundo, especialmente en el sudeste asiático y Estados Unidos. A finales de 2025 abrió Ippudo Barcelona. No es una franquicia: el restaurante depende directamente de la compañía. Esta cadena es una muy buena puerta de entrada al mundo del ramen, tanto por la calidad de sus elaboraciones como por unos precios razonables: el ticket medio ronda los 25 euros y el menú de mediodía no llega a los 15. La carta barcelonesa es más breve que la japonesa, pero va al grano y se centra en aquello que mejor domina la casa: el ramen de Hakata, con caldos trabajados y fideos finos que absorben el sabor sin perder textura. El Shiromaru, el ramen de la casa, es su mejor carta de presentación: cremoso, sabroso y bien equilibrado, con una profundidad de sabor que no se traduce en pesadez. El caldo tiene cuerpo, pero no cae en el exceso graso que a veces se asocia al tonkotsu. Quienes busquen algo más de intensidad pueden optar por el Akamaru, que incorpora aceite de ajo negro y añade un toque tosta

Acceptem-ho: durant dècades, el kebab a Barcelona va ser un pur ritual de supervivència nocturna, per a res comparable al de Berlín. Una ruleta russa gàstrica en què un bloc compacte de carn d’origen indescifrable, giravoltant ad eternum sota un tub halogen, servia de benedicció i penitència després de massa birres. Però a Barcelona, per bé o per mal, ja no queda cap plat popular per sofisticar. Vet aquí Kevabrö, la marca i cadena de kebabs nascuda d’un mem que ha enlairat el döner i el dürüm fins a l’olimp de la moda urbana. Capitanejada per Samu Catalán, Valentín Ludwig, Oriol Herrero i Sergi Cots, l’aventura de Kevabrö va arrencar el 2025 a la plaça de Letamendi i a Sants (Creu Coberta, 105). Tot just un any després, van obrir el tercer establiment a l’Eixample Dret (Sant Antoni Maria Claret, 220). Les xifres d’aquest fenomen viral i pop impressionen: catorze tones de carn servides al mes, més de 350.000 unitats venudes i una taxa de repetició del 80 %. Fins i tot celebritats globals com Harry Styles, Charli XCX i Ibai Llanos, a més de la plantilla del Barça, han passat pels seus locals per afartar-se’n i acabar amb les mans ben pringoses davant dels seus miralls. I és que tenen el pare de Lamine Yamal, l’inefable Hustle Hard, com a millor publicista. El seu lema, Make Kebab Sucio Again, amaga aquella ironia de mem que forma part del seu ADN: de brut, en la preparació, no en té gaire, però les mans et quedaran ben empastifades. Aquí els trompos no són aquella misteriosa pa

Aceptémoslo: durante décadas, el kebab en Barcelona fue un puro ritual de supervivencia nocturna, para nada comparable al de Berlín. Una ruleta rusa gástrica en la que un bloque compacto de carne de procedencia indescifrable, girando ad eternum bajo un tubo halógeno, servía de bendición y penitencia tras demasiadas birras. Pero en Barcelona, para bien o para mal, ya no queda plato popular sin sofisticar. He aquí Kevabrö, la marca y cadena de kebabs nacida de un meme que ha encumbrado el döner y el dürüm al olimpo de la moda urbana. Capitaneada por Samu Catalán, Valentín Ludwig, Oriol Herrero y Sergi Cots, la aventura de Kevabrö arrancó en 2025 en la plaza Letamendi y Sants (Creu Coberta, 105). Apenas un año después, abrieron su tercer en Eixample Dret (Sant Antoni Maria Claret, 220). Las cifras de este fenómeno viral y pop impresionan: catorce toneladas de carne servidas al mes, más de 350.000 unidades vendidas y una tasa de repetición del 80 %. Hasta celebridades globales como Harry Styles, Charli XCX e Ibai Llanos, además de la plantilla del Barça, han pasado por sus locales para ponerse hasta arriba y chorrearse las manos frente a sus espejos. Y es que cuentan con el padre de Lamine Yamal, el inefable Hustle Hard, como su mejor publicista. Su lema, Make Kebab Sucio Again, encierra esa ironía de meme que forma parte de su ADN: de sucio tiene bien poco en la preparación, pero las manos te quedarán pringadas. Aquí los trompos no son esa misteriosa pasta prensada de antaño, si

Maitea és molt més que una barra de pintxos (tot i que en la seva llarguíssima barra ofereixen especialitats tant delicioses com el pintxo de bacallà amb musselina d’alls gratinada o el de panxeta de porc de Cal Rovira a la brasa amb cogombre envinagrat ). Els pintxos ja ens donen pistes; en aquesta taverna catalovasca, en Nico Montaner i la Belén Barrera prossegueixen la tasca dels pares d'en Nico: una llibretera, la Maria Teresa, i un especialista en màrqueting editorial, en Kai, que el 1998 van decidir obrir una taverna de cuina vasca que amb els anys va anar guanyant entitat i reconeixement. La mare ja no és a la cuina, però Montaner es va preparar a consciència per continuar el negoci dels seus progenitors.  I aquí els teniu, oferint un encreuament de cuina vasca i catalana sense pretensions, però amb molt d'esperit gurmet i preus continguts, sobretot si tenim en compte que aquí s'hi menja proteïna animal de la terra (és a dir, carn!) de la bona. L'agermanament de porc català i brasa vasca no pot fallar: el veiem en l'exemple més paradigmàtic, mitjana de vaca vella madurada, a la brasa, però també en divertiments com un bikini a la brasa amb pa de brioix, gruyêre i botifarra del perol. En realitat, tot plegat és un jocs reunits de cuina popular i de cullera que abasta des dels callos a la vasca a l'escalivada a la brasa amb anxoves. Per cert, ens encanten les samarretes de Maitea d'en Nico, on acosta l'esperit de casa seva a icones del punk-rock com els Bad Brains. 

Maitea es mucho más que una barra de pintxos, aunque en su larguísima barra ofrecen especialidades tan deliciosas como el pintxo de bacalao con muselina de ajo gratinada o el de panceta de cerdo de Cal Rovira a la brasa con pepino encurtido. Los pintxos ya nos dan pistas: en esta taberna catalano-vasca, Nico Montaner y Belén Barrera continúan la labor de los padres de Nico, María Teresa, librera, y Kai, especialista en marketing editorial, que en 1998 decidieron abrir una taberna de cocina vasca que, con los años, fue ganando entidad y reconocimiento. La madre ya no está en la cocina, pero Montaner se preparó a conciencia para continuar el negocio familiar. Y aquí los tenéis, ofreciendo un cruce de cocina vasca y catalana sin pretensiones, pero con mucho espíritu gourmet y precios contenidos, sobre todo si tenemos en cuenta que aquí se come proteína animal de la tierra, es decir, ¡carne!, de la buena. El hermanamiento entre el cerdo catalán y la brasa vasca no puede fallar: lo vemos en su ejemplo más paradigmático, el chuletón de vaca vieja madurada a la brasa, pero también en divertimentos como un bikini a la brasa con pan de brioche, gruyère y butifarra del perol. En realidad, todo el conjunto es una caja de juegos reunidos de cocina popular y de cuchara que abarca desde los callos a la vasca hasta la escalivada a la brasa con anchoas. Por cierto, nos encantan las camisetas de Maitea diseñadas por Nico, en las que acerca el espíritu de la casa a iconos del punk rock como Ba

Després de l’Irati, l’altra nau insígnia del grup Sagardi és el restaurant del Born, obert el 1998, eons abans que el barri fos l’apocalipsi 'gastrocool' d’avui en dia. Hi trobareu la seva saviesa en matèria de pintxos i una cuina basca tradicional que reivindiquen amb una execució fina i moderna (el seu bacallà ajoarriero és un petó salat de melmelada de tomàquet). En els darrers anys han afegit la vedella suprema a l’equació: bou gallec comprat als millors escorxadors de la pell de brau, quan sigui possible.  Si no hi ha bou, cosa molt possible, perquè és la carn de boví més escassa i preuada d'Espanya, hi trobareu vaca vella rostida a l'estil basc, amb brasa de llenya d'alzina. Són animals amb sis anys de vida, que es poden menjar amb una maduració d'un mínim d'un mes, i que mantenen sabors nets de terra i pastura. Altres opcions de la brasa basca són igualment gurmets: com per exemple, turbot o besuc procedent de ports bascos que porten sense intermediaris o un apartat de cuina de la iaia del nord que és per llepar-se'n els dit, com per exemple sopa de peix a la donostiarra o cua de vaca vella estofada. Els dos factòtums de la cuina, els germans Mikel i Iñaki López de Viñaspre tenen l'obsessió d'excel·lir en la cuina de producte i xup-xup. Sens dubte entre els millors llocs per menjar carn a Barcelona.  

El buque insignia de la cocina vasca es capaz de satisfacer al «pintxador» más exigente, ya sea en términos de cantidad o de calidad: la barra de Argenteria tiene capacidad para unas 125 personas de pie y dispone de una selección de más de ochenta pintxos. La dirección del Sagardi nos informa de que el 90% de sus productos vienen del País Vasco.  Abierto en 1998, además de pintxos, aquí encontrarás una cocina vasca tradicional que reivindica con una ejecución fina y moderna (su bacalao ajoarriero es un beso salado de mermelada de tomate). En los últimos años han añadido la ternera suprema a la ecuación cuando es posible: buey gallego comprado en los mejores mataderos de la piel de toro, madurado y cocinado con una mano divina.  Si no hay buey, algo muy probable, porque es la carne de vacuno más escasa y preciada de España, encontraréis vaca vieja asada al estilo vasco, sobre brasas de leña de encina. Son animales con seis años de vida, cuya carne se sirve tras una maduración mínima de un mes y mantiene sabores limpios a tierra y pasto. Las demás opciones de la parrilla vasca son igualmente gourmet: rodaballo o besugo procedentes de puertos vascos, que reciben sin intermediarios, y un apartado de cocina de la abuela norteña para chuparse los dedos, con platos como la sopa de pescado a la donostiarra o el rabo de vaca vieja estofado. Los dos factótums de la cocina, los hermanos Mikel e Iñaki López de Viñaspre, viven obsesionados con alcanzar la excelencia en la cocina de produc

Alt Heidelberg no és ben bé un restaurant alemany, sinó el pastitx gloriós que resulta d’encreuar un bar històric de Barcelona amb el producte i l’estètica germànics. O sigui, un precursor dels catalaníssims frankfurts que van obrir aquí a començaments dels setanta. Fundat el 1934 per Joan Font i Joan Figueres, ha sobreviscut a la Guerra Civil, la postguerra, unes quantes crisis i, sobretot, als fons d’inversió. Continua clavat a la ronda Universitat, refugi d’estudiants i classe mitjana, amb uns preus gairebé de principis dels 2000. Fet que avui ja sembla ciència-ficció. En una zona foradada pel turisme com un gruière, Alt Heidelberg és una áncora urbana sólida i de memòria sentimental.  Sempre m’he preguntat si el nom al·ludeix a una regió muntanyosa o a un Heidelberg alternatiu, aquell on, en una carta quilomètrica, conviuen els pebrots de Padrón, els musclos de roca i el pijama amb la kartoffelsalat, el gulasch i el schnitzel. Entrepà barroc, plat combinat o goulash... Aquí tenen de tot!     

Alt Heidelberg no es exactamente un restaurante alemán, sino el glorioso pastiche resultante de cruzar un bar histórico de Barcelona con el producto y la estética germánicos. Es decir, un precursor de los catalanísimos frankfurts que abrieron por aquí a principios de los setenta. Fundado en 1934 por Joan Font y Joan Figueres, ha sobrevivido a la Guerra Civil, la posguerra, unas cuantas crisis y, sobre todo, a los fondos de inversión. Sigue clavado en la Ronda Universitat, refugio de estudiantes y clase media, con precios casi de principios de los 2000. Algo que hoy ya parece ciencia ficción. En una zona agujereada por el turismo como un gruyer, Alt Heidelberg es un ancla urbana sólida y cargada de memoria sentimental. Siempre me he preguntado si el nombre alude a una región montañosa o, más bien, a un Heidelberg alternativo: aquel donde, en una carta kilométrica, conviven los pimientos de Padrón, los mejillones de roca y el pijama con la kartoffelsalat, el gulasch y el schnitzel. Bocadillo barroco, plato combinado o gulasch... ¡Aquí tienen de todo!    

Atenció: aquest no és un llibre gastronòmic o d'història d'un local clàssic de Barcelona con tants d'altres n'hi ha. I no ho és perquè La Plata, el bar de Barcelona (autoedició, 2026) d'en Roger Pascual Marjanet (Barcelona, 1978), és un llibre carregat d'ànima però també d'ideologia: sovint, les gloses gastronòmiques de locals clàssics cauen en la llagrimeta fàcil o el tòpic discursiu de la cultura de l'esforç, que surt automàtic de la boca del 90 % dels cuiners. Però aquí l'autor pren partit de manera natural i es mulla: senzillament, perquè l'escriu el fill del bar del Gòtic que ens ha alegrat tants migdies, tardes i nits. Pascual –un periodista amb més de 25 anys de trajectòria com a redactor d'esports, Cultura i Política a El Periódico i diversos llibres d'investigació publicats– ha viscut o sentit de primera mà les històries que explica.  Foto: Bar La PlataMax, Roger, Anna i Pepe: quatre generacions del Bar La Plata La Plata, el bar de Barcelona, explica la història d'un bar-bodega que va obrir l'any 1945 i a dia d'avui es manté com a un dels darrers bocins de l'antiga Barcelona recent, on els aborígens de la ciutat podem seure-hi a menjar i beure –a 12-15 euros el tiquet– sense tenir la sensació que som figurants d'un decorat de iots, expats i modernors diverses. Es nota que l'autor sap fer la seva feina literària i documental; Pascual explica la història del bar a través de la peripècia vital dels cinc protagonistes de la nissaga: que són els seus avis Quimeta (Joaqu

Atención: Este no es un libro gastronómico o de historia de un local clásico de Barcelona como tantos otros hay. Y no lo es porque La Plata, el bar de Barcelona (autoedición, 2026) de Roger Pascual Marjanet (Barcelona, 1978), es un libro cargado de alma, pero también de ideología: a menudo, las glosas gastronómicas de locales clásicos caen en la lagrimita fácil o el tópico discursivo de la cultura del esfuerzo, que sale automático de la boca del 90 % de los cocineros. Pero aquí el autor toma partido de manera natural y se moja: sencillamente, porque lo escribe el hijo del bar del Gòtic que nos ha alegrado tantos mediodías, tardes y noches. Pascual –un periodista con más de 25 años de trayectoria como redactor de Deportes, Cultura y Política en El Periódico y varios libros de investigación publicados– ha vivido de primera mano o escuchado por fuente implicada las historias que cuenta.  Foto: Bar La PlataBar La Plata, un ancla en la historia del Gótico La Plata, el bar de Barcelona, cuenta la historia de un bar-bodega que abrió en el año 1945 y a día de hoy se mantiene como uno de los últimos pedazos de la antigua Barcelona reciente, donde los aborígenes de la ciudad podemos sentarnos a comer y beber –a 12-15 euros el ticket– sin tener la sensación de que somos figurantes de un decorado de yates, expats y moderneces diversas. Se nota que el autor sabe hacer su trabajo literario y documental. Foto: Bar La PlataMax, Roger, Anna y Pepe: cuatro generaciones del Bar La Plata Pas

Hay un hombre en Barcelona que popularizó –y en parte inventó– la tapa urbana contemporánea fina, aquella que manda en el 90 % de restaurantes informales de Barcelona, y que en su momento algunos desalmados bautizamos como gastrobares (¡culpable!). Estamos hablando de bikinis de jamón ibérico trufado, patatas bravas con salsa picante y mayonesa de ajo, o la institución del pincho de tortilla de patatas jugosa y trufada como objeto de deseo gastronómico. Sí, estamos hablando de Carles Abellán, uno de los primeros cocineros de alta cocina de España que se dedicó al platillo informal.  Foto: Tapas24Tapas24 En el año 2006, cuando el concepto de "compartir platillos" sonaba a riesgo de coger una gripe o un herpes (hoy es un mantra oral y mental que prefigura el restaurante) Tapas24 abrió en el sotáno de Diputación con Paseo de Gracia. La jugada de Abellán fue clara: coger el oficio aprendido en elBulli y refinado de forma personal en Comerç24, y aplicarlo a las recetas populares de bar de toda la vida. Y tras dos millones de parroquianos que han fichado después, Tapas24 llega a sus 20 años de vida.   © Maria DiasTapas24, el mítico bikini trufado Abellán tiene una trayectoria. El abusado adjetivo icónico se puede aplicar sin reparo alguno a ciertos ítems que han nacido, triunfado y sobrevivido a lo largo de los años: veamos su bikini trufado, ideado en elBulli, la ensaladilla rusa, la mejor de España según San Sebastián Gastronomika, y sus croquetas de pollo asado a la catalana

Hi ha un home a Barcelona que va popularitzar –i en part inventar– la tapa urbana contemporània fina, aquella que mana en el 90 % de restaurants informals de Barcelona, i que en el seu moment alguns desaprensius vam batejar com a gastrobars (culpable!). Estem parlant de bikins de pernil ibèric trufat, patates braves amb salsa picant i maionesa d'all, o la institució del pintxo de truita de patates sucosa i trufada com a objecte de desig gastronòmic. Sí, estem parlant de Carles Abellán, un dels primers cuiners d'alta cuina d'Espanya que es va dedicar al platet informal.  Foto: Tapas24Tapas24  L'any 2006, quan el concepte de "compartir platets" sonava a risc d'agafar una grip o un herpes (avui és un mantra oral i mental que prefigura el restaurant) Tapas24 va obrir al soterrani de Diputació amb Passeig de Gràcia. La jugada d'Abellán va ser clara: agafar l'ofici après a elBulli i refinat de manera personal al Comerç24, i aplicar-lo a les receptes populars de bar de tota la vida. I després de dos milions de parroquians que hi han fitxat més tard, el Tapas24 arriba als 20 anys de vida.   © Maria DiasTapas24, el mític bikini trufat Abellán té una trajectòria. L'abusat adjectiu icònic es pot aplicar sense cap mena de mania a certs ítems que han viscut, triomfat i sobreviscut al llar dels anys: vegem el seu bikini trufat, ideat a elBulli, l'amanida russa, la millor d'Espanya segons San Sebastián Gastronomika, i les seves croquetes de pollastre rostit a la catalana, la tapa més ve

De aquellas grandes mesas, estas barras. Barcelona suma una nueva dirección gastronómica con personalidad propia y vocación barcelonesa y catalana. La Barra de l’Avenir (Pg. de Sant Joan, 60) es el nuevo proyecto de los responsables del Avenir, restaurante de cocina catalana distinguido con un Bib Gourmand Michelin. Pero aquí la propuesta cambia de registro: menos formalidad y una carta pensada para compartir. Un bar de tapas recomendado por la Michelin  Situado en el paseo de Sant Joan, el local traslada la forma de hacer del Avenir a una barra de tapas. La filosofía sigue siendo la misma: producto de calidad, buenos proveedores y cocina con identidad. La diferencia es que todo se expresa a través de platillos y cazuelitas, para comer sin ceremonias. "En realidad, el concepto de cocina es muy similar al del Avenir del principio: una cocina de platillos, pero que no sea menú degustación. Que haya tres o cuatro platillos en la mesa y la gente vaya picando", explica Chesco Salrach.  Foto: Jordi DomènechRoger Viñas y Chesco Salrach, la Barra de l'Avenir Reivindican una manera personal de entender las tapas. Lejos de las fórmulas más convencionales –que colonizan casi todo el Paseo de Sant Joan, aquí no hay ni bravas ni croquetas– el proyecto recupera elaboraciones populares y las revisita con una mirada contemporánea.  Al frente de los fogones está Roger Viñas, cocinero formado en el CETT y con una trayectoria que incluye casas como Semproniana, l’Hostal Mas dels Arcs o diecis

D'aquelles grans taules, aquestes barres. Barcelona suma una nova adreça gastronòmica amb personalitat pròpia i vocació barcelonina i catalana. La Barra de l’Avenir (Pg. de Sant Joan, 60) és el nou projecte dels responsables de l’Avenir, restaurant de cuina catalana distingit amb un Bib Gourmand Michelin. Però aquí la proposta canvia de registre: menys formalitat i una carta pensada per compartir. Un bar de tapes recomanat per la Michelin  Situat al passeig de Sant Joan, el local trasllada la manera de fer de l’Avenir a una barra de tapes. La filosofia continua sent la mateixa: producte de qualitat, bons proveïdors i cuina amb identitat. La diferència és que tot s'expressa a través de platets i cassoletes, per menjar sense cerimònies. "En realitat el concepte de cuina és molt similar al de l'Avenir del principi: una cuina de platets, però que no sigui degustació. Que hi hagi tres o quatre platets a taula i la gent vagi picant", explica en Chesco Salrach.  Foto: Jordi DomènechRoger Viñas i Chesco Salrach, la Barra de l'Avenir Reivindiquen una manera personal d’entendre les tapes. Lluny de les fórmules més convencionals –que colonitzen quasi tot el Passeig de Sant Joan, aquí no hi ha no braves ni croquetes– el projecte recupera elaboracions populars i les revisita amb una mirada contemporània.  Al capdavant dels fogons hi ha en Roger Viñas, cuiner format al CETT i amb una trajectòria que inclou cases com Semproniana, l’Hostal Mas dels Arcs o setze anys al Manairó de Jordi Her

Bueno, escondido, escondido, no es exactamente así. El Bar Costa (Joaquín Costa, 53. T. 934 59 76 05), en la esquina de esta arteria del Raval con Valldonzella, en el corazón del Raval, publicita su menú de mediodía con un cartel bien visible en la entrada: 16,90 euros, tres primeros y tres segundos, postre y una bebida, como tantos otros que hacen todo lo posible por ofrecer un conjunto bueno y atractivo al precio más ajustado de que sean capaces.  Foto: Bar CostaMenú de mediodia del Bar Costa, Barcelona Pero si pasas por delante, desde la calle te llega una sensación de elegante nocturnidad: te atrapa la mirada una regia barra de mármol con botellería iluminada de la buena, y si te atreves a adentrarte cuatro pasos, más allá de la barra hay un comedor con sillones de terciopelo rojo, mesitas también de mármol y un telón de fondo negro que esconde las paredes (y buena música: me acaricia el cerebro el Caetano Veloso de rock psicodélico, el de Transa). Vamos, un escenario que asocias más con tomarte un buen Dry Martini en un sitio con clase que con comer y volver al trabajo.  Foto: Ricard MartínBar Costa, Barcelona Un menú de mediodía por el que vale la pena cruzar la ciudad Y de golpe, tras la barra se te aparece, como un muñeco de resorte, el simpatiquísimo Luís Ramírez, "alma del Bar Costa, barman, chef, director y diseñador de todo lo que hay tras la barra". Ramírez, cocinero canario afincado en Barcelona desde 2006, me explica que el Bar Costa en origen era una cocte

Bé, amagat, amagat, no és exactament així. El Bar Costa (Joaquín Costa, 53. T. 934 59 76 05), a la cantonada d'aquesta artèria del Raval amb Valldonzella, al cor del Raval, publicita el seu menú de migdia amb un cartell ben visible a l'entrada: 16,90 euros, tres primers i tres segons, postres i una beguda, com tants d'altres que fan mans i mànigues per oferir un conjunt bo i atractiu al preu més arranat possible.   Foto: Bar CostaBar Costa, Barcelona Però si hi passes per davant, des del carrer t'arriba una sensació d'elegant nocturnitat: t'atrapa l'ull una règia barra de marbre amb mam il·luminat del bo, i si t'atreveixes a endinsar-t'hi quatre passes, més enllà de la barra hi ha un menjador amb butaques de vellut vermell, tauletes també de marbre i un teló de fons negre que amaga les parets (i música bona: m'acarona el cervell el Caetano Veloso de rock psicodèlic, el de Transa). Vaja, un escenari que associes més amb fotre't un bon Dry Martini en un lloc amb classe que no pas amb menjar i tornar a la feina.  Foto: Ricard MartínBar Costa, Barcelona Un menú de migdia pel que val la pena creuar la ciutat I de cop, rere la barra se t'apareix, com un putxinel·li de ressort, el simpatiquíssim Luís Ramírez, "ànima del Bar Costa, bàrman, xef, director i dissenyador de tot el que hi ha rere la barra". Ramírez, cuiner canari establert a Barcelona des del 2006, m'explica que el Bar Costa en origen era una cocteleria d'autor amb tapes, projectada el 2019, però que no va engegar fin

Hace ya unos diez años, empezaron a aparecer en Barcelona restaurantes especializados en carnes maduradas. Tras el cristal de la cámara refrigerada, nos llamaban la atención impresionantes costillares y chuletones recubiertos de grasa, con maduraciones que prometían intensísimas emociones para el paladar. La más excitante de todas, como dijo con sorna un periodista, podía ser la oportunidad de "comer nalga de vaca zombi".  ¿Cómo reconocer un mal restaurante de carne? Hoy, la carne de ternera es uno de los productos estrella en la lista de subidas interanuales de precios, junto con el café, los huevos y el chocolate, pero un servidor tiene la sensación de que, a medida que aumenta el precio del vacuno, cada vez hay más restaurantes especializados en carne. Y ya se sabe que la masificación de algo suele comportar su vulgarización o su copia. Recordemos los falsos restaurantes japoneses y tantos otros ejemplos de modas gastronómicas. Foto: Lomo Alto & Lomo BajoLomo Alto & Lomo Bajo ¿Hay una burbuja de restaurantes de carne? Precisamente hace pocos días cerró Lomo Alto/Lomo Bajo, pionero y máximo exponente del género cárnico en cámara en Barcelona. Ojo, después de diez años de gran trabajo y merecida fama. ¿Se están haciendo suficientemente bien las cosas en el terreno del restaurante de carne, supuestamente muy premium y gourmet? ¿Cómo podemos reconocer al restaurante carnívoro que nos está dando, quizá literalmente, gato por liebre? Hablo con dos autoridades proteínicas para

Fa ja uns deu anys, van començar a aparèixer a Barcelona restaurants especialitzats en carns madurades. Darrere del vidre de la cambra refrigerada, ens cridaven l'atenció impressionants costellams i mitjanes recoberts de greix, amb maduracions que prometien intensíssimes emocions per al paladar. La més excitant de totes, com va dir amb sorna un periodista, podia ser l'oportunitat de "menjar cuixa de vaca zombi".  Com reconèixer un mal restaurant de carn? Avui, la carn de vedella és un dels productes estrella en la llista d'apujades interanuals de preus, juntament amb el cafè, els ous i la xocolata, però un servidor té la sensació que, a mesura que augmenta el preu del boví, cada vegada hi ha més restaurants especialitzats en carn. I ja se sap que la massificació d'alguna cosa sol comportar la vulgarització o la còpia. Recordem els falsos restaurants japonesos i tants altres exemples de modes gastronòmiques. Foto: Lomo Alto & Lomo BajoLomo Alto & Lomo Bajo Hi ha una bombolla de restaurants de carn? Precisament fa pocs dies va tancar Lomo Alto/Lomo Bajo, pioner i màxim exponent del gènere càrnic en cambra de maduració a Barcelona. (Ull, va plegar veles després de deu anys de bona feina i merescuda fama). Però, ¿s'estan fent prou bé les coses en el terreny del restaurant de carn, suposadament molt premium i gourmet? Com podem saber si un restaurant de carn que ens està donant, potser literalment, gat per llebre? Parlo amb dues autoritats de la proteïna per aclarir la qüestió:

El verdadero quebradero de cabeza para alguien que quiera comer en el centro de Barcelona es: uno, encontrar un sitio que no esté muy masificado o turistificado, y dos: poder comer saludable sin que te peguen un sablazo (para bueno y barato en el Gótico siempre nos quedará el Bar La Plata, pero es un lugar de jaleo, codos y alegría, y al mediodía a veces necesitas calma y silencio. ¡Además, no se puede comer pescadito frito todos los días!). El centro de Barcelona tiene un enjambre de guiris que zumba de marzo a noviembre, y que desespera al más budista, si decide ir a tomar algo por los aledaños de la Plaça Reial.  Un comedor vegetariano en un piso de 170 años de antigüedad  ¿Decía budista? Dirígete al número 12 de la Plaça Reial, en una esquina, justo al lado del disco-pub Rei de Copes y del italiano Rossini (donde antes tenían, ahora no lo sé, un menú de mediodía muy recomendable que no publicitaban, solo lo sabíamos los trabajadores de la zona). Pulsas el interfono del entresuelo segunda, Iskon Barcelona, dice la placa, y cuando contestan dices: "¡Buenos días, vengo a comer!". Te abren la puerta y subes hasta el número indicado por una escalera de mármol majestuosamente destartalada (¡tened cuidado de pulsar el timbre correcto; el dibujante Nazario vive en la misma finca, y está hasta las narices de que lo despierten a la hora de la siesta!). La caracola de los peldaños parece un dibujo de Escher y respira la venerabilidad: los pisos son de finales del s. XIX y en un orig

El gran trencament de closca per a algú que vulgui menjar al centre de Barcelona és; u, trobar un lloc que no estigui gaire massificat o turistificat, i dos: poder menjar saludable sense que et fotin una clavada (bo i barat al Gòtic sempre ens quedará el Bar La Plata, pero és un lloc de sarau, colzes i alegria, i al migdia a vegades et cal calma i silenci. A mes, no es pot menjar peixet fregit cada dia!). El centre de Barcelona té un eixam de guiris que brunzeix de març a novembre– i que desespera al més budista, si decideix anar a fer un mos pels volts de la Plaça Reial.  Un menjador vegetarià en un pis de 170 anys d'antiguitat  ¿Deia budista? Dirigeix-te al número 12 de la Plaça Reial, en una cantonada, just al costat del disco-pub Rei de Copes i l'italià Rossini (on abans tenien, ara no ho sé, un menú de migdia molt recomanable que no publicitaven, només el sabíem els treballadors de la zona). Pitges l'intèrfon de l'entresòl segona, Iskon Barcelona, diu la placa, i quan contesten dius: "Bon dia, vinc a dinar!". T'obren la porta, i puges fins al número indicat, per una escala de marbre majestuosament atrotinada (tingueu cura de pitjar el timbre correcte; el dibuixant Nazario viu a la mateixa finca, i n'està fins als nassos de què el despertin a l'hora de la migdiada!). Respira la venerabilitat: els pisos són de finals del s. XIX i en un origen el conjunt era un convent que es va salvar de la crema.  No cal pitjar el timbre: empenys la porta i et trobaràs en un saló ampli, m