Ricard Martín

¿Qué hacer hoy en Barcelona? Las cosas para hacer en Barcelona no descansan ni un día. Cada semana, encontraréis cientos de actividades increíbles por todos los rincones de la ciudad, por no hablar de los planes que hay para los fines de semana. Cine alternativo, la exposición imperdible, la obra de teatro que todos comentan, mercados, actividades familiares... Os ofrecemos toda la información para disfrutar de Barcelona hoy y todos los días. No hace falta la moderación, podéis disfrutar al por mayor.NO TE LO PIERDAS: Cosas gratis para hacer en Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  NO T'HO PERDIS: Les millors coses per fer gratis a Barcelona

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

VERANO DE 2025: Qué mareo, ¿verdad? Cruzamos el calendario entre olas de calor abrasadoras y tormentas exprés que, si te despistas, te tuestan por fuera y te dejan poco hecho por dentro, como un buen entrecot. Y nosotros aprovechamos para traeros una lista renovada con nuevos restaurantes llenos de talento y versatilidad, aptos tanto para el frío como para el calor. Veamos: entra en el número 4 Atipical Casa de Menjars, el regreso de Matteo Bertozzi al pequeño formato, todo un prodigio de cocina mediterránea a buen precio, basada en la temporada. Y hablando de temporada, de eso va el Bar Super de los Colombo, en el número 6: cocina de mercado (del de Santa Caterina), todo un ejemplo de exquisitez y sencillez muy pensado. Quien también se lo piensa muy bien es el chef peruano Roberto Sihuay, que ha abierto Macambo (número 26), con su visión más personal de las cocinas del Perú (con producto amazónico incluido). Y un recuerdo para los vecinos: Porco Preto (número 43), un portugués gourmet y asequible con vocación de barrio, llega para mitigar la falta de cocina lusa en Barcelona. Y Caelis (número 10), con 20 años manteniendo la estrella Michelin, nos recuerda que en la alta cocina lo que importa es la imaginación y la coherencia, más que la técnica por la técnica. Pero ojo, también tenemos uno de los nuestros para mojar pan: Casa Fiero, de Víctor Ródenas, en el número 11, es un catalán juguetón, sin complejos y con muchas ganas de juerga. Bienvenidos a la lista de los 50 mejore

ESTIU DEL 2025: Quin mareig, oi? Creuem el calendari entre onades de calor abrasadores i tempestes exprés que, si et descuides, et rosteixen per fora i et deixen poc fet per dins, com un bon entrecot. I nosaltres aprofitem per portar-vos una llista renovada amb nous restaurants plens de talent i versatilitat, aptes per al fred i la calor. Vegem: entra al 4 l’Atipical Casa de Menjars, el retorn de Matteo Bertozzi al petit format, tot un prodigi de cuina mediterrània a bon preu, basat en la temporada. I parlant de la temporada, d'això va el Bar Super dels Colombo, al número 6: cuina de mercat (de Santa Caterina), tot un exemple d’exquisidesa i senzillesa molt meditat. Qui es pensa molt bé les coses també és el xef peruà Roberto Sihuay, que ha obert Macambo (26), amb la seva visió més personal de les cuines del Perú (amb producte amazònic inclòs). I un record pels veïns: Porco Preto (43), un portuguès gurmet i assequible i amb vocació de barri, ve a mitigar la manca de cuina lusitana a Barcelona, i Caelis (10), amb 20 anys mantenint la Michelin, ens recorda que en l’alta cuina el que cal és imaginació i coherència, més que la tècnica per la tècnica. Però ep, també en tenim un de nostrat per sucar-hi pa: Casa Fiero, d'en Víctor Ródenas, al número 11, és un català juganer, sense complexos i amb ganes de molta gresca.   Benvinguts a la llista dels 50 millors restaurants de Barcelona, on trobareu les adreces més delicioses de la ciutat, els millors llocs on menjar escollits amb cura

Vivir en Barcelona es increíble, sí. Pero también es caro. El alquiler, el café, la birra, el vermut... todo suma. Por suerte, disfrutar de la ciudad no siempre pasa por gastar. Hay un montón de planes gratis que no tienen nada que envidiar a los de pago, y están ahí, todo el año, esperando a que les saques partido. Así que si te preguntas qué puedes hacer hoy en Barcelona gratis, la respuesta es clara: muchas cosas. Paseos para descubrir obras de arte poco conocidas, museos que abren puntualmente gratis y otros todo el año, parques que son auténticos refugios, conciertos que no te cobran entrada y centros culturales donde siempre pasa algo (y muchas veces, gratis). No hace falta salir de la ciudad ni rascarse el bolsillo para descubrir lugares nuevos o reenamorarse de los de siempre. Solo hay que saber dónde buscar. Esta guía es para ti, que vives en Barcelona y no quieres renunciar a disfrutarla aunque el presupuesto no dé para muchos lujos. Aquí van nuestros planes gratuitos favoritos: porque sí, vivir aquí es caro, pero exprimir la ciudad… todavía puede salirte gratis. NO TE LO PIERDAS: Visita gratis los museos de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Viure a Barcelona és increïble, sí. Però també és car. El lloguer, el cafè, la birra, el vermut... tot suma. Per sort, gaudir de la ciutat no sempre demana gastar diners. Hi ha un munt de plans gratis que no tenen res a envejar als de pagament, i són aquí, tot l’any, esperant que els aprofitis. Així que si et preguntes què pots fer avui a Barcelona gratis, la resposta és clara: moltes coses. Passejades per descobrir obres d’art poc conegudes, museus que obren puntualment gratis i d’altres durant tot l’any, parcs que són autèntics refugis, concerts que no et cobren entrada i centres culturals on sempre passa alguna cosa (i moltes vegades, gratis). No cal sortir de la ciutat ni gastar-se la cartera per descobrir llocs nous o tornar a enamorar-se dels de sempre. Només cal saber on mirar. Aquesta guia és per a tu, que vius a Barcelona i no vols renunciar a gaudir-la encara que el pressupost no doni per a molts luxes. Aquí tens els nostres plans gratuïts preferits: perquè sí, viure aquí és car, però esprémer la ciutat... encara et pot sortir gratis. NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Estiu del 2025: La barra com a refugi i realitat paral·lela! Tenim al número u de la nostra llista el Moebius, un catau encantador que mescla actuacions en petit format i homenatge a la ciència-ficció. La seva charme ravalera i casolana ens ha captivat. He dit Raval? El Bar Makinavaja 'tot just' va obrir el 2010, encara que sembla que porti tota la vida amb nosaltres, i manté les seves tres sessions setmanals de música en viu i el caliu llibertari: aquí el temps s'ha aturat, el punk no ha mort i les braves són collonudes. Si voleu homenatges a altres temps pretèrits de Barcelona, feu parada a Focacha, impactant cocteleria inspirada en la gauche divine i el disseny pop de Vernen Panton. I si necessiteu un refugi contra la calor implacable, Aldea és una exquisida i ombrívola barra on la cocteleria creativa té sabors tropicals i amazònics.          Benvinguts a la llista dels 100 millors bars de Barcelona, un curós recull –fet en viu i en primera persona, amb l'alcohol tacant-nos la camisa!– del millor del mam barceloní. Hi trobareu els abeuradors més creatius (o també els memorables, sovint les dues coses no van juntes) seleccionats pels nostres experts locals. Pentinem la ciutat cada nit de la setmana cercant begudes acollonants, valor afegit i informació concreta (que pot anar des d'un lavabo inenarrable fins a una 'happy hour'). Quin és el teu verí? Cervesa, còctel o vermut? Aquí només hi trobaràs el bo i millor. Tens gana? Aquests són els millors restaurants de Barcelona  

Verano de 2025: ¡La barra como refugio y realidad paralela! Tenemos en el número uno de nuestra lista a Moebius, una madriguera encantadora que mezcla actuaciones en pequeño formato y homenaje a la ciencia ficción. Su charme ravalero y casero nos ha conquistado. ¿He dicho Raval? El Bar Makinavaja "apenas" abrió en 2010, aunque parece que lleve toda la vida con nosotros, y mantiene sus tres sesiones semanales de música en vivo y ese calor libertario: aquí el tiempo se ha detenido, el punk no ha muerto y las bravas son cojonudas. Si buscáis homenajes a otros tiempos pretéritos de Barcelona, parad en Focacha, impactante coctelería inspirada en la gauche divine y el diseño pop de Verner Panton. Y si queréis un refugio contra el calor implacable, Aldea es una sombreada barra en la que la coctelería creativa tiene sabores tropicales y amazónicos.  Bienvenido a la lista de los 100 mejores bares de Barcelona, una cuidada selección –hecha en vivo y en primera persona, con el alcohol manchándonos la camisa– de las mejores direcciones en las que empinar el codo. Encontraréis los abrevaderos más creativos (o también los más memorables, a menudo las dos cosas no van juntas) seleccionados por nuestros expertos locales. Peinamos la ciudad cada noche de la semana buscando bebidas brutales, valor añadido e información concreta (que puede ir desde un lavabo inenarrable hasta una 'happy hour'). ¿Cuál es tu veneno? ¿Cerveza, cóctel o vermut? Aquí solo encontrarás lo mejor de cada casa. ¿Tienes h

Desde las alturas todo sabe mejor: de una croqueta a una cucharada de caviar. Y si en algunas circunstancias nos sirven para alejarnos del bullicio de la ciudad, en otras pueden servir para mirar al cielo y flotar en una burbuja de confort y escapismo. Si ya habéis visitado algunos de los mejores restaurantes con vistas de Barcelona, es hora de dar un garbeo por algunas de las mejores azoteas de Barcelona, los famosos rooftop bars', y tomar algo con calma: saboreando cada trago, cada rumor de brisa, cada rayo de luz. Y si queréis mucha privacidad, os hace falta conocer las mejores terrazas secretas de Barcelona  NO TE LO PIERDAS: Los mejores 50 restaurantes de Barcelona

Esta es la casa del chef italiano Matteo Bertozzi, quien estuvo al frente de My Fucking Restaurant y Assalto. Cansado de las presiones de estar en los primeros puestos de los rankings de los mejores restaurantes, de trabajar en primera línea del turismo y, al mismo tiempo, ajustarse a los criterios de sostenibilidad máxima, Bertozzi se retiró de sus dos proyectos y en verano de 2025 abrió una pequeña y cuidada casa de comidas en el corazón del Poblenou más vecinal, sin brunch ni expats a la vista. "Había que estar en Slow Food, tener la estrella verde Michelin y al mismo tiempo el Sol de Repsol. Daba de comer a ochenta comensales al día y me había autoimpuesto muchas reglas: quería la sostenibilidad al cien por cien. Y al final no podía comprar nada, porque todo se me escapaba del marco en el que me había encerrado". El subtítulo Casa de Comidas no es pose: esto es un pequeño restaurante –podríamos llamarlo bistrot– con precios muy ajustados, casi populares, donde Bertozzi pone en juego su mano maestra para inventarse platos a partir del producto de proximidad trabajado a escala humana, lejos de aquellas cien personas que atendía al día. Es un restaurante gastronómico de barrio, dice. Y eso se comprueba en platos espléndidos como unas judías verdes con stracciatella ahumada, miso casero con recortes de pan y almendra garrapiñada, un plato veraniego y con matices. O también otros más contundentes, como un tataki de presa ibérica tonnata. La misma salsa que en el plato italiano

Si, como a mí, os encanta comer un buen bacalhau à brás o una francesinha, quizá os habréis dado cuenta de que en los últimos años el número de restaurantes portugueses en Barcelona ha disminuido drásticamente. Pero aquí está Porco Preto, abierto a finales de 2024, para paliar esta situación. Los propietarios y cocineros son Sofia Da Costa Moura y André Gomes, dos chefs con estudios y experiencia en el ecosistema de la alta cocina barcelonesa (Àbac, Fismuler), que han montado casa propia en la frontera entre Sant Andreu y Sant Martí, con un restaurante de vocación vecinal y de servicio de barrio. Honran este trato popular con un espléndido menú de mediodía, que cambian a diario con un plato principal generoso y contundente –clásico portugués–, e incluye pan, agua o cerveza y café. Se llama Porco Preto ("cerdo negro") porque trabajan con las mejores carnes que pueden, y eso se nota en una carta donde practican la mezcla de cocinas vecinas o la relectura portuguesa con las ideas muy claras. Por ejemplo, convierten la francesinha –esa sabrosa barbaridad de lasaña de pan de molde, jamón cocido, ternera y patatas fritas– en un bocadillo más sutil, pero igual de pantagruélico, de pan de vidrio relleno de embutidos, ternera y coronado con huevo puntilla y queso. O un bacalao confitado con trinxat en la salsa del propio pescado. Tienen toque de brasa por todas partes, y eso se agradece. No os saltéis los postres: Sofia es una pastelera de primera.

En el minuto cero del boom de la cocina peruana en Barcelona, hacia 2012, hubo dos grandes protagonistas: Tanta, de Gastón Acurio, por supuesto, y Cebiche 103, con Roberto Sihuay al frente de los fogones durante siete años. Después de pasar otros cuantos años viajando por el mundo como encargado y asesor de grandes restaurantes peruanos (en Londres, en Lima, con estrella Michelin; en Ibiza; en Emiratos Árabes...), en verano de 2025 Sihuay abrió su primer restaurante propio en Barcelona: Macambo. "Este es un restaurante para gente que ha comido mucha cocina peruana, pero quiere descubrir cosas nuevas. Y todos los platos tienen sabor a Perú, pero reinterpretados según mi visión", explica Sihuay. Macambo no está ligado a ningún estilo concreto de cocina peruana: ni nikkei, ni chaufa, ni italo-peruana... Más bien es un resumen de sus experiencias como cocinero, e inventa platos propios mezclando todos los subgéneros del gigante gastronómico y utilizando productos de la selva amazónica poco vistos por aquí. Veamos: el cebiche clásico de la casa lleva ají charapita, un selecto pimiento de la selva amazónica. Si no comes mucho picante, lo exprimes para que suelte su aroma afrutado sobre el plato. Si te gusta el picante, te lo comes entero. El resultado es preciso y potente, un plato donde no falta ni sobra nada. También reinventa platos populares. Como el pastel de choclo —maíz con carne—, que convierte en una inenarrable lasaña con base de pastel de maíz, ternera estofada y un toqu

Aquesta és la casa del xef italià Matteo Bertozzi, qui va estar al capdavant de My Fucking Restaurant i Assalto. Fart de les pressions dels primers llocs dels rànquings dels millors restaurants, treballar en primera línia del turisme i alhora ajustar-se als criteris de sostenibilitat màxima, Bertozzi va retirar-se dels seus dos projectes i l'estiu del 2025 va obrir una petita i curosa casa de menjars al cor del  Poblenou més veïnal, sense brunch ni expats a la vista. "Calia estar a Slow Food, tenir l’estrella verda Michelin i alhora el Sol de Repsol. Donava a menjar a vuitanta comensals al dia i m’havia autoimposat moltes regles: volia la sostenibilitat al cent per cent. I al final no podia comprar res, perquè tot se m’escapava del marc en què m’havia confinat".  El subtítol Casa de Menjars no és postureig: això és un restaurantet –en podrien dir bistrot– amb preus molt ajustats, quasi populars, on Betozzi posa en joc la seva mà mestra per inventar-se plats a través del producte de proximitat treballat a escala humana, lluny d'aquelles cent persones que feia al dia. És un restaurant gastronòmic de barri, diu. I això es comprova en plats esplèndids com unes mongetes verdes amb stracciatella fumada, miso casolà amb retalls de pa i ametlla garapinyada, un plat estiuenc i amb matisos. O també més contundents, com un tataki de presa ibèrica tonnata. La mateixa salsa que al plat italià, però amb porc. La típica crema de tàperes i anxova va combinada amb un chimichurri d’algues, el

Si, com a mi, us encanta menjar un bon bacalhau à brás o una francesinha, potser us haureu adonat que en els darrers anys el nombre de restaurants portuguesos a Barcelona s'ha reduït dràsticament. Però aquí tenim el Porco Preto, obert a finals del 2024, per pal·liar aquesta situació. Els propietaris i cuiner son la Sofia Da Costa Moura i L’André Gomes, dos xefs amb estudis i experiència en l'ecosistema d'alta cuina barceloní (Àbac, Fismuler), que han posat casa pròpia a la fontera entre Sant Andreu i Sant Martí, amb un restaurant amb vocació veïnal i de servei de barri.  Honoren aquest tracte popular amb un menú de migdia esplèndid, que canvien cada dia amb un plat principal generós i contundent –portuguès clàssic–, i hi van inclosos pa, aigua o cervesa i un cafè. Es diu Porco Preto ("porc negre") perquè treballen amb les millors carns que poden, i això es nota en una carta on practiquen la barreja de cuines veïnes o la reversió portuguesa amb les idees molt clares. Per exemple, converteixen la francesinha –aquella saborosa barbaritat de lasanya de pa de motlle, pernil dolç, vedella i patates fregides– en un entrepà més subtil, però igual de pantagruèlic, de pa de vidre farcit d’embotits, vedella, i coronat per ou amb puntilla i formatge. O un bacallà confitat amb trinxat en la salsa del mateix peix. Tenen toc de brasa per tot arreu, i això s'agreix molt. No obvieu les postres, que la Sofia és una pastissera crac. 

En el minut zero del boom de la cuina peruana a Barcelona, cap al 2012, hi va haver dos grans protagonistes: Tanta de Gastón Acurio, és clar, i Cebiche 103, amb Roberto Sihuay al capdavant dels fogons durant set anys. Després d’un altre grapat d’anys voltant pel món com a encarregat i assessor de grans restaurants peruans (Londres, al Lima, amb Michelin; Eivissa; Emirats Àrabs...), l’estiu del 2025 Sihuay va obrir el seu primer restaurant propi a Barcelona, el Macambo. "Aquest és un restaurant per a gent que ha menjat molt peruà, però vol descobrir coses. I tots els plats tenen gust de Perú, però reinterpretats segons la meva visió", explica Sihuay. Macambo no està lligat a cap estil de cuina peruana, ni nikkei, ni chaufa, ni italoperuana... Més aviat fa un resum de les seves experiències com a cuiner i inventa plats propis barrejant tots els subgèneres del gegant gastronòmic i fent servir productes de la selva amazònica poc vistos per aquí. Vegem: el cebiche clàssic de la casa: va amb ají charapita, selecte pebrot de la selva amazònica. Si no menges gaire picant, l’esprems perquè desprengui el seu aroma afruitat al plat. Si t’agrada el picant, te'l menges. El resultat és precís i potent, un plat on no falta ni sobra res. I refà plats populars. Com el pastís de choclo –blat de moro, amb carn— i reconvertir-lo en una inenarrable lasanya amb base de pastís de blat de moro, vedella estofada, matisada amb ají rocoto, de sabor intens i picant i carnós. No obvieu les postres: van a

Fundado en 1978 por Casimiro Montes en la parte alta del barrio, junto al Park Güell, el Bar Casi se consolidó como uno de los mejores menús populares de Barcelona, con cocina casera catalana y una clientela mayoritariamente de vecinos. La fórmula era sencilla y eficaz: Casi en la cocina y su hijo Javier en la sala, sirviendo desayunos de aúpa a base de tortillas y bocadillos substanciosos, y un menú de mediodía generoso, casero, fuera de serie, con el que podías pegarte un pequeño banquete o portarte bien a base de platos de verdura  En 2024, Javi decidió cerrar por jubilación familiar y quiso traspasarlo a alguien que respetara el espíritu del bar. No aceptó ofertas de franquicias ni fondos de inversión. Finalmente, traspasó el local a la familia Cañas-Prat, vecinos de la zona: la madre, Elisabet Prat, y sus hijos Martí y Esteve, de 21 y 20 años. Se formaron durante dos meses con los Montes y reabrieron el local en diciembre del 2024, manteniendo la esencia pero con un aspecto renovado, más luminoso. El Bar Casi funciona de lunes a sábado, de 8.00 a 16.30, con un menú diario a 15,90 euros y platos como garbanzos con butifarra negra, bacalao con samfaina o macarrones caseros, hechos con producto de proximidad y receta tradicional. El comedor se llena de vecinos desde primera hora –hay desayuno de tenedor– y el ambiente sigue siendo el de siempre: comida sencilla, trato familiar y cero concesiones –pero sí trato cordial, por supuesto– al turismo. A las hordas del Park Güell l

Obert l’any 1978 per Casimiro Montes, Casi, a la part alta del barri, tocant al Park Güell, el Bar Casi es va consolidar com un dels millors menús populars de Barcelona, amb cuina casolana catalana i una clientela majoritàriament veïnal. La fórmula era senzilla i infal·lible: en Casimiro als fogons i el seu fill Javi a la sala, servint esmorzars de forquilla contundents a base de truites i entrepans generosos, i un menú de migdia casolà, generós i fora de sèrie, amb el qual podies fer un bon homenatge o portar-te bé amb plats de verdura ben feta (quelcom que en un bar de menú és una ficció, quasi). L’any 2024, en Javi va decidir tancar per jubilació familiar i va voler traspassar el bar a algú que en respectés l’esperit. No va acceptar ofertes de franquícies ni de fons d’inversió. Finalment, va traspassar el local a la família Cañas-Prat, veïns del barri: la mare, Elisabet Prat, i els seus fills Martí i Esteve, de 21 i 20 anys. Es van formar durant dos mesos amb els Montes i van reobrir el local el desembre del 2024, mantenint-ne l’essència però amb un aspecte renovat, més lluminós. El Bar Casi obre de dilluns a dissabte, de 8.00 a 16.30, amb un menú diari a 15,90 euros i plats com cigrons amb botifarra negra, bacallà amb samfaina o macarrons casolans, fets amb producte de proximitat i recepta tradicional. El menjador s’omple de veïns des de primera hora –fan esmorzar de forquilla– i l’ambient continua sent el de sempre: menjar senzill, tracte familiar i zero concessions –per

L'evolució del canadenc Daniel Romano és de les més curioses –i meritòries– del rock nord-nord-americà dels darrers 15 anys. Aquest artista multidisciplinari –a més de músic és poeta, artista audiovisual i artesà de marroquineria, fa unes corretges de guitarra molt cotitzades– té una paleta musical i un ritme de producció delirant, que l'equipara a Grateful Dead. Des del 2010 va començar a publicar discos on coquetejava amb el country alternatiu i el clàssic, en la línia de continuïtat de Hank Williams, Gram Parsons i Townes Van Zandt, però aviat va començar a trencar motlles: va abraçar el rock d’arrel americana, després el folk psicodèlic, i més tard el power pop més brut o el soul rock.   Avui, amb 40 anys acabats de fer, té sota el braç una trentena de discos (en solitari, amb banda, en directe o amb altres companys de viatge musical) on toca tots els pals del rock contemporani, i un repertori que muta segon com s'hagi aixecat. Si se sent introvertit i meditatiu, potser picarà de Finally Free (2018), col·lecció de folk psicodèlic amb regust celta, o potser rescatarà el parell d'èxits selectes de Modern Pressure (2017), el seu disc més popular i que el va situar com una mena de Dylan del s. XXI acabat d'electrificar-se amb tendència al pop orquestral. O si té ganes de gresca, tibarà de l'addictiu "Too Hot to Sleep" (2024), que sona a un sarau de taverna entre els Stones més punk i els Ramones més pop. Sigui com sigui, arriba amb la seva banda Outfit, una maquinària de rock

Los chicos de Parallelo (Matteo, Marco, Francesco) -que dejaron San Remo porque "era aburrida, sólo hay canción ligera" - aplican una ética artesana impecable a sus helados. "Somos artesanos en el sentido estricto y tradicional de la palabra, no nos llega ni usamos ningún producto acabado. Nada de pasta de avellanas procesadas: las tostamos nosotros mismos y hacemos la pasta". Artesanía y proximidad: con el cuidado que ponen, usan el mejor producto local que tengan a mano. Las avellanas, de Reus, el pistacho, de Lleida.Y la tercera pata que acompaña a la artesanía y la proximidad es la temporalidad, claro: hacen helados que reproducen las sensaciones de cada estación, igual que los restaurantes reflejan la temporalidad en su carta. "La gente encontrará todos los helados clásicos, pero hay que divertirse e investigar", explican. Una vez hicieron un helado de pino: elaborado con piñones de Castilla y piña verde que fueron a recolectar a la Costa Brava, infusionada con leche y nata, ¡para reproducir las notas aromáticas del bosque mediterráneo! Matteo añade que la leche y la nata fresca que utilizan es de proximidad, de la granja Cal Porta. Otros veranos hicieron un sorbete de agua de mar infusionado con agujas y piñas de pino, para evocar la sensación de bañarse en una cala mediterránea. O también ediciones limitadas muy, muy locas: un helado japonés con fresas del Maresme, piel de yuzu y wasabi (¡loquísimo, teniendo en cuenta que el yuzu y el wasabi son de kilómetro 0 catalán!

Els nois de Parallelo (Matteo, Marco, Francesco) –que van deixar San Remo perquè “era avorrida, només hi ha cançó lleugera”– apliquen una ètica artesana impecable als seus gelats. "Som artesans en el sentit estricte i tradicional de la paraula; no en arriba ni fem servir mai cap producte acabat. Res de pasta d'avellanes processades: les torrem nosaltres mateixos i en fem la pasta". Artesania i proximitat: amb la cura que hi posen, fan servir el millor producte local que tinguin a mà. Les avellanes, de Reus, el festuc, de Lleida.  I la tercera pota que va amb artesania i proximitat és temporalitat, esclar: fan gelats que reprodueixin les sensacions de cada estació, com els restaurants reflecteixen la temporalitat en la seva carta. "La gent trobarà tots els gelats clàssics, però cal divertir-se i investigar", expliquen. Un cop van fer un gelat de pi: fet amb pinyons de Castella i pinya verda que van anar a collir a la Costa Brava, infusionada amb llet de nata! Per reproduir les notes aromàtiques del bosc mediterrani. Matteo afegeix que la llet i la nata fresca que fan servir és de proximitat, de la granja Cal Porta. Altres estius van fer un sorbet d'aigua de mar infusionat amb agulles i pinyes de pi, per recordar la sensació de banyar-se en una caleta mediterrània. O també edicions limitades molt, molt boges: un gelat japonès amb maduixes del Maresme, pell de yuzu i wasabi (bogíssim, si tenim en compte que el yuzu i el wasabi són de km 0 català!) Parallelo va obrir l'any 2017 i

What’s the vibe? Nuara is the most ambitious project yet from family-run restaurant group Familia Nuri. Located on the Balcó Gastronòmic at Port Olímpic, Nuara – a name derived from the verb nuar, meaning ‘to tie knots’ – isn’t just a restaurant, it’s a full-blown declaration of large-scale gastronomic intent. Why is it worth visiting? Here you’ll find the most premium products from Familia Nuri, especially fresh fish and seafood from the Barcelona fish market, displayed for diners before heading to the open kitchen or wood-fired grill. ‘We do what we want to do, no frills – just the best seasonal ingredients,’ says the family-run group. Heading up the kitchen are house chefs Àlex Jiménez and David Noguera, with consulting by the acclaimed Ismael Alonso (Celler de Can Roca). What should I order? The menu here is filled with delicate vegetable starters – like pickled leeks with ceps meunière, hazelnuts and microgreens – and top-tier fried dishes, another house signature, as seen in the Andalusian-style squid with acevichada mayo. But there’s much more. Excellent rice dishes, made with the group’s trademark expertise: the dry rice with national lobster and the surf-and-turf version with grilled squid, Iberian pork belly and ceps are firmly in the premium grain league. And for those after something simpler, there’s always a good cut of meat or fresh fish cooked over wood fire. Why we love it Luxury today often means top-quality ingredients with minimal intervention – and that’s

L’estat de degradació de la grada —disculpeu l’al·literació, era massa evident i llaminera per no fer-la— que hi ha a la cantonada Mar-Besòs del parc dels Jardins de Josep Trueta a Poblenou crida l’atenció del passavolant (jo feia una dècada que la veia, però em va picar de veritat la curiositat sortint de dinar de l’Atipical Casa de Menjars). Per la proximitat amb l’escola pública Les Acàcies, es podria pensar que aquestes grades, precintades per l’Ajuntament, estan pensades per veure-hi espectacles de final de curs o ves a saber què. Doncs no. La història entronca directament amb el passat popular i associacionista del Poblenou. Només cal mirar la placa commemorativa que hi ha davant l’obra. Som davant d’un fragment de la primera piscina municipal coberta que va tenir Barcelona, i que va ocupar aquest espai del 1960 al 1989. Però la història ve de molt més enrere. Des de l’any 1924, el Club Natació Poblenou havia tingut la seu a la platja de la Mar Bella, on, a més de natació, s’hi practicava el patí de vela. La contaminació de l’aigua derivada de l’aparició de la indústria en aquella zona va fer que els socis desitgessin un trasllat, que es va tornar forçós quan un temporal va destruir les instal·lacions i en va obligar l’enderroc. Foto: Arxiu Històric del PoblenouLa piscina municipal coberta al fons de la plaça, aleshores Lope de Vega, l'any 1961: s'acababa d'inaugurar No va ser fins al 1960 que es va inaugurar en aquesta plaça —aleshores anomenada plaça Lope de Vega— l

Barcelon@ns totis: una bona part de l’any lloguem l’espai públic de la nostra ciutat als 16 milions de turistes que ens visiten. Un dia baixes al bar i t’adones que, senzillament, ja no hi cap ni una agulla. Solució? Trista, però sensata: fes un pas cap a l’altra banda, com deien els Doors. Si la platja de la Barceloneta és la més massificada d’Europa –ens toca un 0,70% de superfície de tovallola per persona!–, marxem cap a les dunes naturals del Prat. I si les hordes d’expats han colonitzat el teu barri amb cafès a 3,70 i vins naturals a preus sobrenaturals, doncs posem rumb a la segona ciutat més gran de Catalunya (que és l’Hospitalet de Llobregat, està fusionada amb la teva, i els turistes només hi van a dormir). Us hem preparat una ruta gastronòmica per l’Hospitalet amb vermut, dinar, sopar i copes on no us trobareu amb cap Bus Turístic i on els preus es desplomen per la inexorable llei de l’oferta i la demanda. Comencem al Bar Bodega Juan Carlos (Castelao, 29. T. 93 432 04 60), que és exactament això: una bodega oberta a finals dels anys 60 que ha romàs impermeable a les modes, al turisme i a les gildas a 5 euros. Un lloc deliciós, conservat pel seu amo com un facsímil, amb botes de vi a granel, màquines escurabutxaques i preus d’abans dels Jocs Olímpics. Cerveses a 1 euro! Ensaladilla russa boníssima a 2,20! Foto: Time Out BarcelonaBar Bodega Juan Carlos Servidor es refà del xoc cultural de seure en una barra que defuig la nostàlgia deliberada i la restauració de catà

Barcelones@s tod@s: una buena parte del año alquilamos el espacio público de nuestra ciudad a los 16 millones de turistas que nos visitan. Un día bajas al bar, y te das cuenta de que, sencillamente, ya no cabes. ¿Solución? Triste, pero sensata: da un paso al otro lado, como decían los Doors. Si la playa de la Barceloneta es la más masificada de Europa –¡tocamos a un 0,70% de superficie de toalla por persona!–, nos vamos a las dunas naturales del Prat. Y si las hordas de expats han colonizado tu barrio con cafés a 3,70 y vinos naturales a precios sobrenaturales, entonces pongamos rumbo a la segunda ciudad más grande de Cataluña (que es L’Hospitalet, está fusionada con la tuya, y los turistas solo van allí a dormir). Os hemos preparado una ruta gastronómica por l'Hospitalet de vermut, comida, cena y copas en la que no os cruzaréis con ningún Bus Turístico y donde los precios se desploman por la inexorable ley de la oferta y la demanda. Empezamos en el Bar Bodega Juan Carlos (Castelao, 29. T. 93 432 04 60), que es exactamente eso: una bodega abierta a finales de los años 60 que ha permanecido impermeable a las modas, el turismo y las gildas a 5 euros. Un lugar delicioso, conservado por su dueño como un facsímil, con barricas de vino a granel, tragaperras y precios de antes de los Juegos Olímpicos. ¡Cervezas a 1 euro! ¡Ensaladilla rusa buenísima a 2,20! Foto: Time Out BarcelonaBar Bodega Juan Carlos Servidor se sobrepone del shock cultural de sentarse en una barra que elude la

Lo recuerdo bien: hacia 2005, en los pica-pica del Ayuntamiento ponían un vino tinto de batalla que era para salir por patas, de esos que catas con una botella de gaseosa al lado por si hay que rebajarlo. Era el vino municipal de Barcelona: una idea de Joan Clos (que pasará a la historia por ser el alcalde del Fòrum de les Cultures y por la camiseta ajustada bailando en el autobús). En 2001, el Ayuntamiento rehabilitó la finca de Can Calopa, una masía del siglo XVI, y en las cien hectáreas próximas iniciaron la producción del único vino público de Cataluña, pensado para ofrecer en actos del consistorio: ¡la producción la gestionaba Parques y Jardines! Nunca superó la categoría de esforzado vino de mesa. Hasta que en 2010 el Ayuntamiento cedió la producción al proyecto social de la cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges, que a partir de 2016 asumió también la gestión total. Foto: Cooperativa l'OliveraVinoteca de Can Calopa La calidad del vino se disparó (esto es bien conocido); ahora bien, lo que no es tan sabido es que la Vinoteca de Can Calopa (Masía Can Calopa de Dalt, BV-1468, Km 4) dispone de una magnífica terraza, casi secreta, donde disfrutar de comidas, tardeos y cenas. Se trata de un espacio rodeado de naturaleza y con una terraza-mirador que se asoma a los viñedos de la cooperativa, y ofrece unas vistas espectaculares a la cara menos conocida del Tibidabo, la montaña y el templo del Sagrado Corazón, vistos desde lo alto de Collserola. Está abierta los juev

Ho recordo bé: cap al 2005, als pica-piques de l'Ajuntament hi posaven un vi negre de batalla que era per arrencar a córrer, d'aquells que tastes amb una ampolla de gasosa a mà per si l'has de rebaixar. Era el vi municipal de Barcelona: va ser una idea de Joan Clos (que passarà a la història per ser l'alcalde del Fòrum de les Cultures i la samarreta ajustada ballant a l'autobús). L'any 2001, l'Ajuntament va rehabilitar la finca de Can Calopa, una masia del segle XVI i en les cent hectàrees properes hi van iniciar la producció de l'únic vi públic de Catalunya, pensat per oferir en esdeveniments de l'Ajuntament: de la producció se n'encarregava Parc I Jardins! No va superar mai la categoria d'esforçat vi de taula. Fins que el 2010 l'Ajuntament va cedir la producció al projecte social de la cooperativa l'Olivera de Vallbona de les Monges, que a partir del 20216 en va assumir la gestió total. Foto: Cooperativa l'OliveraVinoteca de Can Calopa La qualitat del vi es va disparar (aquest és un fet ben conegut): ara bé, allò que no és tant del domini públic és que la Vinoteca de Can Calopa (Masia Can Calopa de Dalt,  BV-1468, Km 4) disposa d'una magnífica terrassa, quasi secreta, on poder gaudir de dinars, vespreig, afterwork i sopars. Es tracta d'un espai rodejat de natura i amb una terrassa-mirador que s’aboca sobre les vinyes de la cooperativa, i ofereix unes vistes espectaculars a la cara menys coneguda del Tibidabo, la muntanya i el temple del Sagrat Cor, vistos des del capdamun

La Campana (Princesa, 36) es uno de esos lugares que sobreviven al ritmo cambiante y gentrificador del Born. Fundada en 1890, sigue en activo como obrador artesanal y mantiene una oferta que, cuando llega el buen tiempo, se concentra sobre todo en horchata y helados. La familia Mira ya acumula cuatro generaciones al frente del negocio. Actualmente, encontrarás a Maria Dolors Mira y a sus hijas Laura y Beatriz Ferrer Mira. Cuando empieza la primavera, la tienda de la calle Princesa saca las cubetas y comienza a servir horchata con denominación de origen Chufa de Valencia (procedente de Alboraya), elaborada cada día en su obrador. Foto: Àlex FroloffLa Campana El proceso es lento y meticuloso: se limpian las chufas a conciencia, se trituran y se mezclan con agua mineral, con azúcar o sin él. El resultado es una horchata espesa, con poso, totalmente distinta a la mayoría de horchatas industriales. También trabajan para adaptarse a los gustos actuales: cada año reducen un poco la cantidad de azúcar, y ofrecen también una versión sin, apta para personas diabéticas o para quienes buscan opciones menos dulces. La CampanaFoto: Àlex Froloff En cuanto a los helados, se elaboran artesanalmente en Jijona y llegan a La Campana a partir del mes de febrero. Ofrecen cerca de 47 sabores hasta octubre. Algunos de los más demandados son los de turrón (de Jijona o de Alicante), vainilla, stracciatella, pistacho o chocolate negro. Para quienes buscan opciones veganas o sin lactosa, también hay

La Campana (Princesa, 36) és un d’aquells llocs que sobreviuen al ritme canviant i gentrificant del Born. Fundada el 1890, continua en actiu com a obrador artesanal i manté una oferta que, quan arriba el bon temps, es concentra sobretot en orxata i gelats. La família Mira ja acumula quatre generacions al capdavant del negoci. Actualment, hi trobareu la Maria Dolors Mira i les seves filles Laura i Beatriz Ferrer Mira. Quan comença la primavera, la botiga del carrer Princesa treu les cubetes i comença a servir orxata amb denominació d’origen Xufa de València (procedent d’Alboraia), feta cada dia al seu obrador. Foto: Àlex FroloffLa Campana El procés és lent i meticulós: es netegen les xufes a consciència, es trituren i es barregen amb aigua mineral, amb sucre o sense. El resultat és una orxata espessa, amb pòsit, del tot diferent de la majoria d’orxates industrials. També treballen per adaptar-se als gustos actuals: cada any rebaixen una mica la quantitat de sucre, i ofereixen també una versió sense, apta per a persones diabètiques o per qui busca opcions menys dolces. La CampanaFoto: Àlex Froloff Pel que fa als gelats, s’elaboren artesanalment a Xixona i arriben a La Campana a partir del mes de febrer. N’ofereixen prop de 47 sabors fins a l’octubre. Alguns dels més demanats són els de torró (de Xixona o d’Alacant), vainilla, stracciatella, pistatxo o xocolata negra. Per a qui busca opcions veganes o sense lactosa, també hi ha sorbets i gelats de fruites com mandarina, gerd

En el minuto cero del boom de la cocina peruana, reina de la cocina latinoamericana en Barcelona, allá por 2012, hubo dos grandes protagonistas: Tanta de Gastón Acurio, por supuesto, y Cebiche 103, con Roberto Sihuay al frente de los fogones. La obertura de Tanta de Acurio posicionó la cocina peruana en el tiquet más opulento de los restaurantes de Barcelona. Cebiche 103, por su parte, jugó un papel evangelizador entre los bolsillos menos repletos, gracias a un espléndido menú de mediodía (que todavía conserva) y a la obertura de La Turuleca, una rosticería peruana a precios populares.  Sihuay estuvo siete años en Cebiche 103, cinco en Ibiza, en la Cantina Canalla, y una década viajando por todo el mundo, trabajando como asesor o de jefe de cocina de un peruano tan emblemático como el Lima London de Virgilio Martínez, que en 2013 fue el primer restaurante peruano del mundo a ganar una estrella Michelin. El chef ha reunido un bagaje tremendo cocinando peruano por todo el mundo, y ahora regresa a Barcelona para abrir su primer restaurante propio: Macambo (Laforja, 83. T. 934 30 54 47).  Foto: Ricard MartínMacambo "Este es un restaurante para gente que ha comido en muchos peruanos, pero quiere descubrir cosas. Y todos los platos saben a Perú, pero reinterpretados según mi visión", explica Sihuay. El macambo –comida de los dioses en náhuatl– es una fruta amazónica, pariente del cacao, que en la selva peruana se tuesta y se come como una almendra. "Mi intención", prosigue el che

En el minut zero del boom de la cuina peruana a Barcelona, cap al 2012, hi va haver dos grans protagonistes: Tanta de Gastón Acurio, és clar, i Cebiche 103, amb Roberto Sihuay al capdavant dels fogons. L’obertura de Tanta d’Acurio va posicionar la cuina peruana en el tiquet més opulent dels restaurants de Barcelona. Cebiche 103, per la seva banda, va jugar un paper evangelitzador entre les butxaques menys plenes, gràcies a un esplèndid menú de migdia (que encara conserva) i a l’obertura de La Turuleca, una rostisseria peruana a preus populars. L'arribada del Perú a casa nostra va consolidar la cuina llatinoamericana a Barcelona.  Sihuay va estar set anys a Cebiche 103, cinc a Eivissa, a la Cantina Canalla, i una dècada viatjant per tot el món, treballant com a assessor o de cap de cuina d’un peruà tan emblemàtic com el Lima London de Virgilio Martínez, que el 2013 va ser el primer restaurant peruà del món a guanyar una estrella Michelin. El xef ha reunit un bagatge impressionant cuinant peruà per tot el món, i ara torna a Barcelona per obrir el seu primer restaurant propi: Macambo (Laforja, 83. T. 934 30 54 47). Foto: Ricard MartínMacambo "Aquest és un restaurant per a gent que ha menjat molt peruà, però vol descobrir coses. I tots els plats tenen gust de Perú, però reinterpretats segons la meva visió", explica Sihuay. El macambo —menjar dels déus en náhuatl— és una fruita amazònica, parent del cacau, que a la selva peruana es torra i es menja com una ametlla. "La meva inte

La tendència és clara: aquest estiu creix el turisme rural i de muntanya. Ja ho ha fet: les xifres del passat maig indiquen un creixement del 5,3 % del turisme rural a tot l'Estat respecte a l'any anterior. I no és d'estranyar: el que abans eren uns agradables dies calorosos a la platja, avui s'han convertit en jornades d'escalfor extrema i crema solar, i nits d'insomni suat. El nord també pot ser sufocant, però a la nit les temperatures baixen als 18 o 19 graus. I de dia es pot mantenir a ratlla la canícula passejant entre zones verdes i poc massificades. Foto: Reyno de NavarraBTT a la Fageda Encantada d'Urbasa I en aquest clima més benèvol es pot fer esport a l’estiu sense arriscar-se al cobriment. Navarra, per exemple, s’ha convertit en una zona ideal per al cicloturisme, també el familiar. Al país navarrès hi ha 9 rutes circulars de bicicleta que surten de 19 càmpings associats (tots ells disposen de taller de reparació, rentador i garatge per a bicicletes). Dir que hi ha rutes ciclistes boniques a Navarra és fer curt: podem passejar, per exemple, pel parc natural d’Urbasa, una porta d’entrada mig oculta a paratges espectaculars i ben variats. Però si voleu posar-vos en mode budista-meditatiu sense haver d’anar consultant el mapa, us recomano el camí natural de la Via Verda del Plazaola: és el traçat d’un antic tren miner de via estreta que unia Pamplona amb Sant Sebastià fins a mitjan segle XX. El seu tram navarrès va de Leitza —fregant la província de Gipuzkoa— fins a

Queden enrere els anys en què un bon grapat dels restaurants Michelin de Barcelona oferien unes assequibles fórmules de migdia que permetien gaudir d’una experiència d’alta cuina en només una horeta. Segons les dades de l’estudi Restaurant Price Tracker de la consultora Simon-Kucher, el preu dels restaurants a Catalunya va pujar un 6,9 % durant el 2024. Que el tiquet dels restaurants d’alta cuina s’ha incrementat a Barcelona —encara que no hi hagi un estudi del Gremi de Restauració que expliciti en quina mesura— és una obvietat. Només cal observar l’evolució dels menús degustació: a Barcelona en queden tres o quatre per sota dels 100 euros. A la capital, aquesta situació s’explica per l’encariment de la matèria primera i els subministraments, però sobretot per l’increment imparable del preu dels lloguers i també per la immensa demanda turística, que estreny l’oferta. Tot i aquest context, encara hi ha certs indrets on podem menjar de Michelin sense deixar mitja setmana de sou. Prodigi, menú a 38 euros Foto: Prodigi restaurantProdigi restaurant L’estrella Michelin més econòmica de Barcelona també és una de les més recents: és el restaurant Prodigi d'en Jordi Tarré, un jove xef guardonat amb la distinció a la cerimònia de finals del 2024. A Prodigi —un nom que és la contracció de Provença, Diagonal i Girona, la seva ubicació— Tarré proposa un menú de migdia amb entrants, primer, segon i postres —a escollir un de dos— que és una ganga: costa 38 euros! (begudes a banda). Són p

"¿Qué necesita el mundo? ¡Lo que NO necesita el mundo ahora son otros Sex Pistols de karaoke!". Durante el hipnótico concierto que ofreció PiL en el Azkena Rock Fest hace un mes, John Lydon –antaño Johnny Rotten– se ventiló con una frase la reunión de los otros tres Sex Pistols originales con el cantante Frank Carter, de la banda punk británica Gallows. Esta afirmación es indiscutible. Quizás el mundo no necesita que Steve Jones (guitarra), Glen Matlock (bajo) y Paul Cook (batería) saquen a pasear uno de los discos más relevantes de la historia, pero el público del Cruïlla disfrutó cosa mala el fidedigno facsímil en directo de Nevermind the Bollocks y aledaños. Los estiramientos de isquiotibiales de Carter antes de empezar ya daban pistas de por donde irían los tiros.  Foto: Ana Páez SedanoSex Pistols Con un sonido potente, sin ser atronador, durante una hora y cuarto el cuarteto se dedicó a pulir y dar cera a los himnos, con Carter metido de lleno en su papel de animador punk festivalero, con carreras y saltos a lo Mick Jagger. Cada canción era un pogo, claro, y en los momentos en que el voluntarioso Carter bajaba con el pie de micro a la pista a dirigir un mosh pit, se desataba el delirio (sin hacer distinción entre viejos, gente mediana edad y postadolescentes en modo cosplay de Sid Vicious pelopincho). El público sudó y disfrutó a lo bestia, eso es un hecho, y la manera que tiene Jones de llenar todos los espacios sin recurrir al raca-raca, sino a un zumbido constante d