Òscar Broc

Estiu del 2023: Al número u de la nostra llista hi trobem el Paradiso –consolidat com a millor bar del món!– seguit de ben a prop pel Sips, un prodigi de barra fina que ha creat les seves normes. I al 10 hi brilla la Florería Atlántico, la millor cocteleria d'Argentina, que ha seu a Barcelona. I entra al número 10 el Bar La Polla, barra pura i dura d'esperit ravaler modern, seguida de prop pel Bareto Olímpic, una cocteleria popular que ret homenatge al bar 'cañí' via tragos de festa major. Que som la capital del mam ho confirma la presència de Dead End paradise, una cocteleria libanesa excelsa. I voleu estar fresquets i amb música d'alta fidelitat i no la púrria aguda que escolteu al mòbil? Descobriu el Curtis Audio Cafè, un prodigi de bar amb d'equip de so i vinil.     Benvinguts a la llista d'Els 100 millors bars de Barcelona, un curós recull –fet en viu i en primera persona, amb l'alcohol tacant-nos la camisa!– del millor del mam barceloní. Hi trobareu els abeuradors més creatius (o també els memorables, sovint les dues coses no van juntes) seleccionats pels nostres experts locals. Pentinem la ciutat cada nit de la setmana cercant begudes acollonants, valor afegit i informació concreta (que pot anar des d'un lavabo inenarrable fins a una 'happy hour'). Quin és el teu verí? Cervesa, còctel o vermut? Aquí només hi trobaràs el bo i millor. NO T'HO PERDIS: Tens gana? Aquests són els millors restaurants de Barcelona  

La cocina italiana es, posiblemente, la más popular del mundo. En cualquier rincón de Occidente es muy fácil encontrar un restaurante del país de la bota y degustar un buen plato de pasta, una pizza bien hecha o delicias dulces como el tiramisú. Barcelona, ciudad con una nutrida colonia de italianos, es toda una referencia de esta gastronomía fuera de Italia: descubrid los mejores restaurantes de cocina italiana en la ciudad, y comed italiano más allá del binomio pasta-pizza (¡que también os lo encontraréis! Incluso sin gluten) NO TE LO PIERDAS: Las mejores pizzas de Barcelona

Verano de 2023: En el número uno de nuestra lista está Paradiso –¡consolidado como mejor bar del mundo!– seguido de cerca por Sips, un prodigio de barra fina que ha creado sus normas. Y en el 10 brilla Florería Atlántico, la mejor coctelería de Argentina, que ha abierto sede en Barcelona. Y entra en el número 10 el Bar La Polla, barra pura y dura de espíritu ravalero moderno, seguida de cerca por el Bareto Olímpico, una coctelería popular que rinde homenaje al bar 'cañí' vía tragos de fiesta mayor. Que somos capital mundial del Buen Privar lo confirma la presencia de Dead End Paradise, una coctelería libanesa excelsa. ¿Queréis estar fresquitos y con música de alta fidelidad y no es diarrea sonora que escupe el 'smartphone'? Descubrid Curtis Audio Café, un prodigio de bar con equipo de sonido y vinilo. Bienvenido a la lista de los 100 mejores bares de Barcelona, una cuidada selección –hecha en vivo y en primera persona, con el alcohol manchándonos la camisa– de las mejores direcciones en las que empinar el codo. Encontraréis los abrevaderos más creativos (o también los más memorables, a menudo las dos cosas no van juntas) seleccionados por nuestros expertos locales. Peinamos la ciudad cada noche de la semana buscando bebidas brutales, valor añadido e información concreta (que puede ir desde un lavabo inenarrable hasta una 'happy hour'). ¿Cuál es tu veneno? ¿Cerveza, cóctel o vermut? Aquí solo encontrarás lo mejor de cada casa. NO TE LO PIERDAS: ¿Tienes hambre? Estos son los me

La cuina mexicana ja fa temps que va arribar a Barcelona, i s'hi ha aposentat com Déu mana. Enrere queden aquells temps en què sota aquesta denominació només podíem parlar de nauseabunds locals de menjar ràpid tex-mex. Ara trobem la gastronomia de Mèxic, barroca i exuberant, patrimoni de la humanitat, en totes les seves variants: des de restaurants on menjar ràpid un taco fenomenal, fins a locals que executen amb mà mestra una cuina feta amb paciència de sant, tradició precolombina i més de 50 ingredients per plat. I si voleu conèixer uns altres matisos de picant, tasteu la millor cuina peruana de Barcelona.  NO T'HO PERDIS: Els 50 millors restaurants de Barcelona

La cocina mexicana ya hace tiempo que llegó a Barcelona, y se ha aposentado como Dios manda. Atrás quedan aquellos tiempos en que bajo esta denominación solo podíamos hablar de nauseabundos locales de comida rápida tex-mex. Ahora encontramos la gastronomía de México, barroca y exuberante, patrimonio de la humanidad, en todas sus variantes: desde restaurantes donde comer tacos fenomenales, hasta locales que ejecutan con mano maestra una cocina hecha con paciencia de santo, tradición precolombina y más de 50 ingredientes para plato. NO TE LO PIERDAS: Los 50 mejores restaurantes de Barcelona

Your Barcelona itinerary might be crammed full, but we can bet tapas is pretty high on your list. After all, this city knows its bravas. But though you’ll find a tapas joint on nearly every road in Barca, not all of them are worth your dough. But some of them might just serve you the best patatas bravas you’ve ever tried in your life.  Whether you’re looking for a light bite with an afternoon drink or a full-blown tapas tasting menu, you’ll find what you’re looking for on our list. We’ve sampled more jambon, croquetas and pimientos de padron than we care to admit, but it does make us experts in the stuff. Here are the best places to get tapas in all of Barcelona.  RECOMMENDED:🥘 The best restaurants in Barcelona🍹 The best rooftop bars in Barcelona📍 The best things to do in Barcelona⛪ The best attractions in Barcelona This article was written by the editorial team at Time Out Barcelona. At Time Out, all of our travel guides are written by local writers who know their cities inside out. For more about how we curate, see our editorial guidelines.

Cuando hablamos de cerveza fuera del país y nos preguntan de dónde somos, el sentimiento generalizado cuando respondemos “Barcelona” siempre es el mismo: envidia, sana envidia. Incluso en Madrid, los amantes de la buena cerveza lo tienen claro: Barcelona ahora mismo es 'the place to be'. Una ciudad con una militancia fiel, que no duda en hacer del agua, la malta, el lúpulo y la cebada su causa. Hasta el punto de improvisar rutas por toda la ciudad, sirviéndose de redes sociales, aplicaciones como Untappd y webs como RateBeer o BeerAdvocate, a fin de perseguir las últimas novedades en barril o botella, tanto de los productores locales como de importación. NO TE LO PIERDAS: Y si no eres de cerveza, a tomar un buen vermut.

Quan parlem de birra fora del país i ens pregunten d’on venim, el sentiment generalitzat quan responem “Barcelona” sempre és el mateix: enveja, sana enveja. Fins i tot a Madrid, els amants de la bona cervesa ho tenen clar: Barcelona ara mateix is 'the place to be'. La capital d’un estat amb una militància fidel, que no ha dubtat a fer de l’aigua, la malta, el llúpol i l’ordi la seva causa. Fins al punt d’improvisar rutes per tota la ciutat, servint-se de xarxes socials, aplicacions com Untappd i webs com RateBeer o BeerAdvocate, a fi de perseguir les últimes novetats en barril o ampolla, tant dels productors locals com d’importació. NO T'HO PERDIS: I si no sou de cervesa, aneu a fer el vermut!  

Aquell bar heavy llardós amb neons de prostíbul ("¡pide tu disco!") on vas anestesiar la teva joventut a base de litrones... Sento dir-te que ja no existeix. Però això no vol dir que els bars de rock hagin desaparegut. A Barcelona resisteix una selecta escena de bars musicals dedicats en cos i ànima a totes les variants del rock and roll guitarrer: heavy metal, post punk, grunge, punk'77,  so Manchester, pop i rock clàssic, power-pop, garage-punk, a on pots anar després de veure un gran concert. En lloc de somicar i dir fàstics com un tita vella sobre el trap i el reggaeton, ves a passar la nit a qualsevol d'aquests antres i arrebossa't en la teva música favorita i alcohol a plaer. Nostàlgia? No pas. Una cosa bona d'internet és que ha fet irrellevants les línies temporals.  NO T'HO PERDIS: Les millors discos i clubs de Barcelona 

No voldreu tornar a l'oficina a treballar quan descobriu tots aquests llocs de Barcelona on, a més de fer feina, us sentireu com a casa. Cafès, llibreries, biblioteques i altres espais on estareu millor que a l'oficina!

No querréis volver al despacho a trabajar cuando descubráis todos estos lugares de Barcelona donde, además de trabajar, os sentiréis como en casa. ¡Cafés, librerías, bibliotecas y otros espacios donde estaréis mejor que en la oficina!

Siempre es buen momento para bajar a la Barceloneta y gozar de un barrio con una oferta variada donde confluyen presente y pasado. Y qué pasado. Vamos a picar algo por la Barceloneta. Vamos a reivindicar un barrio que ha luchado con todo lo que tiene para evitar convertirse en un parque temático para paseantes y millonarios. ¡Viva la buena gente! Viva la Barceloneta y los bares y restaurantes más auténticos de este barrio histórico de nuestra querida Barcelona que no deja nunca de sorprendernos. NO TE LO PIERDAS: Las mejores paellas de la Barceloneta.

Brazos tatuados. Presencia imponente. Mucha mili. Jordi Bou puede presumir de tener el bar rockero al que van los rockeros de verdad. Junto con Óscar Manresa cogió las riendas de un local que también habría podido ser de Loquillo. Después de hacer de crupier, Jordi trabajó de 'roadie' del Loco; se nota que lleva el rock and roll en la sangre. Ha hecho que el 99% sea una extensión de la cultura musical que lo vuelve loco, el clásico bar rockero donde puedes cenar una hamburguesa y ver actuaciones de doo wop, rockabilly y otros estilos en directo. Un templo que cada fin de semana se llena de motos antiguas y rockeros de todas las generaciones... ¡Incluso Leslie de los Sirex se ha subido al escenario! No se come de cualquier manera, ei: tras la pitanza está Òscar Manresa, que aplica su oficio de alta cocina en 'burgers' como la McManre: 180 gr de ternera top, salsa de la casa, rodaja gorda de foie y polvo de kikos. Y buena noticia: todas las hamburguesas van con patatas fritas caseras incluidas.  

Braços tatuats. Presència imponent. Molta mili. Jordi Bou pot presumir de tenir el bar rocker on van els rockers de veritat. Juntament amb Óscar Manresa va agafar les regnes d’un local que també hauria pogut ser de Loquillo. Després de fer de crupier, en Jordi va treballar de 'roadie' del Loco; es nota que du el rock and roll a la sang. Ha fet que el 99% sigui una extensió de la cultura musical que el torna boig, el clàssic bar rocker on pots sopar una hamburguesa i veure actuacions de doo wop, rockabilly i altres estils en directe. Un temple que cada cap de setmana s’emplena de motos antigues i rockers de totes les generacions... Fins i tot el Leslie dels Sirex ha pujat al seu escenari! No s’hi menja de qualsevol manera, ep: rere la teca hi ha l’Òscar Manresa, que aplica el seu ofici d’alta cuina en burgers com la McManre: 180 gr de vedella top, salsa de la casa, rodanxa de foie i pols de kikos. I bona notícia: totes van amb patates fregides casolanes incloses. 

Rincón cálido, rodeado de madera milenaria y clientes con corbata y frondosos bigotes... El grandioso Josep Maria Gotarda es un auténtico graduado en el arte del cóctel. Desmiembra las botellas, disecciona la coctelera, hace todo lo necesario para que la copa nos llegue perfecta, con el aura de los brebajes hechos con las entrañas. Aquí Gotarda y sus discípulos cocinan unos gintónics de altos vuelos y hacen milagros con las recetas de siempre. De hecho, su Cosmopolitan obligaría a James Bond a cambiar de religión, a abandonar la liturgia del Martini seco y salir de fiesta con las mujeres de 'Sexo en Nueva York'.      

L’entrada enganya: mai diries que aquesta creperia amaga una de les millors barres de Barcelona. La clau és superar la tírria inicial i endinsar-se en aquest espai recarregat, sobrat de ritme i presidit per una barra senyorial: un tronc d’arbre partit. De seguida us adonareu que les creps són la propina d’una cocteleria atrevida i amb sentit de l’humor, un factor que es troba a faltar a les barres més tradicionals. Els còctels de Creps al Born es cuiden fins al més mínim detall. Zero caspa. Ingredients prèmium. Estètica sorprenent. Creativitat al límit. Elegància. Innovació... Molt novaiorquès. I el xou està garantit. Els 'bartenders', abillats amb un davantal texà 'hipster', són com cues de llangardaix: es retorcen, tenen espasmes, fan volar ampolles i es mouen al ritme de l’exquisida selecció musical. Ray Charles i Aretha Franklin criden pels altaveus, el 'bartender' gronxa els llums, es dispara la bogeria mentre enfonso el nas en un Margarita impecable, equilibrat, verinós. Les lectures més creatives tenen la seva conya. Atenció al Menorca Mule –amb Xoriguer–o al Naughty Colada... De debò, qui necessita creps llardoses amb còctels de pel·lícula? Com diu el lema del bar: “El tequila és més barat que la teràpia”. Parlem el mateix idioma.

Quan us posàveu el primer full d’espinacs al gintònic, l’Elephanta ja feia temps que dominava l’art d’aquest còctel. El local gracienc va apostar pel gintònic molt abans del boom d’aquesta beguda, i fa tan bé la seva feina, que ara que la moda sembla haver-se apaivagat i el suflé gintoniquer ha baixat, encara se’l considera justament una referència de garantia en això de barrejar ginebra amb tònica com Déu i la Reina Mare d’Anglaterra manen. Des de la darrera vegada que vaig visitar l’Elephanta per fer una degustació de gintònics, el local ha mudat la pell. La decoració ara és molt més neta, elegant i moderna. L’espai necessitava una renovació com aquesta. El millor és que no ha perdut la seva essència i la seva petitesa. S’agraeix: sí a les tauletes petites, de proximitat; sí al caliu! Quan repasseu les parets, trobareu la carta d’oferiments etílics escrita amb guixos de colors. A les més de 40 referències de ginebra, hi heu d’afegir una nova carta amb còctels d’autor, spritz, fins i tot vi calent amb espècies, ah, i platets per fer coixí! Ara bé, la teca de veritat es troba als gintònics olímpics que preparen. Demano el gin de la setmana i deixo que la cambrera faci. Em treu una joia de color ambre amb punt de llimona i una ginebra infusionada amb herbes que es diu St. Engelbert. És un dels millors gintònics que he tastat en molt de temps. La copa rodona gelada, els glaçons, la dosificació dels ingredients, tot està perfectament ajustat. He estat infidel massa temps a aques

La llegendària cocteleria Gimlet ha reviscut per reivindicar una altra forma de beure: una filosofia aliena als bars de cartró pedra per a guiris del barri. S’ha remodelat un xic el local, mantenint la preciosa barra, aplicant colors sobris i recordant en la decoració el personatge que li dona nom: el detectiu Marlowe, creat per l’autor Raymond Chandler. La seva carta viatja en el temps i els còctels són d’una altra galàxia. Preparen el gimlet que bevia Marlowe, però ens decantem pels exemplars d’autor: antològics, delicats, perfectament equilibrats i imaginatius. El més curiós és La Mirada de Marlowe: explica-li al bartender com ets, i et preparà un glop adequat a la teva personalitat. Millor que el psicòleg.  

La decoración es sobria, pero en ningún momento os sentiréis fuera de lugar. Hay alguna cosa en esta coctelería que te transmite un calor especial (seguramente es la barra de caoba). Esto es un bar de verdad y el barman sabrá comprender al neófito y le recomendará un cóctel sin equivocarse. De todas maneras, si no os gusta hacer malabarismos etílicos, ya sabéis lo que toca: un buen Gimlet, que para eso son los mejores de Barcelona. Estamos seguros de que si Philip Marlowe existiese, habría instalado una tienda de campaña en la puerta de esta veterana coctelería.

Estoy en Les Corts y me apetece un buen Margarita. Pido consejo, y Alberto García Moyano, de la web enocasionesveobares.com, me recomienda La Llibreria, cerca de la plaza Concordia. Voy y me enamoro. Cuando entro, tengo la sensación de haber rasgado la membrana que separa dos mundos: la fea realidad fuera, en la calle; una dimensión mágica dentro, en la coctelería. La atmósfera en sepia se recibe como una caricia para el alma. Esta barra es un canto al clasicismo y al romanticismo etílico. Un canto muy afinado. Sofás, sillones y alfombras de otras eras conviven con unos estantes hipnóticos rellenos de libros. Libros de viejo de principios del XX, clásicos de la literatura, obras sobre cócteles con incunables firmados por el mismo Pedro Chicote 1959 ... El entorno se adapta perfectamente al tono sobrio y sin florituras de su coctelera. El Margarita está tan bueno que vuelvo a La Llibreria un par de semanas después. Y pruebo un Gimlet con Gordon's maravilloso. Y remato con un Parisian donde la ginebra y el cassis no se matan el uno al otro. Elegancia sería el concepto que definiría el trabajo de los 'bartenders'. Y también el sentido común: no dejes de pedir los platillos que preparan; os será imposible beber solo una copa.

Estic a Les Corts i em ve de gust un bon Margarita. Demano consell i Alberto Garcia Moyano, del web enocasionesveobares.com, em recomana La Llibreria, prop de la plaça Concòrdia. Hi vaig i m’enamoro. Quan hi entro, tinc la sensació d’haver esquinçat la membrana que separa dos mons: la lletja realitat a fora, al carrer; una dimensió màgica a dins, a la cocteleria. L’atmosfera en sípia es rep com a una carícia per a l’ànima. Aquesta barra a Les Corts és un cant al classicisme i al romanticisme etílic. Un cant molt afinat. Sofàs, butaques i catifes d’altres eres conviuen amb uns estants hipnòtics farcits de llibres. Llibres de vell de principis del XX, clàssics de la literatura, obres sobre còctels amb incunables signats pel mateix Pedro Chicote l’any 1959... L’entorn s’adapta perfectament al to sobri i sense floritures de la seva coctelera. El Margarita està tan bo que torno a La Llibreria un parell de setmanes després. I provo un Gimlet amb Gordon’s meravellós. I remato amb un Parisian on la ginebra i el cassis no es maten l’un a l’altre. Elegància seria el concepte que definiria el treball dels 'bartenders'. I també el sentit comú: no deixeu de demanar els platets que preparen; us serà impossible beure només una copa. 

Con el paso del tiempo, Guzzo se ha convertido en uno de los puntos más visibles de la plaza Comercial y alrededores. Cuando parecía que esto de los restaurantes-club era cosa de hace años, este elegantísimo espacio ha conseguido dar prestigio a la fórmula demostrando que se puede tomar una copa, cenar y bailar en el mismo lugar sin caer en el aburrimiento. A Guzzo le sobran etiquetas: bar, vermutería, cafetería, restaurante, coctelería, club y sala de conciertos. Hace gala de un carácter multidisciplinar que atrae a todo tipo de público, desde guiris, hasta parejas, pasando por grupos. Tanta polivalencia en muchos lugares se traduce en poca profundidad en los ofrecimientos y el servicio, pero en este establecimiento han conseguido mantener el mismo nivel en todos los apartados, y eso es lo que ha hecho que se consolide el Born. Provisto de un interiorismo rabiosamente 'cool', el Guzzo es el típico lugar donde os dejaríais caer para tomar algo y os podríais terminar quedando hasta que bajaran la persiana. Lo ponen fácil cuando aprieta el apetito. Tienen un menú internacional con opciones sanas para todo tipo de papilas. Ensaladas, tataki, cebiches, platos vegetarianos, bravas, woks, guacamole. No quieren ganar la estrella Michelin, pero son platos efectivos, con materia prima decente, bien preparados. Y también han cuidado el apartado etílico. Disponen de una carta de vinos corta, pero con propuestas de calidad. La colección de referencias de whisky y ron es espectacular. Y e

Amb el pas del temps, el Guzzo s’ha convertit en un dels punts més visibles de la plaça Comercial i la rodalia. Quan semblava que això dels restaurants-club era cosa de fa anys, aquest elegantíssim espai ha aconseguit donar prestigi a la fórmula demostrant que es pot prendre una copa, sopar i ballar al mateix lloc sense caure en l’avorriment. Al Guzzo li sobren etiquetes: bar, vermuteria, cafeteria, restaurant, cocteleria, club i sala de concerts. Fa gala d’un caràcter multidisciplinari que atrau tota mena de públic, des de guiris, fins a parelles, passant per grups. Tanta polivalència a molts llocs es tradueix en poca profunditat en els oferiments i el servei, però en aquest establiment han aconseguit mantenir el mateix nivell en tots els apartats, i això és el que ha fet que es consolidi al Born. Proveït d’un interiorisme rabiosament 'cool', el Guzzo és el típic lloc on us deixaríeu caure per prendre alguna cosa i acabaríeu quedant-vos-hi fins que abaixessin la persiana. Ho posen fàcil quan entra la gana. Tenen una carta internacional amb opcions sanes per a tota mena de papil·les. Amanides, tatakis, cebiches, plats vegetarians, braves, woks, guacamole. No volen guanyar l’estrella Michelin, però són plats efectius, amb matèria primera decent, ben preparats. I també han cuidat l’apartat etílic. Disposen d’una carta de vins curta, però amb propostes de qualitat. La col·lecció de referències de whisky i rom és espectacular. I en l’apartat cocteler, disposen d’un ampli catàleg

You're greeted by a blackboard with six craft beers, five of them Catalan. Beer is the official poison at Il Birrino, a small space that might puzzle you at first, because next to the list of beers there's another blackboard with pasta and starters. Craft beer and puttanesca? Yes, please! From a tiny space next to the bar, Emanuele de Angelis comes out: Italian, attentive and with an incredible ability to move around the matchbox kitchen. He's managed to make Il Birrino a perfect hybrid of a craft brewery and an Italian restaurant with home-made cooking. You can stay for 20 minutes or two hours, but you will be back. First, because the selection of beers in rotation, although short, is impeccable and adaptable to different palates. Second, because the place is authentic, with its recycled decor and Italian bustle. And third, because Emanuele is one of the best cooks I've had the pleasure to cross paths with. He's more than adept when it comes to home-made stews and is a master of pasta: he makes it right there in front of you, armed with know-how. You'll only have one regret with Il Birrino: that you didn't discover it sooner.

Fart dels tortells de Reis 2.0 amb efluvis de tòfona venusiana? Creus que s’ha de reivindicar el tortell de tota la vida, perquè acabarem convertint aquest brioix enriquit en el nou gintònic? Si el que vols és coronar el dinar de Reis amb un tortell de la vella escola, de veritat, aquí tens 7 pastisseries que mai fallen als puristes. Per cert, el Gremi de Pastissers diu que aquest any se’n vendran unes 900.000 unitats a Catalunya, la meitat a Barcelona. Fes l’encàrrec ja! Casa Vives (Sants, 74 / Rbla. Catalunya, 58)   A Sants i rodalia es mengen els pastissos de Casa Vives. I punt. Aquesta veteraníssima confiteria porta endolcint l’existència dels barcelonins des de temps victorians. Fundada el 1895, la casa imposa la seva herència pastissera mantenint intacte el factor artesanal, fabricant dolços que fan plorar els nostres avis i, per descomptat, servint un tortell de Reis de manual, perfeccionat amb els transcurs dels eons, respectuós al màxim amb la recepta tradicional. La pasta de brioix, el massapà, la fruita confitada, tots els engranatges funcionen com abans. L’aspecte del tortell és mundà, humil, 'old school', que dirien els hipsters; no obstant, quan li fots la primera queixalada a l’artefacte, el viatge al passat és inevitable. Si vas de radical, no hi pots faltar: els crononautes gastronòmics més puristes sempre compren el tortell a Casa Vives. La Colmena (Plaça de l’Àngel, 12)   Desconfiar de La Colmena en aquesta fase del partit em sembla una temeritat. Seguram

Hace poco fue noticia por echar a una influencer que quería comer por la patilla, y eso le da muchos puntos, pero dejando de lado tan necesaria actitud, las cosas claras: en Topik (Valencia, 199) se come de fábula y no hay que hacer un crowfunding para pagar la cuenta. Recomendación total: es uno de los mejores restaurantes de Barcelona. La primera vez que fui, aquello fue una orgía de ostras, atún y rubia gallega como nunca he vivido. Mucha mano y gran materia prima. Cocina mediterránea y técnicas japonesas conviviendo en una carta que se construye con producto, producto y más producto. Y a unos precios que asombran, como los ajustadísimos menús degustación, generosos muestrarios con la joyería de la casa para bolsillos de todo tipo: tienen uno a 35 € que es un regalo, uno de 80 € maridado con sake y el mejor producto del día y uno especial de atún por encargo a 45 €. Adelf Morales es un chef como la copa de un pino. Le falta ego y le sobra talento. Y no tiene reparos en dejar que el producto mande. Hace poco, me envió un vídeo donde me mostraba los erizos de mar que le acababan de llegar a la cocina. Fue la excusa perfecta para hacer una nueva incursión en su capilla. Erizos de mar y Topik son dos tentaciones demasiado poderosas..., y servidor es un pecador débil y patético. La idea era sencilla: confeccionar un menú con un grueso de platos con erizo. Si esta "sobrada" se puede hacer en algún sitio, ese es Topik. Las ostras son una de las especialidades de la casa: Adelf

Fa poc va ser notícia per engegar a dida a una influencer que hi volia endrapar per la patilla, i això li dóna molts punts, però deixant de banda tan necessària actitud, les coses clares: al Topik (València, 199) s’hi menja de collons i no cal de fer un crowfunding per pagar el compte. Cal recomanar-lo: és un dels millors restaurants de Barcelona. El primer cop que hi vaig anar, allò va ser una orgia d’ostres, tonyina i rossa galega com mai n’he viscuda cap. Molta mà i gran matèria prima. Cuina mediterrània i tècniques japoneses convivint en una carta que es construeix amb producte, producte i més producte. I a uns preus que deixen estorat, com els ajustadíssims menús degustació, generosos mostraris amb la joieria de la casa per a butxaques de tota mena: en tenen un a 35 € que és un regal, un altre de 80 € maridat amb sake i el millor producte del dia i un especial de tonyina per encàrrec a 45 €.   L’Adelf Morales és un xef com una casa de pagès. Li manca ego i li sobra talent. I no té por que el producte mani. Fa poc em va enviar un vídeo on em mostrava els eriçons de mar que li acabaven d’arribar a la cuina. Va ser l’excusa perfecta per fer una nova incursió a la seva capella. Eriçons de mar i Topik són dos temptacions massa poderoses..., i servidor és un pecador dèbil i patètic. La idea era senzilla, fer un menú amb un gruix de plats que continguessin eriçó. Si aquesta "sobrada" és pot fer en algun lloc, aquest és el Topik. Les ostres són una de les especialitats de la ca

Tots sabem el que costa trobar tomàquets que tinguin gust de tomàquet a Barcelona. Pocs restaurants cuiden aquesta fruita o la consideren un ingredient noble. Aquest caràcter d’etern secundari ens ha dut ha engolir infinitat d’exemplars amb menys gust que un tros de matalàs, tomàquets sospitosos que tenen la mateixa mida i color, i semblen haver sortit d’una fàbrica. Cal recuperar el tomàquets de veritat. Olof Johansson, Alberto Sambinelli, Xavi Tranque i Ferran Garcia Zafra, els xefs del restaurant Hetta (Passatge Marimón, 5), ja s’han posat treballar i han convertit aquesta fruita en l’estrella temporal d’una carta que no descansa i canvia constantment. Aquest espai diàfan, on cuina i menjador gairebé es confonen, s’està convertint en un dels restaurants més atractius de Barcelona gràcies a la seva obsessió pel producte. De fet, la seva carta es basa en ingredients de temporada que canvien en funció del calendari agrícola. Material ecològic i biodinàmic, presentat en diferents coccions i temperatures, amb altes dosi de creativitat i delicadesa.   Proveu els espàrrecs crus amb gel i pi confitat. Demaneu el rovell d’ou marinat amb botarga i sèrum de parmesà. Tornareu segur, són plats d’Estrella Michelin. Però anem al nostre amic vermell, una festa de la vitamina C que durarà en carta el que dura la recollida el tomàquet biodinàmic: juliol, agost i la primera quinzena de setembre. Amb aquest producte carregat d’umami i d’una textura gairebé sensual, facturen un gaspatxo antol

1. Arroz Hofmann: calçots, 'espardenyes' y romescoDonde antes se encontraba el Bistrot Hofmann, hay ahora un un nuevo espacio (de la misma familia) que rinde culto al arroz como si fuera un dios 'lovecraftiano', pero no se olvida de otros placeres extradimensionales, como el increíble steak tartar con rösti de patata, huevo y helado de mostaza o los guisantes con pulpo. La carta de arroces se divide en especiales, secos, caldosos y melosos: una jungla de grano que deberás explorar en más de una visita. El arroz de langostinos y pollo de granja es una fiesta loca, pero me quedo con la majestuosidad del arroz con calçots, romesco y 'espardenyes': sabor potentísimo, textura melosa, producto majestuoso y cucharadas llenas directas al gaznate. Cuidado con el arroz de Arroz: quiere mandar en Barcelona. 2. Dos Pebrots: Proto risottoTodas los platillos de arroz que salen de la cocina liderada por Borja García –uno de los mejores chefs de Barcelona– son pequeños torbellinos de emociones concentradas que nos remontan a los orígenes de la cocina mediterránea. Sin embargo, hay un milagro que hay que destacar por encima de los demás: el proto risotto, una receta ancestral que aparece por primera vez en el 'Libro de Coch', en 1520. Se trata de un arroz goloso, untuoso, con un puñetazo de sabor colosal; un arroz impregnado de jamón, ligado con huevo y salpicado con esferas de kefir de cabra. Para rematar la faena, el plato llega con pétalos de rosa en tempura para alternar con las cucharada

És un efluvi inconfusible. Agre. Una fortor lovecraftiana de calamar podrit i amoníac. Quan arriba juny, el Transport Públic de Barcelona es deixa engolir per una boira pudenta que no es dissipa fins ben entrat setembre. Els usuaris habituals del metro convivim amb aquest aroma des de fa anys i el coneixem per un nom universal: Eau de Sobac. Eau de Sobac no és cap brometa. Durant la canícula, entrar al metro o al bus de Barcelona et pot costar caríssim si no saps esquivar els tentacles d'aquesta boirina mortal. Allunya't dels agafadors que pengen del sostre o et menjaràs la radiació axil·lar sense filtres, en tota la cara. Porta a sobre una bossa de Fritos Barbacoa per ficar-hi el nas en moments crítics. Ubica't a sota la sortida de l'aire condicionat! (les amígdales se't posaran com síndries, però al menys el xorro d'aire mantindrà a ratlla les bafarades d'Eau de Sobac.) Ens queixem de la contaminació acústica al metro amb tota la raó. Però si ens molesten tant els incívics que escolten música sense auriculars, també ens hauria de molestar la gent que et destrossa el matí amb les emanacions sulfúriques de la seves aixelles. Tots acabem suats al final de la jornada: és normal que a la tarda el metro pudi, però de bon matí, a la ,mateixa casella de sortida, la contaminació odorífera a un vagó és encara més dramàtica i incomprensible que l'acústica; de fet prefereixo quedar-me sord escoltant Pimp Flaco que arribar a la feina de color groc. No és una qüestió d'higiene, que cadas

Les bicicletes són per a l'estiu i els platets són per als amics. Adoro aquesta fórmula, m'encanta veure la taula plena de llaminadures i la gent feliç picant aquí i allà. Els platets aporten exuberància al mantell i apropen els comensals. Tots coneixem els grans restaurants que aposten pel format reduït, però n'hi ha de molt bons que fan un gran treball a l'ombra dels flaixos. Aquí en van tres, a tres barris diferents. Endinsem-nos al Born, fins al misteriós carrer d'Assaonadors, un tros de barri que sembla impermeable al pas del temps i encara planta cara a la invasió guiri. En aquest budell fantasma s'amaga Tapeo Bar (Assaonadors, 25), un espai que no vol cridar l'atenció. És un lloc petit, amb poques taules i les incomoditats pròpies d'una bodega. De la seva cuineta s'enlairen plats minúsculs, la mida dels quals és inversament proporcional a la seva qualitat. Escabetxos, conserves i fumats conviuen amb tapes i platets molt competitius (i una carta de vins sensacional). Tripa amb anguila: excel·lent. Entrepà de peus de porc: suuuh! Coca de sardina: obligatòria. I el meu favorit: un sandvitx de cua de bou, amb una salsa miraculosa per sucar l'artefacte; un hit que no trobareu a cap altre lloc del barri. Petit? Sí. Letal, també. A Gràcia, on abans estava el mític Shhh... No Se Lo Digas A Nadie, s'aixeca des de fa un temps un bar de tapes i platets molt reivindicable: El Bandarra (Torrijos, 53). El xef David Guizy ha donat vida a una carta dinàmica, amb producte de mercat, es

El cierre de Chicken Shop & Dirty Burger ha sido un mazazo para los amantes del pollo asado –hacían los mejores de Barcelona-, pero también para los freaks del bocadillo de pollo frito, un rara vis que cuesta encontrar en Barcelona, ​​a menos que te guste la mutación rebozada que venden en KFC o te comas un 'chicken burger' lemantable en cualquier hamburguesería modernilla. El tema es que la muerte de Chicken Shop supuso la pérdida de su sándwich de pollo frito, una bestia que había dejado un vacío irreparable en la ciudad..., hasta ahora. El otro día, Carles Armengol, de Van Van Var (Pujades, 27), se cargó mi depresión después de descubrirme la Gringa (Lleialtat, 16), un restaurante de tacos informal que acaban de abrir los responsables del food truck Eureka en los límites del Raval. Buenos tacos de carnitas, nachos con toneladas de crema agria (masa) y la estrella de la carta, la recomendación personal de Carles: un bun de pollo frito que desapareció del plato en cuestión de segundos; es conmovedor que la gente se preocupe tanto por mi colesterol. 
El bun de la Gringa me ha hecho olvidar el lloradísimo sándwich de Chicken Shop. No sólo lo ha sustituido, para mí incluso lo ha superado. Col morada, pepinillos, pan de brioche artesanal, lima, una sábana de queso cheddar fundido, salsa chipotle y una pieza de pollo con una costra de fritura perfecta, casi sexual. El cacho de ave no es ni demasiado grueso, ni demasiado grande: un acierto. El brioche puede contenerlo y el bocadi

El tancament de Chicken Shop & Dirty Burger ha estat un cop dur per als amants del pollastre rostit –feien els millors de Barcelona-, però també per als freaks de l’entrepà de pollastre fregit, un rara vis que costa trobar a Barcelona, tret que t’agradi la mutació arrebossada que venen al KFC o et mengis un trist 'chicken burger' a la graella a qualsevol hamburgueseria moderneta. El fet és que la mort de Chicken Shop va suposar la pèrdua del seu sandvitx de pollastre fregit, una bèstia que havia deixat un buit irreparable a la ciutat... fins ara. L’altre dia, el Carles Armengol, de Van Van Var, em va treure de la depressió després de descobrir-me la Gringa (Lleialtat, 16), una restaurant de tacos informal que acaben d’obrir els responsables del food truck Eureka, als límits del Raval. Bons tacos de carnitas, natxos amb tones de crema agra (massa) i l’estrella de la carta, la recomanació personal del Carles: un bun de pollastre fregit que va desaparèixer del plat en qüestió de segons... És commovedor que la gent es preocupi tant pel meu colesterol. El bun de la Gringa m’ha fet oblidar el ploradíssim sandvitx del Chicken Shop. No només l’ha substituït, per a mi fins i tot l’ha superat. Col morada, cogombrets, pa de brioix artesanal, llima, una cortina de formatge cheddar desfet, salsa chipotle i una rajola de pollastre amb una crosta de fregit perfecta, gairebé sexual. El tros d’au no és ni massa gruixut, ni massa gran. I quin encert. El brioix el pot contenir i l’entrepà no e

Quan va veure la bomba atòmica que havia creat, a Robert Oppenheimer li van venir a la ment unes paraules del Bhagavad Gita: "M'he convertit en el destructor de mons." El pare de l'increïble 'roll' de canyella de Cookies Demasié també va tenir la mateixa revelació quan va veure l'artefacte que havia fabricat: "M'he convertit en el destructor de dietes". Un geni maleït, sense dubte. El fet és que no existeix cap humà sobri o en els seus cabals que passi per davant de l'aparador de Cookies Demasié al carrer Princesa i no es quedi bocabadat davant la visió: muntanyes de 'rolls' apetitosos i muntanyes de varietats! Red Velvet, Nutella, poma, tiramisú, Oreo... Un 'tetris' d'espirals que criden el teu nom i et sedueixen com si fossin gondolers venecians. No serveix de res fer-se el dur o la dura: entraràs i sortiràs amb una capsa de quatre; és el que hi ha. Si tens la sort que els rols acaben de sortir del forn, llença't en planxa sobre la safata i comprovaràs que el sexe està sobrevalorat. Quan provis el 'roll' de canyella calentet, acabat de fer, aniràs a Starbucks i els exigiràs que et tornin la pasta que t'has gastat tots aquests anys en els seus 'cinnamon rolls' de cautxú. Això va de debò, aquí es reparteixen orgasmes comestibles. Amb un cos flonjo com un núvol i rius de sucre glacejat que cauen del cim fins a la base, el 'roll' de canyella de Cookies Demasié és menut però no dóna treva. La dosi de canyella és la justa per no embafar, la mida del bitxo és perfecte i la massa é

Cuando vio la bomba atómica que había creado, a Franz Oppenheimer le vinieron a la mente unas palabras de Bhagavad Gita: "Me he convertido en el destructor de mundos". El padre del rollo de canela de Cookies Demasié (Princesa, 28) también tuvo la misma revelación cuando vio el artefacto que había fabricado: "Me he convertido en el destructor de dietas". Un genio maldito, sin duda. El hecho es que no existe ningún humano sobrio o en sus cabales que pase por delante del escaparate de Cookies Demasié en la calle Princesa y no se quede boquiabierto ante la visión: montañas de rolls apetitosos y montañas de variedades. Red Velvet, Nutella, manzana, tiramisú, Oreo... Un Tetris de espirales que gritan tu nombre y te seducen como si fueran gondoleros venecianos. No sirve de nada hacerse el duro o la dura: entrarás y saldrás con una caja de cuatro; es lo que hay. Si tienes la suerte de que los rolls acaban de salir del horno, arrójate en plancha sobre la bandeja y comprobarás que el sexo está sobrevalorado. Cuando pruebes el rol de canela calentito, recién hecho, irás a Starbucks y exigirás que te devuelvan la pasta que te has gastado todos estos años en sus 'cinnamon rolls' de mierda. Esto va en serio; aquí se reparten orgasmos comestibles. Con un cuerpo esponjoso cual nube y ríos de azúcar glaseado que caen de la cumbre hasta la base, el rol de canela del Cookies Demasié es pequeño, pero no da tregua. La dosis de canela es la justa para no empalagar, el tamaño del bicho es perfecto

He tingut la sort de menjar bon sushi al Japó, i puc dir que a Barcelona hi ha barres on es poden endrapar 'nigiris' que podrien passar per obres d’art toquiotes. Penso en els 'nigiris' de Mako (Consell de Cent, 255): generosos, suprems, per a golafres. En els 'nigiris' de Koy Shunka (Copons, 7), pura matemàtica i ciència exacta. En els 'nigiris' de Wakasa (Nàpols, 287), tan perfectament imperfectes, colossals, autèntics... Doncs bé, si el nivell ja estava pels núvols, el restaurant Sato i Tanaka (Bruc, 79) ha deixat el llistó tan amunt que necessitaràs ampolles d’oxigen per arribar-hi. Zero taules, dues barres, menys de 20 comensals. A cada barra trobem un 'sushi master' diferent. Simetria pura i dura. Mr. Sato, a una. Mr. Tanaka, a l’altra. I els dos treballen sols, de cara al client, tan a prop teu que pots apreciar fins a l’últim detall de les seves coreografies. Al Sato i Tanaka els silencis són inevitables. Si tens coses importants a parlar, deixa-les per a les copes; et costarà Déu i ajuda apartar la vista de l’espectacle de prestidigitació que es produeix a l’altra banda de la barra.  Els entrants passen de pressa. El tofu d’eriçó, el fetge de rap i les sepietes es volatilitzen. Són el teloners perfectes per al cap de cartell d’aquest festival, uns 'nigiris' d’un altre planeta que salten directament de la mà de l’artesà als teus narius. Cuina mil·límetre zero amb peces que no necessiten cap bany de soia. I el millor serà que prescindeixis també dels bastonets: amb l’í