Santi Fondevila

Ja podem emetre una valoració de molts dels espectacles que hem vist del Grec 2017, alguns dels quals encara són a la cartellera o hi tornaran. Ens hem emocionat, hem gaudit i també ens hem avorrit (poc). Aquesta és la valoració dels crítics i periodistes de Time Out de les obres de teatre i dansa del primer Grec de Cesc Casadesús com a director.

'Acorar' es una palabra mallorquina que significa meter algo dentro de corazón y, también, aniquilar. 'Acorador' es el cuchillo que se utiliza para degollar a los cerdos o a otra bestia. Un título bastante indicativo, una vez explicado su significado para nosotros, de un excelente espectáculo escrito e interpretado por Toni Gomila y dirigido por Rafel Duran que ahora regresa al teatro del Espai Texas. La obra es una reflexión contemporánea sobre la identidad de los pueblos que pierden las raíces invadidos por un proceso de modernización, de cambios sociales y de costumbres que remeten al olvido tantas y tantas cosas. El envoltorio, la excusa dramática de la que emergen estas reflexiones, es la cuidada descripción de la ancestral matanza del cerdo, un ritual que el autor conoce perfectamente y, por lo tanto, lo que explica son retales de la memoria, imágenes de su propia historia. Pero no estamos delante de un ejercicio de nostalgia, ni tan siquiera delante de la reivindicación de un pasado que podía tener cosas buenas, pero que, como se dice claramente durante la función, estaba inmerso en una sociedad cerrada y pobre donde acceder a un médico era poco más que una quimera. Como mueren los pueblos cuando mueren las palabras La habilidad de Toni Gomila pasa por contraponer los dos mundos. Sitúa el mundo mallorquín de antaño ante la sociedad moderna actual, construida sobre un modelo de 'boom' turístico que aniquila los signos de identidad. Unos signos que inequívocamente pasan

'Acorar' és una paraula mallorquina que significa ficar alguna cosa fins al cor i, també, aniquilar. Acorador és el ganivet que es fa servir per degollar els porcs o una altra bèstia. Un títol prou indicatiu, una vegada explicat el seu significat per nosaltres, d’un excel·lent espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran que va estrenar-se fa anys a la sala petita (La Fregoli, 60 butaques) de La Seca amb 10.000 espectadors recollits a les illes i que ara torna al teatre de l'Espai Texas. L’obra és una reflexió contemporània sobre la identitat dels pobles que perden les arrels envaïts per un procés de modernització, de canvis socials i de costums que remeten a l’oblit tantes i tantes coses. L’embolcall, l’excusa dramàtica de la qual emergeixen aquestes reflexions, és l’acurada descripció de l’ancestral matança del porc, un ritual que l’autor coneix perfectament i, per tant, el que explica són retalls de la memòria, imatges de la seva pròpia història. No estem, però, davant d’un exercici de nostàlgia, ni tan sols davant de la reivindicació d’un passat que podia tenir coses bones, però que, com es diu molt clarament durant la funció, estava immers en una societat tancada i pobre a on accedir a un metge era poc més que una quimera. Com moren els pobles quan moren les paraules L’habilitat de Toni Gomila passa per contraposar els dos mons. Situa el món mallorquí d’antuvi davant de la societat moderna actual construïda sobre un model de 'boom' turístic q

Ramon Madaula como autor ha demostrado con anteriores obras ( 'Adossats', 'Ignots') que es un buen observador del rebaño humano y que sabe reflejar, con humor, nuestra frágil consistencia. Un teatro de aire costumbrista y a menudo irónico que retrata situaciones muy reconocibles. En 'Perduts', última obra de Madaula que, además, ha dirigido, el autor habla de la inconsistencia y la estupidez de los hombres en las relaciones sentimentales. Y lo hace a través de dos tontos que comen a menudo juntos y que en una conversación entre vaso de vino y copa de coñac se plantean unas relaciones extramatrimoniales... con la pareja del otro. Sólo si ella quiere, claro, es su ridícula disculpa. Madaula vuelve a mostrar su facilidad para el diálogo juguetón y el ingenio para resolver situaciones nada convencionales, pero quizás más habituales de lo que se suele pensar, en un ejercicio de estilo bien ponderado. Una comedia simpática, agradecida, que logra perfectamente su objetivo. Autor y director: Ramon Madaula. Con: Jordi Coromina y Òscar Intente.

Ramon Madaula en tant que autor ha demostrat amb anteriors obres ('Adossats', 'Ignots')que és un bon observador del ramat humà i que sap reflectir, amb humor, la nostra fràgil consistència. Un teatre d’aire costumista i sovint irònic que retrata situacions molt reconeixibles. A 'Perduts', última obra de Madaula que, a més, ha dirigit, l’autor parla de la inconsistència i l'estupidesa dels homes en les relacions sentimentals. I ho fa a través de dos beneits que dinen tot sovint junts i que en una conversa entre vas de vi i copa de conyac es plantegen unes relacions extramatrimonials... amb la parella de l’altre. Només si ella vol, és clar, és la seva ridícula disculpa. Madaula torna a mostrar la seva facilitat per al diàleg juganer i l’enginy per resoldre situacions gens convencionals, però potser més habituals del que se sol pensar, en un exercici d’estil ben ponderat. Una comèdia simpàtica, agraïda, que assoleix perfectament el seu objectiu. Autor i director: Ramon Madaula. Amb: Jordi Coromina i Òscar Intente.

Autor y director artístico: Jordi Purtí Los músicos de una orquesta están acostumbrados a seguir las indicaciones de la batuta, pero no la de un un director de teatro que juega con el humor y la gestualidad y que los hace tocar de pie, sin partituras y moviéndose. Todo un reto, para los violines pero aún más para el contrabajo y el violonchelo. Jordi Purtí, tras el éxito de 'Concerto a tempo de Umore' con la Orquesta de Cámara del Empordà ha espoleado a los músicos y el director a seguir jugando con las mismas reglas, con la misma entrega, calidad musical y con resultados muy parecidos, a pesar de la debilidad dramatúrgica de los primeros compases de este 'Desconcerto'. Original y singular función que cabalga sobre el tempo a lomos de fragmentos de música clásica y música popular y con unos intérpretes que seducen al público y que incluso se atreven a bailar hip-hop.

Autor i director artístic: Jordi Purtí Els músics d’una orquestra estan acostumats a seguir les indicacions de la batuta, però no pas la d’un un director de teatre que juga amb l’humor i la gestualitat i que els fa tocar drets, sense partitures i movent-se. Tot un repte, per als violins però encara més per el contrabaix i el violoncel. Jordi Purtí, després de l’èxit de 'Concerto a tempo d’umore' amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà ha esperonat els músics i el director a seguir jugant amb les mateixes regles, amb la mateixa entrega, qualitat musical i amb resultats molts semblants, tot i la feblesa dramatúrgica dels primers compassos d’aquest 'Desconcerto'. Original i singular funció que cavalca sobre el tempo a lloms de fragments de música clàssica i música popular i amb uns intèrprets que sedueixen el públic i que fins i tot s’atreveixen a ballar hip-hop.

Hay tres cosas interesantes en esta intrascendente y entretenida comedia con fantasmas con la que Marc Crehuet vuelve al teatro siete años después de su exitoso debut como dramaturgo con 'El rei borni'. Una es la eficacia de la autoparodia del autor y el paralelismo con su bisabuelo, también autor teatral. Otra es el dibujo de los personajes y la tercera la afinada dirección de actores y la puesta en escena. No obstante, la obra queda lejos del brillo en las réplicas y la confrontación de personajes de aquel "tuerto" que posteriormente el mismo Crehuet adaptó y dirigió para el cine. De hecho, el autor estaba instalado en el trabajo de guionista y profesor cuando desde la Sala Beckett le propusieron el estreno de un nuevo texto. Y al no tener ninguna nueva idea, como le ocurre al protagonista, rescató el proyecto de rendir homenaje a su bisabuelo, Pompeu Crehuet, quien en 1904 alcanzó un gran éxito en el teatro Romea con su primera obra, 'La morta'. Las dieciséis obras posteriores no gozaron del mismo reconocimiento que hizo caer, pues, una posible maldición sobre la familia, que también se cita en la obra. Crehuet levanta una autoficción sobre el momento creativo de un guionista y dramaturgo en horas bajas que corre en paralelo con escenas de 'La morta' del bisabuelo, quien acabará viniendo de la ultratumba para ayudarle al tiempo que casi echa a perder la relación con su mujer. Francesc Ferrer, Xavier Bertran, Anna Bertran y Betsy Túrnez forman un grupo muy bien dirigido en

Hi ha tres coses interessants en aquesta intranscendent i entretinguda comèdia amb fantasmes amb què Marc Crehuet torna al teatre set anys després del seu reeixit debut com a dramaturg amb 'El rei borni'. Una és l'eficàcia de l’autoparòdia de l’autor i el paral·lelisme amb el seu besavi, també autor teatral. Una altra és el dibuix dels personatges i la tercera l'afinada direcció d’actors i la posada en escena. No obstant, l’obra queda lluny de la brillantor de les rèpliques i la confrontació de personatges d’aquell “borni” que posteriorment el mateix Crehuet va adaptar i dirigir per al cinema. De fet, l’autor estava instal·lat en la feina de guionista i professor quan des de la Sala Beckett li van proposar l’estrena d’un nou text. I en no tenir cap nova idea, com li passa al protagonista, va rescatar el projecte de retre homenatge al seu besavi, Pompeu Crehuet, qui el 1904 va assolir un gran èxit al teatre Romea amb la seva primera obra, 'La morta'. Les setze obres posteriors no van gaudir del mateix reconeixement cosa que va fer caure, doncs, una possible maledicció sobre la família, que també es cita a l’obra. Crehuet aixeca una autoficció sobre el moment creatiu d’un guionista i dramaturg en hores baixes que corre en paral·lel amb escenes de 'La morta' del besavi, qui acabarà venint de la ultratomba per ajudar-lo i alhora quasi esberlar la relació amb la seva dona. Francesc Ferrer, Xavier Bertran, Anna Bertran i Betsy Turnez formen un grup molt ben dirigit en una funció en

Después de meses de postdramatismo y performance, el teatro dramático vuelve al Lliure con una versión de la famosa y feminista novela de la Nobel Doris Lessing, 'El cuaderno dorado'. Una novela que explica la crisis emocional, política y artística de una escritora bloqueada y sumida en un caos existencial. Una mujer comprometida, luchadora y que, ante la imposibilidad de escribir, refleja sus angustias, sus actividades y relaciones sentimentales en cuatro cuadernos de cuatro colores. En el negro recuerda la vida en Rhodesia del Sur. En el rojo la militancia en el Partido Comunista inglés. El amarillo es el borrador de una posible novela sobre su vida amorosa. Y el azul un dietario de las sesiones con una psiquiatra. No era fácil llevar al escenario una historia formalmente compleja y tan voluminosa. Carlota Subirós se sale con la suya bastante bien porque tanto la dramaturgia como la puesta en escena iluminan con claridad, aunque bastante esquemáticamente, la épica femenina de esta mujer y su pensamiento en temas tan universales como el matrimonio, el sexo , el machismo, la violencia y el desencanto de la siempre esperada revolución. El alcance del proyecto y la tendencia de Subirós a enfriar las emociones de los personajes impide, sin embargo, ir más allá de la epidermis de los conflictos internos de Anna Wulf, epicentro alrededor de quien giran el resto de los personajes. Nora Navas le pone verdad y credibilidad durante las dos horas y media de función, sobre todo cuando t

Després de mesos de postdramatisme i performance, el teatre dramàtic torna al Lliure amb una versió de la famosa i feminista novel·la de la Nobel Doris Lessing, 'El quadern daurat'. Una novel·la que explica la crisi emocional, política i artística d’una escriptora bloquejada i sumida en un caos existencial. Una dona compromesa, lluitadora i que, davant de la impossibilitat d’escriure, reflecteix les seves angoixes, les seves activitats i relacions sentimentals en quatre quaderns de quatre colors. En el negre recorda la vida a Rhodèsia del Sud. En el vermell la militància al Partit Comunista anglès. El groc és l’esborrany d’una possible novel·la sobre la seva vida amorosa. I el blau un dietari de les sessions amb una psiquiatra. No era fàcil portar a l’escenari una història formalment complexa i tan voluminosa. Carlota Subirós se’n surt prou bé perquè tant la dramatúrgia com la posada en escena il·luminen amb claredat, encara que força esquemàticament, l’èpica femenina d’aquesta dona i el seu pensament en temes tan universals com el matrimoni, el sexe, el masclisme, la violència i el desencís de la sempre esperada revolució. L’abast del projecte i la tendència de Subirós a refredar les emocions dels personatges impedeix, però, anar més enllà de l’epidermis dels conflictes interns d’Anna Wulf, epicentre al voltant de qui giren la resta dels personatges. Nora Navas li posa veritat i credibilitat durant les dues hores i mitja de funció, sobretot quan té al costat a Mia Esteve, es

"Cuando propuse hacer 'Solitud' me dijeron que era un proyecto condenado al fracaso: imposible plasmar la descripción del paisaje, la simbiosis entre este y el cuerpo femenino de la protagonista; imposible hacer teatral la complejidad y la riqueza del uso de la lengua y, sobre todo, imposible superar la experiencia individual... de leer la novela", escribe la directora Alícia Gorina en el programa de mano. Una serie de retos que, a pesar del esfuerzo, diría que no se han superado en buena parte debido a una dramaturgia muy lineal y narrativa que convierte el lector de la novela en escuchador de un audiolibro ilustrado a seis voces donde se mezclan las descripciones y las acciones. No ayuda el movimiento constante de las cuatro regidoras creando un singular y simbolista espacio escénico durante un primer acto pesado y sin clímax. No vemos la montaña, tan importante en la narración, hasta la parte final del segundo acto cuando Mila pasea con el pastor. No la vemos a ella y su conflicto hasta el magnífico monólogo de Maria Ribera que nos recuerda la Nora ibseniana y que cierra la propuesta de un segundo acto más bien trabado, con buenos apuntes de dirección. Sí que llega, pero un poco reducida, la riqueza de la lengua. Autoría: Víctor Català. Dirección: Alícia Gorina. Dramaturgia: Albert Arribas. Con: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Maria Ribera, Adrià Salazar y Pau Vinyals.

“Quan vaig proposar de fer 'Solitud' em van dir que era un projecte condemnat al fracàs: impossible plasmar la descripció del paisatge, la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista; impossible fer teatral la complexitat i la riquesa de l’ús de la llengua i, sobretot, impossible superar l’experiència individual... de llegir la novel·la”, escriu la directora Alícia Gorina al programa de mà. Un seguit de reptes que, malgrat l’esforç, diria que no s’han superat en bona part degut a una dramatúrgia molt lineal i narrativa que converteix el lector de la novel·la en escoltador d’un audiollibre il·lustrat a sis veus on es barregen les descripcions i les accions. No ajuda el moviment constant de les quatre regidores tot creant un singular i simbolista espai escènic durant un primer acte feixuc i sense clímax. No veiem la muntanya, tan important a la narració, fins a la part final del segon acte quan Mila passeja amb el pastor. No la veiem a ella i el seu conflicte fins al magnífic monòleg de Maria Ribera que ens recorda la Nora ibseniana i que tanca la proposta d’un segon acte més ben travat, amb bons apunts de direcció. Sí que arriba, però una mica reduïda, la riquesa de la llengua. Autoria: Víctor Català. Direcció: Alícia Gorina. Dramatúrgia: Albert Arribas. Amb: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Maria Ribera, Adrià Salazar i Pau Vinyals.