Ricard Martín

Fer ramen no és tan fàcil com us penseu: és un plat de cuina asiàtica que requereix molt més ofici i dedicació que planxar i acumular elements. És cuina popular que se serveix i es menja de pressa, però es fa a foc lent, i es gaudeix com una delicadesa. És un bol de caldo casolà –sovint de pollastre i porc, o també de diverses menes de marisc i peix sec– que s’amaneix amb 'tares' (salses o sabors que defineixen l’estil de la recepta i poden portar soja, miso, etc.) i on floten fideus de blat que es mengen en comunió amb 'toppings' com cansalada, ou marinat o bambú. Entrants, sopa i plat principal en un. ¿On trobar el millor ramen de Barcelona? En aquesta llista, sens dubte.  NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de sushi de Barcelona

¿Qué hacer hoy en Barcelona? Las cosas para hacer en Barcelona no descansan ni un día. Cada semana, encontraréis cientos de actividades increíbles por todos los rincones de la ciudad, por no hablar de los planes que hay para los fines de semana. Cine alternativo, la exposición imperdible, la obra de teatro que todos comentan, mercados, actividades familiares... Os ofrecemos toda la información para disfrutar de Barcelona hoy y todos los días. No hace falta la moderación, podéis disfrutar al por mayor.NO TE LO PIERDAS: Cosas gratis para hacer en Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Pocas cosas nos definen más que la liturgia del vermut. ¿Invento catalán? Pues no. La palabra viene del alemán wermut, que significa 'ajenjo', y ya Hipócrates se atrevió con un primer brebaje a base de vino, ajenjo y hojas de díctamo de Creta. Los italianos se cuelgan la medalla con el vermut rojo, los franceses con el blanco, pero el pistoletazo de salida de lo que hoy conocemos como vermut llegó en 1786, cuando Antonio Benedetto Carpano creó en Turín el primer vermut moderno. Made in Catalonia En Cataluña, la historia arranca con Perucchi, fundada en Barcelona en los años 1860 por un emigrante italiano. Al poco, Reus se convirtió en tierra vermutera: la industria echó a volar en la década de 1880 y desde entonces ya no hemos parado. Aunque el vermut nunca se ha ido de Barcelona, lo que sí ha hecho en los últimos años es multiplicarse. Cada vez son más los que quedan al mediodía para compartir un buen vermut con amigos, acompañado de lo que manda la tradición: unas tapas, unas anchoas, una ensaladilla bien hecha, unas bravas. Hoy la ciudad está llena de bares que elevan el vermut a ritual, entre clásicos de toda la vida, templos de referencia y nuevas incorporaciones que merecen que les hagáis hueco en vuestra lista. Aquí os dejamos nuestra selección de imprescindibles para gozar del mejor vermut.NO TE LO PIERDAS: Los 100 mejores bares de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este conten

Poques coses ens defineixen més que la litúrgia del vermut. Invent català? Doncs no. La paraula ve de l’alemany wermut, que significa 'donzell', i ja Hipòcrates es va atrevir amb un primer beuratge a base de vi, ajenjo i fulles de díctam de Creta. Els italians es pengen la medalla amb el vermut vermell, els francesos amb el blanc, però el tret de sortida del que avui coneixem com a vermut va arribar el 1786, quan Antonio Benedetto Carpano va crear a Torí el primer vermut modern. Made in Catalonia A Catalunya, la història comença amb Perucchi, fundada a Barcelona als anys 1860 per un emigrant italià. Poc després, Reus es va convertir en terra vermutera: la indústria va enlairar-se a la dècada de 1880 i des d’aleshores ja no ens hem aturat. Encara que el vermut mai no ha desaparegut de Barcelona, el que sí que ha fet en els últims anys és multiplicar-se. Cada vegada són més els que queden al migdia per compartir un bon vermut amb amics, acompanyat del que mana la tradició: unes tapes, unes anxoves, una ensaladilla ben feta, unes braves. Avui la ciutat és plena de bars que eleven el vermut a ritual, entre clàssics de tota la vida, temples de referència i noves incorporacions que mereixen un lloc a la vostra llista. Aquí us deixem la nostra selecció d’imprescindibles per gaudir del millor vermut. NO T’HO PERDIS: Els 100 millors bars de Barcelona Clica aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

El bufet libre vive en la dicotomía de dar de comer al por mayor –a veces con calidad dudosa– y los grandes banquetes de lujo, en los que se malgasta comida de alta gama. En Barcelona hay unos cuantos bufets libres que valen la pena, con todo tipo de cocinas. ¿Dónde encontrar un buen bufet libre? Hay mucho gato por liebre, pero os recomendamos opciones catalanas, japonesas, chinas e incluso argentinos. Una lista de restaurantes para ponerse hasta el culo, hablando en plata. Sed responsables: si os llenáis el plato, os lo acabáis. NO TE LO PIERDAS: Los 50 mejores restaurantes de Barcelona

El bufet lliure viu en la dicotomia de donar menjar a l'engròs –de vegades amb una qualitat dubtosa– i els grans banquets de luxe, en què es malgasta menjar d'alta gamma. La pandèmia va ser un cop dur per al bufet lliure, epicentre de la golafreria obscena. Però a Barcelona hi ha uns quants bufets lliures que valen la pena, amb tota mena de cuines. On trobar un bon bufet lliure? Hi ha molt gat per llebre, però us recomanem opcions catalanes, japoneses, xineses i fins i tot argentines. Una llista de restaurants per posar-se fins al cul, parlant de plata. Sigueu responsables: si us ompliu el plat us l'acabeu. NO T'HO PERDIS: Els millors 50 restaurants de Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Barcelona es una ciudad con una larga tradición de hostelería y de gastronomía: y tenemos la suerte de poder disfrutar de establecimientos que son testigos vivos. Locales que tienen más de cien años de vida, que han mantenido su nombre y actividad y que además de dar servicio, aún funcionan como ejemplo de los primeros restaurantes que se abrieron en Cataluña. En esta selección encontrarás a algunos de los que están más en forma, y que son mucho más que una fachada patrimonial: sitios de cocina tradicional, bares de tapas o algunas de las mejores coctelerías de Barcelona. Visitadlos, si no queréis que, en un futuro no muy lejano, la fachada de madera modernista sea la carcasa de una tienda... Pues de eso, de carcasas. NO TE LO PIERDAS: Los mejores 50 restaurantes de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Barcelona és una ciutat amb una llarga tradició d'hostaleria i de gastronomia: i tenim la sort, encara, de poder gaudir d'establiments que en són testimonis vius. Locals que tenen més de cent anys de vida, que han mantingut el seu nom i la seva activitat i encara funcionen com a exemple dels primers restaurants que es van obrir a Catalunya. En aquesta selecció hi trobareu alguns dels que estan més en forma, i que són més que una façana patrimonial: llocs de cuina tradicional, bars de tapes o algunes de les millors cocteleries de Barcelona. Visiteu-los, si no voleu que en un futur no massa llunyà la fusta modernista sigui la carcassa d'una botiga... Doncs d'això, de carcasses.  NO T'HO PERDIS: Els millors 50 restaurants de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Viure a Barcelona és increïble, sí. Però també és car. El lloguer, el cafè, la birra, el vermut... tot suma. Per sort, gaudir de la ciutat no sempre demana gastar diners. Hi ha un munt de plans gratis que no tenen res a envejar als de pagament, i són aquí, tot l’any, esperant que els aprofitis. Així que si et preguntes què pots fer avui a Barcelona gratis, la resposta és clara: moltes coses. Passejades per descobrir obres d’art poc conegudes, museus que obren puntualment gratis i d’altres durant tot l’any, parcs que són autèntics refugis, concerts que no et cobren entrada i centres culturals on sempre passa alguna cosa (i moltes vegades, gratis). No cal sortir de la ciutat ni gastar-se la cartera per descobrir llocs nous o tornar a enamorar-se dels de sempre. Només cal saber on mirar. Aquesta guia és per a tu, que vius a Barcelona i no vols renunciar a gaudir-la encara que el pressupost no doni per a molts luxes. Aquí tens els nostres plans gratuïts preferits: perquè sí, viure aquí és car, però esprémer la ciutat... encara et pot sortir gratis. NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Qui no ha somniat a encapçalar una banda de rock'n'roll? La resposta és afirmativa, si teniu més de 40 anys! Cap allà el 2006, aquesta ambició es podia satisfer durant tres minuts: només us havíeu d'inscriure en la llista de l'Anti-Karaoke, la festa que van crear la còmica i monologuista nord-americana instal·lada a Barcelona, Rachel Arieff. Del 2004, any que va començar al teatre Llantiol, fins al 2016, l'Anti-Karaoke es va convertir en una saga llegendària de ressaques, diversió i descontrol, i que va propiciar un star-system propi de mini-estrelles, com el Hombre-Perro o Lady Peonza.   20 anys després de la seva creació, la festa s'ha convertit en un esdeveniment de culte itinerant i 'bigger than life' que va circulant pels millors clubs de Barcelona. Enguany té una tanda d'actuacions al Diobar, clàssic soterrani musical de Barcelona dedicat al rock underground. La festa s'estableix amb una periodicitat més o menys mensual en lloc de setmanal (20 anys després, estimem el rock and roll igual, però ja no tenim el cos per a alegries forassenyades entre setmana). La cosa va així, per si no hi heu estat mai: podreu triar d'un llistat de 800 cançons de tota la història del rock, absolutament lliures de trap i reggaeton, que van de Tom Waits a Slayer, passant per Las Grecas, i pujareu a cantar la que hàgiu escollit en un escenari professional, amb so de qualitat de concert, i us recomanem que aneu disfressats i amb algun numeret preparat per a l'ocasió. Perquè de fet, l'Anti-Kara

Bajo el lema Vive y deja vivir, llega la sexta edición del Vegan Fest Catalunya, el festival vegano al aire libre más grande de Europa –que el año pasado reunió a 53.000 personas–, los días 20 y 21 de septiembre en el Parc de Vallparadís de Terrassa. El festival gratuito que organiza la Asociación Vegana de Catalunya es un encuentro “tanto para personas veganas como no veganas” y se ha consolidado como una cita de referencia que propone charlas, gastronomía, un mercado de alimentación vegana y música en directo. ¿Quién participa en el Vegan Fest 2025? Entre muchos otros invitados, este año destaca la presencia de la doctora Melanie Joy, influyente psicóloga social que este septiembre verá traducido por primera vez al catalán su best-seller internacional Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos con las vacas. También estará Sascha Camilli, activista por los derechos de los animales y responsable de proyectos de comunicación en PETA UK. Su libro Vegan style es una guía pionera sobre moda y estilo de vida veganos y es, además, fundadora de la primera revista digital de moda vegana Vilda Magazine. Ricky Saward, el primer chef vegano del mundo en conseguir una estrella Michelin, también estará en el festival. Reconocido por su cocina radicalmente sostenible e innovadora, lidera el restaurante Seven Swans en Frankfurt, una referencia internacional de la gastronomía vegetal de vanguardia. Saward mostrará con un show-cooking su filosofía farm-to-table, sin

Esta es la casa del chef italiano Matteo Bertozzi, quien estuvo al frente de My Fucking Restaurant y Assalto. Cansado de las presiones de estar en los primeros puestos de los rankings de los mejores restaurantes, de trabajar en primera línea del turismo y, al mismo tiempo, ajustarse a los criterios de sostenibilidad máxima, Bertozzi se retiró de sus dos proyectos y en verano de 2025 abrió una pequeña y cuidada casa de comidas en el corazón del Poblenou más vecinal, sin brunch ni expats a la vista. "Había que estar en Slow Food, tener la estrella verde Michelin y al mismo tiempo el Sol de Repsol. Daba de comer a ochenta comensales al día y me había autoimpuesto muchas reglas: quería la sostenibilidad al cien por cien. Y al final no podía comprar nada, porque todo se me escapaba del marco en el que me había encerrado". El subtítulo Casa de Comidas no es pose: esto es un pequeño restaurante –podríamos llamarlo bistrot– con precios muy ajustados, casi populares, donde Bertozzi pone en juego su mano maestra para inventarse platos a partir del producto de proximidad trabajado a escala humana, lejos de aquellas cien personas que atendía al día. Es un restaurante gastronómico de barrio, dice. Y eso se comprueba en platos espléndidos como unas judías verdes con stracciatella ahumada, miso casero con recortes de pan y almendra garrapiñada, un plato veraniego y con matices. O también otros más contundentes, como un tataki de presa ibérica tonnata. La misma salsa que en el plato italiano

Si, como a mí, os encanta comer un buen bacalhau à brás o una francesinha, quizá os habréis dado cuenta de que en los últimos años el número de restaurantes portugueses en Barcelona ha disminuido drásticamente. Pero aquí está Porco Preto, abierto a finales de 2024, para paliar esta situación. Los propietarios y cocineros son Sofia Da Costa Moura y André Gomes, dos chefs con estudios y experiencia en el ecosistema de la alta cocina barcelonesa (Àbac, Fismuler), que han montado casa propia en la frontera entre Sant Andreu y Sant Martí, con un restaurante de vocación vecinal y de servicio de barrio. Honran este trato popular con un espléndido menú de mediodía, que cambian a diario con un plato principal generoso y contundente –clásico portugués–, e incluye pan, agua o cerveza y café. Se llama Porco Preto ("cerdo negro") porque trabajan con las mejores carnes que pueden, y eso se nota en una carta donde practican la mezcla de cocinas vecinas o la relectura portuguesa con las ideas muy claras. Por ejemplo, convierten la francesinha –esa sabrosa barbaridad de lasaña de pan de molde, jamón cocido, ternera y patatas fritas– en un bocadillo más sutil, pero igual de pantagruélico, de pan de vidrio relleno de embutidos, ternera y coronado con huevo puntilla y queso. O un bacalao confitado con trinxat en la salsa del propio pescado. Tienen toque de brasa por todas partes, y eso se agradece. No os saltéis los postres: Sofia es una pastelera de primera.

En el minuto cero del boom de la cocina peruana en Barcelona, hacia 2012, hubo dos grandes protagonistas: Tanta, de Gastón Acurio, por supuesto, y Cebiche 103, con Roberto Sihuay al frente de los fogones durante siete años. Después de pasar otros cuantos años viajando por el mundo como encargado y asesor de grandes restaurantes peruanos (en Londres, en Lima, con estrella Michelin; en Ibiza; en Emiratos Árabes...), en verano de 2025 Sihuay abrió su primer restaurante propio en Barcelona: Macambo. "Este es un restaurante para gente que ha comido mucha cocina peruana, pero quiere descubrir cosas nuevas. Y todos los platos tienen sabor a Perú, pero reinterpretados según mi visión", explica Sihuay. Macambo no está ligado a ningún estilo concreto de cocina peruana: ni nikkei, ni chaufa, ni italo-peruana... Más bien es un resumen de sus experiencias como cocinero, e inventa platos propios mezclando todos los subgéneros del gigante gastronómico y utilizando productos de la selva amazónica poco vistos por aquí. Veamos: el cebiche clásico de la casa lleva ají charapita, un selecto pimiento de la selva amazónica. Si no comes mucho picante, lo exprimes para que suelte su aroma afrutado sobre el plato. Si te gusta el picante, te lo comes entero. El resultado es preciso y potente, un plato donde no falta ni sobra nada. También reinventa platos populares. Como el pastel de choclo —maíz con carne—, que convierte en una inenarrable lasaña con base de pastel de maíz, ternera estofada y un toqu

Aquesta és la casa del xef italià Matteo Bertozzi, qui va estar al capdavant de My Fucking Restaurant i Assalto. Fart de les pressions dels primers llocs dels rànquings dels millors restaurants, treballar en primera línia del turisme i alhora ajustar-se als criteris de sostenibilitat màxima, Bertozzi va retirar-se dels seus dos projectes i l'estiu del 2025 va obrir una petita i curosa casa de menjars al cor del  Poblenou més veïnal, sense brunch ni expats a la vista. "Calia estar a Slow Food, tenir l’estrella verda Michelin i alhora el Sol de Repsol. Donava a menjar a vuitanta comensals al dia i m’havia autoimposat moltes regles: volia la sostenibilitat al cent per cent. I al final no podia comprar res, perquè tot se m’escapava del marc en què m’havia confinat".  El subtítol Casa de Menjars no és postureig: això és un restaurantet –en podrien dir bistrot– amb preus molt ajustats, quasi populars, on Betozzi posa en joc la seva mà mestra per inventar-se plats a través del producte de proximitat treballat a escala humana, lluny d'aquelles cent persones que feia al dia. És un restaurant gastronòmic de barri, diu. I això es comprova en plats esplèndids com unes mongetes verdes amb stracciatella fumada, miso casolà amb retalls de pa i ametlla garapinyada, un plat estiuenc i amb matisos. O també més contundents, com un tataki de presa ibèrica tonnata. La mateixa salsa que al plat italià, però amb porc. La típica crema de tàperes i anxova va combinada amb un chimichurri d’algues, el

Si, com a mi, us encanta menjar un bon bacalhau à brás o una francesinha, potser us haureu adonat que en els darrers anys el nombre de restaurants portuguesos a Barcelona s'ha reduït dràsticament. Però aquí tenim el Porco Preto, obert a finals del 2024, per pal·liar aquesta situació. Els propietaris i cuiner son la Sofia Da Costa Moura i L’André Gomes, dos xefs amb estudis i experiència en l'ecosistema d'alta cuina barceloní (Àbac, Fismuler), que han posat casa pròpia a la fontera entre Sant Andreu i Sant Martí, amb un restaurant amb vocació veïnal i de servei de barri.  Honoren aquest tracte popular amb un menú de migdia esplèndid, que canvien cada dia amb un plat principal generós i contundent –portuguès clàssic–, i hi van inclosos pa, aigua o cervesa i un cafè. Es diu Porco Preto ("porc negre") perquè treballen amb les millors carns que poden, i això es nota en una carta on practiquen la barreja de cuines veïnes o la reversió portuguesa amb les idees molt clares. Per exemple, converteixen la francesinha –aquella saborosa barbaritat de lasanya de pa de motlle, pernil dolç, vedella i patates fregides– en un entrepà més subtil, però igual de pantagruèlic, de pa de vidre farcit d’embotits, vedella, i coronat per ou amb puntilla i formatge. O un bacallà confitat amb trinxat en la salsa del mateix peix. Tenen toc de brasa per tot arreu, i això s'agreix molt. No obvieu les postres, que la Sofia és una pastissera crac. 

En el minut zero del boom de la cuina peruana a Barcelona, cap al 2012, hi va haver dos grans protagonistes: Tanta de Gastón Acurio, és clar, i Cebiche 103, amb Roberto Sihuay al capdavant dels fogons durant set anys. Després d’un altre grapat d’anys voltant pel món com a encarregat i assessor de grans restaurants peruans (Londres, al Lima, amb Michelin; Eivissa; Emirats Àrabs...), l’estiu del 2025 Sihuay va obrir el seu primer restaurant propi a Barcelona, el Macambo. "Aquest és un restaurant per a gent que ha menjat molt peruà, però vol descobrir coses. I tots els plats tenen gust de Perú, però reinterpretats segons la meva visió", explica Sihuay. Macambo no està lligat a cap estil de cuina peruana, ni nikkei, ni chaufa, ni italoperuana... Més aviat fa un resum de les seves experiències com a cuiner i inventa plats propis barrejant tots els subgèneres del gegant gastronòmic i fent servir productes de la selva amazònica poc vistos per aquí. Vegem: el cebiche clàssic de la casa: va amb ají charapita, selecte pebrot de la selva amazònica. Si no menges gaire picant, l’esprems perquè desprengui el seu aroma afruitat al plat. Si t’agrada el picant, te'l menges. El resultat és precís i potent, un plat on no falta ni sobra res. I refà plats populars. Com el pastís de choclo –blat de moro, amb carn— i reconvertir-lo en una inenarrable lasanya amb base de pastís de blat de moro, vedella estofada, matisada amb ají rocoto, de sabor intens i picant i carnós. No obvieu les postres: van a

Fundado en 1978 por Casimiro Montes en la parte alta del barrio, junto al Park Güell, el Bar Casi se consolidó como uno de los mejores menús populares de Barcelona, con cocina casera catalana y una clientela mayoritariamente de vecinos. La fórmula era sencilla y eficaz: Casi en la cocina y su hijo Javier en la sala, sirviendo desayunos de aúpa a base de tortillas y bocadillos substanciosos, y un menú de mediodía generoso, casero, fuera de serie, con el que podías pegarte un pequeño banquete o portarte bien a base de platos de verdura  En 2024, Javi decidió cerrar por jubilación familiar y quiso traspasarlo a alguien que respetara el espíritu del bar. No aceptó ofertas de franquicias ni fondos de inversión. Finalmente, traspasó el local a la familia Cañas-Prat, vecinos de la zona: la madre, Elisabet Prat, y sus hijos Martí y Esteve, de 21 y 20 años. Se formaron durante dos meses con los Montes y reabrieron el local en diciembre del 2024, manteniendo la esencia pero con un aspecto renovado, más luminoso. El Bar Casi funciona de lunes a sábado, de 8.00 a 16.30, con un menú diario a 15,90 euros y platos como garbanzos con butifarra negra, bacalao con samfaina o macarrones caseros, hechos con producto de proximidad y receta tradicional. El comedor se llena de vecinos desde primera hora –hay desayuno de tenedor– y el ambiente sigue siendo el de siempre: comida sencilla, trato familiar y cero concesiones –pero sí trato cordial, por supuesto– al turismo. A las hordas del Park Güell l

Obert l’any 1978 per Casimiro Montes, Casi, a la part alta del barri, tocant al Park Güell, el Bar Casi es va consolidar com un dels millors menús populars de Barcelona, amb cuina casolana catalana i una clientela majoritàriament veïnal. La fórmula era senzilla i infal·lible: en Casimiro als fogons i el seu fill Javi a la sala, servint esmorzars de forquilla contundents a base de truites i entrepans generosos, i un menú de migdia casolà, generós i fora de sèrie, amb el qual podies fer un bon homenatge o portar-te bé amb plats de verdura ben feta (quelcom que en un bar de menú és una ficció, quasi). L’any 2024, en Javi va decidir tancar per jubilació familiar i va voler traspassar el bar a algú que en respectés l’esperit. No va acceptar ofertes de franquícies ni de fons d’inversió. Finalment, va traspassar el local a la família Cañas-Prat, veïns del barri: la mare, Elisabet Prat, i els seus fills Martí i Esteve, de 21 i 20 anys. Es van formar durant dos mesos amb els Montes i van reobrir el local el desembre del 2024, mantenint-ne l’essència però amb un aspecte renovat, més lluminós. El Bar Casi obre de dilluns a dissabte, de 8.00 a 16.30, amb un menú diari a 15,90 euros i plats com cigrons amb botifarra negra, bacallà amb samfaina o macarrons casolans, fets amb producte de proximitat i recepta tradicional. El menjador s’omple de veïns des de primera hora –fan esmorzar de forquilla– i l’ambient continua sent el de sempre: menjar senzill, tracte familiar i zero concessions –per

L'evolució del canadenc Daniel Romano és de les més curioses –i meritòries– del rock nord-nord-americà dels darrers 15 anys. Aquest artista multidisciplinari –a més de músic és poeta, artista audiovisual i artesà de marroquineria, fa unes corretges de guitarra molt cotitzades– té una paleta musical i un ritme de producció delirant, que l'equipara a Grateful Dead. Des del 2010 va començar a publicar discos on coquetejava amb el country alternatiu i el clàssic, en la línia de continuïtat de Hank Williams, Gram Parsons i Townes Van Zandt, però aviat va començar a trencar motlles: va abraçar el rock d’arrel americana, després el folk psicodèlic, i més tard el power pop més brut o el soul rock.   Avui, amb 40 anys acabats de fer, té sota el braç una trentena de discos (en solitari, amb banda, en directe o amb altres companys de viatge musical) on toca tots els pals del rock contemporani, i un repertori que muta segon com s'hagi aixecat. Si se sent introvertit i meditatiu, potser picarà de Finally Free (2018), col·lecció de folk psicodèlic amb regust celta, o potser rescatarà el parell d'èxits selectes de Modern Pressure (2017), el seu disc més popular i que el va situar com una mena de Dylan del s. XXI acabat d'electrificar-se amb tendència al pop orquestral. O si té ganes de gresca, tibarà de l'addictiu "Too Hot to Sleep" (2024), que sona a un sarau de taverna entre els Stones més punk i els Ramones més pop. Sigui com sigui, arriba amb la seva banda Outfit, una maquinària de rock

Los chicos de Parallelo (Matteo, Marco, Francesco) -que dejaron San Remo porque "era aburrida, sólo hay canción ligera" - aplican una ética artesana impecable a sus helados. "Somos artesanos en el sentido estricto y tradicional de la palabra, no nos llega ni usamos ningún producto acabado. Nada de pasta de avellanas procesadas: las tostamos nosotros mismos y hacemos la pasta". Artesanía y proximidad: con el cuidado que ponen, usan el mejor producto local que tengan a mano. Las avellanas, de Reus, el pistacho, de Lleida.Y la tercera pata que acompaña a la artesanía y la proximidad es la temporalidad, claro: hacen helados que reproducen las sensaciones de cada estación, igual que los restaurantes reflejan la temporalidad en su carta. "La gente encontrará todos los helados clásicos, pero hay que divertirse e investigar", explican. Una vez hicieron un helado de pino: elaborado con piñones de Castilla y piña verde que fueron a recolectar a la Costa Brava, infusionada con leche y nata, ¡para reproducir las notas aromáticas del bosque mediterráneo! Matteo añade que la leche y la nata fresca que utilizan es de proximidad, de la granja Cal Porta. Otros veranos hicieron un sorbete de agua de mar infusionado con agujas y piñas de pino, para evocar la sensación de bañarse en una cala mediterránea. O también ediciones limitadas muy, muy locas: un helado japonés con fresas del Maresme, piel de yuzu y wasabi (¡loquísimo, teniendo en cuenta que el yuzu y el wasabi son de kilómetro 0 catalán!

"Tinc una branca d’olivera en una mà i l’arma d’un lluitador per la llibertat a l’altra. No deixeu que caigui de la meva mà la branca d’olivera". Aquestes paraules les va pronunciar Iàsser Arafat el 1974 a l’ONU, literalment amb una pistola a una mà i una branca a l’altra. Al restaurant Shawarma Haifa (Consell de Cent, 559. T. 930 23 39 58) no hi ha armes, però sí moltes oliveres i mocadors palestins: de fet, els dürum se serveixen embolicats en papers amb el dibuix de la kufia, el símbol de les ànsies de llibertat i de justícia del poble palestí. La simbologia i les bones intencions estan molt bé, però m’hi vaig presentar d’incògnit a menjar (tothom que freqüenti xauarmes i kebabs a Barcelona sap que, de vegades, això pot implicar certs riscos gàstrics).  Foto: Shawarma HaifaShawarma Haifa Em vaig cruspir un dürum de xai i vedella amb espècies suaus –hi vaig reconèixer un toc de canyella–, amb la carn al punt i sucosa –gens corretjosa; la baldufa o xauarma on rosteixen la carn inspira confiança–, i un bon contrast entre els vegetals frescos i una salsa tahina delicada. Per acompanyar, unes patates fregides boníssimes i especiades (compartiu-les, que són ració per a dos) i una Palestine Cola (feta a Suècia, adeu, mala consciència imperialista). I són tan amables que, mentre esperes, et serveixen un plat amb olives i bitxos d’allò més generós. Del millor que he tastat al món xauarma de Barcelona, a un preu irrisori: set euros el bocata, seguit d’una digestió modèlica. Foto:

"Tengo una rama de olivo en una mano y el arma de un luchador por la libertad en otra. No dejen que caiga de mi mano la rama de olivo". Estas palabras las pronunció Yasser Arafat en 1974 en la ONU, literalmente con una pistola en la mano y una rama en la otra. En el restaurante Shawarma Haifa (Consell de Cent, 559. T. 930 23 39 58) no hay armas, pero sí que está lleno de olivos y de pañuelos palestinos: de hecho, los dürum se sirven envueltos en papeles con el dibujo de la kufiya, el símbolo de las ansias de libertad y de justicia del pueblo palestino. La simbología y las buenas intenciones están muy bien, pero me presenté de incógnito a comer (todo el mundo que frecuente shawarmas y kebabs en Barcelona sabe que, a veces, esto puede ser un asunto que implica ciertos riesgos gástricos).  Foto: Ricard MartínShawarma Haifa Me zampé un dürum de cordero y ternera especiado suave –reconocí algo de canela–, con la carne hecha al punto y jugosa –para nada correosa; el trompo en el que asan la carne inspira confianza–, con un buen contraste entre los vegetales frescos y una salsa tahini delicada. Para acompañar, unas patatas fritas buenísimas y especiadas (compartid, es ración para dos) y una Palestine Cola (hecha en Suecia para Europa, adiós, mala conciencia imperialista). Y son tan majos que, mientras esperas, te sirven un plato con aceitunas y guindillas de lo más generoso. De lo mejor que he probado en el mundo shawarma de Barcelona, a un precio irrisorio: siete euros el bocadil

El ramen, com l’escudella i carn d’olla, no és només per a l’hivern. I malgrat l'encertada i sorneguera defensa que va fer en Jordi Vilà del potatge català davant l’asiàtic, tampoc són plats excloents. Aquesta observació ve a tomb per la recent obertura del Noru Bar Gràcia (Francisco Giner, 6. T. 933 54 47 36). Un dels millors restaurants de ramen de Barcelona –el millor, per a qui escriu– obert a Poblenou el 2022, té un nou local a Gràcia de fa un parell de mesos. "No es tracta d’una franquícia ni d’una cadena. Simplement, som nosaltres que hem obert un segon restaurant a Gràcia", explica el director i propietari, Kike del Olmo. La translació del Noru manté els estàndards estètics de qualitat i bon gust de del Olmo: un espai diàfan, gairebé minimalista, amb una fotografia gegantina d’un mercat asiàtic –del Olmo és fotoperiodista especialitzat en viatges– i la vaixella artesana d’Ima Garmendia. Foto: Kike del OlmoNoru Bar Gràcia I també manté els estàndards gastronòmics dels millors restaurant de ramen de Barcelona, és clar. Al capdavant de la cuina continua Daniel Benito, un xef d’amplíssima experiència –Gresca, Mont Bar, Gaig– que va consolidar el primer Noru Bar com a un local imprescindible per a la sopa asiàtica a Barcelona. "Els llocs de ramen habituals tenen una carta molt llarga, en què tot sembla igual, i opten més pel volum que per la qualitat. La nostra carta és molt curta i canvia molt, perquè la gent pugui provar coses i mantenir aquesta qualitat", valora. Mass

¿El ramen, como la escudella i carn d'olla, solo es para el invierno? No. Y pese a la atinada y socarrona defensa que hizo Jordi Vilà del potaje catalán frente al asiático, tampoco son platos excluyentes. Esta observación viene a cuento por la reciente apertura del Noru Bar Gracia (Francisco Giner, 6. T. 933 54 47 36). El mejor de los restaurantes de ramen de Barcelona para quien escribe, abierto en Poblenou el 2022, hace un par de meses que inauguró un segundo restaurante en Gracia.  Foto: Kike del OlmoNoru Bar Gràcia "No se trata de una franquicia ni de una cadena. Simplemente, somos nosotros que hemos abierto un segundo local en Gracia", explica el director y propietario, Kike del Olmo. La traslación del Noru mantiene los estándares estéticos de calidad y buen gusto de del Olmo: un espacio diáfano, casi minimalista, con una gigantesca foto de un mercado asiático –del Olmo es fotoperiodista especializado en viajes– y la vajilla artesana de Ima Garmendia.  Foto: Kike del OlmoNoru Bar Gràcia Y también mantiene los estándares gastronómicos, claro. Al frente de la cocina sigue Daniel Benito, un chef de amplísima experiencia –Gresca, Mont Bar, Gaig– que consolidó el primer Noru Bar como local imprescindible para la sopa asiática. "Los lugares de ramen al uso tienen una carta muy larga, en la que todo parece lo mismo, y optan más por el volumen que la calidad. Nuestra carta es muy corta y cambia mucho, para que la gente pueda probar cosas y mantener esa calidad", valora.  Se

"Dicen que somos un gran grupo empresarial, y que abrimos muchas cosas. Pero los que han estado al pie del cañón durante 98 años es la familia Tort, y nosotros tenemos que mantenerlo a partir de aquí. Normalmente, me la suda el que dirán, pero para mí esta obertura es muy especial, estoy nervioso". Así me lo explica Lito Baldovinos, fundador de Grup Confiteria con Enric Rebordosa, pocos días antes de abrir las puertas al público del restaurado Bar Mundial (Plaça de Sant Agustí Vell,1), después de cuatro años de cierre. Foto: Grup ConfiteríaBar Mundial El Mundial, en ese pedazo de La Ribera en que todavía se respira un cierto aire popular y local, levantará su icónica persiana el próximo miércoles 10 de septiembre. Abierto el 1925 por Miquel Tort Robiralta, el bar se convirtió en un punto de reunión de los aficionados al boxeo y también de la intelligentsia exquisita de izquierdas: eran clientes habituales nada menos que el Guti, Santiago Carrilo o García Márquez. "Nos va la caña, y hemos querido mantener el legado popular del bar", me cuenta Baldovinos. Hasta el punto que durante los cinco primeros días de apertura, del 10 al 14 de septiembre, una carta de por sí asequible tendrá los precios en pesetas, al 50 % de lo que valdrán después. Se pueden hacer reservas por mail a info@mundialbar.com y a través de su web.  De normal me da igual el qué dirán, pero para mí esta reapertura es muy especial  Y de eso habrá. "Tendremos unos tres guisos de mar, como por ejemplo unos cal

"Diuen que som un gran grup empresarial, i que obrim moltes coses. Però els qui han estat al peu del canó durant 98 anys és la família Tort, i nosaltres ho hem de mantenir a partir d’aquí. Normalment, me la sua el què diran, però per a mi aquesta obertura és molt especial, estic nerviós". Així m’ho explica Lito Baldovinos, fundador del Grup Confiteria amb Enric Rebordosa, pocs dies abans d’obrir les portes al públic del restaurat Bar Mundial (plaça de Sant Agustí Vell, 1), després de quatre anys de tancament. El Mundial, en aquest tros de la Ribera on encara es respira un cert aire popular i local, aixecarà la seva icònica persiana el dimecres 10 de setembre. Obert el 1925 per Miquel Tort Robiralta, el bar es va convertir en punt de trobada dels aficionats a la boxa i també de la intel·lectualitat exquisida d’esquerres: eren clients habituals ni més ni menys que el Guti, Santiago Carrillo i Gabriel García Márquez. Normalment, me la sua el què diran, però per a mi aquesta obertura és molt especial, estic nerviós Foto: Grup ConfiteríaCristina Pérez, al capdavant de la cuina del Bar Mundial "Ens va la canya, i hem volgut mantenir el llegat popular del bar", em diu Baldovinos. Fins al punt que durant els cinc primers dies d’obertura, del 10 al 14 de setembre, una carta ja de per si assequible tindrà els preus en pessetes, al 50 % del que valdran després. Es poden fer reserves per correu a info@mundialbar.com i per la web de l'establiment.  Per exemple, si un plat de sípia a la

Inevitable recurrir al refranero: lentejas, las tomas o las dejas. Y nosotros las tomamos, y más si son estas: Molino de Pez, sin duda el mejor restaurante madrileño de Barcelona, y todo un templo de la cocina tradicional española y el guiso a fuego lento, regalará 500 raciones de su afamadas lentejas el miércoles 10 de septiembre. Así fucionará la operativa: a partir de las 13 h del miércoles 10 de septiembre, el restaurante dispondrá un tenderete en la entrada de su local, en Còrsega, 346, en el cual repartirán 500 raciones de lentejas por la patilla. Poca broma, que este potaje es la perpetuación de la receta secreta de la abuela de Nino Redruello y uno de los platos estrella de La Ancha de Madrid, un restaurante familiar más que centenario.  Foto: Molino de Pez¡Por la patilla! Yo de vosotros me presentaría con tiempo suficiente para haceros con el plato: os espera un potaje de lo más sustancioso, con jamón ibérico, puntas de tocino, chorizo y morcilla, un festival del colágeno que te reconforta a la primera cucharada. ¿Y por qué nos regalan lentejas, aparte de que porque Nino Redruello es un tipo muy majo? Pues como explica el cocinero en un reel de su instagram, "es para dar las gracias y la mejor manera de pedir disculpas a todos los vecinos y negocios de la calle Córcega".  El pasado 23 de abril se incendió la cocina de Molino de Pez: un fuego iniciado en una parrilla obligó a cerrar el restaurante y a efectuar una profunda reforma de cocina y espacio. Durante casi t

Inevitable recórrer al refranyer castellà: lentejas, las tomas o las dejas. I nosaltres les agafem, i més si són aquestes: Molino de Pez, sens dubte el millor restaurant madrileny de Barcelona, i tot un temple de la cuina tradicional espanyola i del guisat a foc lent, regalarà 500 racions de les seves famosíssimes llenties el dimecres 10 de setembre. Així funcionarà l’operativa: a partir de les 13 h del dimecres 10 de setembre, el restaurant disposarà una paradeta a l’entrada del seu local, al Còrsega, 346, on repartiran 500 racions de llenties de franc. Poca broma, que aquest potatge és la perpetuació de la recepta secreta de l’àvia de Nino Redruello i un dels plats estrella de La Ancha de Madrid, un restaurant familiar centenari. Foto: Molino de PezLlenties de foc lent de les bones per la cara! Jo de vosaltres em presentaria amb temps suficient per emportar-me un plat: us espera un potatge de primera, amb pernil ibèric, puntes de cansalada, xoriço i morcilla, un festival de col·lagen que et reconforta a la primera cullerada. I per què ens regalen llenties, deixant de banda que en Nino Redruello és un paio molt maco? Doncs, com explica el cuiner en un reel del seu Instagram, "és per donar les gràcies i la millor manera de demanar disculpes a tots els veïns i negocis del carrer Còrsega". El passat 23 d’abril es va incendiar la cuina de Molino de Pez: un foc iniciat en una graella va obligar a tancar el restaurant i a fer una profunda reforma de la cuina i l’espai. Durant ga

Turisme i les mal anomenades cuines del món: aquest binomi inseparable en què massa vegades t’acaben donant gat per llebre. Per exemple, els Estats Units tenen un percentatge d’immigració tailandesa mínim, i una xifra de restaurants tailandesos enorme en comparació: això és gràcies a la promoció turística. Els ianquis anaven a Tailàndia de vacances, i en tornar volien menjar el mateix (i el govern tailandès en va promoure l’expansió a cop de talonari a Nord-amèrica: la meitat eren de propietaris xinesos). Per això sempre val la pena anar acompanyat d’un local amant de la cuina exòtica en qüestió, si el cas específic pot plantejar dubtes.  Foto: Xolo NIkkeiXolo Nikkei Per exemple, el restaurant peruà Xolo Nikkei (València, 113. 655 56 24 67) té una oferta estrella ben temptadora: degustació il·limitada de 20 classes diferents de rolls de fusió nikkei per 17,90 euros de dilluns a divendres al migdia, de 13.30 a 16.30 h, i per 21,90 euros de dilluns a divendres de 20 a 23.30 h (els divendres només en horari de migdia). Hi trobem receptes que fan venir salivera per la seva promesa de sabor i excés: unagui roll (llagostí, alvocat, sashimi de peix brasejat, salsa d’anguila dolça), roll carretillero (xixarró de calamar nikkei, llet de tigre, llagostí furai, alvocat) i així fins a 20 mossegades de plaer. Si això fos fiable, sens dubte seria un dels bufets lliures de Barcelona a tenir en consideració. Però tanta generositat a preu assequible fa sospitar. Foto: Xolo NIkkeiXolo Nikke

No és cap misteri que a Barcelona hi ha una carretada de restaurants gallecs. La diàspora gallega va repartir desenes de milers de persones: les dades de la Xunta de Galicia parlen de 70.000 gallecs migrats a Catalunya, uns 60.000 d’ells residents a Barcelona (dels descendents de gallecs ja ni en parlem: el periodista Manuel Valdés, del programa Lonxe da Terra de Ràdio Pomar, xifra els nascuts a Barcelona amb antecedents gallecs en uns 300.000). Un dels accents de Barcelona és el gallec. No entrarem a valorar la veracitat de la cèlebre frase de Castelao (“els gallecs no protesten, sinó que emigren”), però sí que podem afirmar que dels que emigren, n’hi ha un bon grapat que obren bars i restaurants.  Tots tenim un gallec favorit: Arume, Rías/Kru, A Gudiña… Però em rondava pel cap un dubte: com es menja, avui, en un Bar Galicia? Hi trobarem la quinta essència gallega a preus de barri, o un bar llardós amb efluvis de fritanga? Valia la pena delimitar l’objecte d’estudi: perquè hem descobert que dels cinc locals que hi ha llistats a Barcelona amb el nom de Bar Galicia o Bar Restaurante Galicia, només en queden tres d’oberts (ens referim a negocis que es diguin exactament així, res de Taverna Galicia o Marisqueria Galicia o Miña Terra Galega…) O sigui que ens hem llançat a veure i tastar la Galícia profunda de les barres de casa nostra, a veure quin pop hi donen. Hi has passat per davant mil cops. Però hi has entrat mai?  La primera parada és a la icònica façana del Bar Galicia de

Turismo y las mal llamadas cocinas del mundo: ese binomio inseparable en el que demasiadas veces te acaban dando gato por liebre. Por ejemplo, Estados Unidos tiene un porcentaje de inmigración tailandesa mínima, y una cifra de restaurantes tailandeses enorme en comparación: eso es gracias a la promoción turística. Los yanquis iban a Tailandia de vacaciones, y al volver querían comer lo mismo (y el gobierno tailandés promovió a golpe de talonario su expansión en Norteamérica: la mitad eran de propietarios chinos). Por eso vale la pena siempre ir acompañando de un local amante de la cocina en cuestión.  Foto: Xolo NIkkeiXolo Nikkei Por ejemplo, el restaurante peruano Xolo Nikkei (València, 113. 655 56 24 67) tiene una oferta estrella de lo más tentadora: degustación ilimitada de 20 clases diferentes de rolls de fusión nikkei a 17,90 euros de lunes a viernes al mediodía, de 13.30 a 16.30 h, y a 21,90 euros de lunes a viernes de 20 a 23.30 (viernes solo en horario de mediodía). Vemos recetas que hacen la boca agua por su promesa de sabor y exceso: unagui roll (langostino, aguacate, sashimi de pescado braseado, salsa de anguila dulce), roll carretillero (chicharrón de calamar nikkei, leche de tigre, langostino furai, aguacate) y así hasta 20 bocados de placer. Si esto fuera fiable, sin duda sería uno de los bufets libres de Barcelona a tener en consideración. Pero tanta generosidad a precio asequible es sospechosa.  En Perú comes en locales así: no es un rollo inventado para Es

"Les bones receptes s'han de compartir amb generositat, són com rondalles que han de passar de l'un a l'altra boca-orella". I amb aquest esperit pedagògic, en Frank Monrabà, xef i propietari del Haddock, un dels millors restaurants de cuina catalana de Barcelona, ens regala la recepta dels macarrons de la tieta Enriqueta, una de les estrelles de la casa. El nom no és postureig: és la recepta que li va llegar la seva tieta, que es va morir el mes passat. No especifica quantitats ni temps, perquè és "preferible que la gent, per cuinar, faci servir el sentit comú i ja està. No sé si tens gas o vitroceràmica, o si te'ls fotràs tu sol o amb els nebots o la iaia", matisa.     INGREDIENTS Macarrons Costella de porc Duroc i salsitxes All Ceba Sal i pebre Tomàquets pelats i ratllat o un pot de tomàquet pelat de bona qualitat  Formatge gouda i emmental ratllat 1. Posem al foc una cassola amb un bon raig d'oli, i daurem la costella de porc. Ha de ser un bon porc, preferiblement Duroc Ral d'Avinyó, i la daurem a un foc alegre. Després fem el mateix amb la salsitxa, i ho reservem. Que quedi el color torradet al fons de la cassola, amb l'aportació dels sucres i el gustet de la vianda.  2. Tot seguit, daurem els alls tallats a làmines, i quan comencin a desprendre el seu aroma hi afegim la ceba. Oju al dato: "Molta ceba i tallada força grossa! Hem de fugir de l'excessiva professionalització. Les tietes no tallen la verdura en brunoise!", diu el cuiner, sorneguer. I tapem la cassola fins q