Get us in your inbox

Ricard Mas

Ricard Mas

Articles (7)

Las obras de arte de Barcelona que más inspiran a los artistas

Las obras de arte de Barcelona que más inspiran a los artistas

En las calles y museos de Barcelona hay más de mil años de arte. Sin interrupciones cronológicas. Y casi siempre, las ruinas del pasado han servido de cantera para construir el presente. Los visigodos edificaron con los restos del imperio romano, lo podéis ver al MUHBA de la plaça del Rei. Y, de vuelta al presente, el artista Antoni Llena hace una cosa parecida con la obra de Joan Miró: “Tienes que dejar que ponga las raíces dentro de ti. Y un día saldrán ramas, hojas, frutos y todo el que haga falta”.De esto se trata, de dejarse seducir por el arte, sin razonamientos ni prejuicios. De dejar que aquella obra deposite su semilla y acabe dando fruto. ¿No habéis ido a ver una obra muchas veces, como quien visita un amigo? ¿No os habéis sorprendido, en medio de un paseo, con el descubrimiento de un detalle de una obra que habíais visto hace mucho  tiempo, y os ha servido para resolver otro tema que, aparentemente, no tenía nada que ver? El MNAC, el MACBA, la Fundación Joan Miró, el Museo Picasso y el resto de espacios de arte de la ciudad de Barcelona suman miles de obras en exposición. Y en el catálogo de arte público del Ayuntamiento hay 3.465 obras, que se pueden visitar en cualquier hora y sin pagar entrada. Se trata de una inmensa cantidad de invitaciones al arraigo.Time Out ha pedido a cinco artistas de diferentes generaciones –Antoni Llena, Frederic Amat, Eulàlia Valldosera, Gino Rubert y Anna Dot– que escojan una obra de arte de Barcelona y que nos expliquen, con sus pala

Les obres d'art de Barcelona que més inspiren els artistes

Les obres d'art de Barcelona que més inspiren els artistes

Als carrers i museus de Barcelona hi ha més de mil anys d’art. Sense interrupcions cronològiques. I gairebé sempre, les ruïnes del passat han servit de pedrera per construir el present.Els visigots van edificar amb les restes de l’imperi romà, ho podeu veure al MUHBA de la plaça del Rei. I, de tornada al present, l’artista Antoni Llena fa una cosa semblant amb l’obra de Joan Miró: “Has de deixar que posi les arrels dins teu. I un dia en sortiran branques, fulles, fruits i tot el que calgui”. D’això es tracta, de deixar-se seduir per l’art, sense raonaments ni prejudicis. De deixar que aquella obra hi dipositi la seva llavor i acabi donant fruit. No heu anat mai a veure una obra moltes vegades, com qui visita un amic? No us heu sorprès, enmig d’una passejada, amb la descoberta d’un detall d’una obra que havíeu vist fa molt de temps, i us ha servit per resoldre un altre tema que, aparentment, no hi tenia res a veure? El MNAC, el MACBA, la Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i la resta d’espais d’art de la ciutat de Barcelona sumen milers d’obres en exposició. I al catàleg d’art públic de l’Ajuntament hi ha 3.465 obres, que es poden visitar a qualsevol hora i sense pagar entrada. Es tracta d’una immensa quantitat d’invitacions a l’arrelament. Time Out ha demanat a cinc artistes de diferents generacions –Antoni Llena, Frederic Amat, Eulàlia Valldosera, Gino Rubert i Anna Dot– que escullin una obra d’art de Barcelona i que ens expliquin, amb les seves paraules, com ha influït en

Top art exhibitions in Barcelona right now

Top art exhibitions in Barcelona right now

Friendly warning! We're working hard to be accurate. But these are unusual times, so please check that venues remain open.   Calling all lovers of painting, photography, sculpture, and art in general: we know one of the biggest things to do in Barcelona for you is to check out the best exhibitions on in the city right now. This is our selection of what you won't want to miss in Barcelona's museums and galleries.

5 creadores de Barcelona que no les tienes que perder la pista

5 creadores de Barcelona que no les tienes que perder la pista

Son la primera hornada de creadores nativos digitales. Llegaron a la adolescencia con internet y la globalización. No entienden, de fronteras. La mayoría ha vivido episodios formativos en el extranjero, casi todos tienen página web y, a menudo, sus contenidos están sólo en inglés, el latín del siglo XXI. La crisis económica les llegó, como muy pronto, cuando apenas habían concluido su formación artística y trataban de consolidar un lenguaje propio. Son hijos del nuevo mundo: más desigual, más precario, más desacomplejado. Como nativos digitales, dominan la sintaxis de la imagen y las redes sociales, la tecnología es un mero vehículo expresivo. Por eso son multidisciplinarios: pueden emplear la fotografía, el vídeo, la música, el diseño, el pincel, el espray... por separado o todo a la vez. La elección es arbitraria, sí. De los cinco creadores, tres son mujeres, dos han nacido fuera de la Península, hay un diseñador de videojuegos, un muralista, una fotógrafa y dos artistas visuales con galería. Podría haber sido cualquier otra elección, sí. Pero si hiciéramos muchas, al final nos saldría un resultado parecido: mayoría de mujeres, multidisciplinariedad, unos cuántos nacidos fuera, todos ubicuos pero. El mundo de después del 2008 ha sido, aquí, especialmente cruel con los creadores: la clase media, que constituía el grueso de consumidores, ha sido progresivamente desmantelada. Las políticas neoliberales han deforestado el sotobosque cultural, y actualmente se sobrevive de las v

Art al carrer a Barcelona

Art al carrer a Barcelona

Per a què serveix l'art? ¿Podríem fer una llista amb els temes més passats de moda a l'hora de fer art al carrer, i una altra amb temes emergents? Per exemple, militars, religiosos i polítics van de baixa. Escriptors –preferentment, poetes–, causes com la sida i les minories discriminades, agrupacionisme civil i espais d'intervenció lúdica, cada vegada cotitzen més. Per descobrir més monuments, accediu al web de l'Ajuntament. A la secció "Per temes" hi ha un enllaç al catàleg d'art públic: un total de 2.815 obres que cobreixen 800 anys d'història monumental, excel·lentment documentada.

10 años de arte en Barcelona

10 años de arte en Barcelona

Una década, cerca de 1.500 exposiciones en Barcelona y la consagración a pesar de la crisis de un montón de artistas. Retrocedamos en el tiempo y examinamos las muestras y los creadores que han brillado estos últimos diez años en la ciudad. #10añosTimeOutBCN

10 anys d'art a Barcelona

10 anys d'art a Barcelona

Una dècada, prop de 1.500 exposicions a Barcelona i la consagració malgrat la crisi d'una pila d'artistes. Retrocedim en el temps i examinem les mostres i els creadors que han brillat aquests últims deu anys a la ciutat. #10anysTimeOutBCN

Listings and reviews (115)

Casa Trampa

Casa Trampa

Casa Trampa es símbolo de lo que un día fue Vallvidrera cuando aún no existían segundas residencias o primeras de recién llegados barceloneses. Es una fonda de las de siempre que todavía se mantiene bastante parecida, con el espíritu de alimentar a cualquiera que pare. Aquí, las raciones generosas de ternera con setas, guisantes con jamón, macarrones caseros y albóndigas con chanfaina... todo vuela. Cocina casera sin demasiados miramientos más allá del objetivo de ofrecer buena comida a los comensales. Hacen menús a precios bastante populares y desayunos fuertes que suelen ser el aliciente de muchos ciclistas de fin de semana que hacen parada. ¡Seguro que se remontan todas las crestas después de un festín en Casa Trampa!

Antoni Tàpies. Political Biography

Antoni Tàpies. Political Biography

4 out of 5 stars

We are before an extraordinary set of works by Antoni Tàpies from the period 1946-1977; that is, the beginning of his painting career through to the restoration of the Catalan government. But if you're visiting the exhibition and you don't know anything about the moral and material grayness of the early postwar years, the isolation of a fascist dictatorship that had no qualms about shotting dissidents, or the debate among the intellectuals of the left, about the convenience of socialist realism, the efforts to articulate a civic resistance within the country, then you might not be able to get anything at all out of it. It also doesn't help that there are no explanations in the exhibition room, as they wanted the works to speak for themselves. Some 70 impressive works – like the three cyclopean canvases that showed at the Kassel 'Documenta III' in 1964, regrouped for the first time since then – that set off a rereading of the artist's corpus in the light of the 21st century, and re-create a civic awareness: Tàpies is a creator who, in 1958, achieved international success. Must he, then, become a type of role model and contribute to the materialisation of a more just and democratic society? In the exhibition there are classics worthy of any Tàpies anthology, such as the inks in the 'Natural History Series' (1950-1951), 'Metal door and violin' (1956), and the figurative and not very pleasing 'Nu' (1966). There are also works alluding to concrete events: 'November 7' (1971), the

Ferran Garcia Sevilla. Triptych The War, Simple pages et al

Ferran Garcia Sevilla. Triptych The War, Simple pages et al

4 out of 5 stars

Art has become artweet, 'an artefact conceived by neoliberal thought destined for a dumbed-down public'. And that's how, with a torrent of vehemence, the always-passionate Ferran, a 69-year-old man with a shaved head and a bodybuilder's physique, tells me about his latest aesthetic evolutions, which bring to mind the eternal Nietzschean comeback. 'In 2012 Bartomeu Marí proposed that I do an exhibition in the MACBA about my first conceptual stage (1970-1977), I spent 60,000 euros producing the pieces and he left me high and dry.' It was during this period that Garcia Sevilla began to gather up fragments of his philosophical, scientific and literary readings – Heraclitus, Nietzsche, Voltaire, Heisenberg... – and started Photoshopping the texts with his immense bank of images. And now you can see the result in the exhibition 'Triptych The War, Simple pages et al', in the RocioSantaCruz ART gallery. Garcia Sevilla's main interest is with power. And everything revolves around it. There's a giant triptych about war, with classic Greek sculptures surrounded by images and texts, and a stack of digital prints on Hanne Müller paper, unique 42 x 59.4 cm pieces with the extraordinarly low price tag of 200 euros. It makes one wonder what Jan Tschichold or John Heartfield would have done if instead of the Weimar Republic they had lived in modern-day Catalonia, but Garcia Sevilla makes me come down off my cloud: 'I adopt the language of the auca, of the Roman column, of the comic.' In an

Gala Salvador Dalí. A Room of One's Own in Púbol

Gala Salvador Dalí. A Room of One's Own in Púbol

4 out of 5 stars

Who was Gala? The woman whose passport read Elena Ivanovna Diakonova (Kazan, 1894 – Portlligat, 1982)? One of the most extraordinary muses to be born at the food of Mount Olympus? The wife of poet Paul Éluard and later of the painter Salvador Dalí? The curator of the exhibition, Estrella de Diego, has a very clear idea: Gala is the 'coauthor of so many works by the painter that from the early 1930s he started signing their names together, Gala-Salvador Dalí'. And she ventures, 'To what extent can it not be said that Gala is part of this whole "artist as a work of art"?'Yours truly, who's spent two decades studing Dalí's oeuvre, begs to differ. Maybe the photographer Brassaï got it write, when he defined Gala as 'lover, inspiration, teacher, muse and businesswoman all at once' and responsible for the success of the 'Dalí phenomenon'. I would add to that that she also served as a mother figure for the artist. More than just a relationship, this was a diabolically complex ecosystem where shared interests made space for attraction. The exhibition details the symbiosis of this woman who was so physically fragile yet had such an incredibly strong character – some would say she was cruel even – with a universally recognised genius who was so vulnerable as to be useless when it came to the basics of everyday life. The show talks to us, via manuscripts, photos, clothes, drawings, films, etc., about the search for a space of her own for Gala (the castle in Púbol), about her Russian ide

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol

4 out of 5 stars

¿Quién fue Gala? ¿La mujer que, en el pasaporte, se llamaba Helena Dmitrievna Diakonova (Kazan, 1894 - Portlligat, 1982)? ¿Una de las musas más extraordinarias que ha dado el Olimpo? ¿La esposa del poeta Paul Éluard y, después, del pintor Salvador Dalí? Estrella de Diego, comisaria de esta monumental exposición, lo tiene clarísimo: Gala es "coautora de tantos trabajos del pintor que desde principios de los años 30 firma con el nombre de ambos, Gala-Salvador Dalí". Y aventura: "¿hasta qué punto no se puede decir que Gala forma parte de esta maniobra del 'artista como obra de arte'?".Servidor, que hace veinte años que estudia la obra de Dalí, no está de acuerdo. Tal vez el fotógrafo Brassaï acertó, cuando definió Gala como "amante, inspiración, maestra, musa y mujer de negocios todo a la vez" y responsable del éxito del 'fenómeno Dalí'. Yo añadiría que también hizo de 'madre' del artista. Más que una relación, deberíamos hablar de un ecosistema diabólicamente complejo donde los intereses compartidos van ganando espacio a la atracción.La muestra detalla la simbiosis de esta mujer físicamente tan frágil, con un carácter increíblemente fuerte -cruel, dirían algunos-, con un genio de talla universal, tan vulnerable como inútil para las cosas más elementales de la vida diaria. La exposición nos habla, a través de manuscritos, fotografías, vestidos, dibujos, filmaciones... de la búsqueda de un espacio propio para Gala: el castillo de Púbol, de su identidad rusa, de su papel activo de

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol

4 out of 5 stars

Qui va ser Gala? La dona que, al passaport, es deia Helena Dmitrievna Diakonova (Kazan, 1894 – Portlligat, 1982)? Una de les muses més extraordinàries que ha donat l'Olimp? L'esposa del poeta Paul Éluard i, després, del pintor Salvador Dalí? Estrella de Diego, comissària d'aquesta monumental exposició, ho té claríssim: Gala és "coautora de tants treballs del pintor que des de principis dels anys 30 signa amb el nom de tots dos, Gala-Salvador Dalí". I encara aventura: "fins a quin punt no es pot dir que Gala forma part d'aquesta maniobra de 'l'artista com a obra d'art'"?Servidor, que fa vint anys que estudia l'obra de Dalí, no hi està d'acord. Tal vegada el fotògraf Brassaï la va encertar, quan va definir Gala com a "amant, inspiració, mestra, musa i dona de negocis tot alhora" i responsable de l'èxit del 'fenomen Dalí'. Jo hi afegiria que també va fer de 'mare' de l'artista. Més que d'una relació, hauríem de parlar d'un ecosistema diabòlicament complex on els interessos compartits van guanyant espai a l'atracció.La mostra detalla la simbiosi d'aquesta dona físicament tan fràgil, amb un caràcter increïblement fort –cruel, dirien alguns–, amb un geni de talla universal, tan vulnerable com inútil per a les coses més elementals de la vida diària. L'exposició ens parla, a través de manuscrits, fotografies, vestits, dibuixos, filmacions... de la recerca d'un espai propi per a Gala: el castell de Púbol, de la seva identitat russa, del seu paper actiu dins del moviment surrealista. P

Antoni Tàpies. Biografia política

Antoni Tàpies. Biografia política

4 out of 5 stars

Contra Franco se pintaba mejor... Estimado lector, ¿has entendido esta frase, o te ha hecho falta consultar internet?Estamos ante un extraordinario conjunto de obras de Antoni Tàpies del período 1946 - 1977. O sea, el inicio de la actividad del pintor hasta la restauración de la Generalitat de Cataluña.Pero si el visitante no sabe nada de la grisura moral y material de los primeros años de posguerra, del aislamiento de una dictadura fascista que fusilaba sin reparos la disidencia, ni del debate entre los intelectuales de izquierda, sobre la conveniencia del realismo socialista, los esfuerzos para articular una resistencia cívica en el interior del país, no podrá captar nada de nada. Tampoco ayuda que no haya explicaciones, en sala. No querían contraprogramar las obras ..Unas setenta obras impresionantes -como los tres lienzos ciclópeos que vistieron en 1963 la Documenta de Kassel, reagrupados por primera vez- que empiezan una relectura del corpus del artista a la luz del siglo XXI, y recrean una toma de conciencia cívica: Tàpies es un creador que, en 1958, logra el éxito internacional. Debe asumir, pues, su papel de referente y contribuir a materializar una sociedad más justa y democrática?En la muestra hay clásicos dignos de cualquier antología "tapiesca", como las tintas de la 'Serie Historia Natural' (1950-1951), 'Puerta metálica y violín' (1956), el figurativo y poco complaciente 'Nu' (1966), así como obras alusivas a hechos concretos: '7 de noviembre' (1971) -fecha de la

Antoni Tàpies. Biografia política

Antoni Tàpies. Biografia política

4 out of 5 stars

Contra Franco es pintava millor... Estimat lector, has entès aquesta frase, o t’ha calgut consultar internet?Som davant d’un extraordinari conjunt d’obres d’Antoni Tàpies del període 1946 - 1977. O sigui, de l’inici de l’activitat del pintor fins a la restauració de la Generalitat de Catalunya.Però si el visitant no sap res de la grisor moral i material dels primers anys de postguerra, de l’aïllament d’una dictadura feixista que afusellava sense manies la dissidència, ni del debat entre els intel·lectuals d’esquerra, sobre la conveniència del realisme socialista, dels esforços per articular una resistència cívica a l’interior del país, no podrà copsar res de res. Tampoc ajuda que no hi hagi explicacions, en sala. No volien contraprogramar les obres...Una setantena d’obres impressionants –com els tres llenços ciclopis que van vestir el 1963 la Documenta de Kassel, reagrupats per primera vegada– que enceten una relectura del corpus de l’artista a la llum del segle XXI, i recreen una presa de consciència cívica: Tàpies és un creador que, el 1958, assoleix l’èxit internacional. Ha d’assumir, doncs, el seu paper de referent i contribuir a materialitzar una societat més justa i democràtica?A la mostra hi ha clàssics dignes de qualsevol antologia “tapiesca”, com les tintes de la 'Sèrie Història Natural' (1950-1951), 'Porta metàl·lica i violí' (1956), el figuratiu i poc complaent 'Nu' (1966), així com obres al·lusives a fets concrets: '7 de novembre' (1971) –data de la constitució de

La cocina de Picasso

La cocina de Picasso

4 out of 5 stars

Picasso fue el primer artista de renombre internacional criado en Barcelona. Ferran Adrià es, de momento, el último. El uno nos ofrece una golosa, prolija exposición; el otro nos invita a los postres.El universo culinario de Picasso es infinito: la cervecería Els Quatre Gats como punto de encuentro artístico; el cubismo y la naturaleza muerta, con la decisiva irrupción del collage; y una avalancha de temas puntuales, a la manera de ensayos, como las esculturas hechas con utensilios de cocina, la comida en la literatura picassiana, alimentarse en el París ocupado, frutos de mar, la cerámica -metáfora de que hay que cocer-, la comida al aire libre como celebración de la vida -y del 'Déjeuner sur l'herbe' de Manet-, grabados de tema alimentario... Abren la muestra dos ínfimos óleos de la cocina familiar en Málaga y cierra la monumental cocina del artista en 1948.Como la muestra es de visita obligada, os daré algunos consejos: ¿verdad que cuando váis al restaurante no os coméis la carta entera? Pues tendréis que aparcar el afán glotón. Si os queréis encaprichar de algunas de las obras maestras venidas expresamente de París o pertenecientes a los fondos de los descendientes del artista -en especial, las del período cubista-, hacedlo. Ya volveréis otro día a ver el resto... caduca a finales de septiembre.A través de las 180 obras expuestas podréis descubrir las comidas preferidas de Picasso: mucha fruta y verdura, ostras, erizos de mar, langostas, algún bistec. Pero no olvidéis que

La cuina de Picasso

La cuina de Picasso

4 out of 5 stars

Picasso fou el primer artista de renom internacional criat a Barcelona. Ferran Adrià és, de moment, el darrer. L’un ens ofereix una llaminera, prolixa exposició; l’altre ens convida a les postres.L’univers culinari de Picasso és infinit: la cerveseria Els Quatre Gats com a punt d’aplec artístic; el cubisme i la natura morta, amb la decisiva irrupció del collage; i un devessall de temes puntuals, a la manera d’assajos, com les escultures fetes amb estris de cuina, el menjar en la literatura picassiana, alimentar-se al París ocupat, fruits de mar, la ceràmica –metàfora que cal coure–, el menjar a l’aire lliure com a celebració de la vida –i del 'Déjeuner sur l’herbe' de Manet–, gravats de tema alimentari... Obren la mostra dos ínfims olis de la cuina familiar a Màlaga i tanca la monumental cuina de l’artista el 1948.Com que la mostra és de visita obligada, us donaré alguns consells: oi que quan aneu al restaurant no us mengeu la carta sencera? Doncs haureu d’aparcar l’afany golafre. Si us voleu encaterinar amb alguna de les obres mestres vingudes expressament de París o pertanyents als fons dels descendents de l’artista –en especial, les del període cubista–, feu-ho. Ja tornareu un altre dia a veure la resta... caduca a final de setembre.A través de les 180 obres exposades podreu descobrir els menjars preferits de Picasso: molta fruita i verdura, ostres, eriçons de mar, llagostes, algun bistec. Però no oblideu que les natures mortes, tradicionalment, tenen significats que van m

La luz negra. Tradiciones secretas en el arte desde los años cincuenta

La luz negra. Tradiciones secretas en el arte desde los años cincuenta

4 out of 5 stars

¿Sois fans de 'Cuarto milenio'? ¿Encontráis irresistiblemente estéticos los tests para daltónicos? ¿Pasáis de los puerros pero os encanta la ayahuasca? 'La luz negra' es vuestra exposición!Podéis tomar esta exhaustiva muestra como lo que reza su subtítulo -'Tradicions secretas en el arte desde los años cinquenta'- o bien recorrer los pasillos del CCCB como si estuvierais en un supermercado de arte esotérico, psicodélico, alter-antropológico y altamente contracultural.La exposición, articulada más o menos en orden cronológico, tiene autores y piezas increíblemente interesantes de autores reconocidos como Barnet Newman, Agnes Martin, Henri Michaux, Tàpies, Ponç, Zush, Beuys, Francesco Clemente y fragmentos cinematográficos experimentales de Harry Smith, Jordan Belson, Derek Jarman y Alejandro Jodorowsky. Y hallazgos como el solitario autodidacta Forrest Bess, pescador tejano obsesionado con el hermafroditismo; esquemas del padre de la antroposofía Rudolf Steiner; excelentes pinturas de William S. Burroughs, uno de los padres de la generación Beat; o el extravagante Sun Ra, uno de los pioneros de la improvisación colectiva en jazz.En la muestra os podréis deslumbrar con 'The dream machine', de Brion Gysin. Se trata de un aparato que proyecta luz estroboscópica y, si el espectador tiene paciencia, se pueden experimentar alucinaciones. Gysin inventó la técnica del 'cut-up', consistente en recortar tiras de texto y reordenarlas aleatoriamente, para crear una especie de collages lit

Ferran Garcia Sevilla. Tríptic La Guerra, Pàgines simples et alia

Ferran Garcia Sevilla. Tríptic La Guerra, Pàgines simples et alia

4 out of 5 stars

El arte se ha convertido en artweet, "un artefacto concebido por el pensamiento neoliberal destinado a públicos estupidizados". Así, con un torrente de vehemencia, me cuenta el siempre apasionante Ferran García Sevilla -69 años, cabeza rapada y cuerpo de culturista- sus últimas evoluciones estéticas. Unas evoluciones que recuerdan el eterno retorno nietzscheano."En 2012 Bartomeu Marí me propuso hacer una exposición en el MACBA sobre mi primera etapa conceptual (1970-1977). Me gasté 60.000 euros produciendo las piezas y me dejó tirado". Fue en este periodo que comenzó a reunir numerosos fragmentos de sus lecturas filosóficas, científicas, literarias -Heráclito, Nietzsche, Voltaire, Heisenberg...- y comenzó a photoshopear estos textos con su inmenso banco de imágenes. El resultado lo podemos ver en la muestra 'Tríptico de la guerra. Páginas simples et alia', en la galería RocioSantaCruz.Aviso, el monotema, el máximo interés de García Sevilla es el poder. Y todo gira a su alrededor. Hay un tríptico gigante sobre la guerra, con esculturas clásicas griegas rodeadas de imágenes y textos, y una pila de impresiones digitales sobre papel Hanne Müller, piezas únicas de 42 x 59,4 cm que se venden a un precio casi regalado: 200 euros.Hace pensar en que habrían hecho Jan Tschichold o John Heartfield si en lugar de la República de Weimar hubieran vivido en la Cataluña del 1-O, pero García Sevilla me hace bajar de la nube: "Adopto el lenguaje del auca, de la columna romana, del cómic ". En

News (1)

Exhumation Day is coming!

Exhumation Day is coming!

Colla d'il·lusos que us quedeu embadalits amb Joc de trons... el dia de la gran exhumació s'acosta i vosaltres encara no sabeu de què va el fulletó de l'estiu? Seré bo i us ho explicaré: la pitonissa Pilar afirma que el geni Dalí és el seu pare. Una magistrada sense gaires miraments li ha seguit el corrent i ha ordenat aixecar la llosa, de tona i mitja, que cobreix el sepulcre del creador surrealista al seu Teatre-Museu. El primer artista que va pintar l'estructura helicoïdal de l'ADN... exhumat precisament a causa de la troballa que va valdre el premi Nobel per a Francis Crick i James Watson. Aquest dijous 20, a partir de les vuit del vespre, una comitiva judicial procedirà a desenterrar el cos de l'artista per prendre-li mostres d'ADN. Ara imagineu que el fantasma de l'ADN de Dalí vaga lliure i aprofita per repassar els seus indrets preferits barcelonins. L'hi acompanyaríeu? Us proposo una tarda-nit amb ADN dalinià. Aviso: no és barat. 1. Començarem la tarda passejant pels salons de l'hotel Palace, conegut abans com el Ritz. Dalí s'hi hostatjà entre el 1934 i el 1980, i ocupava sempre la suite 108. Podreu prendre el té als seus salons i olorar la rica flora dels seus jardins... Encara hi ha nards? No deixeu de preguntar per la 'suite Dalí'. 2. Seguirem al Park Güell. Per 7 € podem accedir als bancs de trencadís, la Sala Hipòstila i, molt especialment, als falsos arbres de pedra que, a l'hora del capvespre, angoixaren tant l'artista quan tenia només 4 anys. Aquesta visió li