Get us in your inbox

Santi Fondevila

Santi Fondevila

Articles (2)

Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

Voleu saber què opinem de les obres de teatre que hi ha a la cartellera de Barcelona? Doncs aquí teniu la resposta! Els nostres crítics veuen tot el que hi ha damunt d'un teatre a la ciutat i us expliquen què els ha semblat. Us avisem de les estrenes de cada setmana i us recomanem les que no es perdeu de cap de les maneres. I també us parlem del més destacat de la creació feta a casa nostra. NO T'HO PERDIS: Com anar al teatre per 12 euros... o menys

Grec 2017: així l'hem vist

Grec 2017: així l'hem vist

Ja podem emetre una valoració de molts dels espectacles que hem vist del Grec 2017, alguns dels quals encara són a la cartellera o hi tornaran. Ens hem emocionat, hem gaudit i també ens hem avorrit (poc). Aquesta és la valoració dels crítics i periodistes de Time Out de les obres de teatre i dansa del primer Grec de Cesc Casadesús com a director.

Listings and reviews (537)

A.K.A. Also Known as

A.K.A. Also Known as

Crítica publicada por primera vez en marzo de 2018 Un retrato del adolescente, una historia de amor juvenil y la denuncia del se dan la mano en esta interesante, notable y comprometida obra de Daniel J. Meyer magníficamente dirigida por Montse Rodríguez y no menos bien interpretada por Albert Salazar. Carles es un buen chico, con espíritu positivo y ganas de vivir. Tan egoísta como suelen ser los adolescentes. Ama a los padres adoptivos. Tiene buenas notas, está abducido por whatsapp y por el hip-hop. Eso sí, le gusta ir siempre encapuchado. Todo parece ir bien, pero el mundo puede ser muy cruel porque viven personas crueles, malas. Y el drama asoma. Meyer tenía muy claro lo que quería contar y la obra tiene la virtud de medir muy bien la información evitando las repeticiones y haciendo caminar el argumento despacio pero sólidamente, pero como decimos es la precisión con la que se combinan los elementos escénicos , las ideas con las que se potencia el texto y el juego escénico que propone la directora lo que da alas a una función llena de emociones. La directora y un actor que exhibe grandes cualidades interpretativas, una compenetración absoluta y una condición física inmejorable para decir, bailar y, en si hace falta, llorar. Dramaturgia: Daniel J. Meyer. Dirección: Montse Rodríguez Clusella. Con: Albert Salazar.

A.K.A. Also Known as

A.K.A. Also Known as

Crítica publicada per primer cop al març del 2018 Un retrat de l’adolescent, una història d’amor juvenil i la denúncia del racisme s’ajunten en aquesta interessant, notable i compromesa obra de Daniel J. Meyer magníficament dirigida per Montse Rodríguez i no menys ben interpretada per Albert Salazar. Carlos és un bon noi, amb esperit positiu i ganes de viure. Tan egoista com solen ser els adolescents. Estima els pares adoptius. Té bones notes, està abduït pel whatsapp i pel hip-hop. Això sí, li agrada anar sempre encaputxat. Tot sembla anar bé, però el món pot ser molt cruel perquè hi viuen persones cruels, dolentes. I el drama treu el cap. Meyer tenia molt clar el que volia explicar i l’obra té la virtut de mesurar molt bé la informació evitant les repeticions i fent caminar l’argument a poc a poc, però sòlidament, però com diem és la precisió amb què es combinen els elements escènics, les idees amb les quals es potència el text i el joc escènic que proposa la directora el dona ales a una funció farcida d’emocions. La directora i un actor que exhibeix grans qualitats interpretatives, una compenetració absoluta i una condició física immillorable per dir, ballar i, si s'escau, plorar. Dramatúrgia: Daniel J. Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Amb: Albert Salazar.

Who is me. Pasolini

Who is me. Pasolini

3 out of 5 stars

'Who is me' es el título de un manuscrito mecanografiado cuando Pasolini tenía 44 años que se encontró después de su asesinato (1975), se publicó como 'Poema de las cenizas' y constituye una especie de autobiografía incompleta pero bastante divulgativa de su manera de pensar y, sobre todo, de pensarse. El texto arranca con el nacimiento y otros apuntes familiares, y camina por las reflexiones artísticas y solo unos relámpagos de su vena poética. Un texto en bruto episódico y epidíctico, de una gran sinceridad, pero no exento de contradicciones. Àlex Rigola ha hecho de él un espectáculo de cámara dentro de una caja de madera de las que se utilizan para trasladar grandes obras de arte, seguramente para remarcar la importancia de un artista polémico, controvertido y multidisciplinar. Espectáculo austero, directo, que fluye gracias al trabajo de Gonzalo Cunill, un actor de una sinceridad y una vena comunicativa absoluta. Cunill, vestido con el equipamiento de la selección italiana de fútbol, ​​habla por boca de Pasolini pero desde sí mismo, desde un afinado distanciamiento.

Who is me. Pasolini

Who is me. Pasolini

3 out of 5 stars

'Who is me' és el títol d’un manuscrit mecanografiat quan Pasolini tenia 44 anys que es va trobar després del seu assassinat (1975), es va publicar com a 'Poema de les cendres' i  constitueix una mena d’autobiografia incompleta però força divulgativa de la seva manera de pensar i, sobretot, de pensar-se. El text arrenca amb el naixement i altres apunts familiars, i camina per les reflexions artístiques i només uns llampecs de la seva vena poètica. Un text en brut episòdic i epidíctic, d’una gran sinceritat però no exempt de contradiccions. Àlex Rigola n’ha fet un espectacle de cambra dintre d’una caixa de fusta de les que es fan servir per traslladar grans obres d’art, segurament per remarcar la importància d’un artista polèmic, controvertit i multidisciplinari. Espectacle auster, directe, que flueix gràcies a la feina de Gonzalo Cunill, un actor d’una sinceritat i una vena comunicativa absoluta. Cunill, vestit amb l’equipament de la selecció italiana de futbol, parla per boca de Pasolini però des de si mateix, des d'un afinat distanciament. No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix i recorda que el 16 de març és un dia molt important per als teatres catalans: no deixarem Cap Butaca Buida! 

La tendresa

La tendresa

4 out of 5 stars

No es una obra de Shakespeare, sin duda, pero tiene el aliento. 'La tendresa' es un ingenioso, fantástico, homenaje de Alfredo Sanzol a las comedias de amor del dramaturgo inglés. Un homenaje que delata la lectura exhaustiva, introspectiva, de todas las comedias del gran bardo y destila una gran capacidad de análisis de la tipología de los personajes, de las estructuras y curvas argumentales e incluso de las metáforas tan sabrosas de escuchar y que intenta emular. Una comedia sobre el amor que el también director ha condimentado con una sinfonía de situaciones cómicas y de gags de payaso mucho más estridentes y menos sutiles que las del bardo pero de una rotunda eficacia. La platea del Poliorama es una fiesta de risas desde el monólogo inicial en que la reina Marta Pérez explica cómo odia a los hombres con una retahíla de tópicos y la decisión de exiliarse en una isla perdida con sus dos hijas vírgenes. Lo que no sabe es que en la isla vive, con dos hijos, una especie de Próspero que detesta en la misma medida que la reina... a las mujeres. El conflicto está servido. Ellas se disfrazarán de soldados pero mira por donde los afanes podrán más que las reservas e imposiciones. Equívocos, cambios de identidad y magia brotan en la comedia, muy bien dirigida por el autor y en la que brillan Pérez, el genial Jordi Rico y los recursos cómicos de Laura Aubert. Magnífico el espacio escénico, tan austero como eficaz, de Jorge Andújar. Si quieren reír, ya saben dónde. Texto y dirección: A

La tendresa

La tendresa

4 out of 5 stars

No és una obra de Shakespeare, sens dubte, però en té l’alè. La tendresa és un enginyós, fantàstic, homenatge d’Alfredo Sanzol a les comèdies d’amor del dramaturg anglès. Un homenatge que delata la lectura exhaustiva, introspectiva, de totes les comèdies del gran bard i destil·la una gran capacitat d’anàlisis de la tipologia dels personatges, de les estructures i revolts argumentals i fins i tot de les metàfores tan gustoses d’escoltar i que intenta emular. Una comèdia sobre l’amor que el també director ha condimentat amb una simfonia de situacions còmiques i de gags de pallasso molt més estridents i menys subtils que les del bard però d’una rotunda eficàcia. La platea del Poliorama és una festa de riures des del monòleg inicial en què la reina Marta Pérez explica com odia els homes amb un reguitzell de tòpics i la decisió d’exiliar-se en una illa perduda amb les seves dues filles verges. El que no sap és que a l’illa hi viu, amb dos fills, una mena de Pròsper que detesta en la mateixa mesura que la reina... les dones. El conflicte està servit. Elles es disfressaran de soldats, però ves per on els afanys podran més que les reserves i imposicions. Equívocs, canvis d’identitat i màgia brollen en la comèdia, molt ben dirigida per l’autor i en la qual brillen Pérez, el genial Jordi Rico i els recursos còmics de Laura Aubert. Magnífic l’espai escènic, tan auster com eficaç, de Jorge Andújar. Si volen riure, ja saben on. Text i direcció: Alfredo Sanzol. Traducció: Joan Lluís Bozzo.

Perduts

Perduts

3 out of 5 stars

Ramon Madaula como autor ha demostrado con anteriores obras ( 'Adossats', 'Ignots') que es un buen observador del rebaño humano y que sabe reflejar, con humor, nuestra frágil consistencia. Un teatro de aire costumbrista y a menudo irónico que retrata situaciones muy reconocibles. En 'Perduts', última obra de Madaula que, además, ha dirigido, el autor habla de la inconsistencia y la estupidez de los hombres en las relaciones sentimentales. Y lo hace a través de dos tontos que comen a menudo juntos y que en una conversación entre vaso de vino y copa de coñac se plantean unas relaciones extramatrimoniales... con la pareja del otro. Sólo si ella quiere, claro, es su ridícula disculpa. Madaula vuelve a mostrar su facilidad para el diálogo juguetón y el ingenio para resolver situaciones nada convencionales, pero quizás más habituales de lo que se suele pensar, en un ejercicio de estilo bien ponderado. Una comedia simpática, agradecida, que logra perfectamente su objetivo. Autor y director: Ramon Madaula. Con: Jordi Coromina y Òscar Intente.

Perduts

Perduts

3 out of 5 stars

Ramon Madaula en tant que autor ha demostrat amb anteriors obres ('Adossats', 'Ignots')que és un bon observador del ramat humà i que sap reflectir, amb humor, la nostra fràgil consistència. Un teatre d’aire costumista i sovint irònic que retrata situacions molt reconeixibles. A 'Perduts', última obra de Madaula que, a més, ha dirigit, l’autor parla de la inconsistència i l'estupidesa dels homes en les relacions sentimentals. I ho fa a través de dos beneits que dinen tot sovint junts i que en una conversa entre vas de vi i copa de conyac es plantegen unes relacions extramatrimonials... amb la parella de l’altre. Només si ella vol, és clar, és la seva ridícula disculpa. Madaula torna a mostrar la seva facilitat per al diàleg juganer i l’enginy per resoldre situacions gens convencionals, però potser més habituals del que se sol pensar, en un exercici d’estil ben ponderat. Una comèdia simpàtica, agraïda, que assoleix perfectament el seu objectiu. Autor i director: Ramon Madaula. Amb: Jordi Coromina i Òscar Intente.

Desconcerto

Desconcerto

3 out of 5 stars

Autor y director artístico: Jordi Purtí Los músicos de una orquesta están acostumbrados a seguir las indicaciones de la batuta, pero no la de un un director de teatro que juega con el humor y la gestualidad y que los hace tocar de pie, sin partituras y moviéndose. Todo un reto, para los violines pero aún más para el contrabajo y el violonchelo. Jordi Purtí, tras el éxito de 'Concerto a tempo de Umore' con la Orquesta de Cámara del Empordà ha espoleado a los músicos y el director a seguir jugando con las mismas reglas, con la misma entrega, calidad musical y con resultados muy parecidos, a pesar de la debilidad dramatúrgica de los primeros compases de este 'Desconcerto'. Original y singular función que cabalga sobre el tempo a lomos de fragmentos de música clásica y música popular y con unos intérpretes que seducen al público y que incluso se atreven a bailar hip-hop.

Desconcerto

Desconcerto

3 out of 5 stars

Autor i director artístic: Jordi Purtí Els músics d’una orquestra estan acostumats a seguir les indicacions de la batuta, però no pas la d’un un director de teatre que juga amb l’humor i la gestualitat i que els fa tocar drets, sense partitures i movent-se. Tot un repte, per als violins però encara més per el contrabaix i el violoncel. Jordi Purtí, després de l’èxit de 'Concerto a tempo d’umore' amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà ha esperonat els músics i el director a seguir jugant amb les mateixes regles, amb la mateixa entrega, qualitat musical i amb resultats molts semblants, tot i la feblesa dramatúrgica dels primers compassos d’aquest 'Desconcerto'. Original i singular funció que cavalca sobre el tempo a lloms de fragments de música clàssica i música popular i amb uns intèrprets que sedueixen el públic i que fins i tot s’atreveixen a ballar hip-hop.

‘La morta’ de Pompeu Crehuet

‘La morta’ de Pompeu Crehuet

3 out of 5 stars

Hay tres cosas interesantes en esta intrascendente y entretenida comedia con fantasmas con la que Marc Crehuet vuelve al teatro siete años después de su exitoso debut como dramaturgo con 'El rei borni'. Una es la eficacia de la autoparodia del autor y el paralelismo con su bisabuelo, también autor teatral. Otra es el dibujo de los personajes y la tercera la afinada dirección de actores y la puesta en escena. No obstante, la obra queda lejos del brillo en las réplicas y la confrontación de personajes de aquel "tuerto" que posteriormente el mismo Crehuet adaptó y dirigió para el cine. De hecho, el autor estaba instalado en el trabajo de guionista y profesor cuando desde la Sala Beckett le propusieron el estreno de un nuevo texto. Y al no tener ninguna nueva idea, como le ocurre al protagonista, rescató el proyecto de rendir homenaje a su bisabuelo, Pompeu Crehuet, quien en 1904 alcanzó un gran éxito en el teatro Romea con su primera obra, 'La morta'. Las dieciséis obras posteriores no gozaron del mismo reconocimiento que hizo caer, pues, una posible maldición sobre la familia, que también se cita en la obra. Crehuet levanta una autoficción sobre el momento creativo de un guionista y dramaturgo en horas bajas que corre en paralelo con escenas de 'La morta' del bisabuelo, quien acabará viniendo de la ultratumba para ayudarle al tiempo que casi echa a perder la relación con su mujer. Francesc Ferrer, Xavier Bertran, Anna Bertran y Betsy Túrnez forman un grupo muy bien dirigido en

‘La morta’ de Pompeu Crehuet

‘La morta’ de Pompeu Crehuet

3 out of 5 stars

Hi ha tres coses interessants en aquesta intranscendent i entretinguda comèdia amb fantasmes amb què Marc Crehuet torna al teatre set anys després del seu reeixit debut com a dramaturg amb 'El rei borni'. Una és l'eficàcia de l’autoparòdia de l’autor i el paral·lelisme amb el seu besavi, també autor teatral. Una altra és el dibuix dels personatges i la tercera l'afinada direcció d’actors i la posada en escena. No obstant, l’obra queda lluny de la brillantor de les rèpliques i la confrontació de personatges d’aquell “borni” que posteriorment el mateix Crehuet va adaptar i dirigir per al cinema. De fet, l’autor estava instal·lat en la feina de guionista i professor quan des de la Sala Beckett li van proposar l’estrena d’un nou text. I en no tenir cap nova idea, com li passa al protagonista, va rescatar el projecte de retre homenatge al seu besavi, Pompeu Crehuet, qui el 1904 va assolir un gran èxit al teatre Romea amb la seva primera obra, 'La morta'. Les setze obres posteriors no van gaudir del mateix reconeixement cosa que va fer caure, doncs, una possible maledicció sobre la família, que també es cita a l’obra. Crehuet aixeca una autoficció sobre el moment creatiu d’un guionista i dramaturg en hores baixes que corre en paral·lel amb escenes de 'La morta' del besavi, qui acabarà venint de la ultratomba per ajudar-lo i alhora quasi esberlar la relació amb la seva dona. Francesc Ferrer, Xavier Bertran, Anna Bertran i Betsy Turnez formen un grup molt ben dirigit en una funció en