Ricard Martín

¿Qué hacer hoy en Barcelona? Las cosas para hacer en Barcelona no descansan ni un día. Cada semana, encontraréis cientos de actividades increíbles por todos los rincones de la ciudad, por no hablar de los planes que hay para los fines de semana. Cine alternativo, la exposición imperdible, la obra de teatro que todos comentan, mercados, actividades familiares... Os ofrecemos toda la información para disfrutar de Barcelona hoy y todos los días. No hace falta la moderación, podéis disfrutar al por mayor.NO TE LO PIERDAS: Cosas gratis para hacer en Barcelona

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Teniu ganes de gaudir de la ciutat? Esteu al lloc adient! Us hem fet una selecció de 10 plans de l'agenda de Barcelona d'aquesta setmana que engloben el millor de tots els àmbits i per a tots els públics: Teatre, cinema, música, art, coses per fer amb nens aquest cap de setmana a Barcelona i altres excuses per no parar de descobrir la ciutat! De tants plans tindreu l'agenda plena! NO T'HO PERDIS: Els millors plans gratis de Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Qué decir de nuestro querido Poblenou? El antiguo barrio obrero, que a finales del siglo XIX fue bautizado el 'Manchester catalán' por su actividad febril, hoy es territorio tecnológico de startups, hubs de IA, empresas de software y Big Data. Los antiguos vecinos, llegados de zonas rurales de Cataluña y de otras regiones españolas que echaron raíces aquí hace un buen puñado de décadas, han sido sustituidos por 'tech bros', nómadas digitales y migrantes blancos provenientes de países más ricos que el nuestro (aka 'expatriados'). Gentrificación, alquileres turísticos, fondos buitre, carteles solo en inglés y ni rastro del catalán hablado. A pesar de todo, seguimos disfrutando de pasear por la Rambla, recorrer sus museos y galerías de arte, perdernos en el cementerio, curiosear en las tiendas y el mercado, tomarnos  horchata en el Tío Che, bañarnos en las playas de Bogatell y Mar Bella y alargar la noche hasta que se hace de día en sus clubes. Nuestra selección Solo un dato: en Poblenou hay más de 70 cafeterías de especialidad. Sin embargo, aún sobreviven algunos locales pensados más para el vecindario de toda la vida o los barceloneses, que no para los recién instalados Lars, Emily, Frederik y Sophie. En esta selección veréis de todo: cafeterías, bares de vinos, coctelerías y restaurantes de cocina catalana, internacional y vegana, pensados para todos los bolsillos y todo tipo de clientela, venga de donde venga. NO TE LO PIERDAS: Los 50 mejores restaurantes de Barcelona Clica

Què en podem dir, del nostre estimat Poblenou? L'antic barri obrer, conegut a finals del segle XIX com el 'Manchester català' per la seva intensa activitat industrial, és avui un territori de startups tecnològiques, hubs d'IA, empreses de programari i de Big Data. Els antics veïns, arribats de zones rurals de Catalunya i d'altres regions de l'Estat que hi van arrelar fa unes quantes dècades, han estat substituïts per 'tech bros', nòmades digitals i migrants blancs procedents de països més rics que el nostre (aka 'expats'). Gentrificació, pisos turístics, fons voltor, rètols només en anglès i gairebé ni rastre del català al carrer. Malgrat tot, continuem gaudint de passejar per la Rambla, recórrer els seumuseus i galeries d'art, perdre'ns pel cementiri, tafanejar per les botigues i el mercat, prendre una orxata al Tío Che, banyar-nos a les platges del Bogatell i la Mar Bella i allargar la nit fins que es fa de dia als seus clubs. La nostra selecció Només una dada: al Poblenou hi ha més de setanta cafeteries d'especialitat. Tot i això, encara sobreviuen alguns establiments pensats més per al veïnat de tota la vida i els barcelonins que no pas per als nouvinguts Lars, Emily, Frederik i Sophie. En aquesta selecció hi trobareu una mica de tot: cafeteries, bars de vins, cocteleries i restaurants de cuina catalana, internacional i vegana, per a totes les butxaques i tota mena de públic, vingui d'on vingui. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona Clica aquí si vols mé

Quizá Sant Antoni sea uno de los barrios de Barcelona que más rápido se ha gentrificado. Donde antes la ‘iaia Carmeta’ empujaba su carrito de la compra por el mercado aún sin restaurar, ahora está Björn, un nómada digital del norte de Europa que no renuncia a su 'flat white' mañanero en la cafetería de especialidad de la esquina. A pesar de los cambios y la presión turística, el barrio sigue luchando por conservar ese carácter popular que lo definía, mientras los alquileres suben y aparecen locales pensados para un público extranjero con la cartera generosa. Pero no todo está perdido: aún merece la pena disfrutar del barrio hasta el último sorbo y bocado. Nuestra selección En nuestro listado encontrarás de todo: cafeterías, bares, vermuterías, bodegas y restaurantes; un montón de opciones para desayunar, tapear, vermutear, comer y cenar a gusto. Desde un café con leche servido en vaso alto hasta un 'matcha latte', desde un vermut de Reus hasta una caipiriña de maracuyá, desde un 'capipota' hasta su equivalente filipino, desde una crema catalana hasta una torta tres leches latinoamericana. Sant Antoni no es precisamente barato, pero aquí también hay opciones para todos los bolsillos y apetitos. NO TE LO PIERDAS: Los 50 mejores restaurantes de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido. 

Potser Sant Antoni és un dels barris de Barcelona que més ràpid s’ha gentrificat. On abans l’iaia Carmeta empenyia el seu carretó de la compra pel mercat encara sense restaurar, ara hi ha en Björn, un nòmada digital del nord d’Europa que no renuncia al seu 'flat white' de bon matí a la cafeteria d’especialitat de la cantonada. Malgrat els canvis i la pressió turística, el barri continua lluitant per conservar aquell caràcter popular que el definia, mentre els lloguers pugen i apareixen locals pensats per a un públic estranger amb la cartera generosa. Però no tot està perdut: encara val la pena gaudir del barri fins a l’últim glop i mos.  La nostra selecció  En aquesta llista hi trobaràs de tot: cafeteries, bars, vermuteries, bodegues i restaurants; un munt d’opcions per esmorzar, fer tapes, vermutejar, dinar i sopar a gust. Des d’un cafè amb llet servit en got alt fins a un 'matcha latte', des d’un vermut de Reus fins a una caipirinha de fruita de la passió, des d’un capipota fins al seu equivalent filipí, des d’una crema catalana fins a una 'torta tres leches' llatinoamericana. Sant Antoni no és precisament barat, però aquí també hi ha opcions per a totes les butxaques. NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona Clica aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Els bars de tapes són una religió laica i una excusa perfecta per reunir-se amb amics i passar una bona estona. Poden ser un aperitiu perfecte abans d'un àpat potent, o un festival variat que es justifica per si mateix. Les tapes són les reines dels bars i del bon menjar i beure (amb especial volença per patates braves i croquetes). On menjar les millors tapes de Barcelona? Us recomanem que us deixeu guiar per aquesta llista de bars amb tapes infal·libles. Visca la tapa! I alerta, que encara que sembli una llegenda urbana... Encara hi ha bars a Barcelona on et posen una tapa gratis amb cada beguda!  NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Estiu del 2025: La barra com a refugi i realitat paral·lela! Tenim al número u de la nostra llista el Moebius, un catau encantador que mescla actuacions en petit format i homenatge a la ciència-ficció. La seva charme ravalera i casolana ens ha captivat. He dit Raval? El Bar Makinavaja 'tot just' va obrir el 2010, encara que sembla que porti tota la vida amb nosaltres, i manté les seves tres sessions setmanals de música en viu i el caliu llibertari: aquí el temps s'ha aturat, el punk no ha mort i les braves són collonudes. Si voleu homenatges a altres temps pretèrits de Barcelona, feu parada a Focacha, impactant cocteleria inspirada en la gauche divine i el disseny pop de Vernen Panton. I si necessiteu un refugi contra la calor implacable, Aldea és una exquisida i ombrívola barra on la cocteleria creativa té sabors tropicals i amazònics.          Benvinguts a la llista dels 100 millors bars de Barcelona, un curós recull –fet en viu i en primera persona, amb l'alcohol tacant-nos la camisa!– del millor del mam barceloní. Hi trobareu els abeuradors més creatius (o també els memorables, sovint les dues coses no van juntes) seleccionats pels nostres experts locals. Pentinem la ciutat cada nit de la setmana cercant begudes acollonants, valor afegit i informació concreta (que pot anar des d'un lavabo inenarrable fins a una 'happy hour'). Quin és el teu verí? Cervesa, còctel o vermut? Aquí només hi trobaràs el bo i millor. Tens gana? Aquests són els millors restaurants de Barcelona  

Verano de 2025: ¡La barra como refugio y realidad paralela! Tenemos en el número uno de nuestra lista a Moebius, una madriguera encantadora que mezcla actuaciones en pequeño formato y homenaje a la ciencia ficción. Su charme ravalero y casero nos ha conquistado. ¿He dicho Raval? El Bar Makinavaja "apenas" abrió en 2010, aunque parece que lleve toda la vida con nosotros, y mantiene sus tres sesiones semanales de música en vivo y ese calor libertario: aquí el tiempo se ha detenido, el punk no ha muerto y las bravas son cojonudas. Si buscáis homenajes a otros tiempos pretéritos de Barcelona, parad en Focacha, impactante coctelería inspirada en la gauche divine y el diseño pop de Verner Panton. Y si queréis un refugio contra el calor implacable, Aldea es una sombreada barra en la que la coctelería creativa tiene sabores tropicales y amazónicos.  Bienvenido a la lista de los 100 mejores bares de Barcelona, una cuidada selección –hecha en vivo y en primera persona, con el alcohol manchándonos la camisa– de las mejores direcciones en las que empinar el codo. Encontraréis los abrevaderos más creativos (o también los más memorables, a menudo las dos cosas no van juntas) seleccionados por nuestros expertos locales. Peinamos la ciudad cada noche de la semana buscando bebidas brutales, valor añadido e información concreta (que puede ir desde un lavabo inenarrable hasta una 'happy hour'). ¿Cuál es tu veneno? ¿Cerveza, cóctel o vermut? Aquí solo encontrarás lo mejor de cada casa. ¿Tienes h

Cocina creativa. Cuando uno ve este sintagma nominal complementando al nombre de un restaurante, a veces le entran ganas de echarse a temblar. Justamente es lo que acompaña a Tortuga, el restaurante encabezado por el cocinero Pedro González Maradei, abierto a finales de 2021, justo en una esquina de la plaza de Tetuán con Gran Via. González es un chef brasileño que mezcla la cocina japonesa con la italiana. Nacido en São Paulo, se formó en pastelería en Estados Unidos y vivió allí seis años. Después estudió cocina en Australia. "Entre medias pasé por Brasil, pero mi formación profesional ha sido fuera. He trabajado en restaurantes italianos en Nueva York, japoneses en Australia, y franceses y brasileños en Brasil. Por eso mi carta expresa esta mezcla", explica. No mezcla por mezclar, sino por la satisfacción de inventarse platos buenos. Probad sus dadinhos de tapioca rellenos de queso de Mahón y gel de guindilla: un bocado crujiente que gana profundidad con el picante. La carta de Tortuga es corta, y eso a quien escribe le inspira confianza. Una confianza que se ve confirmada en unos dados de panceta de cerdo con puré de manzana, pan bao frito y salsa gastrique de manzana (reducción de vino con zumo de fruta). Parece un plato muy típico –cochinillo con puré de manzana– pero los sabores se expanden tras el primer mordisco. El plato estrella de la casa son los torchetti mentaiko, donde la pasta al dente convive con dashi, y huevas de salmón y pez volador que estallan sobre una

Cuina creativa. Quan un veu aquest sintagma nominal complementant el nom d'un restaurant, de vegades li entren ganes de posar-se a tremolar. Justament és el que acompanya Tortuga, el restaurant encapçalat pel cuiner Pedro González Maradei, obert a finals del 2021, just en una cantonada de la plaça de Tetuan amb Gran Via. González és un xef brasiler que barreja la cuina japonesa amb la italiana. Nascut a São Paulo, es va formar en pastisseria als Estats Units i hi va viure sis anys. Després va estudiar cuina a Austràlia. "Entremig vaig passar pel Brasil, però la meva formació professional ha estat a fora. He treballat en restaurants italians a Nova York, japonesos a Austràlia, i francesos i brasilers al Brasil. Per això la meva carta expressa aquesta barreja", explica. No barreja per barrejar, sinó per la satisfacció d'inventar-se plats bons. Tasteu-hi uns dadinhos de tapioca farcits de formatge de Maó i gel de bitxo: un mos cruixent que guanya profunditat amb el picant. La carta de Tortuga és curta, i això a qui escriu inspira confiança. Una confiança que es veu confirmada en uns daus de cansalada de porc amb puré de poma, pa de bao fregit i salsa gastrique de poma (reducció de vi amb suc de fruita). Sembla un plat molt típic –garrinet amb puré de poma– però els sabors s'expandeixen després de la primera mossegada. El plat estrella de la casa són els torchetti mentaiko, on la pasta al dente conviu amb dashi, i ous de salmó i peix volador que esclaten sobre una base cremosa de

Según la BCN Coffee Guide, en Poblenou hay unas setenta cafeterías de especialidad. En la mayoría, un café con leche supera los 2,50 euros, y lo más habitual es pagar entre 2,70 y 3 euros. Entropia destaca porque, en pleno epicentro del café bueno, minimalista y a menudo caro de Barcelona, sirve un excelente café con leche de especialidad por solo 2,20 euros. Además, atienden en catalán, un detalle que puede parecer menor, pero que cada vez es más difícil de encontrar en un barrio donde el comercio pensado para los vecinos va desapareciendo. La relación calidad-precio es magnífica y trabajan con café de Syra. Y aún hay otra buena idea: si llevas un libro que ya no quieras —novela o ensayo, en catalán o en castellano—, puedes intercambiarlo por un café. Al frente están Bernat Farrero y Jordi Romero, fundadores del unicornio tecnológico Factorial, que a través de la incubadora Itnig han creado un ecosistema de cafeterías y espacios de coworking en Poblenou.

Segons la BCN Coffee Guide, al Poblenou hi ha una setantena de cafeteries d'especialitat. En la majoria, un cafè amb llet supera els 2,50 euros, i el més habitual és pagar entre 2,70 i 3 euros. Entropia destaca perquè, en ple epicentre del cafè bo, minimalista i sovint car de Barcelona, serveix un excel·lent cafè amb llet d'especialitat per només 2,20 euros. A més, atenen en català, un detall que pot semblar menor però que cada vegada és més difícil de trobar en un barri on el comerç pensat per als veïns va desapareixent. La relació qualitat-preu és magnífica i treballen amb cafè de Syra. I encara una altra bona idea: si hi porteu un llibre que ja no vulgueu —novel·la o assaig, en català o castellà—, el podreu intercanviar per un cafè. Al capdavant hi ha Bernat Farrero i Jordi Romero, fundadors de l'unicorn tecnològic Factorial, que a través de la incubadora Itnig han creat un ecosistema de cafeteries i espais de coworking al Poblenou.

Casa Leopoldo, un dels restaurants més emblemàtics de la història de la cuina catalana a Barcelona, tancarà el proper diumenge 28 de juny. Des del 2024 sota la gestió del grup de restauració Banco de Boquerones, aquest carismàtic local no ha pogut resistir la incertesa de l'economia i l'increment dels costos de la matèria primera; perquè si alguna cosa ha mantingut Banco de Boquerones en la darrera encarnació del restaurant ha sigut un producte de gamma noble que dignifica plats com la cua de bou, el capipota o la mandonguilla amb sípia, receptes de cullera de les que Casa Leopoldo en va ser pionera i màxim exponent.   Obert el 1929 per Leopoldo Gil durant l'exposició universal, Casa Leopoldo va viure una època daurada sota la batuta de la seva filla, la volcànica i carismàtica Rosa Gil. Durant els anys setanta, es va establir com a temple de la cuina catalana i de l'estament intel·lectual d'esquerres de Barcelona: per tòtems de les lletres com Vázquez Montalbán, Terenci Moix o Eduardo Mendoza, més que un restaurant això era una barreja de sala d'estar, de festes i també despatx de treball. Un tercer aspecte era el seu carácter de centre d'art taurí amb un punt tràgic –Rosa Gil va estar casada amb el torero José Falcó, que va morir el 1974. El diumenge 28, Casa Leopoldo farà el seu darrer servei per dinar i després acollirà una festa privada per als treballadors. 

París queda un poco más cerca de Barcelona gracias al aterrizaje de Paul, la histórica marca francesa (¡fundada en 1891!) que, tras centenares de locales por todo el mundo, se instala en nuestra ciudad con una doble apertura estratégica: en la Rambla de Catalunya, 29 y en la avenida Diagonal, 433. Para abastecerlos, han montado un obrador propio en la calle de Bailén donde elaboran a diario todo lo que llega a sus escaparates. Es una cadena, sí, pero con la calidad a gran escala digna de una de las gastronomías más orgullosas y relevantes del mundo. El espacio funciona como una mezcla de boulangerie tradicional y cafetería de toda la vida. Por un lado, se puede ir a buscar pan hecho con harinas ecológicas o caer en la tentación de su pastelería clásica, que reivindica la buena mantequilla sin conservantes, colorantes ni aceite de palma para dar forma a croissants, pain au chocolat, macarons y tartaletas. Por el otro, cuenta con baristas que sirven café de especialidad 100% arábica y una pequeña carta con platos calientes, aquellos clásicos informales franceses como la quiche lorraine o el croque monsieur para el mediodía, que se pueden acompañar con una copa de vino o de champán. Un buen refugio para hacer una pausa a la francesa (que es casi como a la catalana, pero no del todo).

París queda una mica més a prop de Barcelona gràcies a l'aterratge de Paul, la històrica marca francesa (fundada el 1891!) que, després de centenars de locals arreu del món, s'instal·la a la nostra ciutat amb una doble obertura estratègica: a la Rambla de Catalunya, 29 i a l'avinguda Diagonal, 433. Per abastir-los, han muntat un obrador propi al carrer de Bailèn on elaboren diàriament tot el que arriba als seus aparadors. És una cadena, sí, però amb la qualitat a gran escala digna d'una de les gastronomies més orgulloses i rellevants del món.  L'espai funciona com una barreja de boulangerie tradicional i cafeteria de tota la vida. Per una banda, s'hi pot anar a buscar pa fet amb farines ecològiques o caure en la temptació de la seva pastisseria clàssica, que reivindica la bona mantega sense conservants, colorants ni oli de palma per donar forma a croissants, pain au chocolat, macarons i tartaletes. Per l'altra, compta amb baristes que serveixen cafè d'especialitat 100% aràbica i una petita carta amb plats calents, aquells clàssics informals francesos com la quiche lorraine o el croque monsier per al migdia, que es poden acompanyar amb una copa de vi o de xampany. Un bon refugi al per fer una pausa a la francesa (que és quasi com a la catalana, pero no pas del tot). 

Parada Torres es el bar-restaurante de Javier y Sergio Torres (Cocina Hermanos Torres) en el Mercat de Santa Caterina, en colaboración con el grupo Pantea (como Eldelmar). Un proyecto que les devuelve al terreno del bar de mercado, ese que forma parte de su memoria familiar y gastronómica, con la abuela Catalina como figura clave y el recuerdo del Bar Plaza de Horta muy presente en el relato. El espacio es amplio, luminoso y dominado por una gran barra circular de mármol que actúa como corazón del local, acompañado de un comedor con vistas a la avenida de Francesc Cambó. En total, un volumen generoso pensado para el flujo constante del mercado, abierto cada día de 12 a 24 h y adaptable a eventos gracias a sus cierres móviles. La propuesta apuesta por la sencillez bien entendida: cocina de mercado a precios contenidos, con una carta breve que recorre el vermuteo, los clásicos fríos —ensaladilla con lubina en escabeche, escalivada— y las frituras de siempre, de croquetas a calamares. A eso se suman plancha de carne y pescado, huevos y algún guiso, todo con producto comprado en el propio mercado. Entre los bocados destacan el pepito de ternera con pesto, mayonesa trufada y parmesano, una tortilla de cebolla confitada hasta el extremo o unos macarrones gratinados potentes y reconfortantes. Sin florituras, pero con oficio y mirada Torres. En un momento en que muchos bares de mercado pierden identidad, su llegada aporta aire fresco y sentido común al centro del Born.

Parada Torres és el bar-restaurant de Javier i Sergio Torres (Cocina Hermanos Torres) al Mercat de Santa Caterina, en col·laboració amb el grup Pantea (com Eldelmar). Un projecte que els retorna al terreny del bar de mercat, aquell que forma part de la seva memòria familiar i gastronòmica, amb l’àvia Catalina com a figura clau i el record del Bar Plaza d’Horta molt present en el relat. L’espai és ampli, lluminós i dominat per una gran barra circular de marbre que actua com a cor del local, acompanyat d’un menjador amb vistes a l’avinguda de Francesc Cambó. En total, un volum generós pensat per al flux constant del mercat, obert cada dia de 12 a 24 h i adaptable a esdeveniments gràcies als seus tancaments mòbils. La proposta aposta per la senzillesa ben entesa: cuina de mercat a preus continguts, amb una carta breu que recorre el vermuteig, els clàssics freds —ensaladilla amb llobarro en escabetx, escalivada— i les fregides de sempre, de croquetes a calamars. A això s’hi sumen planxa de carn i peix, ous i algun guisat, tot amb producte comprat al mateix mercat. Entre els mos destacats hi ha el pepito de vedella amb pesto, maionesa trufada i parmesà, una truita de ceba confitada fins a l’extrem o uns macarrons gratinats potents i reconfortants. Sense floritures, però amb ofici i mirada Torres. En un moment en què molts bars de mercat perden identitat, la seva arribada aporta aire fresc i sentit comú al centre del Born.

Bitxo, al lado de la Plaza Osca, corazón de los restaurantes jóvenes de Sants, se define como una taberna catalano-indonesia. Al frente está el chef Jordi Bernús, que nos robó el corazón con Sants Es Crema, uno de los mejores restaurantes de bocadillos que jamás haya visto Barcelona. Abierto en la primavera de 2026, Bitxo es el resultado de su asociación con Jordi Devesa de la pizzería La Clote: dos hosteleros emprendedores de barrio con los pies en la tierra. ¿Por qué montar un concepto como este, catalano-indonesio? Algo que a priori no parece lo más fácil de entender, habiendo tantas cocinas asiáticas más populares en Barcelona. Bernús está casado con una indonesia y ha pasado cuatro años en el país de Java. No tiene ningún sentido hablar de aquello tan anticuado de cocina de fusión: sencillamente, son platos de cocina catalana integrados perfectamente con elementos indonesios, de una manera natural, coherente... Y deliciosa. Los entrantes son de escándalo: bomba nasi goreng (literalmente "arroz frito" en indonesio). Agridulce, va rellena precisamente de eso, y tiene un equilibrio maravilloso de picante y agridulce. O unos rollitos indonesios. El que va relleno de capipota es un delirio de bueno, y los de ensaladilla rusa con anchoa, con el contraste frío-caliente, no se quedan atrás. En los principales se hace patente la relación establecida entre las dos gastronomías por el guiso a fuego lento: lo certifican platos como un fricandó estilo indonesio, hecho con carrilleras

Situado en el majestuoso edificio de Pintor Fortuny con Xuclà, el Sagarra, abierto en el año 2000, fue de los primeros restaurantes de la modernidad del Raval, la que llegó con la apertura de la Rambla, y trabajó casi 25 años de cara al público, con un menú de mediodía a precio popular y de calidad. Cerrado durante la pandemia, el Grupo Confiteria lo ha reabierto como Bodega Sagarra, con una carta que no inventa nada pero recrea un bar de los años setenta con solvencia moderna. Hay un apartado de montaditos en formato de mini bocadillo (delicioso el pepito de solomillo) y una sección de tapas clásicas muy bien resueltas, que en una esquina de la Rambla siempre resulta interesante. No han traicionado la cálida amplitud del local: esto sigue siendo un bar de Barcelona, no un atrapa-turistas.

Bitxo, al costat de la Plaça Osca, cor dels restaurants joves de Sants, es defineix com a una taverna catalanoindonèsia. Al capdavabt hi ha el xef Jordi Bernú, que esn va robar el cor amb Sants Es Crema, un dels millors restaurants d'entrepans que mai hagi vist Barcelona. Obert la primavera del 2026, Bitxo es el resultat de la seva associació amb en Jordi Deevesa de la pizzeria La Clote: dos hostalers emprenedors de barri amb els peus a terra. Per què muntar un concepte com aquest, catalanoindonèsi? Quelcom que a priori no sembla allò més fàcil d'entendre, havent-hi tantes cuines asiàtiques més populars a Barcelona. Bernús està casat amb una indonèsia i ha passat quatre anys al país de Java.  No té cap mena de sentit parlar d'allò tant antiquat de cuina de fusió: senzillament són plats de cuina catalana integrats perfectament amb elements indonesis, d'una manera natural, coherent... I deliciosa. Els entrants són d'escàndol: bomba nasi goreng (literalment "arròs fregit" en indonesi). Agredolça, va farcida precisament d'això, i té un equilibri meravellós de picant i agredolç. O uns rotllets indonesis. El que va farcit de capipota és un deliri de bo, i els d'ensaladilla russa amb anxova, amb el contrast fred-calent, no es queden enrere. Als principals es fa palesa la relació establerta entre les dues gastronomies pel guisat a foc lent: ho certifiquen plats com un fricandó estil indonesi, fet amb galtes de vedella meloses, llet de cocoi arròs gessami, o peu de porc ben torradet a

La cuina d'avantguarda es mou, inexorablement, entre el pol de la innovació i el de la tradició. Però si hi ha algun restaurant a Catalunya que estigui fermament arrelat al record de la cuina materna, aquest és el Celler de Can Roca. En els nous projectes dels germans Roca existeix sempre un cordó umbilical que els connecta amb el treball i la vida de Montserrat Fontané, la mare d'en Josep, en Jordi i en Joan Roca; bé sigui retent homenatge a la matriarca mitjançant l'obertura d'un restaurant d'alta cuina tradicional amb el seu nom, Fontané, o renovant la fonda de tota la vida per convertir-la en un dels millors menús de cuina catalana de Catalunya.  Foto: Ricard Martín. Entrada de la sala 'nova' de Can Roca: aquí va estar El Celler de Can Roca de 1986 a 2007 I potser portaran la reivindicació del llegat culinari de la família una mica més enllà: segons anuncia el digital Sivarious, els Roca obriran un restaurant a la masia de Girona on Montserrat Fontané va néixer i créixer. Estaria situat, doncs, a l'idíl·lic poble de Sant Martí de Llémena, a 20 quilòmetres a l'oest de Girona, al bell mig de la vall de Llémena. Foto: ShutterstockSant Martí de Llémena El projecte no té data d'obertura, però seria "un restaurant de futur" que connecti cuina contemporània, investigació agrària, patrimoni i biodiversitat, segons va anunciar Josep Roca  a la inauguració del curs La gastronomía española: un activo estratégico del país, organitzat per la Universitat Internacional Menéndez Pela

La cocina de vanguardia se mueve, inexorablemente, entre el polo de la innovación y el de la tradición. Pero si hay algún restaurante en Catalunya que esté firmemente arraigado en las raíces de la cocina materna, ese es el Celler de Can Roca. En los nuevos proyectos de los hermanos Roca existe siempre un cordón umbilical que los conecta con el trabajo y la vida de Montserrat Fontané, la madre de Josep, Jordi y Joan Roca; bien sea rindiendo homenaje a la figura materna mediante la obertura de un restaurante de alta cocina tradicional a su nombre, Fontané, o renovando la fonda de toda la vida para convertirla en uno de los mejores menús de cocina catalana de Catalunya.  Foto: Ricard MartínEntrada de la sala 'nueva' de Can Roca: aquí estuvo El Celler de Can Roca de 1986 a 2007 Y quizás llevarán la reivindicación del legado culinario materno un poco más allá: según anuncia el digital Sivarious, los Roca abrirán un restaurante en la masía de Girona en la que Montserrat Fontané nació y creció. Estaría situado, pues, en el idílico pueblo de Sant Martí de Llémena, a 20 kilómetros al oeste de Girona, en pleno valle de Llémena. Foto: ShutterstockSant Martí de Llémena El proyecto no tiene fecha de apertura, pero sería "un restaurante de futuro" que conecte cocina contemporánea, investigación agraria, patrimonio, biodiversidad, según anunció Josep Roca ayer en la inauguración del curso La gastronomía española: un activo estratégico del país, organizado por la Universidad Internaciona

El panorama gastronòmic de Barcelona cada vegada està més segmentat entre els grans grups de restauració –la majoria amb fons d'inversió al darrere– i locals de nova fornada que basen la seva identitat en l'estratègia de xarxes socials. Així doncs, de tant en tant, un s'emociona quan es topa amb un bon restaurant familiar, dels de petits empresaris, que no té cap altra pretensió que donar de menjar bé i guanyar diners sense reinventar la roda ni vendre fums de nous conceptes o titulars rimbombants.   Emocionar és un verb que ve al cas. I Emocionar (Saragossa, 122, T. 619 923 412) es diu el restaurant que els germans Munné, Àlex en sala i Sergi a la cuina, van obrir en una cantonada del discret carrer Saragossa, on recentment ha reviscolat la Bodega Josefa. No és cap secret, tampoc és un lloc que proclami la seva existència als quatre vents: es tracta d'un restaurant de cuina catalana amb un grapat generós d'esperit creatiu casolà.  Foto: Emocionar. Sergi i Àlex Munné: Emocionar Això sí, hi ha una bona història quotidiana al darrere: l'oncle dels germans, Enric Munné, va ser el propietari del restaurant 18 d'octubre, al carrer Julián Romea, que va estar obert des de finals dels anys setanta fins al 2012, i fou lloc de reunió dels moderns de bon menjar de l'època, els que sintonitzaven amb la Nouvelle Cuisine. "Era un restaurant molt avançat a la seva època: feia una cuina catalana amb tocs afrancesats, però en comptes de fer servir mantega, cuinava amb oli d'oliva", m'explic

El panorama gastronómico de Barcelona cada vez está más segmentado entre los grandes grupos de restauración –la mayoría con fondos de inversión detrás– y el local de nuevo cuño que basa su oferta en la estrategia de redes sociales. Así pues, de tanto en cuando, uno se emociona cuando se topa con un buen restaurante familiar, de los de pequeños empresarios, que no tiene ninguna otra pretensión que dar bien de comer y ganar dinero sin reinventar la rueda ni vender motos de nuevos conceptos o titulares rimbombantes.   Emocionar es un verbo que viene a cuento. Y Emocionar (Saragossa, 122, T. 619 923 412) se llama el restaurante que los hermanos Munné, Àlex en sala y Sergi en cocina, abrieron en una esquina de la discreta calle Saragossa, en la que recientemente ha revivido la Bodega Josefa. No es ningún secreto, tampoco es un sitio que proclame su existencia a los cuatro vientos: se trata de un restaurante de cocina catalana con un puñado generoso de espíritu creativo casero.  Foto: EmocionarSergi y Àlex Munné: Emocionar Eso sí, hay una buena historia cotidiana detrás: el tío de los hermanos, Enric Munné, fue el propietario del restaurante 18 d'octubre, en la calle Julián Romea, que estuvo abierto desde finales de los años setenta hasta el 2012, lugar de reunión de los modernos de buen comer de la época, los que sintonizaban con la Nouvelle Cuisine. "Era un restaurante muy avanzado a su época: hacía una cocina catalana con toques afrancesados, pero en lugar de usar mantequilla,

L'esperit del nostre temps és fer-ho tot de la manera més indolora i senzilla possible, que la transició del desig a l'encara inevitable realitat física sigui tan fàcil com prémer un botó (i si és en una pantalla líquida i amb la nostra decisió externalitzada per la IA, millor). Aquest gir copernicà en la forma de viure ho ha canviat tot, i sobretot, és clar, els processos que requereixen interacció social. Solc desconfiar de les notícies generades per empreses per motius obvis. Vegem aquesta informació de la central de reserves Cover Manager (una empresa que promet "automatitzar les reserves del teu restaurant i fer que t'oblidis del telèfon"): durant el 2025, el 62% de les visites a les restaurants d'Espanya es van planificar amb reserva prèvia, segons es desprèn de l'estudi Les Taules Parlen de Cover Manager.  Foto: Shutterstock. Un home perd els papers intentant reservar taula en un lloc de moda. Ara bé, a Barcelona aquest percentatge canvia: el 70% de les sortides al restaurant es fan per reserva prèvia, quan a Madrid només el 54% dels comensals van anar a dinar havent assegurat la plaça. (¿Què diu això de cada ciutat? A mi només se m'acut pensar que els madrilenys tenen més confiança en si mateixos i en els seus restaurants que els barcelonins). "Tinc la sensació que ja no es pot improvisar a l'hora de sortir a sopar. I això ha passat postpandèmia, sobre tot. “Quan entres en un lloc i preguntes si tenen taula per a dos, la resposta inevitable sempre és: '¿Tens reserv

El espíritu de nuestro tiempo es hacerlo todo de la manera más indolora y sencilla posible, que la transición del deseo a la –todavía– inevitable realidad física sea tan fácil como pulsar un botón (y si es en una pantalla líquida y con nuestra decisión externalizada por la IA, mejor). Este giro copernicano en la forma de vivir lo ha cambiado todo, y sobre todo, claro, los procesos que requieren interacción social. Suelo desconfiar de las noticias generadas por empresas por motivos obvios. Veamos esta información de la central de reservas Cover Manager (una empresa que promete "automatizar las reservas de tu restaurante y hacer que te olvides del teléfono"): durante el 2025, el 62% de las visitas a los restaurantes de España se planificaron con reserva previa, según se desprende del estudio Las Mesas Hablan de Cover Manager.  Foto: ShutterstockUn hombre pierde los papeles intentando reservar mesa en un sitio de moda. Ahora bien, en Barcelona este porcentaje cambia: el 70% de las salidas al restaurante se hacen por reserva previa, cuando en Madrid solo el 54% de los comensales fueron a comer habiendo asegurado la plaza. (¿Qué dice esto de cada ciudad? A mí solo se me ocurre pensar que los madrileños tienen más confianza en sí mismos y en sus restaurantes que los barceloneses). "Tengo la sensación de que ya no se puede improvisar a la hora de salir a cenar. Y esto ha pasado post-pandemia, sobre todo. “Cuando entras en un sitio y preguntas si tienen mesa para dos, la respuesta

Hace un par de años, quien escribe hizo un reportaje sobre las dificultades a las que se enfrentan las bodegas de Barcelona, comercios de proximidad singulares e históricos, para mantener en funcionamiento infraestructuras que a veces rozan el siglo de antigüedad. A menudo, una bodega no puede acceder a una licencia para tener una freidora. Pero otras veces, entra en juego un universo legislativo que ríase usted de las ventanillas de Kafka: aquello que les confiere su valor patrimonial y su calor a veces se convierte en un ancla en el pasado que las puede hundir. Foto: Bodega CarolBodega Carol, el reino de la felicidad bodeguera en Sant Martí Un caso clarísimo lo tenemos en el histórico cartel del Bar Bodega Carol: desde 2015, cuando Alberto Moyano y compañía reabrieron la bodega, este elemento otorga a la esquina su carisma popular de pura cepa (el otro lo aportan sus precios y el ofrecer un producto porcino inmejorable y unas cañas excelentes: como quien dice, la locura del torrezno en Barcelona la empezaron ellos). Ahora bien, este rectángulo de plástico con letras rojas y negras retroiluminadas sobrepasa por unos veinte centímetros por cada lado el marco de la puerta, y el Ayuntamiento quiere obligar a la Carol a retirarlo, porque considera que no se ajusta a la legalidad vigente. Foto: Bar Bodega CarolEl cartel supuestamente infractor de la Carol, de noche A finales de febrero de 2024 murió Pep 'Fury' Forés, encargado y socio de la Carol, y queridísimo personaje en e

Fa un parell d'anys, qui escriu va fer un reportatge sobre les dificultats amb què s'enfronten les bodegues de Barcelona, comerços de proximitat singulars i històrics, per mantenir en funcionament infraestructures que a vegades freguen el segle d'antiguitat. Sovint, una bodega no pot accedir a una llicència per tenir una fregidora. Però d'altres vegades, entra en joc un univers legislatiu que rigui's vostè de les finestretes de Kafka: allò que els confereix el seu valor patrimonial i el seu caliu a vegades esdevé una àncora en el passat que les pot enfonsar. Foto: Bodega CarolBodega Carol, el regne de la felicitat bodeguera a Sant Martí Un cas claríssim el tenim en l'històric cartell del Bar Bodega Carol: des del 2015, quan l'Alberto Moyano i companyia van reobrir la bodega, aquest element atorga a la cantonada el seu carisma popular de pedra picada (l'altre l'aporten el seus preus i l'oferir un producte porcí immillorable i unes canyes excel·lents: com qui diu, la bogeria del torrezno a Barcelona la van començar ells). Ara bé, aquest rectangle de plàstic amb lletres vermelles i negres retroil·luminades sobrepassa per uns vint centímetres per cada banda el marc de la porta, i l'Ajuntament vol obligar la Carol a retirar-lo, perquè considera que no s'ajusta a la legalitat vigent. Foto: Bar Bodega CarolEl cartell suposadament infractor de la Carol, de nit A finals de febrer del 2024 va morir en Pep 'Fury' Forés, encarregat i soci de la Carol, i estimadíssim personatge en el

Avui en dia, a Espanya un còmic que vengui entre 3.000 i 5.000 exemplars es pot considerar un gran èxit. Perquè ens fem una idea: la primera part de Sangre de barrio (1989, La Cúpula) de Jaime Martín (L'Hospitalet, 1966) va vendre... Més de 18.000 exemplars! Només en un any i mig. I va significar la consolidació de Martín, avui un dels grans del còmic espanyol, també a nivell internacional –és un autor venerat a França– amb el guardó de l'Autor Revelació al Saló del Còmic de 1990. Van haver-hi dues continuacions, a meitats dels noranta i l'any 2000, serialitzades en la revista El Víbora.   35 anys després, Norma Editorial reedita les tres parts de Sangre de barrio en una edició integral i d'allò més cuidada. Tenim entre mans una novel·la d'aprenentatge ambientada a la Barcelona i l'Hospitalet dels anys vuitanta, una epopeia quinqui que explica com en Vicen, un nen de tretze anys de família monoparental, s'instal·la a viure al barri de Santa Eulàlia i passa seva adolescència i primera joventut en un món urbà i gris, ple de violència dins i fora de l'escola, drogues i atur.  Foto: Norma Editorial'Sangre de barrio', de Jaime Martín Avui, la paraula urbà té connotacions de gent acolorida i llatina ballant i perreando. El 1984 era sinònim d'asfalt i rock esmolat, atracaments a navalla i bars de mala mort. Sangre de barrio va plena d'extres i és una reedició de luxe. Però no s'ha tocat ni una coma del text: té el llenguatge de l'argot urbà i la violència intacte, i t'esclata a la

Hoy en día, un cómic que en España venda entre 3000 y 5000 ejemplares se puede considerar un exitazo. Para que nos hagamos una idea: la primera parte de Sangre de barrio (1989, La Cúpula) de Jaime Martín (L'Hospitalet, 1966) vendió... ¡Más de 18.000 ejemplares! Solo en un año y medio. Y significó la consolidación de Martín, hoy uno de los grandes del cómic español, también a nivel internacional –es un autor venerado en Francia– con el galardón del Autor Revelación en el Salón del Cómic de 1990. Hubo dos continuaciones del título, a mediados de los noventa y en el año 2000, serializadas en la revista El Víbora.   Foto: Norma Editorial. 'Sangre de barrio', de Jaime Martín 35 años después, Norma Editorial reedita las tres partes de Sangre de barrio en una edición integral y de lo más mimada. Tenemos entre manos una novela de aprendizaje ambientada en la Barcelona y l'Hospitalet de los años ochenta, una epopeya quinqui que explica cómo Vicen, un niño de trece años de familia monoparental, se instala a vivir en el barrio de Santa Eulalia y pasa su adolescencia y primera juventud en un mundo urbano y gris, lleno de violencia –dentro y fuera de la escuela–, drogas y paro.  Foto: Ferran Cornellà/WikipediaJaime Martín, en el Salón del Cómic de 2017 Hoy, la palabra urbano tiene connotaciones de gente vestida de colorines, bailando y perreando. En 1984 era sinónimo de asfalto y rock afilado, atracos a punta de navaja y bares de mala muerte. Sangre de barrio está lleno de extras y es

Abrir y mantener un restaurante en Barcelona es un esfuerzo, más que considerable, hercúleo. Las dificultades se multiplican cuando se trata de gestionar una de las ubicaciones con más tradición y caché de Barcelona. "Nos ha podido el peso de la historia y cerramos", me explica Bruno Balbás, cofundador y CEO de Banco de Boquerones, el grupo de restauración barcelonés que está al frente del histórico Casa Leopoldo. Por poco tiempo: Casa Leopoldo cerrará el próximo domingo 28 de junio.  Casa Leopoldo, abierto en 1929 en el corazón del Raval y uno de los restaurantes que contribuyó a fijar en Barcelona lo que hoy consideramos como el recetario tradicional de la cocina catalana en Barcelona, ha tenido una vida larga y azarosa, y este será el quinto cierre de su trayectoria. Quien escribe, tenía la sensación de que encontrarse bajo la gestión de un grupo de restauración como Banco de Boquerones –una empresa barcelonesa con fuerte presencia en la ciudad– garantizaría su continuidad. Pero no ha sido así.  La bofetada de la historia ¿La razón principal del cierre? "No es un tema de barrio ni de situación de incertidumbre de la política mundial, ni del incremento de la cesta de la compra, aunque son factores que no se pueden obviar. Lo que nos ha hecho decidirnos a cerrar es el nivel de exigencia del local", se sincera Balbás. ¿Esto qué significa? "Mira, cuando entré aquí por primera vez, noté el peso de la historia como si fuera una bofetada, y me gustó muchísimo", prosigue. Pero el

Obrir i mantenir un restaurant a Barcelona és un esforç, més que considerable, herculi. Les dificultats es multipliquen quan es tracta de gestionar una de les ubicacions amb més tradició i caixet de Barcelona. "Ens ha pogut el pes de la història i tanquem", m'explica en Bruno Balbàs, co-fundador i CEO de Banco de Boquerones, el grup de restauració barceloní que està al capdavant de l'històric Casa Leopoldo. Per poc temps: Casa Leopoldo tancarà el proper diumenge 28 de juny.  Foto: Facundo RuizCasa Leopoldo Casa Leopoldo, obert el 1929 al cor del Raval i un dels restaurants que va contribuir a fixar a Barcelona el que avui considerem com a receptari tradicional de la cuina catalana a Barcelona, ha tingut una vida llarga i atzarosa, i aquest serà el cinquè tancament de la seva trajectòria. Qui escriu, tenia la sensació que trobar-se sota la gestió d'un grup de restauració Banco de Boquerones –una empresa barcelonina amb forta presència a la ciutat– en garantiria la continuïtat. Però no ha sigut així.  La bufetada de la història La raó principal del tancament? "No és un tema de barri ni de situació d'incertesa de la política mundial, ni de l'increment de la cistella dels queviures, tot i que no es poden obviar. El que ens ha fet decidir-nos a tancar és el nivell d'exigència del local", se sincera Balbàs. Això què significa? "Mira, quan vaig entrar aquí per primer cop vaig notar el pes de la història com si fos una bufetada, i em va agradar molt", prossegueix. Però el carisma d